M'agradaria
conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada
sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en
trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona,
potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, hortus
conclusus i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan
superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura
sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a
triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc
de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i
que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la
seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb
certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents,
somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap,
però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el
seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere
cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la
llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en
silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys
això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós
sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de
la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius
amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig
eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No
escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides
pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i
prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues
ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la
tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al
bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.
M'ho va
confessar tot. Jo només li havia demanat per la seua filla, i tanmateix… Havia
estat un dels meus amors impossibles. I potser encara ho era. N'hi ha de tants
amors impossibles a la vida com silencis. Sempre que parlàvem pels atzucacs de
cartró i fusta dels teatres, on sovint ens trobàvem, em dominava la sensació
d'una complicitat que cap dels dos no sabia quan va començar. I així, a poc a
poc, he de dir que formava part necessària i callada de la meua vida. La seua
veu càlida, la naturalitat greu del seu somriure, el seu esguard penetrant i
abandonat. No em mires així, estimada, m'hagués agradat dir-li. Que me
n'amores. No, jo mai no li ho vaig dir. Quin atreviment! No hi havien
suficients raons. Jo no era raó suficient, i el meu amor tampoc. De vegades som
així, més modestos, més discrets, que els nostres sentiments.
Recorde, com si
fos ara, la nostra primera trobada. Ella duia panxa de sis o set mesos, i
estava ben farta. Ja tinc ganes d'acabar, em va dir. Com què no podia sortir a
escena -era ballarina- ara feia de modista, i cuidava dels detalls d'última
hora de les seues companyes. Tenia les galtes lleument inflades, i aquest
detall em va recordar, al seu torn, que ja l'havia vist anys enrere. I que ens
havíem observat sostingudament, com si fórem coneguts. Com si fórem amants
clandestins. Però no, no ho érem. Sí, va ser un d'aquests amors d'un instant
que duren per sempre mai. I a mi m'hagués agradat tindre aquella valentia i
lucidesa d'un Allan Poe abandonat, al seu torn, a la beguda dels amors més
impensables, més oprimits per la certesa d'una felicitat sobreeixida
d'amabilitat. No cal esperar la vellesa -va dir l'Edgar- cal prendre el camí de
la bellesa desafecta, la mort abans que la pell esclate en un miliard
d'impureses innecessàries. Cal avançar-s'hi a l'assecament dels ulls. Aquell
moment que la seua pell transparent, com una crosta desolada, es nega a
enlluernar-nos, i tot depèn dels nostres millors records. Recorde.
Havien
passat els anys. I la vaig trobar més bella que el més bell record que amagués
al meu esperit. Com és l'amor de tossut. Encara està per nàixer la música que
pose seny a la tendra expressió de les teues salutacions, li hagués dit. Però
vaig callar, com sempre. Quin dret tenia jo a dir segons quines coses? Però
ella sí que va parlar. Perquè li vaig fer memòria d'aquella panxa de feia anys.
¿Te'n recordes? Sí, em va dir, amb un mig somriure i mentre dirigia la mirada
als peus. I a mi em va donar un rampell. M'ho varen llevar tot, saps? Mai no
seré una dona com cal. I jo no vaig saber què dir, com sempre. Aquella
intimitat em va superar. Si el meu amor havia quedat arraconat al cantó més
fosc dels silencis, dels oblits deliberats, què podia fer amb la meua pietat?
Tant i com escric sobre tu, estimada, em consumisc, m'hagués agradat dir-li.
Però vaig callar. Com sempre.
Mai no vaig
pensar que seria testimoni de com envellirien les meues mans sobre el teclat
del piano. Mai no ho havia pensat, és cert. O potser sí, però és com si les
meues mans haurien de ser alguna cosa intemporal, alguna cosa que no està
subjecta a la foscor que envelleix el passat i t'apropa el futur com una
certesa ineludible. I tanmateix ahir me'n vaig adonar. Fins i tot vaig arribar
a veure-les com a estranys instruments, aliens, de tot allò que jo feia sonar a
la sala de concerts. I em vaig recordar del Frederic. Ell sempre em deia el
mateix: "saps?, Franz, mai no veuré envellir les meues mans sobre el
piano. És com si només hagués conegut la matinada del Paradís". I a mi em
van colpir les seues paraules. Ja estava molt malalt. Només aquella seua
seguidora, l'anglesa, es preocupava d'ell. Ella, i la seua germana, que va
vindre de Polònia amb els seus mateixos ulls transparents d'aigua i perfums de
melangia. I varen ser com dues mans que el bressolaven perquè mai no coneixeria
el capvespre del Paradís.
I jo, ahir, mentre tocava aquella paràfrasi de no
sé quin operista a la moda, potser el maleït Meyerbeer, vaig comprendre la
importància que d'ara endavant tindria la meua pell, i tot el que quedés
enganxat al seu damunt, com a estigmes dels meus pitjors malsons. Ja sé que el
piano no es toca amb els dits ni amb la pell. Ja sé que les tecles d'un piano
només obeeixen els més íntims designis d'un desig mai no prou conegut per
nosaltres mateixos. I que només una absoluta puresa pot traure el millor del
que és amagat al fons de les seues cordes, al fons dels nostres pensaments mai
no pensats, dels nostres no-res. Però entenc que no vaig ser prou sensible al
que em deia el Frederic, tot i la meua emoció, que no vaig adonar-me de com va
resplendir-nos aquella matinada del Paradís que ell em nomenava, i que la meua
ceguesa va ignorar. Fugissera, indulgent amb les passions adolescents, macabra
pel dictat de les hores, incerta com el bes de les noies que només són flors
d'un dia al Paradís.
¿I ara, què em queda?, em pregunte. ¿Consolatione philosophiae? No, Boeci, ja li
vares fer prou de mal a la música, ¿no et sembla? No, farem Consolatione musicae. Sembla que ja no és matí al Paradís. Si més no, a les meues mans, tot i que encara és matí als
meus millors records. Farem una melodia de nocturn, com si fos el Chopin. Un
nocturn que parle de quan era matí al Paradís.
Ahir de matí
vaig rebre la seua carta. ¿O va ser abans d'ahir?... ¿A qui vols enganyar ara,
Jacopo? ¿Per què imposes aquest dubte imaginari? ¿Per tots aquells que ociosos
per la seua pròpia buidor arribaran a llegir qualsevol dia el teu dietari, si
és que abans no el destrueixes, i així els faràs pensar que no n'estaves massa
impacient per rebre-la, la carta; ah!, quin dropo més estúpid, tu, que no
vivies, des que la vas conèixer, sinó per gaudir de les seues paraules, dels
seus ulls dolços de quimeres, de la seua pell de neu on alleujar el desig
ardent dels teus llavis? Sigues valent, no t'ho amagues a tu mateix, tants dies
que només l'arribada del missatger posava un petit raig d'esperança en la teua
boirosa i gruixuda percepció del món. ¿Serà avui el dia?, et preguntaves amb la
seguretat del que ha desistit de la vida.
Tants dies, tantes decepcions, en que la certitud d'una estimació compartida trontollava davant el silenci,
l'absència, el record fragmentat en infinits instants meravellosos de la vostra
única conversa, aquella en la que tot lligava sense adonar-vos-en. Si ella
proposava, tu assenties; si tu confirmaves, ella t'imitava. Oh!, quina mena
d'amor és un diàleg? Mai no ho hagués pensat que les paraules pogueren assolir
la sensualitat d'un bes, el compromís inefable d'una carícia. Mai. I tanmateix,
l'adéu va ser fred i concís, cadència gairebé perfecta, tal i com pertoca als
esperits submisos, als que fan de l'ordre convencional part inamovible d'unes
regles de joc que poden acabar per anihilar-los.
