El polsim de la papallona

Com no enamorar-se? T'ho imagines? Aquella crisàlide que tocava el piano com els àngels havia aprofitat l'estiu per a deixar-se sobre el teclat la despulla que envoltava d'innocència els seus ulls, els llavis, els pits. Ja no era una pianista, ara era una música. No només entenia el que interpretava, a més hi veia coses que ni jo mateix havia estat conscient d'haver-hi posat a les meues peces. I les deia, les assenyalava amb els seus dits sense cap mena de pudor. O és que només jo sentia els seus besos musicals sobre els meus llavis? Ja et dic jo que no. Que el vell Wieck, s'adonà ben prompte, i em va fer fora de les seues vides. Com no enamorar-se, però, fins al moll de l'os? Com no estimar profundament a qui donava, dia rere dia, vida plena a les teues criatures musicals? Saps quina bellesa pertorbadora s'erigeix entre dues ànimes que comparteixen la vida d'uns essers tan fugissers com els sons? El meu cor duia el palpit de la impaciència de Clara, el batec del seu esguard còmplice, el compàs creuat dels encontres furtius: la desfloració de la crisàlide més íntima del bes profanador. Potser tota la meua música, Johannes, no és sinó un inútil intent de reviure els primers aletejos d'aquesta miraculosa papallona.

Va ser en un moment de lucidesa. En un d'aquells escassos parlaments que de tant en tant em feia quan anava a fer-li visita al sanatori d'Endenich on va ser reclòs desprès de llançar-se al Rin com si ho hagués fet en un somni de vols encesos. Em portava a la memòria la figura de Hölderlin, dels seus darrers Poemes llançats des de la bogeria al món per la finestra de la torre de Tübingen on somniava la vida que no tenia. Un esser travessat pel mal que compartia amb la seua germana, la follia d'on varen sortir algunes de les més encisadores pàgines del piano romàntic.

I aquella tarda, les seues paraules aquietaren el meu cor trencat d'amor amb una complicitat que ell va saber entendre des d'un principi. Des d'aquella tarda freda de desembre que vaig arribar-hi a casa seua amb les passes lleugeres del que va en peregrinació. Des d'aquell instant quiet, silenciós, al bell mig d'un núvol de crits i rialles dels seus fills, les corregudes dels quals semblaven esmicolar-se entre els dits de la seua mare llegint els meus pentagrames mentre en Robert veia com queia la pell daurada que fins ara havia envoltat els meus ulls, els llavis, el pit. Ja no era un compositor, ara era algú que mirava de comprendre la vida amb els sons. Perquè algú, que no era jo mateix, m'havia despullat en públic, i havia estat capaç d'explicar-me el que ni jo acabava d'entendre als meus pensaments més íntims. Sabia que aquest lligam mai no em deixaria anar. Coses de la música, que frega el món sense tocar-lo. Que intenta atrapar, sense posar-hi els dits, el polsim de la papallona.

J.B.