Chop Suey

A iniciativa de Relats Conjunts

L'affiche apagat té alguna cosa de mort sobtada. O de tros de vida en espera de la nit benefactora. El sol penetra els cossos fins i tot en la penombra. És l'hora de les confessions. De complicitats farcides d'esplendents mentides. I d'un suau maquillatge que dissimule el que tu saps. És l'endemà de les coses. D'un tu a tu amb la noia de l'anunci.

A la gola sent un pensament d'aquell tu-i-jo amb brodats de l'avia que mai no faré servir. Odio els matins dels encara-hi-ets-a-temps, o dels potser-trobaràs i els començar-de-nou, amb cançoneta i tot. No, tu no sembles d'aquestes. Oi que no? Crec haver-hi esgotat la meua quota de rialles ximples o paraules ximples que tant s'hi val. I també de dones només dones. Per què t'hauré cridat? ¿Deuria demanar-te perdó pel temps que estem a punt de perdre totes dues? Per què faig tot el que puc per capbussar-me ben endins del meu te? La tossudesa de les dones en el que facen o deixen de fer els homes em té més que avorrida. No, tu no sembles d'aquestes. Oi que no?

La incertesa, però, xoca amb tot el que m'envolta. D'alguna manera em sorprèn la bellesa cromàtica d'aquesta realitat joiosa, vibrant als colors i adobant la grisor de les paraules d'ànim que mai no voldria haver de sentir. Deixa-ho córrer -me n'adone li dic. Els meus llavis segueixen la conversa sense mi.

Em reconec als ulls esmortits i l'home avergonyit de la taula d'enfront. Sembla tindre a les mans algun afer insidiós, l'atenció del qual ha de ser prioritària. Demà ell viurà l'endemà de les coses. Li ha quedat un rostre ben parat. Una textura de cartró. La seua desolació és tan profunda que l'impedeix qualsevol dels rictus que una mala novel·la descriuria o que un dolent actor miraria de fer. La seua pensa és un allau de bocins de memòria. Impossible reconstruir la història. Aquell tros de vida que ben articulat seria una defensa front a l'actual humiliació.

Què et sembla?. Com d'aigualit trobe el te -li arribe a dir com a única resposta. Ell li torna una clau. Una clau que sona a plaers furtius i caixes de bombons. Una clau que seguirà obrint-se pas pels camins de les frustracions més amagades. És l'arracada. La seua arracada. Ara m'assabente. És l'arracada esquerra de la noia aquell tros de vida que vull conèixer abans que algú done el llum de l'affiche, i l'obscuritat i la solitud s'acomoden al bell mig del meu te sense dos.

L.C.