El pou

En el deliri del capvespre volaven les paraules. Era una tarda gris, al començament de l'estiu. I la plaça semblava un espai buit a l'espera de la foscor i els llums contradictoris dels fanals i la nit. La calor gris amenaçava l'habitació i, a poc a poc, redreçava aquelles quatre coses que, tot i acompanyar-me amb l'obstinació dels paràsits, mai no acabava de sentir-les com a pròpies. Mirava per la finestra i desitjava estirar-me al llit. Em gitava, i només volia apropar-me a l'horabaixa per on fugien els mots. Només aquestes incongruències poden explicar els batecs del cor, vaig pensar, l'aturada del pols, la mort, la insistència de la vida.

I així, deixava passar les hores d'una vesprada gris, a l'espera del que mai no he pogut definir amb paraules, però que només trobaré a través de l'escriptura. D'una escriptura modesta, provinciana, perquè tot el que m'envolta és modest i provincià. Els tarongers bords, petits, de tronc afilat i eixut, dibuixats per un nen somniador; el quadradet de gespa on defequen els gossos del veïnat; els bancs de fusta on seien els pidolaires i les noies en flor, on dormen els borratxos i les meuques. Aquestes palmeres sense avís de lluna, aquestes palmeres oblidades pel crepuscle podria dir que em transporten als paradisos que mai no trepitjaré, però només dir-ho pensaria com de mediocre puc arribar a ser.

Què fàcil seria, llavors, omplir aquest buit gris amb els records dels estius. Quan el veïnat en lloc de traure els gossos a defecar, eixia al carrer a prendre la fresca a les nits. I xerraven de tot aquell temps gris i buit que només a la gent de mal cor o als nens podia fer feliç. Com de tafanera era la fornera, deien, i quina habilitat tenia perquè li digueres, sense voler, el que ella volia saber. I el seu home, el nom del qual només tornaria a trobar-me al Moby Dick -Call me Ishmael- d'en Melville, i a la família del qual tots sabíem, sense saber-ho encara, qui hi feia de gran balena blanca. I, a poc a poc, com la calor d'aquesta tarda, redreçàvem tot el barri al son d'aquell pasdoble que ens cantava el veí i que tant ens feia plorar als nens, des de la perruquera que sempre feia les permanents massa sòlides, al veí de la vorera del front de casa que era un malparit perquè ens tirava la pilota al jardí tancat i abandonat, i del que només molts anys desprès vàrem assabentar-nos que la seua dona era nimfòmana. Sí, en el deliri del capvespre les paraules fugen. A qui pot interessar tanta misèria?.

L.C.