Les renúncies

N'hi ha qui es pren les renúncies dels altres com a una ofensa pròpia. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no plantaré, el llibre que espera el meu cant o el meu somni, el fill que mai no vaig voler o poder pensar. Hi podria afegir els llorers que el meu cap mai no va cenyir. Per què, doncs, no sóc jo l'ofès, sinó aquells que tal cosa no creien que jo podria arribar a fer?. Sempre recorde amb desassossec i melangia aquestes paraules del pare Martini, tot i que no sé fins a quin punt acabaré mai de comprendre-les.

Però vostè, pare, ha escrit tractats de música que tothom s'estima per la seua erudició i saviesa. I el seu prestigi com a docte músic és internacional. El meu pare l'admira, de debò, i no és gens fàcil de acontentar, no li ho dic per dir… No em faces riure, Amadeus, totes aquestes pàgines no valen el que són els més petits versos de Petrarca o quatre compassos d'Il prete rosso. I tanmateix, què mal s'accepta la modèstia del modest. Falta d'ambició, et diuen com una escopinada. Però tot són lloances a les bravates de l'ignorant… Què complexa és l'ànima humana, pare Martini… Potser sí, però a mi em sembla decebedora, tal i com ho és la pròpia música, sempre amb la promesa d'un déu que mai no acabem de veure enlloc, tot i que el trobem a faltar… Caram, pare, què vol dir, creu que la música és una decepció?... I tant. I heus aquí la raó de la seua bellesa… Mai no ho hauria pensat, i menys que m'ho digués vostè… Quant més bella és una melodia, un motet, el so d'una veu o instrument, major la tristesa amagada que et traspassa…

Mon pare em va contar una història que fins ara no sabria com interpretar. Jo tindria uns tres anys, començava a demostrar les meues aptituds musicals però no era plenament conscient del que feia. Per raons que no puc explicar, coses de la vida, encara no havia sentit el so de l'oboè com a instrument solista. Era una vesprada fresca i lluminosa del mes de maig. El pare em va dur, molt orgullós, a l'assaig del grup de cambra. No feia un mes que havia faltat el gran Haendel a Londres, el 14 d'abril, i el pare va voler fer-li un petit homenatge. Al faristol va posar un dels seus concerts grossi per oboè com a concertino. En sentir aquell so punyent i penetrant vaig posar-me a plorar desconsoladament. Ja podrà figurar-se, pare, els comentaris i les riotes que els músics varen fer de l'oboista. Has espantat el pobre nen! Deixa ja la xeremia, cony, que el tens atabalat! Però ara comprenc l'equívoc. Aquell so aspre i dolç a un temps, la sensació de plenitud del qual va ser tan immensa que no em va deixar una altra fugida que plorar de tanta felicitat com aquella tristesa amagava.

N'hi ha qui es pren l'abandó del món com a una ofensa personal. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no podré plantar, el llibre que mai no escriuré, el fill que em va renunciar a viure. Podria afegir els aplaudiments que mai no podré rebre. Per què, doncs, s'ofendria el món si el meu cos acaba a l'anonimat d'una fossa comuna?.

W.A.M.