Apareixes
als meus somnis vestida amb les robes en que jo desitjaria veure't engalanada.
Ets massa dura amb tu mateixa, em sembla. Massa desconfiada, estic segur. Massa
covard. I vesteixes els vestits que allunyen els ulls que no t'agraden i els
que sí, aquells que rebutgen les paraules que no vols sentir i les que sí. Hi
hagué el dia que les roses se equivocaren, em diràs. És cert. Perquè tu vares
decidir per tu mateixa. Perquè sempre hi haurà centenars, milers d'ànimes com
tu, amb un xic mesquí a l'esguard, els llavis de les quals mai ningú dibuixarà
amb un bes de veritat, amb un bes d'amor i mort, i a les que mai ningú els hi
posarà la mà al damunt dels seus somnis. I la decisió no n'és dels déus, pots
estar ben segura. I passaràs pel món, per la vida, amb la certesa del mar: les
meues arrels són a l'horitzó inexistent. Doncs, bon profit.
No sóc jove, em
diràs, i s'ha de pensar amb el cap, afegiràs; ets vell i busques el temps
perdut de la rosa, encara precisaràs; però la teua rosa, estimada, deixa'm
dir-t'ho, és ben infantil i capritxosa. Vols el que no vols, el que no voldries
voler, o no vols el que desitges. I aquestes contradiccions les hi fas valer
com a senyal de maduresa. Oh, benvolguda, no hi ha major saviesa que acceptar
els nostres sentiments com el que són: l'escuma d'un mar sense horitzó.
I
heus ací que passen els dies i creixen els recels. Jo, t'hauràs adonat, ja no
t'espere amb la meua mirada atenta. Saps, i la decisió tampoc no n'és dels
déus, que faig com que faig, quan passes pel davant de la meua estança a palau,
de la sala de música, i que fuig la deliciosa levitat del teu cos que ningú
podrà amar com jo, i que amaga el bes ardent de la rosa de coure, un bes que
negaràs fins la teua mort, com l'assedegat fuig l'aigua clara i freda de la
font dels somnis. Poca cosa de mi mateix conserva a dia d'avui algun interès,
ja ho sé. Però la teua lluita contra tu mateixa et fa oblidar les més
elementals normes de cortesia. Allunya els teus temors. No faces mentida de la
por. Mai no em trobaràs fora els passadissos de palau, lloc on reduiré la meua
presència al mínim imprescindible que els nostres compartits quefers ens
obliga. Deixa-ho córrer, no t'afanyes amb els maons d'aquestes barricades
misterioses que cada dia basteixes amb major celeritat. No paga la pena fer mal
per evitar no fer-ne res.
F.C.
