El punt impropi

En aquell temps… Ah!, la vida era tan bella en aquell temps. Fins i tot un bon refredat era l'ocasió perfecta per a endormir la souffrance. Sí, le temps jadis. Els cridaners jocs de les germanes. Les meues aspiracions literàries. L'aroma protector del piano. Aquells sons reconeguts, retornats d'una vida anterior, que a poc a poc me n'anaven bressolant tal i com els hi anava redescobrint. El meu benvolgut Zywny, sorprès i incrèdul davant les meues primeres poloneses i variacions. I que tot i com me les anava corregint s'adonava que la música no sap de regles, com la vida.

Els primers somiejos amorosos, confosos entre els versos dedicats a la mare i la sospita que aquells sentiments anunciaven l'allunyament definitiu dels seus braços, el retrobament dels quals seria una batalla perduda. La melangia del bes profà mai no comés. D'un esplendor fruit només de la bellesa que la infància ens deixa perllongar a l'esguard enamorat. Què bella la vida de tan fàcil. Quanta la innocència d'uns ulls convençuts de l'eternitat d'un món segur, d'un món sense escletxes.

La meua germana petita, l'Emilia, còmplice dels meus delers poètics, llegia els meus versos primorosament, mentre jo improvisava un núvol de sons que l'envoltés. Aquells seus ulls redons, espantats de dir-ne paraules d'amor. Però què noia és tan ben plantada, Frederic? I jo, que me n'avergonyia dels meus delers, feia com que era l'ideal de qualsevol heroi romàntic. No ho comprens? Els romàntics només entenem d'ideals. L'art té, com l'infinit, un Perquesí superior a tots els Perquès, què et sembla?... Caram, qui ha dit això?... L'Hugo, el Víctor Hugo, benvolguda Emi… Que n'és de bonic, Frederic… Oi, que sí?, li ho han fet arribar al pare els seus companys francesos.

I de sobte… De sobte, la mort. 10 d'abril del 1827, la mort se te'n dugué com gairebé sempre ho fa amb el que més ens estimen, sense fer avís. La seua dalla no va deixar que la teua gola ofegada arribés a tossir. Deixares de respirar, i amb el teu alè varen volar els meus versos mai no dits. La meua poesia callava per a sempre mai. Ja no hi havien raons. Ja no hi havien els llavis per als quals els vaig imaginar. Sí, Emilia, només per tu escrivia els versos d'amors impossibles, d'herois caiguts i cors trencats, les rimes d'un món encès de mots que tu tant gaudies. Et veia tan feliç, que hagués volgut parar el temps als teus ulls espantats, a les teues galtes on la neu preludiava la fi del poema.

Ah!, aquell temps. Temps era temps. La vida era tan bella en aquell temps, estimada Emilia, que aprofite el que més m'estimo de la música, el seu domini del meu particular temps, del teu, del dels altres, per vulnerar aquesta esclavitud i mirar de dur-me des de l'infinit el retrobament d'aquestes línies paral·leles que són els destins dels essers humans. Allò que els matemàtics denominen punt impropi.

F.Ch.