La flor desfullada

He arribat al convenciment que les meues excursions a l'extraradi deixen en mi un pòsit de solitud profunda i malaltissa. No sé fins a quin punt la intensitat assolida, en sentiment tan punyent i dolç alhora, pot beneficiar la meua música. De fet, si m'aventure entre gents estranyes, a la recerca d'un caliu tan difícil de trobar als de la meua classe, la conseqüència habitual és un encís simulat sota els migs somriures i les complicitats afectades. Per què deuria ser d'altra forma? Per què, aquells que durant varies generacions hem gaudit d'un plat de calent a taula, dia sí i l'altre també, ens creiem amb el dret de ser font d'un interès singular entre aquells altres que han patit la fam del que només ha pogut menjar per sobreviure?.

Tot plegat, una mena de mala consciència acaba en uns bitllets caiguts al dintre del pomell de flors del que ella trau la més grossa. És del color de la sang negra o de la neu blanca del desinterès. La penja sense més cerimònia al costat esquerre del seu monyo i el llum de la veritat il·lumina la seua vida. És una nena que d'ací un parell de capvespres semblarà una anciana. Aquestes dones són flors d'un dia, desfullades d'horabaixa entre deixalles orinades i herbes trepitjades d'un desig intermitent i furiós. Sí, damunt de tu només les flors, benvolguda.

I jo mire de dir-ho als quatre vents amb la boca tancada. Heus ací la melodia enganyosa, la paraula que tot ho dissimula, la veu com un cant encisador de sirena. I el piano en un contrapunt impossible. El piano que no sap mentir. Les seues harmonies de arestes feridores, tallants com els vidres que als descampats se'n recorden dels grits ofegats de les donzelles sotmeses i les libacions necessàries per a l'ofensa. Això fa aquest piano que conta, farcint el cant de la dona obligada a ser sirena damunt la terra, l'altra cara del plaer cec de tendresa.

No et vagis ara -em va dir. Espera, tinc una cançó per tu. Quina pressa teniu sempre els homes. Passeu de la passió al bes anònim en buidar el ventre a la molsa incerta de la nit tot just començada. Espera, espera -em repetia. Pense que t'agradarà sentir aquesta tonada que les dones de la meua família venen cantant fa molts anys per mirar de retenir als seus homes, i que un mariner li va ensenyar a la rebesàvia de la rebesàvia desprès d'haver-la sentit cantar a les sirenes dels mars del Sud. Espera, escolta'm. Com a mínim deuries posar l'orella al meu cor una volta a la teua vida. Saps?, les flors som com els cignes, el nostre millor aroma el tenim tot just acabar el nostre darrer cant.

F.M.

«QUELQUES FLEURS»

FOREN TRIADES un matí de maig

àcid i blanc. Elles també eren blanques

i feien ombres verdes, transparents

com l’aigua sobre l’herba assaciada.

Una per una foren escollides

per contenir el teu cos en el silenci,

mans vegetals en lenta davallada.

Una per una s’acostaren, tendres,

per caure sobre teu com una pluja

que el cel, del tot clement, no assenyalava.

Flors a les mans i al pit, besant la pell,

s’estremien amb tu, et cobrien, clares,

per viure amb goig la vida que tu els daves.

Olga Xirinacs, Llavis que dansen