dijous, 24 de novembre de 2011

...des pas sur la neige


Havia parat de nevar. Un petit gruix blanc viu s'acumulava a les voreres. Com que era massa d'hora, vaig decidir fer un tomb pel Bois. Sempre m'ha agradat sentir el cruix de la neu recent sota els peus. Vaig pensar que als llocs més estovats, la neu, com el fang, t'obliguen a dur un ritme sincopat de les passes. Trepitges i enfonses. Caus en temps fort i llisques en la profunditat del sòl tou i humit del temps dèbil. A diferència del fang, però, que sempre deixa en terra de ningú -mai millor dit- la frontera d'aquestes dues fases, la neu senyala el cruix on finalitza la semicorxera que inicia el ritme i el peu traspassa el gel per tocar terra.

Senyor, Senyor, si us plau. Podria dir-me on és la rue de l'Absinthe?... Aquella veu s'havia alçat sobre els acords de les meues passes amb una dolçor daurada, els reflexos ambarins de la qual eren carícies promeses. Tot en ella negava de cop la realitat grisa de la tarda d'aquest dimarts a l'espera del fum blavós i gris dels tertulians de Mallarmé. Duia un petit para-sol de color mel que no lliurava als ulls del besllum suaument molest de la seua particular tarda lluminosa, i la resta del vestit era un recull de flocs grocs, ocres, beig, un polsim d'or envoltant el rostre d'una verge ortodoxa.

No sabria dir-li, senyoreta. I ja em sap greu d'un carrer tan, tan… Tan inquietant?... Millor suggestiu, no li sembla?...  Ben bé no ho sé, mai no he estat… Sí, és clar. Ni jo. Al carrer, volia dir… Ho he entès. Sembla vostè molt modern… Per què ho diu?... S'hi imagina a Couperin o Rameau parant l'orella a la neu?... Com ho sap que jo?... Ah!, tot ho vol saber vostè, monsieur Debussy. I del meu carrer, rien de rien… Té tota la raó. Ens coneixem? Doncs perdone la meua estupidesa, mademoiselle...  Chantal, Mélossienne Chantal…

Tot i la breu conversa, havien fet plegats un bon tros del passeig del Bois. Fins i tot diria que alguna cosa havia suspès la relació habitual d'espai temps. Acabaria fent tard als dimarts de Mallarmé, i el gran factòtum posaria cara de pomes agres. No sabia com acomiadar-me sense semblar groller, més tenint en compte la meua incompetència pel que em demanava i per reconèixer aquella senyoreta càlida sobre la neu ardent. Potser el més cortès seria acompanyar-la fins la fotuda rue de l'Absinthe, i demà de matí excusar-me per escrit davant l'Stéphane amb qualsevol refredat o indisposició d'última hora. Precisament avui, que de segur diria que sí al Preludi sobre el seu poema. Doncs, ho sento -li diria- i seria descortès amb aquesta noia. L'art és per damunt de les banalitats i interessos personals d'un carrer enlloc.

Segur, monsieur Debussy?... Com diu?... Però ja no hi era. Vaig giravoltar com un gira-sol desorientat en la gris penombra d'aquesta tarda plena de neu trencada. A l'altra banda del carrer adjacent, el portal de l'Stéphane. I davant de mi des pas sur la neige que mai ningú no podria dir d'on havien sortit.

C.D.
De Jonathan Segade

5 comentaris:

Concha ha dit...

precioso post y preciosa música,me ha encantado!!!beset.

Lapsus calami ha dit...

Merci beaucoup. Un beso.

Olga Xirinacs ha dit...

Quantes vegades m'han acompanyat els Preludis...
Debussy, el de la natura arpegiada, escales evanescents ara de pluja, ara d'aigua de mar, ara de pas per jardins sempre enyorats. Les seves anotacions a les paritures ja són elles mateixes un poema.
Gràcies per acompanyar-me al blog.

Olga Xirinacs ha dit...

Ja deia jo que la mà no em fes una mala jugada. Perdó per les "paritures", que podrien servir per fer un nou joc de frases.

Lapsus calami ha dit...

Olga, totalment d'acord amb el que dius. Debussy dominava els sons i les paraules. Gràcies per passar.