La decisió

El llum dels fanals anava dominant a poc a poc el cos de la plaça. Jo sabia que ella no trigaria a vindre. Però la càlida fredor dels grocs sobre el blau verdós de la nit era el senyal d'un equilibri que no podia trencar. Era assegut al banc del cantó més allunyat del cel. El cantó que hagués escollit De Chirico. El cantó que mai no hagués pintat Van Gogh. No sabia quan va ser que la vaig deixar d'estimar. No sabia per què seguia fent com si no res. Potser el costum, la pietat, la por.

La plaça semblava abocar-se a un abisme que feia més inabastable aquell superb verd blavós sobre el qual es retallaven les ferides daurades dels fanals. Amb el meu índex dret vaig acariciar aquella imatge que defugia el meu amor. La pell vellutada del cel. El bes somniat al seu pòmul. Poder estirar-se al seu costat sense la incertesa de donar-li l'esquena. Abraçar-lo, assegut a terra, pel darrere, i mirar l'horitzó acaronat al seu clatell com si d'un principi amorós es tractés.

Tot just la mateixa nit que li vaig donar el primer bes, potser. Aquell pes al pit. Aquell sentiment de pèrdua sobre els seus ulls il·lusionats. I ara deuria donar el primer pas cap a l'adéu. Alçar-me del banc, caminar cap a l'abisme al rerefons de la plaça i acomiadar-me del seu amor amb la meua absència. Vaig recordar aquell vers del Dylan Thomas: "jo, que llavors era informe com l'aigua"…

Varen passar les dones com els anys. Evitar la tristesa va suposar la ruïna del meu cos. De tant en tant, només la música posava un fons de cel sobre la sordidesa del despertar. I llavors la seua graciosa figura era allí, retallada com una ferida il·lusionada sobre aquell cel trencat pels records. Era asseguda al banc del cantó més allunyat del cel. I jo vaig mirar de reüll el seu desconcert mentre m'abocava definitivament a l'abisme.

Ch.B.