¿Pot dir
mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues
mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies
per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu
la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls
melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a
l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se
n'adona.
El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la
llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era
dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir,
monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va
respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la
noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix
o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els
mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a
mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust,
benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa.
És ben cert,
madame, però aquell
[irritant
ritornello, que qualsevol oït
ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers
d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de
les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al
faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla
que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics
-vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement
cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista
figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava
el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per
la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure
l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.
¿Pot dir de
mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si
tan necessària és a la nostra ànima.
R.H.
(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la
conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al
volum Els plaers i els dies.