Sempre m'he preguntat si seria possible escriure la música que parlés de la música. Tal i com els escriptors ho fan amb la paraula que parla de la paraula, que li dóna la volta, la posa de l'inrevés, la sacseja, li fa la seua autòpsia per concloure que només som al principi del començament del no-res. Si la seua honestedat és per sobre de la seua vanitat, és clar. Li ho vaig consultar a un dels músics que jo més m'estimava. Va ser un dels meus mestres. Sempre deia que la vertadera música té ben poc a veure amb els músics. Coses seues.
Fes una fuga, tothom quedarà content, i tu ben pagat del que has escrit, em digué. Bé, ja ho havia pensat, mestre, però… Però la cosa no et fa el pes, m'equivoque?... Gens ni mica… I, per què vols dir la teua de la música? Fes-la, i que res no et preocupe… Potser té tota la raó, però a mi ben poca cosa em diu la perfecció objectiva, m'entén? L'altre dia vaig sentir un viola-gambista irreprotxable. Venia de França. Em va avorrir. Tanmateix, li vaig felicitar per la seua destresa, és clar. I sap tot el que em va dir? Que monsieur de Saint-Colombe -un músic francès de molt prestigi, pel que es veu- el va rebutjar com a deixeble. I, la veritat, no només vaig comprendre al tal Saint-Colombe, sinó que, molt al contrari del que el músic pretenia, el meu desig de conèixer les composicions d'aquest monsieur va créixer com si fos un verinós bolet tardorenc amb les cinc línies d'una pauta plena de pedres precioses en lloc de notes. Vaig trobar còpia dels seus Les pleurs i vaig quedar quiet, glaçat, mentre llegia aquells pentagrames plens a vesar de l'hàlit d'Orfeu, sap el que vull dir?.
El meu mestre va demanar-me aquella partitura que tant m'havia commocionat. Va ser la primera vegada que els seus ulls no varen tindre inconvenient algú en mostrar el que ell com a músic pensava o sentia, que al cas de la música és el mateix.
Només tens que seguir-lo, Henry, ja veus. Què vols que et diga? Heus ací la música que parla de la música. Jo no et podria donar millor exemple. Fes-me cas… Però el meu estil és ben lluny del d'aquest monsieur… Només puc dir-te que vaig conèixer un home que tenia molt diferenciada l'ungla del polze dret de l'esquerre. Li vaig preguntar la causa d'aquesta anomalia. No sé si s'ho arribarà a creure, em va dir, però la raó és la seua identitat unitària. Què més vols com a resposta? ... Em vaig quedar ben parat. Fes el que tingues que fer, em va pregar, fes-ho com el Saint-Colombe, però totalment diferent. Si ell parla de planys, fes-lo tu, pose per cas, de la seua espera. Què no és la música sinó un temps que parla d'uns plors que mai no n'ha sentit ningú, fins i tot aquell que els escriu?
H.P.
6 comentaris:
M'agradat la idea de "escriure la música que parlés de la música"
Que faríem sense música?
¡Visca Purcell! Un beset!
la música preciosa, el post també, a mi m'agrada parlar de pintura que em queda més propera però la millor forma de parlar d'ella és pintant d'aquesta manera no parles d'ella sinó amb ella, per a mi "la pintura té vida pròpia" (Pollock )beset i enhorabona per la teua música i els teus pensaments.
Siria, jo sé el que no podria fer: viure. Purcell forever. Un beset.
Moltes gràcies, Concha. La gran pintura també parla de la pintura, pense en Velázquez, per exemple. Un bes.
I mentre passa el temps lentament, pintat o musicat, amb la lluïssor de mitja llàgrima que entela el paisatge com una boira, n'hi ha uns altres que escriuen i englo
Perdó, que m'he quedat a mitges.
... que escriuen i engloben tots aquests elements per il·luminar el personal de palau com una magnífica aranya de cristall.
Olga, el que has escrit és preciós. Moltes gràcies. La lluïssor de mitja llàgrima, què bonic! Un petó.
Publica un comentari a l'entrada