I a la carta, només aquest
poema equívoc. L'au fènix que ara n'és tórtora amorosa que no visita el meu
bell hort, el meu hortus conclusus i sí
els assecats boscos de la certesa. Parles d'hivern. Parles d'honestedat. Tant
de bo hagués callat la teua boca. Tant de bo la incertesa del missatger
continués com un infinit d'absències esperançades, com un diàleg entre l'oblit
i la memòria, com el bes etern dels que mai no seran recordats com els amants
de Verona.
Era una
història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la
va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes
coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no
sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de
fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls.
I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a
l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i
perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor
equivocat potser, d'equívoc amorós.
Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat
on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de
la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món
que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones
creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que
veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de
sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una
flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els
llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia
quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a
habitar.
El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat
petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que
només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de
la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i
coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics
a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada
perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li
anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat.
Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de
fer-les una visita de benvinguda.
Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan
la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho
sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front,
i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut.
La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la
llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I
quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va
contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no
tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per
res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar,
perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la
tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu.
D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…
El noi no sabia com
fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un
torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat
li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les
plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de
sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de
la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies
del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els
cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de
piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres,
i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta
possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de
por.
Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima.
Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests
renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el
somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç
alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que
ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a
posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No
res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer…
Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia
derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la
mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem
resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el
que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que
tots els demés semblaven conèixer?.
Com que la noia el notava cada vegada més
absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?…
No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha
alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen…
Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que
seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots
diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber,
amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben
clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que
lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?...
¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels
teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que
negra?...
I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i
travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi
va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des
que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va
enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida
l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el
seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com
d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va
escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint
dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir
Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de
bava.
Ara tinc un
dilema. Un petit dilema, això sí. El dilema dels savis, que hagués dit l'Henri,
l'Henri Verdoux, és clar. He de reconèixer que aquest assassí en sèrie mai no
m'ha produït cap repulsió. Era massa ingenu. Si em permeteu la boutade. Deu ser allò que diuen de la
professió. Defecte professional. A qualsevol cosa acaba acostumant-se la nostra
particular visió del món, si més no. Però jo volia parlar-ne del meu dilema,
que com a dilema, la veritat, és ben poca cosa, ho reconec. Però és meu. I això
deuria bastar-ne. Bastar-li, a qualsevulla que llisca aquestes confessions que
mai no deixaran d'exhalar un tuf d'informe policial insuportable, no cal dir.
Heus ací, que no sé ben bé què fer. La cosa n'és ben senzilla. M'acabe de fer
un whisky. I em ve de gust fer-me un altre. No n'és la meua beguda preferida,
però de tant en tant m'agrada. És, i perdoneu la semblança o similitud, com els
que només beuen conyac, però de tant en tant li posen les banyes -al conyac, és
clar- amb la deliciosa rossa maltesa. Ah!, quines coses té la vida; i la
beguda, no cal dir. Bé, al que anàvem, m'acabe de fer un whisky i em faria un
parell. Però, i ací ve la cosa del dilema, a l'ampolla no en queda sinó un
ditet. I jo tinc set. Deu ser el sopar, potser. Pernil dolç, pa torrat,
formatge blau, vi negre… Poca cosa, ja veieu. Però tinc set. I el que queda de
whisky és ben poca cosa. No sé on vaig llegir que el whisky mai no hi ha que
barrejar-lo amb begudes dolces. Fins i tot amb la tònica, tampoc. Bé, a la nevera
tinc una ampolla d'aigua de Vichy. Tinc set i no sé què fer. Perquè si tingués
aigua de soda, la cosa seria molt més fàcil de decidir. Però no n'és soda, sinó
Vichy, que és salada, com la mar. Què faig?. Molts dirien: prova-ho i si no
t'agrada, ja ho saps per a la pròxima. Però a mi la pròxima no m'importa, no
m'interessa, sabeu el que vull dir?. Només m'importa el que estic vivint, i el
dilema que em suposa. Què faig, barrege el whisky i que siga el que déu vulga o
me'l prenc amb només un parell de glaçons tot i que sé que la meua set mai no
serà saciada? Perquè en acabar el whisky fer-me un got de Vichy, tot i que ben
fred, em sembla un total sacrilegi. I no sé la raó, però el pobre Henri m'ha
vingut al cap un altra vegada. ¿Va tindre ell un dilema, tot i que només fóra
un petit dilema? Què podia fer, esgotar aquell ditet de vida que li quedava a
ell mateix i a la seua dona o ben bé barrejar-lo amb la gasosa i amarga aigua
dels crims? Caram, he pensat, el que costa apropar-se, encara que només siga
un poquet, als quatre somnis que tenim. Caram. I potser elles, les víctimes, al
seu darrer sospir, i mirant amb l'esguard ennuvolat per l'ofec al seu amant
primmirat es preguntarien què és el que a ell li quedava d'aquells seus amors. ¿Potser
un ditet?
Què hi fa
una noia com tu a la matinada d'un xafogós diumenge del mes de juliol caminant
la deshora amunt avall? Amagat rere la cortineta blanca de la meua habitació,
mirava el seu cos prim de lliri dibuixat sobre el carrer gris que intentava
oblidar la nit, el seu vestit sense tirants i ben curt de faldilla, una segona
pell que li naixia lleument dels lleus pits com bessons de gasela fins que
arrodonia els seus malucs i poc més. La resta, unes cames allargades pels
tacons i la innocència. Unes cames massa joves per dir-li meuca. I un ventre
llis com el camp de blat entre roselles i que com el sègol amaga el secret de
l'ebrietat. La seua pell morena, els cabells negres abundosos de lluna i el
tall roig de la seua boca completaven la seua natural sofisticació. Oh, sophisticated lady. Quina mena d'amor t'ha
llençat a la matinada com una joguina oblidada al rerefons de la infantesa?
Aquella teua elegància obsoleta que només un cor trencat pot voler exhibir als
carrers buits d'una nit confosa entre la retirada discreta de la foscor i el
darrer vodka amb gel dels abandonats.
La noia caminava per la vorera sense
saber què fer amb les seues passes i la claror que a poc a poc volia
imposar-s'hi. Va començar a gesticular, i vaig pensar que potser li parlava al
noi que jo no veia i que hi era dins de qualsevol dels cotxes del carrer. Però
no, no va anar així. I ella tant desfeia el camí que havia fet sense voler en
busca del que jo no podia ni imaginar, com que el refeia i el tornava a desfer.
M'inquietava el seu desordre sentimental, el seu desequilibri dels sentits fent
pinya amb la delicadesa no buscada d'un cos que semblava anar de la mà d'una
solitud no esperada que es tensa a l'aire com un so infinit, ofegat, angoixant,
el record d'un noi que ella potser tampoc no veia amb la desitjada claredat.
I llavors va seure al banc del carrer. Noia asseguda. Primer van ser els
peus, desprès les mans, el que va mirar sorpresa. Va estirar la faldilla que
amb prou feina li arribava ara al principi de les cuixes. Va creuar les cames i
va adonar-se d'aquell carrer desolat, buit, entre l'oblit desesperat de la nit
i els retrobaments incerts del dematí. En obrir la petita bossa de mà va fer
com que buscava alguna cosa, fins i tot en va treure un espillet o el que li
semblava. I va ser tancar la bossa i desencreuar les cames, tot una, i tornar a
mirar-s'hi els peus, ara junts, els genolls, el seu davant com si esperés algú
sortint del patí fins ara testimoni mut del seu passeig pel no-res de la
matinada.
