April in Paris

La primera vegada que vaig trepitjar París nevava amb la disciplina blanca i freda aplicació d'un conte de Nadal. La flor del cirerer havia tret el seu nas cautelós, i les noies, tant atentes al calendari i les flors, havien escurçat les faldilles i caminaven dolçament sobre les llambordes, curosament de pressa, però, fugint la inclemència impròpia d'un mes que duu al seu nom la porta oberta -Aprire- si més no, de la Primavera. Estranger a terra meua, vaig sentir aquesta glaçada acollida com una innecessària sobre-actuació per al que sap de sempre la dificultat de dir-ne casa o país al lloc on farà i desfarà les hores del que anomenem vida.

Em va vindre al cap aquella melodia d'en Mompou: Jeux sur la plage, la primera peça d'Scènes d'enfants. La raó del fet se m'escapa. Hi va ser així. Aquesta platja, però, era blanca i humida, i la sorra una catifa de flocs que mai no bastirien rellotge algú, tot i que transfiguraven els sons de Frederic en un impossible diàleg entre la realitat i el desig, entre el vent i la vibració. Era Abril a París, i de neu estant. El temps sucumbia sota el gruix de la pluja nevada per una avinguda de fill pròdig, i l'espai em resultava esquerp i entranyable alhora, una contradicció que he paït des que vaig tindre consciència de la melancolia.

Em va resultar sorprenent el fet de la sincronia. La neu, el vent propici, la realitat cendrosa vibrant per tot arreu. Aquella compassada pertinença, gairebé estàtica, suaument endreçada pels fanals dels carrers, representava un món autosuficient, tancat als agressors nouvinguts, difícil d'advertir-hi les seues incertes escletxes. Un rellotge, la maquinària del qual ningú no podria millorar ni desballestar. Observar la seua perfecció era part inalienable del charme de la vida parisenca. I és que enlloc he gaudit harmonia tan natural i metòdica alhora entre formes i fets, entre indrets i estructures.  La impassible perfecció de l'illa. Només des d'aquesta realitat tan idealment homogènia era capaç d'acceptar la lògica de l'ordre invers de la neu primaveral.

La primera vegada que vaig trepitjar París la foscor d'un somni va travessar el meu pit. La dolçor, però, de fletxes llençades per un Cupido que duu al seu carcaix una llista de carrers en lloc de sagetes, s'apropava verinosament a la melangia tova d'una cançó esmicolada per la precisa i geomètrica estructura dels flocs de neu que em varen rebre a l'abril d'una ciutat nascuda dins un riu i no a la seua riba: April in Paris.

La primera vegada que vaig trepitjar París nevava amb la disciplina freda i blanca aplicació d'un conte de Nadal. La flor del cirerer havia tret el seu nas cautelós, i les noies, tant atentes al calendari i les flors, havien escurçat les faldilles i caminaven dolçament sobre les llambordes, curosament de pressa, però, fugint la inclemència impròpia d'un mes que duu al seu nom la porta oberta -Aprire- si més no, de la Primavera. Estrangera a terra meua, vaig sentir aquesta glaçada acollida com una innecessària advertència per al que sap de sempre la impossibilitat de dir-ne casa o país al lloc on farà i desfarà les hores del que anomena vida.

Em va vindre al cap aquella melodia d'en Vernon Duke sobre un París mai no vist, somiat, si més no. No n'eren els castanys sinó els cirerers en flor els que xiuxiuejaven al passejant que no es deixés embolicar pel sobtat allau de neu, que la primavera no estava aletargada sota la platja de blanca i humida que cobria les ribes del Sena. Era Abril a París, i de neu esplendent. Ah!, melancolia què n'has fet de mi? Mai no trobaré la casa del meu cor. Pedra negra sobre una pedra blanca. Els meus peus, unes passes sur la neige. La primera vegada que vaig trepitjar París era dia dijous com a testimoni de neu, de carrers, de soledat i húmers ofesos. D'això que em resultés tan sorprenent el fet de la cirera.

L.C.