È buio
el mattino
che passa
senza la luce dei tuoi occhi.
(Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)
Mai no sabràs, potser, com creix aquest meu amor molt per damunt de la teua vida, de la teua capacitat d'ésser viu, de la teua quimera de recers, dels teus aixoplucs mandrosos i desconfiats, de la teua incapacitat per copsar la petita mort que suposa un capvespre d'amor. Necessite, per tant, un sol aclaparador, un sol encegador, un sol que no em deixe pensar com és de nit el matí, un recer un poc més consistent que el teu record llunyà. Perquè entenc aquesta meua obsessió com una por bastarda tal i com l'amor és l'atònit fill de les meuques. Concite en tu tots els meus desamors imaginats, totes les desolacions, i donaria de gust la meua vida només per un moment amable. Ja només d'amabilitat parle. Tu, l'amor i jo, quiets al pati de casa teua. Estirats damunt l'herba bona, molla, amorosa, i sabedor de que aquest serà el meu darrer record. I serè profundament feliç, obstinadament cec.
Ara ja sé què tinc a fer. Només esperar. Seure'm al balcó de casa meua. I allí, deixant passar la platònica realitat, t'esperaré. I perdona'm, perquè el que ara tinc que pensar només pot escriure's al damunt d'un piano i amb la música dels teus ulls.
Th.M.
2 comentaris:
m'encanta aquesta poesia de Pavese molt bonic el post i la música sempre meravellosa de Thelonious Monk Beset fort!!!
I sempre citem el mateix, je m'accuse, en tants de bons que en té. Un bes
Publica un comentari a l'entrada