Ens vam
besar furiosament,
com només besen els suïcides.
Ens vam mirar
anònimament,
com només miren els morts.
Vas dir:
"aquest amor no en
té de futur."
Vaig callar:
"l'amor mai no en té de
futur."
Ens vam acomiadar delicadament,
com només acomiaden els
morts.
Ens vam allunyar silenciosament,
com només allunyen els
records.
Vas callar:
"aquest amor no en té de futur."
Vaig
dir:
"l'amor mai no en té de futur."
Ch.P.
5 comentaris:
precios!!!quan creiem que alguna cosa té futur no el té i quan pensem el alguna cosa sense futur dura tota la vida de vegades cal viure sense pensar massa a EL FUTUR.nhorabona i beset.
Jo crec que sí que en té de futur, sense aquesta idea de perdurabilitat l'amor no crema.
Concha, potser tens raó. El futur és el que té, que ningú no ho sap. Un bes.
Helena, abans d'ahir t'hagués dit que sí; ahir, que no; avui, no sé què dir...
Qui estima i viu un amor sense futur, té un desert davant de la vida que li resta. Altra cosa és qui es deixa estimar: aquest no patirà d'absència.
Però potser també viu el seu propi desert, no?
Publica un comentari a l'entrada