En alçar-se va creuar el carrer en direcció a la plaça, però només
trepitjar-la s'ho va repensar i desfent el que havia fet va tornar a la vorera
original de l'altre costat del carrer. Ara la va enfilar, però, amb la certesa
dels adéus, amb la certitud d'una sofisticació que s'acomiada de l'amant a
l'alba. Però la noia no era al castell, sinó a la humitat d'un carrer de
ciutat, i potser l'amant havia quedat assegut al banc sense bes de comiat. I jo, el que mai no podia haver sospitat era retrobar els versos
bíblics caminant amb aquells seus ulls de coloma sofisticada pel desert
lliscant del diumenge.
(Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)
Torne a endinsar-me dins de tu, al dintre
d'aquests sons que, hores d'ara, són l'únic camí cap a tu. La realitat, la
veritable realitat, s'obstina en no semblar-s'hi a sí mateixa. Perquè el que
diem vida és una melangia confosa pels desitjos dels meus jos, dels teus tus.
Avui he passat per la tarda. L'he recorreguda a tort i a dret, amunt avall,
buscant-te, desitjant-te amb un desig malaltís, amb un amor fet a parts iguals
de sons i somnis, barreja que n'és matèria prima, matèria última del bes. I, a cadascú
dels carrers de la tarda, n'he cercat el teu perfil, la teua ombra inassolible,
aquella teua silueta que hagués portat al damunt del penya-segat, damunt aquell
racó encatifat d'herba bona, d'herba molla, d'herba amorosa. I tu, estesa al
seu damunt, m'hagueres demanat un bes... Mai no sabràs, potser, com creix
aquest meu amor molt per damunt de la teua vida, de la teua capacitat d'ésser
viu, de la teua quimera de recers, dels teus aixoplucs mandrosos i desconfiats,
de la teua incapacitat per copsar la petita mort que suposa un capvespre
d'amor. Necessite, per tant, un sol aclaparador, un sol encegador, un sol que
no em deixe pensar com és de nit el matí, un recer un poc més consistent que el
teu record llunyà. Perquè entenc aquesta meua obsessió com una por bastarda tal
i com l'amor és l'atònit fill de les meuques. Concite en tu tots els meus
desamors imaginats, totes les desolacions, i donaria de gust la meua vida només
per un moment amable. Ja només d'amabilitat parle. Tu, l'amor i jo, quiets al
pati de casa teua. Estirats damunt l'herba bona, molla, amorosa, i sabedor de
que aquest serà el meu darrer record. I serè profundament feliç, obstinadament
cec. Ara ja sé què tinc a fer. Només
esperar. Seure'm al balcó de casa meua. I allí, deixant passar la platònica
realitat, t'esperaré. I perdona'm, perquè el que ara tinc que pensar només pot
escriure's al damunt d'un piano i amb la música dels teus ulls. Th.M.
I llavors
me'n vaig adonar. Jo li anava explicant aquelles coses meues. Petites coses que
només poden interessar al que les explica, però que sap que un bon amic farà
l'esforç de fer-les seues. Jo li insistia: ja sé que no n'és per fer-ne un gra
massa, però entén-me és molt important per mi. És clar que és important, i no
sols per tu, em feia veure. D'alguna forma estimulava la meua confessió: aquell
repartiment indiscriminat de sentiments i febleses, d'intimitat. M'adonava que
era un bon amic, cosa que ja sabia de feia temps. I no calia esperar una altra
actitud de la seua banda. Feia seues les meues inquietuds, les meues paraules.
Què més se li pot demanar a l'amic?. I tanmateix…
Perquè no només acceptava la
meua impaciència expositiva, sinó que fins i tot la compartia, o això em donava
a entendre. Fins que va començar a parlar, i jo em vaig adonar. La seua tranquil·litat mal dissimulada, la
seua complaença, aquesta baixada de sons per l'escala musical, la seua forçada
sorpresa i interès, aquell paper que em va demanar per prendre notes. ¿Cal
prendre notes del que fereix als amics? I llavors ho vaig pensar sense voler.
Va ser un rampell. Com el dia que vaig comprendre que aquella dona que seia al
nostre costat ja no em volia pas ni em voldria mai més. I ell estava més que
assabentat de tot el que jo li havia dit com de bell nou, de tot el que jo li
havia dit que ara hi feia, del que ara sentia.
Perquè el meu secret millor
guardat era un vell conegut d'ell. Vet aquí. Perquè aquella innocència que jo
sempre li demanaria al vertader amor només era per a ell un "mai no
canviaràs", aquella senzillesa amb que dos cossos deuen oblidar-se no
només d'ells mateixos sinó del món sencer, i que és l'amor, era per a ell
alguna cosa pàrvula, massa estúpida per a la nostra actual cronologia, i potser
per a la de sempre. Així, els meus versos no el varen inquietar. Aquells versos
que jo dedicava a les noies del passeig, a les anònimes noies a l'ombra de les
quals jo intentava restablir la fe en el món real, la fe en la vida, en els somnis, i dels
quals, ara m'adonava, ell ja en tenia notícia.
En el deliri
del capvespre volaven les paraules. Era una tarda gris, al començament de
l'estiu. I la plaça semblava un espai buit a l'espera de la foscor i els llums
contradictoris dels fanals i la nit. La calor gris amenaçava l'habitació i, a
poc a poc, redreçava aquelles quatre coses que, tot i acompanyar-me amb
l'obstinació dels paràsits, mai no acabava de sentir-les com a pròpies. Mirava
per la finestra i desitjava estirar-me al llit. Em gitava, i només volia
apropar-me a l'horabaixa per on fugien els mots. Només aquestes incongruències
poden explicar els batecs del cor, vaig pensar, l'aturada del pols, la mort, la
insistència de la vida.
I així, deixava passar les hores d'una vesprada gris,
a l'espera del que mai no he pogut definir amb paraules, però que només trobaré
a través de l'escriptura. D'una escriptura modesta, provinciana, perquè tot el
que m'envolta és modest i provincià. Els tarongers bords, petits, de tronc
afilat i eixut, dibuixats per un nen somniador; el quadradet de gespa on defequen
els gossos del veïnat; els bancs de fusta on seien els pidolaires i les noies
en flor, on dormen els borratxos i les meuques. Aquestes palmeres sense avís de
lluna, aquestes palmeres oblidades pel crepuscle podria dir que em transporten
als paradisos que mai no trepitjaré, però només dir-ho pensaria com de mediocre
puc arribar a ser.
Què fàcil seria, llavors, omplir aquest buit gris amb els
records dels estius. Quan el veïnat en lloc de traure els gossos a defecar,
eixia al carrer a prendre la fresca a les nits. I xerraven de tot aquell temps
gris i buit que només a la gent de mal cor o als nens podia fer feliç. Com de
tafanera era la fornera, deien, i quina habilitat tenia perquè li digueres,
sense voler, el que ella volia saber. I el seu home, el nom del qual només
tornaria a trobar-me al Moby Dick -Call me
Ishmael-d'en Melville, i a la
família del qual tots sabíem, sense saber-ho encara, qui hi feia de gran balena
blanca. I, a poc a poc, com la calor d'aquesta tarda, redreçàvem tot el barri al son d'aquell pasdoble que ens cantava el veí i que tant ens feia plorar als
nens, des de la perruquera que sempre feia les permanents massa sòlides, al veí
de la vorera del front de casa que era un malparit perquè ens tirava la pilota
al jardí tancat i abandonat, i del que només molts anys desprès vàrem
assabentar-nos que la seua dona era nimfòmana. Sí, en el deliri del capvespre
les paraules fugen. A qui pot interessar tanta misèria?.
Apareixes
als meus somnis vestida amb les robes en que jo desitjaria veure't engalanada.
