dimecres, 26 de desembre del 2012

Vals sospir


Un sospir. Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava. Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra dansa. La meua valse per atrapar-la. I ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella, que d'un sospir mai no passava.

S.P.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Et buscava


Et buscava.
Et buscava com qui escolta
el brunzit a l'aleteig mut de la papallona.

Et buscava.
Et buscava com qui veu
a la boira dels llavis l'esguard d'un bes.

Et buscava.
Et buscava com qui olora
el perfum del mar a les petites flors del romaní.

Et buscava.
Et buscava com qui paladeja
la desesperança plena del retrobament.

Et buscava.
Et buscava com qui acaricia
la possibilitat impossible de perdre's.

Et buscava.
Et buscava com qui mor
el dia que la crisàlide canta el brunzit mut de la papallona.

R.S.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Conte en Nadal


El Nadal té la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre, només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès, m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït. Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares, germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.

Jo tocava el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres, accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants. Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal, d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes. Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit em va pujar la febre.

F.Ch.

divendres, 7 de desembre del 2012

Punt ignorat


"Miro la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo estuve viviendo en tu ausencia." 
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)

Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles d'Acratòforos.

By Bacchus, li dic alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit… Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir de la por i la desesperança. Sem mim, você não seríais. I em recorda a mi mateix: Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.

Li faig veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu, l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella… Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.

F.P.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Kyrie


La neu havia endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.

El teu germà, en Hartwig, m'escriu que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2) Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.

Tot el que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la teua instrucció el que més em preocupava.  El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro Abelardo dominava com a pocs: Sic et non. Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa, vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable. I vaig prendre la saba del secret de Déu (3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.

H.v.B.

(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda ja consumada la seua partida.
(3) Significat de xiprer segons Hildegarda.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Les raons del xàfec


També és mala sort. Una vegada que faig l'esforç d'alçar-me ben d'hora, i ser al carrer a dos quarts de deu -bé, per mi és ben d'hora, que al club no plego abans de les tres de la matinada- i s'ha posat a ploure a bots i barrals. I com no podia ser d'altra manera, ni un fotut taxi. I és que havia de comprar avui, sí o sí, unes gardènies molt especials. Les hi he encomanat a la Rose. La seua floristeria és molt modesta, ben poca cosa, però va ser ella la que em va donar aquella gardènia que va obrir el cor dels que m'estimen, i sempre li estaré agraïda. Va, Billie, m'he dit, posa't la bossa al cap i en dues gambades et fiques al metro. I així hi ha anat.

He trobat la Rose seriosa. Mentre embolicava les flors amb la cel·lofana i les ficava a la caixa li he dit: què hi ha algú? I ha rigut sense voler. Billie, m'ha dit, creus que podem arribar a envejar el dolor dels altres?... ¿Tan mal estàs?... Aquest és el problema, potser ni estic… D'on traus aquestes idees? Que jo sàpiga el teu home no té fama de bevedor… No, i ara. Però hi ha de dies que el que no t'has volgut reconèixer un grapat d'anys s'imposa amb la violència d'una turmenta d'estiu… I pel que sembla no vol escampar… Que n'ets de sàvia, Billie… Va, què ha passat?

Al matí. Acabava d'obrir, ja saps que sóc ben matinera. I no sé per què ha començat a caure un xàfec ben gros. La gent al carrer no sabia on ficar-se. Una parella s'ha acostat a la porta i com que ni el paraigües d'ell ni l'aixopluc de la tenda eren prou han decidit entrar. ¿No li fa res, senyora?... No, per l'amor de déu. Passen. Han començat a parlar. Feia temps que no coincidíem -li ha dit ella. És veritat. Enguany és la primera volta… I tenia que posar-s'hi a ploure… I bona cosa… I jo sense paraigües… ¿Vas al metro?... I tant… T'acompanye, faltaria més ¿Tot bé?... Sí, sí, tot bé… ¿La nena?... Ah!, fent-se gran, sense adonar-nos… És clar… No deixaven de mirar-se els ulls mentre parlaven, com si les paraules que es deien i els esguards que es dirigien foren dues realitats separades. I de sobte, ell li ha donat un bes als llavis. Perdona'm. Li ha posat el paraigües a les seues mans com si fos una gardènia negra. S'ha alçat el coll de la gavardina i ha eixit sota l'aiguat com si no res, com si un sol esplendent li banyés la cara i el cos. Ella mirava el carrer que no veia. Acostava el paraigües al nas. I de sota veu ha dit: gràcies. I la Rose ha deixat anar el seu plor com si fos una turmenta d'estiu en novembre. Potser em posaràs un paraigües en lloc de gardènies, benvolguda. I la Rose ha tornat a riure sense voler.

