Les raons del xàfec

També és mala sort. Una vegada que faig l'esforç d'alçar-me ben d'hora, i ser al carrer a dos quarts de deu -bé, per mi és ben d'hora, que al club no plego abans de les tres de la matinada- i s'ha posat a ploure a bots i barrals. I com no podia ser d'altra manera, ni un fotut taxi. I és que havia de comprar avui, sí o sí, unes gardènies molt especials. Les hi he encomanat a la Rose. La seua floristeria és molt modesta, ben poca cosa, però va ser ella la que em va donar aquella gardènia que va obrir el cor dels que m'estimen, i sempre li estaré agraïda. Va, Billie, m'he dit, posa't la bossa al cap i en dues gambades et fiques al metro. I així hi ha anat.

He trobat la Rose seriosa. Mentre embolicava les flors amb la cel·lofana i les ficava a la caixa li he dit: què hi ha algú? I ha rigut sense voler. Billie, m'ha dit, creus que podem arribar a envejar el dolor dels altres?... ¿Tan mal estàs?... Aquest és el problema, potser ni estic… D'on traus aquestes idees? Que jo sàpiga el teu home no té fama de bevedor… No, i ara. Però hi ha de dies que el que no t'has volgut reconèixer un grapat d'anys s'imposa amb la violència d'una turmenta d'estiu… I pel que sembla no vol escampar… Que n'ets de sàvia, Billie… Va, què ha passat?

Al matí. Acabava d'obrir, ja saps que sóc ben matinera. I no sé per què ha començat a caure un xàfec ben gros. La gent al carrer no sabia on ficar-se. Una parella s'ha acostat a la porta i com que ni el paraigües d'ell ni l'aixopluc de la tenda eren prou han decidit entrar. ¿No li fa res, senyora?... No, per l'amor de déu. Passen. Han començat a parlar. Feia temps que no coincidíem -li ha dit ella. És veritat. Enguany és la primera volta… I tenia que posar-s'hi a ploure… I bona cosa… I jo sense paraigües… ¿Vas al metro?... I tant… T'acompanye, faltaria més ¿Tot bé?... Sí, sí, tot bé… ¿La nena?... Ah!, fent-se gran, sense adonar-nos… És clar… No deixaven de mirar-se els ulls mentre parlaven, com si les paraules que es deien i els esguards que es dirigien foren dues realitats separades. I de sobte, ell li ha donat un bes als llavis. Perdona'm. Li ha posat el paraigües a les seues mans com si fos una gardènia negra. S'ha alçat el coll de la gavardina i ha eixit sota l'aiguat com si no res, com si un sol esplendent li banyés la cara i el cos. Ella mirava el carrer que no veia. Acostava el paraigües al nas. I de sota veu ha dit: gràcies. I la Rose ha deixat anar el seu plor com si fos una turmenta d'estiu en novembre. Potser em posaràs un paraigües en lloc de gardènies, benvolguda. I la Rose ha tornat a riure sense voler.

B.H.