Ets massa dura amb tu mateixa, em sembla. Massa desconfiada, estic segur. Massa
covard. I vesteixes els vestits que allunyen els ulls que no t'agraden i els
que sí, aquells que rebutgen les paraules que no vols sentir i les que sí. Hi
hagué el dia que les roses se equivocaren, em diràs. És cert. Perquè tu vares
decidir per tu mateixa. Perquè sempre hi haurà centenars, milers d'ànimes com
tu, amb un xic mesquí a l'esguard, els llavis de les quals mai ningú dibuixarà
amb un bes de veritat, amb un bes d'amor i mort, i a les que mai ningú els hi
posarà la mà al damunt dels seus somnis. I la decisió no n'és dels déus, pots
estar ben segura. I passaràs pel món, per la vida, amb la certesa del mar: les
meues arrels són a l'horitzó inexistent. Doncs, bon profit.
No sóc jove, em
diràs, i s'ha de pensar amb el cap, afegiràs; ets vell i busques el temps
perdut de la rosa, encara precisaràs; però la teua rosa, estimada, deixa'm
dir-t'ho, és ben infantil i capritxosa. Vols el que no vols, el que no voldries
voler, o no vols el que desitges. I aquestes contradiccions les hi fas valer
com a senyal de maduresa. Oh, benvolguda, no hi ha major saviesa que acceptar
els nostres sentiments com el que són: l'escuma d'un mar sense horitzó.
I
heus ací que passen els dies i creixen els recels. Jo, t'hauràs adonat, ja no
t'espere amb la meua mirada atenta. Saps, i la decisió tampoc no n'és dels
déus, que faig com que faig, quan passes pel davant de la meua estança a palau,
de la sala de música, i que fuig la deliciosa levitat del teu cos que ningú
podrà amar com jo, i que amaga el bes ardent de la rosa de coure, un bes que
negaràs fins la teua mort, com l'assedegat fuig l'aigua clara i freda de la
font dels somnis. Poca cosa de mi mateix conserva a dia d'avui algun interès,
ja ho sé. Però la teua lluita contra tu mateixa et fa oblidar les més
elementals normes de cortesia. Allunya els teus temors. No faces mentida de la
por. Mai no em trobaràs fora els passadissos de palau, lloc on reduiré la meua
presència al mínim imprescindible que els nostres compartits quefers ens
obliga. Deixa-ho córrer, no t'afanyes amb els maons d'aquestes barricades
misterioses que cada dia basteixes amb major celeritat. No paga la pena fer mal
per evitar no fer-ne res.
La tragèdia
pot començar només com un joc. Potser la tragèdia no és sinó el joc portat a la
seua última drecera, i tu ho saps amor meu. No em demanes cap raó. Què puc
dir-te que tu no sàpigues? Doncs això, pren-te aquesta carta com el que és: el
meu més insubornable adéu. Tu no et mereixes cap mena de pietat, ets massa
important per a mi. He de dir-te, però, que si alguna cosa em fa mal, molt de
mal, és imaginar-te llegint aquest paper al bell mig de la solitud. Perquè no
hi ha solitud menys compartida que la d'una habitació d'hotel.
Ja et veig.
Hauràs arribat a les set, com sempre. El teu home confiat perquè els divendres,
dius, plegues més tard. Li hauràs demanat les claus al Frank. I ell haurà
afegit la carta. Tu li hauràs mirat la cara buscant-li els ulls, però ell haurà
rebutjat el teu esguard fent veure qualsevol cosa que no ve al cas. Hauràs
pujat al nostre segon pis, la nostra habitació 210, per no llegir la nostra
intimitat davant de qui sap qui. No som l'única parella que d'amagat aprofita els
capvespres dels divendres per prendre's una petita revenja per tot allò que la
vida ha malentès, no?.
Ara dubte si hauràs esperat. Els teus exquisits guants
de canalé negre ¿els haurà dominat la impaciència?, o tu ja sabies què, no com,
t'anava a dir, i per tant hauràs entrat a l'habitació, hauràs deixat les claus,
la bossa, l'abric, sempre el mateix ordre. Imagine la carta al costat de les
claus, esperant el seu torn. O la curiositat, no la desesperació, ha pogut més
que la teua disciplina, i només tancar la porta has trencat el sobre i has
començat a saber què és el que et duria aquest darrer capvespre de divendres,
aquest darrer divendres de maig. Ho sento, benvolguda. Ho sento, de debò. Però
crec que els capvespres dels divendres no deurien ser profanats per la
rancúnia, les revenges o la por.
Heus ací la tragèdia, amor meu. La dolça
càrrega dels jocs prohibits. No cal buscar culpes ni culpables. No cal que
guardes aquesta darrera abraçada de paper, benvolguda, tan ordenada com ets.
I al maig,
sempre al maig, de camí cap a casa, impacient, trobava una violeta esperant-me,
amb la infinita paciència de les mares, al bell mig del vellut groguenc que els
trèvols feien florir de pura enveja per la ginesta. I jo m'apropava a ella,
mirant de respectar al màxim aquell altar improvisat, aquell coixí vegetal que
afavoria, any rere any, la floració singular i perfecta de la violeta. I jo
m'asseia al seu costat, en aquella mena d'apart romàntic que duia totes les
melodies de Chopin escrites a les petites flors dels trèvols. I jo dubtava si
devia parlar-li. Dirigir-li, si més no, algunes breus i precises paraules de
salutació. I trencat el dubte, potser haver-hi iniciat una silent conversa amb
la flor. I entre aquells silencis de les paraules no dites, un altre dubte
m'hagués sobrevingut: potser no li molestaria que acariciés un dels seus
pètals. I mirant la flor hauria trobat de respostes als dubtes. Perquè al capdavall, aquelles paraules, només
xiuxiuejades, com un calidoscopi d'impossibles retrobaments, serien tota una
declaració d'amor; i els dits la besarien com uns llavis sobrevinguts desprès
de trobar la seua melodia preferida, la de la violeta, entre les floretes
grogues del trèvol. I així, sense més records que els de la violeta entre els
trèvols, entendria la impaciència per tot el que perdem als silencis, per tot
el que malentenem al seu dintre, i que és la superba raó de l'amor. Al maig,
sempre serà al maig, que camí de casa trobaré una violeta esperant-me amb
l'eterna impaciència de les mares que esperen els fills. I serà al bell mig de
la catifa groga dels meus records, acompanyada, això sí, dels trèvols amargs
als meus dents d'infant, l'ombra plena d'un magnolier que a poc a poc llança les
primeres flors que anuncien l'estiu, els capvespres lluminosos i la veu de la
mare cridant-me al sopar, i que tal dia com avui va deixar que els seus ulls
anunciaren les violetes de maig.
El carrer
era ample i gris. La façana d'aquella cantonada contenia tot el silenci que
aquesta escena pot assolir. El silenci de la rosa quan amaga les espines. No sé
per què vaig pensar en una fotografia. Però jo no era al dintre d'una
fotografia. No. Era al carrer. I la façana no semblava tindre espines ni
pètals. El carrer, però, no era amb mi, però sí al meu endins. El carrer, ara,
venia com d'un altre lloc, d'un altre temps. Potser davant la cantonada no
deuria haver passat aquell home. Potser. Però el seu bigot afilat i aquell
esguard es van dirigir de sobte cap a mi. Alguna cosa a la seua indumentària
parlava no només d'un temps perdut, sinó també d'un temps que jo mai no havia
viscut. Un temps de color sèpia, tot i que era gris; i tanmateix, tant intens
com un sentiment amorós. Una rosa.
Carrer. Temps desigual. Un pols de perdre
peu. Carrer enlloc, el nom del qual era ben proper, ben conegut. I des que va
començar la sensació, ja no era al mateix lloc. Encara no haver mogut un peu de
terra. Perquè sabia de la seua essència fugissera, i d'alguna manera volia
tindre la possibilitat d'eternitzar-la, d'observar-la amb una mínima distància,
des de la meua quietud, des de la impressió aclaparadora de no arribar a
entendre-la mai de la vida.