B.H.

dimarts, 20 de novembre del 2012

L'espera


Va de temps que el món es dirigeix cap a la nit fosca. Però això mateix ja ho varen dir fa mil anys. Tenien la certesa de la fi del món, i en treien una força insubornable que feia la desraó omnipotent. Per què ens preocupa tan l'Apocalipsi? Per què no suportem el plor d'un nen? Per què?, si som capaços de les majors barbàries. Li trencarem els dents a la noia qui nomena el déu equivocat. Violarem el seu cos cada vegada que el nostre ressentiment faça fallida. Li tallarem els peus glaçats al cadàver que no acaba de morir perquè s'enganxa a terra a l'espera d'una saba sense camí possible. "Arribarà un dia en què els homes canviaran amor per amor, justícia per justícia". No pas lucre per lucre (1) Per què no intentem l'única drecera que ens queda? Per què no ens oblidem de la raó? Vist el que em vist dels seus monstres. Per què no li fem una bonica foguera a les grans idees que creien ser definitiva solució de les rancúnies i les enveges? Per què no deixem que l'única cosa que mai no ens ha donat un munt de damnificats domine el món? Sí, dels gran invents de la humanitat, la ciència, la política i la religió, només l'art ha demostrat que l'home pot canviar amor per amor. ¿Trobeu major generositat que el que va fer Bach? Potser no tots som Bach, però tots podem tindre la seua generositat: fer el que sapiguem fer sense esperar que mai ningú faça d'esclau d'un deute que ignorava. Això és l'art i cap altra cosa. El meu avi ho va fer. Va morir pobre. I què? Demà colliré les cireres del meu conreu i tindràs un plat que menjar, mestre Bach. I et diré que jo també faig de cançons senzilles. I tu em diràs que són boniques. I que potser aquella noia que em va somriure, s'estime més, ara per ara, estar en mi que en aquell meu amic que fa unes boniques lletres que parlen del nostre recent amor. I l'amic ho comprendrà. Perquè potser no hi ha major felicitat que seure amb la teua estimada un dissabte al matí al bar del racó i fer una cervesa mentre recordes els vells temps joves en que li vas donar el primer bes. Sí, ja ho sé. Sóc un imbècil. Sóc un babau que creu en la bondat, en la bonhomia, en l'amor com a moneda de canvi. I què voleu? Estic fins els d'això d'aquesta història de depredacions que no som capaços de superar. Ah!, els jueus. No deuríem deixar que ningú toqués la Kreisleriana de Schumann, desprès del que Horowitz va dir sobre ella. Però no oblideu qui la va compondre. Quantes fronteres hauré de creuar fins arribar a casa meua, va dir l'Angelopoulos. Bé, al capdavall, va ser el que Kurosawa deia mentre miraven d'entendre per què ens feia aquella boira si el camp era ben sec. ¿És o no és amor per amor?. Ja em perdonareu, però el vi d'arròs que compartim els japonesos i els valencians sembla que se m'ha pujat a la raó.

T.T.

(1) Cita literal del relat intitulat Proves de G. Steiner

divendres, 16 de novembre del 2012

Novembre


Ni tan sols el sol. Ni tan sols novembre. Però no sé dir si és només la vanitat el que fa l'excés. Ni tan sols sé dir si és rebutjable que aquest sol autumnal desitge ser primavera. Que aquest novembre crega ser maig. La llum encesa d'un matí d'abril sobre les fulles que varen oblidar la seua tendresa. Aquella vida que travessava la carn esponerosa dels arbres, cau avui desencertada sobre el fullam terrós i sec de l'albereda. ¿D'on ve aquesta aspiració de la impostura. Aparentar el que no se és. El que potser vàrem ser sense saber-ho. El que desitgem ser el moment aquell en que mai ja no ho podrem ser?

