Oblida el meu destí

No, no va ser la seua mà, sinó les seues petjades damunt la sorra les que em donaren el seu particular bes de comiat. Havíem deixat anar els nostres cossos ben prop del marge escumós, i el perfum de les properes absències colpejava una i altra vegada el meu rostre des de les ones d'un mar profètic. L'aigua borbollant desfeia el record de les recents carícies en allunyar-se cercant el seu recer natural: l'oblit de la bombolla en la nugosa viscositat del gruix aquàtic del mar endins. La vocació nàufraga dels amors furtius. El bes ofegat als tràfecs urgents del desig.

Aquest final va començar en arribar a Exeter, mentre seguíem viatge fins a la costa, i en Teignmouth, no massa lluny del teatre, on hi havia un petit club de navegació a vela. Llogàrem el vaixell, i en un tres i no res desembarcàrem a la platja dels adéus, tot i que en aquell moment no ho hagués dit. Jo era promès de la Frances. Per què havia d'embolicar-me amb aquella dona casada, si a més la primera volta que la vaig veure em semblà tan vulgar? Però no sé qual va ser el moment en que alguna cosa va decidir al meu dintre enamorar-se d'aquella actriu de segona, amb companyia pròpia sufragada pel seu home, els llavis de la qual eren massa fins per al meu gust i els seus ulls massa frustrats per a les meues modestes ambicions.

I allí ens teniu, al bell mig d'un no-res guarnit per la sonora ondulació del mar que podia passar pel llit de noces dels idealitzats amants d'un poeta prou més líric, ell mateix, que els seus versos, i al que ningú li hagués donat més futur, però, que el tàlem d'una aranya o un pregadéu. I el que va passar no se'n va anar molt d'aquesta fal·lera fagocitant, la veritat. Jo sabia que ho rebutjaria. Que un compromís més seriós estava molt per sota del seu flamant tresillo entapissat de fina pell de xai i del meu por a la infidelitat obertament declarada. I és clar, la suavitat del luxe o l'aixopluc d'un amor compromés mai no acaba d'avenir-se amb la humida ferida dels grans de sorra als indrets més íntims del cos.

Doncs deixem-ho… Deixem-ho… Va agafar-se els genolls per mirar d'impedir que el fred de la seua decisió li afectés el to de les darreres paraules. ¿Vols que encenga un foc?... Thy hand, Belinda, darkness shades me…(1) Ben a prop, unes branques fines i seques varen prendre ràpidament el foc d'un matoll d'herbes grises. ¿Millor?... May my wrongs create / no trouble in thy breast…(2) Tots en tenim de febleses, no t'amoïnes… Vàrem pujar al vaixell. L'horabaixa queia sobre la llum roja i cendrosa de les brases. Vaig fixar-me en la distància insalvable que les nostres passes havien deixat a l'arena. I com si em llegís el pensament, va dir: no tots deixen les seues petjades a la sorra demanant un remember me…(3) Alhora que… Alhora que un forget my fate.(4) I les paraules varen ferir el meu cor amb el tall sagnant d'una promesa de sons, d'una melodia greu al baix inclinant-se cap a la terra per graons cromàtics i un cant elevant-se, allunyant-se per sempre, tot i que de tant en tant girava el seu esguard. 

H.P.

(1) La teua mà, Belinda, les tenebres m'enfosqueixen
(2) Que els meues errors no molesten l'alè del teu pit
(3) Recorda'm
(4) Oblida el meu destí