Podria dir que tot em transportava a un racó de la
meua infantesa. O encara més lluny. Aquest raonament o sentiment, a parts
iguals, tenia un fort component de certesa. I la idea d'una recuperació parcial
d'aquells vells temps m'era no només punyent i plaent a parts iguals, espina i
rosa, sinó fins i tot tan real com una façana de pedra. Però un component
afegit a última hora destorbava una mínima possibilitat de concreció: jo mirava
i comprenia l'escena amb els ulls d'un home, no d'un nen. I si he de ser sincer,
a la meua infància ja hi havien fotos en color. Per tant, com he d'entendre
aquesta superposició, aquesta coexistència de temps allunyats en el temps dins
un instant i un espai compartit i gris? I per què, a més, el silenci, aquest
silenci on tenien cabuda, a més dels habituals sons d'un carrer, d'un carrer
que d'una banda era al dematí i de l'altra al capvespre, les melodies deleroses
i rogatives d'una vivència dual: espina i rosa alhora i a dos temps?.
Era un
mentider. I era, però, la persona més transparent que mai no he conegut. Els
seus ulls tenien el color maragda de les excuses. Perquè una mentida ben
tramada té el color de l'esperança. El color delerós de les taules de billar.
Aquella cosa de la carambola que ningú no pot imaginar, i, tanmateix, si ell
t'ho deia, seria possible.
Mentia per principi. Perquè s'havia enfrontat a la
realitat, des de la seua infància, amb la mentida com a recurs de vida. Dir la
veritat, a casa seua, era una falta de bon gust. Ja patim prou, no ens digues
el que ningú no vol sentir. Si estimes algú -li deia la seua mare- que
estimaràs, no et capia cap dubte, fes-li la vida més amable. Saps què vull dir?
No li faces patir, menteix-li.
I la seua pell fosca contrastava amb els seus
iris de fulla tendra com les mentides que una noia diu desprès el seu primer
bes d'amor, ofesa amb la seua pell de nena, amb el seu somriure de nina, amb
les seues ninetes d'esperança, amb la seua por de dona.
Ens volíem molt,
però. Tant ens estimàvem, que mai no ens ho dèiem per no ferir-nos. I aquesta
era la raó de l'amor: el nostre silenci. I llavors va començar aquell encenall
de petites coses que anava cremant la maragda de la meua esperança com si fos
una pedra de paper esmicolant-se en cendres més fosques que la seua pell fosca.
Però ell callava. I jo callava, tot i que sentia la derrota d'aquella tendresa
en quart creixent. Aquella tendresa embolicant-me com un tapís de feltre que,
esgotat de tanta carambola, hom aprofités de catifa per amagar un cadàver. Però
ell callava. I jo li donava un bes que esperava no fos l'últim.
I va arribar
l'abril. L'abril a París. I varen arribar les pluges sobre el billar francès.
Tres boles solitàries a l'univers verd d'una taula. I escrutava els seus ulls
per advertir l'arribada de la bola blanca. He de reconèixer que em va
sorprendre. Deuria baixar a recepció. El seu encàrrec havia arribat, em va dir.
Ara puge -va afegir. T'estime, benvolguda -va ser l'adéu. Havia trencat el
nostre silenci amorós. La transparència assolia l'espai de la mentida.
Tinc com a
primer record la veu de la mare. Aquella melodia que em cantava a les nits.
Cançó plorosa d'una nota cinc voltes repetida. Cinc gotes que a poc a poc
anaven omplint el got del meu pit d'una felicitat dolça i delerosa. I jo feia
que tancava els ulls per a dormir.
Tinc com a primer record aquell seu
olor, perfum de llima en cada nota, en cada síl·laba, pel seu costum de
mastegar fulletes de marialluïsa. Un trosset del jardí al meu llit. I jo feia
que tancava els ulls per a olorar.
Tinc com a primer record l'espera de la
darrera repetició, la que feia cinc, perquè els dos següents sons els cantava
amb la boca tancada i em donava un parell de besets. U en cadascuna de les
meues galtes. I jo feia que obria els ulls per a mirar.
Tinc com a primer
record, comptar. Potser és cosa de músics. Perquè la cinquena vegada que
repetia els cinc sons, ja no en feia sinó quatre -em creia adormit- i amb la
boca tancada. I un primer bes anava al meu front, el segon a la galta dreta,
el tercer a l'esquerra i el quart als llavis.
"Encara
avui descobrisc per a mirar-les, l'edat i el cor que en tenia quan les hi vaig
veure per primera vegada. Per lluny que les advertisca a una bardissa, amb la
seua gasa blanca, renaix el nen que jo era llavors" (1) -va escriure
Marcel. La primavera era quasi un sentiment ple de perfums i colors de l'arç
blanc que floria al jardí d'aquella casa on la família Proust feia vacances. La
flor de l'espinalb era als records de Marcel un dolós anunci de retorn.
"Aquell any, quan més aviat que de costum, els meus pares varen determinar
el dia del retorn a París, a l'endemà de la partida, ja que m'havien arrissat
per a la fotografia i em varen col·locar amb precaucions un barret que mai no
havia utilitzat i em varen posar un vestidet de vellut, desprès d'haver-me
buscat per tots els indrets, la meua mare em va trobar plorós al davant
d'aquell pujolet, acomiadant-me de l'arç blanc, de l'espinalb, del cirerer de
pastor, envoltant les branques espinoses amb els meus braços i com una princesa
de tragèdia… Ma mare no es va pas commoure davant les meues llàgrimes, però no va
poder reprimir un crit en veure el meu barret enfonsat i el vestit llançat a
perdre" (2) -vaig llegir-hi, per indicació de Marcel, que no sabia com
disculpar la seua contrarietat en acabar de sentir la meua À Chloris. Cloris duu la primavera. Cloris duu
els adéus de l'espina blanca, de l'espina rosa. Cloris duu les absències.
Encara no érem al Maig, el mes de Maria, aquell on Marcel va acomiadar-se del
garguller, però... Comprenc el que em vols dir -li vaig contestar. Ja saps, però, que tot començament
significa un final. Ja ho sé -va dir-me, amb el seu desconsol habitual- però no
ho puc evitar el desencís. A vegades pense que la bellesa només és una de les
pitjors penitències que l'home deu complir pel seu pecat original. Perquè mai
no serà nostra. Aquesta porta oberta a l'esperit des dels sentits em sembla un
engany semblant al de la rosa, bella i punxosa, com l'adorn melòdic amb que comença la
teua À Chloris, tal i com la pròpia natura va
fer l'espinaler. Fos, aquest, blanc o rosa. Bàlsam o bes. Discret encís o
passió ignorada. Flor d'arç blanc o espinalb rosa.
R.H.
(1,2) Fragments de l'article
"Al llindar de la primavera" publicat per M. Proust a Le Figaro el 21 de Març de 1912, i transcrits
per R. Hahn.
Aquesta mena
d'abatiment indefinible em desespera. Aquest estat d'ànim al que tan difícil
m'és trobar-li paraules precises, i la percepció del qual giravolta com un
caleidoscopi d'incertes tonalitats sentimentals. Ben cert, ja ho sé, que no sóc
sinó un músic, però poder atrapar l'angoixa creixent al dintre d'uns pocs mots,
anomenar-la amb una mica d'exactitud, alleujaria la tristesa que al capdavall
em procura. Perquè el consol de la música és tan fugisser... No cerque la
felicitat, no crec en ella, i ja sé el que això suposa. Deixar de patir, de
sentir, és deixar de ser. No, vull paraules, les paraules que anomenen el
sofriment, que m'ajuden a modificar-lo, a modelar-lo, a fer-lo meu, a que no
visca en mi com un cos aliè que ha arribat per a destruir-me, sinó com allò que
realment és: part de mi mateix, una part ineludible de la meua condició
contradictòria i humana, del meu desconsol.
