He conegut

He conegut una noia

que encara no he vist.

He conegut una donzella

que no sé qui és.

I tanmateix puc dir-vos,

si fa no fa, com hi és.

Té els seus cabells de lli,

i l'estranya facultat

de transformar la realitat

en un secundari teló de fons.

No puc dir-ne, però,

que tot siga bondat en ella.

Diu l'irriten d'allò més

les tecles ivorianes del meu piano,

que li cauen molt millor, sembla,

les fines negres de banús.

I que li agrada també d'allò més

posar-hi un espai,

si més no,

rere el darrer mot de la frase,

siga punt o coma

o punt i coma o dos punts,

tal com ací : .

Però que no veus -imagine dir-

la solitud del signe de puntuació?

No és sol -em respon-

només és lliure.

Que faça el que més li agrade.

Però, amor meu -sí, clar,

necessàriament sóc

el seu fletxat esclau de cor-

què més pot desitjar un punt

i final

que reposar al costat

de la paraula que el trobava

a faltar?

I me n'adone que ja sóc dins

del seu joc sense adonar-me,

del seu món

que mai no he conegut,

i l'accés al qual és flanquejat

per sumptuoses portes

orientals i daurades de lli

a les que hi arribes desprès

de pujar els cinc graons

no totalment equidistants

d'una escala universal

de sons de lli i d'or.

Tal i com si trepitjares

les primes tecles negres

del piano que ella tant s'estima.

I l'espero.

L'espero des que la vaig no conèixer,

al costat del camí per on sé

deurà passar d'ací no res,

o d'ací una vida

o d'ací fa ja més de mil segles.

Amb les seues passes desiguals,

comptant-les de cinc en cinc

al sambori encara no dibuixat

o esborrat a la fi per l'oblit del món.

He conegut demà

la noia dels cabells de lli.

I em duu la llum

d'un bes promès

des del segle vint-i-més.

C.D.