divendres, 27 de gener del 2012
Stalag VIII-A
He escrit aquestes dues lloances com una mena d'impossibilitat. Sempre m'he adonat que l'art és la recreació de l'impossible, però fins avui mai no ho hagués dit de forma tan literal. No trobe pas la melodia per a dirigir-me a tu, com a verb o com a home, el verb fet carn. La meua intenció és potser una dèria malaltissa. Una oració avortada a cadascú dels instants que un nou so li fa el relleu al que mor a conseqüència d'aquesta acció.
Sóc músic perquè fins avui sempre he cregut que els sons queden a la memòria amb més vitalitat que les síl·labes ho fan en acabar les paraules. Però no només m'equivocava, sinó que embadalit per la meua arrogància i la sensualitat sonora, feia oïts cecs, més que sords, a l'espantosa tragèdia que avui percep i que jo ofegava sota la vanitat de vanitats.
Però, heus ací, que no puc deixar de fer-ho. Amb la mateixa circumspecció i mètode, amb l'erm protocol, del que, tot i intentar-ho, no duu la música al moll de l'os. No, no sóc músic. Sé de música. Però no sé parlar amb els déus. Hem arribat a la fi del temps. De fet, hi vàrem arribar des que ens posàrem dempeus a la terra, albiràrem l'horitzó i començàrem el llarg camí que mai no ens permetrà creuar-lo. Som fets amb el fang dels impossibles, i aquesta profunda frustració només accepta l'onerós bàlsam de l'odi i l'extermini amb insignificants escletxes d'amor i convivència.
Jesús, no sé com parlar-te, ho reconec. No sé com fer-me escoltar. Fins i tot pense si apropar-me a tu mitjançant la total absència de paraules és lícit. Que no veus el que ens estan fent, el que s'estan fent a sí mateixos. La degradació de l'home és molt més acusada per a qui porta la llança que travessa el costat, que en aquell que s'arrossega pel fang i la neu demanant disculpes per existir.
Aquest gener de 1941, aquí, a Görlitz, l'hivern silesià ha estat fins ara, dia quinze, d'un fred infernal. Què hem fet, senyor? ¿Tan gran ha estat l'ofensa? No m'ho pense. I perdona'm. Tot allò que ens arriba del particular infern que has permès a Auswitch o Mauthaussen ens deixa amb el buit d'una desolació només concebible en aquest camp de presoners, i ens obligues a sospitar una mena d'asèpsia que mai no haguérem esperat de tu. I perdona'm, altre cop, l'atreviment. Què pots pretendre d'una prova de la que alguna cosa em diu que els teus més pròxims seguidors negaran tres voltes abans de que cante el gall? No, mai no haurà més temps. Què ens espera a les portes del teu Paradís?
O.M.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Cal respectar les paraules profundes d'un creient que ho és de bona fe. D'arrel. Paraula i música, no diria jo quina s'arrappa més a la memòria profunda.
Però, amb l'evolució personal, el consol implorat, la misericòrdia esperada, no arriben amb la invocació a un déu sinó amb el coneixement que la creació és un atzar i que no hi ha déu, almenys de la manera inventada pels homes.
Només d'aquesta forma sabrem que totes les calamitats i indignitats poden passar entre nosaltres sense haver de fer retrets a ningú, sinó a la pròpia natura humana. Tampoc sabem si aquesta evolucionarà seguint el b´´e que alguns desitgen, perquè no pas tots són els que el desitgen.
Vàrem crear els déus i massa vegades els hem posat com a excusa dels nostres pitjors crims. Potser li donem una oportunitat a l'art. De les grans creacions humanes: la ciència, la política, les religions i l'art, aquesta última és la que menys damnificats ha creat, donem-li una oportunitat, comencem per l'educació estètica de l'home, de la seua sensibilitat, que com deia Schiller potser faria innecessària, per redundant, la moral o ètica. Però n'hi han que necessiten esclavitzar-nos. Els dubtes que el pobre Olivier Messiaen va tindre a Görlitz, només trobaren l'aixopluc de la seua música com una impossible oració de rogativa, de la qual no sé fins a quin punt va ser conscient, almenys és la meua impressió personal sempre que escolte el seu Quatuor pour la fi du temps, i que és el que he intentat reflectir a l'apunt. M'alegra molt que estigues recuperant-te tan bé i tan activa. Un petó.
Precios...beset trist.
Concha, un bes.
Un bell i sentit record a tants morts. El text d'Olga Xirinacs reflecteix perfectament el que jo penso. No hi ha cap déu culpable però de vegades els humans som miserables.
Rep el meu afecte, Lapsus!
Gràcies, Glòria. En situacions tan terribles supose es deuen replantejar molts dels principis i creences més íntimes. És el que he intentat reflectir. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada