Passat succeint

La vida viu entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap ocell, més elevat que cap oració.

Però els records no poden alliberar-se de sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present, i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable. I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.

Ai, com és que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un passat que encara està succeint(1).

F.Ch.

(1)Aquest fragment en cursiva és atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels presents dietaris.