Tan fàcil com l'impossible

Sempre m'ha interessat esbrinar què cosa havia al darrere d'una bella melodia. La de vegades que li ho hauré preguntat als meus professors. Als meus benvolguts professors que un any rere l'altre em varen negar el ja més que dubtós prestigi del Premi de Roma. Però tots eludien una resposta directa, aquella que m'hagués aclarit el secret inconfessable de Mozart, Schubert, Bellini, Chopin i tants d'altres aprimorats melodistes al llarg de la història.

Conten que l'autor de La Sonàmbula va estudiar amb la minuciositat pròpia d'un entomòleg els quartets de Haydn i Mozart per trobar-hi aquella fórmula que li dispensés de lliurar la bonhomia melòdica a alguna cosa tan fugissera com el que anomenem inspiració. I que Chopin va inspirar-se sovint al malaurat italià. A mi, la inspiració sempre m'ha semblat una mena de loteria maleïda que només beneeix als fills dels déus desconeguts, per la qual cosa el meu esperit racionalista ha lluitat de sempre per concretar una mena de llei mai no escrita, però que dibuixés sobre els pentagrames la bellesa infinita d'una cadena de sons que de sobte pren una entitat pròpia més enllà, molt més enllà, de la gramàtica que qualsevol compositor li puga assignar.

I parle de déus desconeguts perquè una revelació, si més no parcial, va vindre a buscar-me des de l'altra part del món. Aquelles orquestres de jazz que aparegueren pel París de la modernitat alguna cosa em varen dir de màgia melòdica. El que fins ara no era sinó una cantilena banal, es convertia, a les seues mans, per art d'una màgia perduda fa temps a occident, en una sorprenent bellesa sonora d'un ordre equívoc alliberat de la tirania dels compassos regulars, de les harmonies immaculades i de les imposicions escolàstiques de tanta música sortosament oblidada.

La dona jove d'esguard gruixut i veu trencada que feia de solista d'aquell grup modificava el timbre de la seua veu, afegia sons lleument desviats de ritme i afinació, cantava com si parlés i parlava amb una música deliciosa. Schwanengesang, el cigne negre, vaig pensar. Què gran paradoxa. Aquells fills dels déus esclaus havien trobat el camí nou de l'antiga música, i ho feien amb la naturalitat de la inconsciència, d'una herència on la música encara no s'havia desfet de l'alè nostàlgic pel paradís perdut. Com si d'una eterna cançó de bressol es tractés. Perquè la bellesa melòdica té alguna cosa a veure amb la melancolia, el temps perdut i els besos rebuts pels nadons.

I vaig tractar de seguir les seues passes amb les meues fines sabates parisenques. Un acompanyament d'habitud ternari en un motle binari, bressol inquiet. Una melodia de quatre temps fent difícil equilibri sobre un compàs de tres, l'esperança d'un engranatge amorós. Una harmonia en aparença convencional amb els frecs encisadors, subtils i suament salvatges de les notes bimodals, la visió compartida de l'altre. Però alguna cosa em deia que aquests artificis tant i com augmentaven en sofisticació perdien la seua força arcana, la seua saba immemorial, aquelles inflexions que colpien amb la mateixa contundència el cor i el fetge, per dir-ho d'alguna forma. Mai no hagués pensat que la lliçó del Schwanengesang negre al bell mig de l'ominós blanc dels camps de cotó tingués res a veure amb la bondat infinita dels sons. Tan fàcil com l'impossible.

M.R.