I tot era el seu somni

"Ella dormía el mundo"

(Los sonetos a Orfeo, R.M. Rilke)

Va ser el seu cos que m'obligà a deixar al marge totes les prevencions. Només el seu cos. Petit, delicat. Lleument impur de bell nou dins el vestit negre sense mànegues. Aquelles cames dolces, de les quals les cuixes s'afegien a l'interior de la faldilla com si d'una nina es tractés. I del cos, la seua galta dreta, el seu pòmul suau, gairebé infantil, i el començament d'aquella boca dibuixada definitivament per déu. Dels ulls només tenia que imaginar-me'ls. Del somni érem al llit. I en mi dormia. I del llit, jo mirava aquella jove gitada del seu costat esquerre, vestida de negre i recollida de cames. Vaig gitar-me al seu darrere, cercant meticulosament l'angle exacte de la seua cara prevista, el miracle del meu amor.

No hi havia de passió als meus gestos, al meu esguard, i la intimitat va ser més profunda que l'abisme càlid de la seua nuca, l'olor suau de la seua son sobre el naixement dels cabells. I tot era el seu somni. Vaig apropar la meua galta a la seua, quasi a punt de frec, però sense tocar-la. Vaig imaginar el bes tendre de la seua pell, però no hi va haver de contacte, i la intensitat va superar qualsevol realitat física, com si la frescor d'un llençol d'aigua lliscant per les pedres perdudes del temps fos més avivadora als ulls que als dits.

Vaig quedar-me tot quiet, amb la respiració reduïda al darrer hàlit d'un moribund. De fet, m'impel·lia el desig d'adormir-me amb els ulls oberts, quasi mort, tot jo resumit a la darrera mirada sobre la noia delicada, tan confiada com era a l'involuntari somriure que s'arrelava a les comissures dretes dels seus llavis. Acaronar-me'n sabent-ne que encara no hi havia massa dona sota la línia adolescent de la seua pell. Acaronar-me'n, i no mirar-li els ulls, no fos el cas que sota les seues parpelles de cera reconegués els meus. Als seus peus desprevingut.

E.G.