Una mà que vol ser dos. Dos enamorats que somnien ser un. I la realitat s'imposa com un fullam cruixent, trencadís al nostre pas. Per què, doncs, fem el que fem? Potser novembre és la primavera fosca de l'hivern. Potser la música ens permet gaudir els impossibles. Potser l'aire gèlid de l'estepa no n'és suficient per negar la possibilitat d'una flor inadvertida que poeta algú mai no va imaginar. Potser...

Novembre vesteix amb fines sedes d'hopalanda llarga el cos que passeja confiat a l'espera breu de bonança i fruits sucosos. La realitat, però, descobrirà el cos nu a les inclemències. ¿O és que el que diem realitat no és pas l'única realitat possible?

A.S.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Caos


De vegades, aquells dies que em lleve del llit amb la meua dignitat ofegada pels esdeveniments, tan lúcida que no se suporta a sí mateixa, no puc acceptar que al palau del príncep Esterhàzy, jo, el músic principal de la seua cort, estiga, a l'escalafó, darrere el cuiner. I no és que el Franz, pobre, ens done mal de menjar, déu me'n guard. Però què món és aquest que considera més important atipar-se de menges sofisticades, o no, i deixa en lloc secundari els sons que moderen l'ànima. I que ningú no em diga que sóc un vanitós. Qui pot ser vanitós desprès de conèixer el Wolfang?. Ahir vaig llegir, només per damunt, el kyrie de la seua misa en do menor, i al Christe, sense que puga dir-ne la raó, vaig posar-me a plorar. Li vaig besar la mà. Qui pot pensar en sí mateix, desprès d'haver-li besat la mà amb que escriu aquest home?

Hi ha dies, però, que necessite descansar del món. Perquè tot el que m'envolta sembla no ser sinó una mena de cos tou, de massa informe a la qual els colps d'ira no li afecten. Sembla no ressentir-se de res. Continua amb el mateix somriure sardònic dels morts a la neu, fet a parts iguals de la crueltat dels nens i el cinisme dels assassins. Com si la seua harmonia fos universal, com si les seues consonàncies ximples i previsibles dugueren un secret transcendental, inabastable per l'home escèptic, pel pensador crític, lliure, un secret que no és alguna cosa més enllà del gran buit de l'existència i les religions que desesperadament intenten trobar-li raons.

I pense en aquests dos beneïts, l'Adan i l'Eva, llançats al món sense haver-ho demanat. Condemnats al seu fracàs. Enfrontats per l'amor que comparteixen. Expulsats del Paradís que mai no podran conèixer. Com dues melodies solitàries que mai no acaben de trobar el seu contrapunt, el seu enteniment. Me'ls imagine mossegant la poma, i no m'ho crec. Perquè el pecat original no és sinó fondre's amb qui estimes, una mena de mort alegre i esperançada. Si mossegaren fruit, de segur va ser el vi. El raïm caigut a terra, fermentat pel sol dels capvespres, turmentat per l'esperit de la nit propera i el bes que elimina aquestes tenebres. I varen ser expulsats per reconèixer la seua temporalitat, el seu oblit alcohòlic. L'absurd majúscul del Paradís.

I els sent. Escolte el seu cant de cigne. Aquelles melodies solitàries del clarinet i la flauta, l'òboe -potser l'amor sempre és cosa de tres- al bell mig del caos. I arribat el moment en que les meues mans no són sinó monyons sagnants de tant colpejar, entenc que no som sinó melodies solitàries entre les dissonàncies d'un caos que ni déu nostre senyor va saber com ordenar. Cosmos a la deriva. Fang desafecte.

F.J.H.

dimarts, 6 de novembre del 2012

L'énamourée


¿Pot dir mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se n'adona.

El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir, monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust, benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa. És ben cert, madame, però aquell [irritant ritornello, que qualsevol oït ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics -vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.

¿Pot dir de mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si tan necessària és a la nostra ànima.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al volum Els plaers i els dies.