L'hivernacle

He de reconèixer que mai no he estat massa subtil amb les dones. I no és que lamente pensar el profit que no n'he pogut traure a costa de la meua impaciència, però me n'adone el que m'he perdut de l'etern joc de delicadeses que l'amor representa. He tornat a l'hivernacle. Diuen que els lladres i els assassins sempre acaben retornant al lloc de les seues malifetes. I el que em trobe avui és una escampadissa de cendra -què tendència al gris té el pas del temps- pel que mai no deixarà de ser una gàbia de vidre. ¿On és ara aquell volcà sobre el que vaig dansar amb la coreografia equivocada d'una passió mal entesa? A vegades pense que mai no estem a l'alçada dels nostres sentiments més autèntics. I, al meu cas, a més, de la música que els representa. Hagués donat la vida pel bes fugaç dels teus ulls, Matilde, i ni tan sols vaig aconseguir l'amabilitat de veu que demostraves amb els teus servidors.

Llavors, tots els colors de la pintura dominaven sobre aquestes taules allargades. Havíeu disposat la verdura i les flors com un complement tímid del sostre de vidre glaçat. Així era la teua vida, el teu pensament de violeta tricolor. Cada cosa al seu lloc. Tot tenia el seu moment. La seua paraula adient. Que ningú no s'atrevís a trencar l'ordre establert. Les flors parlen, mestre Wagner. A ningú no li agrada que el posen al costat d'aquell amb qui res té a dir-se…

Té tota la raó, senyora Wesendonck -li vaig contestar- però certes coses no cal dir-les, ja és prou en sentir-les… Mai no negaria la paraula enlloc, m'agrada la poesia més que la vida… Touché. Ja sap que només vull trobar la millor música dels seus propis versos… I sempre li estaré profundament agraïda, no cal dir… I amb l'elegància que caracteritzava qualsevol dels seus gestos, va tallar una esplèndida rosa de color groc i me la va oferir: mestre Wagner, és tot el que li puc dir sense paraules… M'hagués estimat molt més aquella del fons… [¿Li agraden les orquídies, mestre Wagner?... No en especial. Però és la que esperava… Fan fàstic. Semblen massa la carn humana i emanen la fragància podrida de la corrupció…] (1)

¿Per què les cultiva, doncs?... Perquè m'ajuda a no oblidar una cosa que he après de les passions humanes… La seua carnal fugacitat, és clar… No, molt al contrari, senyor Wagner. La seua obstinada dedicació en buscar el que desconeixen… Crec que m'he perdut, Matilde, si em permet la confiança… Sé que té en projecte un drama sobre Tristany i Isolda. De fet, dos de les seues cançons sobre els meus poemes les ha subtitulades com a assajos per al Tristany… Sí, és cert… Sembla que l'amor només té consumació amb la seua pròpia mort… ¿Sóc massa romàntic per a vostè?… ¿Romàntic?, no em faça riure, senyor Wagner, i perdoni'm. Romàntic era en Hölderlin: Oh vosaltres, els que cerqueu el més elevat i el millor en la profunditat del saber, al tumult del comerç, l'obscuritat del passat, el laberint del futur, a les tombes o molt més enllà de les estrelles! ¿Sabeu el seu nom?, ¿el nom del que és un i tot?. ¿Ho sap, mestre Wagner?... El seu nom és bellesa, és clar. Entre les flors, el seu cor se sentia a casa, com si fos una d'elles. I què fem amb la carnalitat de l'orquídia, Matilde?... No esperar que li done de franc el que vostè no ha estat capaç de trobar-hi per sí mateix. Heus ací la raó de l'orquídia que mai no vull oblidar… Què més vols, Matilde?... Caram, ja ens tutegem? ¿I ara què segueix, el bes que em deixarà a punt de desmai?... No feia falta aquesta ofensa… Perquè els homes busquen l'home infidel que totes les dones porten ben endins del seu pudor, i que només deixen anar, però, quan el requereix la muller que els homes amaguen al rerefons de la seua supèrbia… No recordava aquest passatge d'Hipèrion… Potser perquè no el va escriure en Hölderlin… I vaig abalançar-me sobre l'orquídia buscant l'home que mai no sabria trobar.


(1) És totalment inversemblant, però aquest fragment que apareix entre claus l'he pogut identificar al famós diàleg que el general Sternwood i el conegut detectiu creat pel Chandler, el Philip Marlowe, mantenen a l'hivernacle on el militar, totalment impedit i en fase terminal, mira de retardar la seua mort tal i com si fos The big sleep. Fins a quin punt el Raymond Chandler va tindre accés al manuscrit de Dietaris Apòcrifs ho ignoro, però posaria la mà al foc, i no em cremaria, si digués que ell mai no ho va llegir. 

R.W.