Aquestes llargues estones en que
un dolor gairebé físic, assetjador del pit, de l'estomac, els budells, el cor,
uneix al seu efecte devastador la indeterminació de l'anonimat. Instant infinit
de punyents moments on moure lleument l'esguard, els dits, els llavis, suposa
reobrir la ferida més sagnant que mai no hagués pogut imaginar. Només la
quietud extrema sembla millorar la creixent del desànim. Només morir; sí, morir
seria restablir la pau. I ser-ne conscient d'aquell traspàs, somni derivat, el
bàlsam que portés un petit tros de cel al temps que tant s'obstina en aturar-se
al purgatori de la malenconia.
¿Només de radicals poden ser les vertaderes
solucions? ¿Només de finals són les solucions? Quan vaig escriure el testament
de Heiligenstadt, hi havia almenys un mot que com una mena de boc expiatori hi
concitava aquest avassallador no-res que aleshores m'anorreava, li deien
sordesa. Aquella malaltia que em persegueix des de llavors semblava ser la
causa; la resta, els efectes. Però a dia d'avui tinc dubtes, greus dubtes de
que la desgràcia porte només -o com a peça fonamental- el silenci imposat i
malaltís al seu darrere. Tant de bo fos així de senzill. A mi, el que
m'agradaria seria poder traduir en un vers, una frase, una expressió, un
sortilegi, allò que pogués dosificar-me amb la insistència metòdica d'un
medicament, d'una oració, i que amb el seu efecte analgèsic m'ajudés a conviure
amb mi mateix. Alguna cosa semblant a la primera frase de la melodia que el
piano enuncia al temps lent del meu cinquè concert en mi bemoll desprès un
seguit de trins ascendents, i que diu: re-re-do-re-(4t) si-do-si-la-si-fa-mi-re-re-do
(3t). Catorze sons agrupats en set temps, com les set últimes paraules de Crist
en la creu. Oh!, déu meu, ¿on són aquelles
septem verba, on són les paraules? ¿Les autèntiques? Aquelles tan
consoladores i definitives i universals com el teu solitari bes d'amor;
aquelles tan definitives i particulars com el nom i cognoms del meu personal i
compartit dolor de viure.
Longtemps, je me suis couché de bonne heure,
em va dir Marcel. I m'ho va dir desprès d'haver sentit "L'heure
exquise" per primera vegada. I jo no vaig comprendre'l. I, tan poc discret
va ser el meu frunzir d'ulls, tan interrogatiu, que el pobre Marcel es va veure
amb l'obligació de donar-m'hi explicacions. És el començament de À la recherche, em va precisar. Sí, és clar,
ja ho sé. És el començament de la meua fi, va sentenciar. Com que el meu
semblant encara era més atònit a la segona de les seues afirmacions, va fer-me
un somriure lleu, distant, d'ulls una mica entremaliats, que vaig traduir com
un "no et preocupes, estimat, ara sóc feliç". Saps? -va afegir-hi- a
les nits, no a totes les nits, és clar, n'hi ha d'alguna que en ficar-me al
dintre dels llençols i ajustar-m'hi la flassada, em sent com un nen de set
anys. I la sensació és d'una felicitat plena perquè no sóc feliç, d'una
plenitud rodona perquè sóc estirat al llit com un pal, d'una suavitat extrema
perquè els llençols, aspres pel midó, em freguen els peus, les mans i la pell
del coll amb la netedat evident de la seua rugositat. I em sent un nen perquè
espere el bes de la mare que mai no es produirà. I aquelles imatges, impensades
perquè jo no les hi vaig triar, passen, en l'ordre que elles, i només elles,
estimen oportú, pel davant dels meus records conscients i s'imposen amb
l'autoritat d'una herència ignorada, d'un benefici més que discutible. Heus ací
la qualitat exquisida, benvolgut Bunibuls
(1). La realitat, la veritable realitat -va continuar- sempre s'obstinarà en no semblar-s'hi
a ella mateixa. Si jo tingués aquesta facultat de viure eternament l'infinit
d'un instant... però no d'aquell moment brillant, d'aquella bellesa
aclaparadora, no; l'instant de la metàfora no buscada, del besllum que el
pintor va posar com un matís secundari, i que a mi és l'únic que m'interessa.
L'acompanyament del piano que tu mateix no vares pensar tan significatiu en
aquesta "Heure exquise" i que em diu molt més de tu que totes les
teues mentides. Va, no t'enfades, estimat, què seria de l'amor sense mentides?
Mira, si jo pogués viure una hora exquisida voldria morir al minut seixanta.
¿M'entens? Avui mateix, mentre venia fins ací, he passat per la cantonada on hi
ha aquell solar abandonat. És tot ple d'herbes, de males herbes, i els
desllunats del patí de veïns de l'edifici que és al seu darrere veu el buit que
dona al carrer principal. ¿Pots imaginar situació menys exquisida, mon bon Buncht (2)? Doncs la llum d'aquell fugisser
instant que coincidia amb la meua presencia tan fugissera com una desena de
passes resumeix tot el que hom haja dit sobre la bellesa, o la nostra malmesa
necessitat de bellesa. Podria descriure un món sencer només pensant en ella. En
l'abraçada de la mare, en el seu bes, en un temps on l'amor era un seguretat
inefable… Tot, benvolgut Binchnibuls (3),
reduït a l'espavent d'unes males herbes tocades pel sol de març, a les paraules
apressades d'un vers, als teus arpegis que semblaven no tindre la importància
del meu longtemps. I quan sóc al dintre
d'aquesta flassada exquisida sempre pense el mateix: mai no voldria despertar,
estimat Bugniguls (4). És la mort exquise.
R.H.
(1, 2, 3, 4) Alguns dels apel·latius íntims amb
que Marcel Proust es dirigia al Reynaldo Hahn a les seues cartes.
La tarda
s'abocava al seu destí de llums ultramuntanes. Però la vocació dels meus
records volia fer-les ultramarines. Aquell besllum zenital, ardent de roig
trencat sobre un verd desolador, esvaït, amb la tristesa d'un nen perdut, que
jo escolto en la memòria amb els remors dolços de l'aigua xiuxiuejant sobre les
pedres d'una caleta que ha vist els millors petons d'amor, em parla de mi.
Perquè les passions damunt la sorra són dobles passions: la de la platja estant
i la del mirall del mar.
El mar té alguna cosa que ens allibera els desitjos
dels déus pagans que sempre seran al nostre endins. I és així que jo veig en la
distància del temps les imatges transfigurades d'aquells boscos de negre
pinetell com a espurnes d'argent sota la lluna que coronava l'onatge negre de
la nit. Aquella carícia de les ones sobre l'esquena vellutada de la donzella.
Aquella cançó de dansa abraçada. Aquella meua infantesa que vull fer d'olor a
salnitre i brea, de vaixells de vela llatina adormits a la sorra de la platja o ballant la
cançó abraçada de xip-xap ben amarrats al moll dels pescadors que mai no vaig
conèixer.
I aquell poble de costera avall, blanc com els pecats dels nens, i
de carrers empedrats pels pirates marsellesos del rei de França, ve a buscar-me
des del seu oblit i quimera. I ara hi veig, com si fos un nen mariner, aquella
taberna de glops nocturns i ones d'alcohol on el capvespre s'esmicolava entre
els sorolls ultramarins d'un recer més vertader que les arcades del Pont Nou o
el monestir de Sant Pere. I el temporal de llevant que transformava el poble en
un barranc de muntanya esquerpa i capritxosa, en una riera que en arribar a la
vall algú deuria haver anomenat Mar rodó.
