Auprès de la fontaine

Je meurs de soif auprès de la fontaine

(Charles d'Orleans)

L'aigua clara llisca sobre la pedra negra. Jo m'hi acoste perquè duc la set profunda del camí fet. Sé que no calmaré els meus llavis, sinó a petits glops, d'aquells que l'aigua no arriba a mullar la gola. Però ells són convençuts que és breu i magre el doll que aviva la foscor de la pedra, i que un riu sencer no bastaria per saciar-los.

L'aigua fresca cau de la pedra negra. Sóc prop de la font i duc la set delerosa del camí desconegut. Sé que no ompliré la gola, sinó a glops abundosos, d'aquells que mossegues l'aigua amb fervor de desig. Però ella es convençuda que els llavis no deixaran arribar-hi l'aigua magra ni el riu sencer si el trobaren.

L'aigua negra frega la pedra sonora. Mire amb certa melangia el doll breu i magre de la meua tristesa. Je meurs de soif auprès de la fontaine.

G. de M.