La carta

Era tan jove. Veia la tendresa amb aquells meus ulls sense esguard. Jo mirava el món amb l'oïda, com si diguérem. I mai no hagués pensat que acabaria convertint-me en qualsevol dels personatges trencats pel vol de la ploma del meu benvolgut Txékhov. Però aquí em teniu, amb el cap ben rapat i el cor ben esverat per les paraules d'aquesta carta. El meu piano ha perdut per sempre els seus sons sobre les llambordes del carrer. L'han hagut de llançar des del segon pis de casa meua.

El dia que vaig conèixer al Txaikovski, tenia jo uns tretze anys. Va tocar el meu cap mentre se sorprenia que d'aquells ulls de petit mongol, deia, hagués eixit aquella transcripció per a piano que vaig fer de la seua simfonia Manfred. ¿T'agraden els cavalls Sergei?... No sé. Per què m'ho pregunta Piotr Ilich Txaikovski?... Diuen que tant els tàrtars com els mongols dueu a la sang la vostra passió per aquests bells animals… Però jo sóc eslau, monsieur… Ah!, mai ho hagués dit…

Sí, era tan jove. Tan jove que encara no sabia com entendre'm amb la llum desbordada d'un matí de festa que jo deixava entrar en mi sense cap impediment. I al capvespre estava ben penedit, amb la sensació de pèrdua de no sabia ben bé què sobre la meua pell. Potser de no haver gaudit de tot el que podia haver succeït però que mai no acabava de passar. Perquè l'esperit adolescent s'entén molt millor amb la subtil llàgrima roja del crepuscle que amb el llavi desfet d'un bes furtat en la rosada.

Quines coses! Diu la carta que la meua cosina és morta. Qui es cuidarà ara del nostre àlbum de sons, com a ella li agradava nomenar-lo? Va ser quan el pare ens abandonà que la vaig conèixer. Més gran que jo, per distreure'm d'aquella angoixa omnipresent, va inventar-se l'àlbum. Mira, Sergei, ¿saps el que farem?, com que tu tens bona oïda anirem anotant a les pàgines de l'àlbum aquells sons que més ens agradin, què et sembla?...

A mi el joc em va acabar captivant. Mai no havia prestat una atenció tan decidida a tots els sorolls que m'envoltaven. A diferència del que jo mateix esperava, em varen resultar molt més significatius aquells menys musicals: les paraules de sota veu dites a la sala pels adults farcides de silencis tan cridaners del que no es podia dir davant els nens però que tothom entenia. La xerrameca difusa entre rialletes vergonyoses de les noietes al passeig. La tendresa de les passes sobre el camí de terra. Les fulles xiulant-li al vent.

Tot allò que escoltem al llarg d'una vida és la nostra particular música, em va dir la meua cosina. Hi vaig distingir el recitatiu de l'ària. Els sentiments de les raons. Cadascuna de les coses tenia la seua aparença sonora. ¿On serà ara aquell llibre de sons on tu, benvolguda, afegies petites flors assecades i dibuixos dels sorolls perduts a la dolçor de la memòria? ¿On anirà a parar? ¿Recordes com reies el dia que et vaig assegurar que el xiulet del tren era una sèptima major?

Era tan jove. Hagués dit que el traginar de la mare a la cuina duraria l'eternitat i un dia. Que aquella música de la farina empolsinada sobre la pedra del banc i escampada per les seues mans, l'oli lliscós, la maça obstinada al seu baix ostinato, els ferros del forn harmonitzant la festa del matí, mai no tindria la seua cadència final. Però no, què raó tenies! La vida no és sinó tot allò que escoltem entre dos grans silencis. I jo era tan jove que mai no hagués relacionat les tecles d'un piano amb les llambordes de l'odi. Fes-me un últim favor: allà on sigues, benvolguda cosina, no apuntes aquest darrer so al nostre àlbum.

S.R.