L'horabaixa s'aboca al seu destí de
fanals de llàgrima daurada. Els carrers de París són empedrats dels somnis de
la mar Egea, dels versos parnassians de l'Olimp i dels pinzells ultramuntans de
Mart. Però l'evocació nostàlgica d'un nen encara perdut entre la mesquinesa
dels homes escolta el ressò agre d'un temps i un crepuscle sense mar que vaig
perdre per sempre.
El
miratge de la misèria. Ho havia
llegit aquell noi del piano a les cartes del Van Gogh. I m'ho va dir. I em va
agradar. Ho deia, el Vincent, del seu amic Paul. Paul Gauguin. Els projectes
mercantils del qual eren un miratge als ulls de l'holandès. El miratge de la
misèria. Potser l'art no és sinó el miratge de les nostres particulars
misèries. Una il·lusòria manera de superar-les. I saber el seu nom, Maria,
m'agreujava el problema. Perquè la meua obsessió amorosa depenia, i molt, del
nom d'aquell miratge. Poder dir Maria en veu alta. O, si més no,
xiuxiuejar-m'ho a mi mateix abans del somni. I tindria l'efecte d'un glop
d'alcohol. Però, caram: és que era preciosa. Almenys als meus somnis, que és on
l'havia conegut. Sí, i començava a sospitar que els meus ulls no n'eren gens vulgars.
I no n'estava massa orgullós d'això. Perquè un somni mai no ha de ser tan
explícit. Només hagués volgut recuperar els meus delictes, la meua època en que
podia perdre la vida sense cap mena de remordiments. Poder-la acompanyar a
l'eixida del que fos: un treball, un carrer, una estació... i que ens hauria
imposat un destí comú. I no esperar, per tant, que la meua primesa galopant em
retornés aquella joventut dels amors perduts. Perquè davant un vertader bes
d'amor tots som orfes d'alguna saviesa. I li diria t'estime només al seu amor,
per si de cas, no a la seua persona. Havia estat capaç, ara en sóc conscient,
d'enamorar-me d'una ombra. I patia.
No m'agradava pas la idea de retornar a
La Faucille. I molt menys desprès del que havia viscut. Perquè de camí cap a
casa la recordaria passant com si no res pel davant de la tanca del jardí de
casa meua aquells dies en que vaig advertir la seua existència. Perquè girava
el seu rostre com si jo no estigués esperant-la, com si no dugués tot el matí o
la vesprada a l'espera d'aquell fugaç gir del seu coll blanc, d'aquell seu
esguard fosc, d'aquell seu no-res dibuixat sense voler, d'aquella línia
escorada de la seua galta, d'aquell seu pòmul somrient. I el seu cos diminut
que no podia sinó obeir les passes compassades del meu cor. El seu cos d'una
delicadesa morta, com una natura morta apressada al llenç pels olis d'aquelles
pintures que mai no va posar-s'hi al damunt dels llavis, els ulls, els pòmuls,
el somriure. Ella era una pell innocent. Ella era tan innocent com un
sentiment. Ella tenia la vessant inconfessable de les cançons sentimentals.
Potser em diria hola. Potser jo li contestaria el mateix, convençut com era del
seu adéu punyent. M'hagués agradat plorar. Sí, perquè m'hagués alleujat deixar
que l'aigua de plor s'endugués, barranc avall, aquells sentiments de cristalls
trencats, aquelles esquerpes puncions a les que el reiterat hola des de l'altra
banda de la tanca del jardí m'obligaria. Perquè em produiria a la ferida
sentimental de la meua pell el record del que havia gaudit en altres temps, en
altres llocs plens d'olors i carícies, gràcies als talls sagnants de tantes
pells obertes al meu abisme. I ara era jo qui s'abocava irremissiblement a aquest
suïcidi tou. Perquè jo l'hauria dut del somni a la vida, i ella m'hauria dut de
la vida al miratge. I jo ja no seria sinó la seua imatge.
Les flors eren de plàstic. Em molestava aquella rigidesa empolsinada, no
pas el seu esperit inodor. Dels seus colors, només el blanc i el desmaiat. El
pitxer, una ampolla seca de cristall color cristall que fregaríem l'endemà de
l'amor, tot i la seua manca de color, esperant trobar-hi el geni verd d'Aladí. La taula, un compromís de mans
incertes, no fos cas que la por hi tragués el seu nas. I la persiana, el secret
de la paret muda. No quedava sinó posar-li un rerefons de mapa mundi i colors
canviats, i el detall que mai no oblidaré: aquell llibre cap per avall. I els
dos vàrem seure'ns al tron de doña reina. Juro pel que més m'estime, que ni la
meua germana ni jo érem en blanc i negre.
Les flors eren de goma. M'agradava
aquella seua olor a cautxú, no pas el seu tocar de melancòlica absència. La
seua pell aspra d'amor forçat. Pell d'un humit vellut profanat. El pitxer, ple
a vessar dels plors que mai no oblidaríem a l'endemà del bes. La taula, el
secret d'unes cames creuades, no fos cas que ens pillaren les mentides. I la
persiana va dur-la aquell fotògraf tan modern. No quedava sinó colorar el mapa
gris del nostre món, i el detall d'un dubte que va fugir ben aviat. I els dos
vàrem ocupar la cadira de la doña reina. Juro pel que més us estimeu, que el
llaç de ma germana no era verd ampolla.
Les flors eren de metall. No
suportava el frec de les tiges contra el cristall. Dels seus colors res tinc a
dir: no hi eren. El pitxer, un pot d'herbicida que feia servir al llimoner d'un
patí que mai no va llegir Machado. La taula, el banc d'un forense: la letra con sangre entra. I la persiana, un
acudit que ningú no acabava d'entendre. No quedava sinó la darrera versió plana
d'un món redó, i el detall d'una precisió que no deuria d'haver fet i que
encara m'espanta haver-li fet: está al revés. Tot
i els dos culs, encara ens sobrava seient. La
sillita de la reina que nunca se peina, un día se peinó… Juro pel que
més s'estimés la doña, que els nostres ulls no n'eren de vidre.
Potser
aquella noia havia fet seu, tot seu, el costum de que ningú no li parlés
d'amor. No és que fos lletja. No és que fos esquerpa. No és que fos d'una
bellesa inapel·lable. El fet és que passava inadvertida. Massa inadvertida pels
ulls vulgars. Massa misteriosa o tancada pels esperits mandrosos. Massa
lleugera pels que confonen l'amor amb la passió. Massa tendra pels que
equivoquen la definició del bes. Potser aquella noia mai no seria Manon, és
cert. Potser aquella noia havia nascut per l'anonimat més absolut. Fins i tot
quan vaig conèixer el seu nom em va semblar totalment inapropiat. Massa nom per
a tan poca dona. I tanmateix…
Un dia va arribar amb unes petites arracades.
Unes petites perles als seus lòbuls. La suau lluïssor d'un frec de nacre. I el
llum del seu rostre es va encendre. I la seua habitual absència del món va
convertir-se en l'esperó del meu amor inadvertit. I va arribar el dia que un
mocador massa forçat, per imprevist, un mocador d'attrezzo, encarcarat, va
lligar el seu coll. Vaig patir aquella cosa, aquell sentiment, que barreja a
parts iguals la commiseració i el desig. O que fa créixer l'amor a força
d'engolir pietat. Pobra. Però va ser aquella cosa. Quanta tendresa indefensa,
vaig pensar.
