Volgué

Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.