Un sospir. Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava. Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra dansa. La meua valse per atrapar-la. I ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella, que d'un sospir mai no passava.
S.P.
5 comentaris:
m'encanta!!! beset!!!
I com un sospir ha passat el Nadal. Bones festes, Lapsus calami! I que el nou any ens porti molts lapsus poètics com aquest.
Concha, gràcies. Ah!, la valse. Un bes.
Mariàngela, com un sospir. Bones festes per tu també. Ho intentarem. Una abraçada.
I en un sospir passava la vida, i en un sospir la mort va fer un 'glissando' des del cor al cervell i va desaparèixer per sempre.
Bon '13, Lapsus, perpetuum mobile.
Olga, el que va desaparèixer va ser el sospir, oi? No m'espantes, eh!
Bon '13 per tu també i perpetuum calami. :)
Publica un comentari a l'entrada