Era petita. Prima. Diríem que els atributs femenins, en ella,
només eren un suposat. Ni tan sols els seus ulls, o els seus llavis, portaven
el més mínim senyal de la delicadesa que assoleix la manca de sensualitat. Del
refinament que la fugida de la voluptuositat acostuma a deixar com a record d'una
intimitat que no hagués estat sinó imaginada. I tanmateix…
S'havia acostumat
als cruels ulls de la indiferència. La seua melancolia havia renunciat a
continuar escrutant el paorós sentit de la desafecció. D'anys i panys en que
ningú no la buscava entre el gruix de la gentada. De que hom no la convidés al
ball. Però arribà el dia que el seu vestit de "ningú no se'n recordarà mai
d'ella" va passar al de "ningú mai no l'oblidarà". I un elegant
jove d'inapropiada esveltesa i bona planta començà a esperar-la a l'eixida de
missa. Massa home, vaig pensar, per a tan poca dona. I massa dolor per al meu
cor desafecte, per al meu amor trencat pel costum de la seua indiferència.
La pluja
habitual del París més habitual transformava les llambordes del carrer en una
mena d'espill quadriculat. O ben bé, en l'ull compost d'un coleòpter sobre el
qual ressonaven els tacons dels meus botins. He de reconèixer que en Kafka m'ha
fet mirar les coses amb uns altres ulls. "¿Te n'adones, Gustav? -em va
dir. ¿T'imagines? ¿Un dia et despertes i veus el teu cos com si fos el d'un
escarabat? I el veus al través d'una espècie d'hexàgons, com si fos la bresca
d'un niu d'abelles. Però no n'és la teua aparença reial. No. En veritat, tu no
ets una panereta. Només ets la forma en que la resta del món, i de la teua
família més pròxima, et veu. Per a ells no ets sinó un fastigós escarabat. Tot
i que mengen gràcies a tu. Tot i que viuen gràcies al teu esforç, al teu
sacrifici. Perquè tu ets el seu manteniment. I aquesta n'és la part tràgica de
l'esdeveniment. I la còmica, sens dubte. Perquè al capdavall, te n'acabes
transformant, fins i tot per a tu mateix, en allò que els demès pensen de tu
mateix. I em pregunte, doncs, per què l'esforç d'estimar? D'estimar el món, la
vida. D'estimar tots aquells a qui deuríem d'estimar no només per principis
morals i ètics, sinó també genètics."
Trepitge les llambordes de París i
em recorde de tu, Franz. Del teu pare. Del que vas dir del teu pare. La teua
carta al pare. I m'explique algunes coses sobre les meues melancolies més
profundes. Aquelles que només depenen dels desamors més íntims. El dolor de
viure i ser-ne conscient. I pense si no és que no som sinó un parell de
tràgics. De patètics ploramiques. De febles esperits femenins d'una categoria
que només pot donar-se entre els homes. De fugitius capturats a les interlínies
d'una prosa o d'una melodia. Faig memòria d'aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre rata amb
aspiracions de prima donna. I m'hi
identifique.Per què ningú no es pren
seriosament allò que diem amb tota la teatralitat de les veritats més sensibles
i vertaderes? Per què ningú no em creu si dic que no m'agrada ser, que
preferiria només estar?
Sent les passes sobre les llambordes parisenques. Aquesta
ciutat que m'obliga a somniar. Aquesta ciutat submergida als grisos de tall
melancòlic, tal i com Venècia ho fa a les seues verdoses i negres aigües. I
m'oblide de tu. De la teua mare. Del que mai no li vas dir. Del que mai no li
vas escriure. I em sorprenc del sobtat i lleu aleteig d'una papallona groga
d'alegria. L'amor de viure. I pense si no és que no som sinó un parell de
còmics. D'ètics primmirats. De forts esperits masculins que només poden
donar-se entre les mares. De presoners alliberats a les paraules d'un vers o
els sons d'una cançó. Gairebé tinc oblidat aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre dona amb
aspiracions de prima rata. Però la pluja
de París va convertint aquest passeig sobre les llambordes mullades i lliscoses
d'una ciutat mai trepitjada en un veritable suïcidi gris. Ah!, els teus ulls
multitudinaris.
Pensava com
m'agradaria retrobar, tot i que fos una petita estona, aquella tristesa tova de
la meua infància. Aquella prevenció de l'alegria. Aquell lacònic neguit davant
determinades situacions que tots haurien dit desitjades pels nens. Els jocs de
carrer. Les festes del barri. La fira. Alguns sants del calendari. Qualsevol
d'aquelles coses que feien esclatar de goig els meus amics del carrer i que
sempre acabaven al fil d'aquella obstinació en l'enuig que tothom esperava,
però que jo sentia com a una alliberació. Com m'agradaria retrobar aquella
dessabor, aquella fador. Aquella melodia melancòlica que surava al damunt dels
nostres somriures de nens pobres als suburbis d'Hamburg. ¿Com és possible tenir
nostàlgia de la tristesa? M'ho he preguntat tantes vegades.
Vaig començar a
tocar el piano de la mà del mestre Otto. Havia passat bona part dels meus
primers anys ajupit a la part baixa del piano del cafè que regentava el seu
cosí, deixant que tots aquells sons travessaren de felicitat sonora i sentiments
el meu cervell. I és quan me'n vaig adonar. Perquè la felicitat de la música no
tenia un abans i un desprès. Uns fets. Així doncs, i malgrat tot el que diuen,
la música no n'és l'art del temps. La música aboleix el temps. El dissol. La
música és la negació del temps. Tant i com una jugada de daus aboleix
l'atzar (1). Com de feliç deu ser saber d'algunes quietuds que freguen
l'eternitat. Sí, l'eternitat i un dia (2).
I ara comprenc el vent suau.
L'íntima relació de l'aire tendre d'aquella tarda i el somriure càlid d'aquella
nena. Jo era al carrer, camí les classes d'en Otto. La primera volta que vaig
conèixer la Clara, és clar, no li deien Schumann, ni tan sols li deien Clara.
Però va ser el mateix. Perquè la nena va passar pel meu costat. I mai no sabré
qui era. Em va mirar i em va somriure. Potser ja està tot dit, però un món de
quietud i eternitat va obrir-se'm. Aquella emoció era ben nova. Tampoc semblava
condemnada a la tirania del temps. Perquè vaig notar el seu allunyar-se pel
carrer com un retrobament. La dolça tristesa del vent va besar el meu rostre. I
quan ja recomençava el camí cap a la classe de l'Otto, ella va girar el seu
cap. I el llum del seu somriure va encendre la tristesa del meu cor. Daria el
que fos per aquella tristesa. Perquè fins aquell moment havia cregut en la
possibilitat de l'alegria plena, rodona, sense apel·lacions. L'alegria del pa
que feia la mare. Dels seus llençols nets del dissabte. I aquesta era la causa
de les meues prevencions. Fins que la nena em va demostrar que la felicitat no
existia. ¿Qui pot ser feliç amb el cor travessat de somnis?
Com m'agradaria
retrobar aquestes tristeses d'aire net i gavines rondinant el port d'Hamburg.
Port grisenc d'un nord grisenc que només per distracció veu el trist sol del nord sobre
els seus molls de pedra adormida i freda.
J.B.
(1) Insospitada cita d'uns versos
de Stéphane Mallarmé. Tot i que per
cronologia, J. Brahms podria haver-los conegut de primera mà. (2) Títol d'una
pel·lícula d'en Theo Angelopoulos. Coincidència que només podem entendre com a
fruit de la casualitat.
Els llençols
eren immaculats. Fins i tot hauríem dit que el seu color blanc tacaria els
nostres dits d'una farina vessada impròpiament damunt el llit, una farina que
mai no faria pa, una farina trista. Era un blanc trencat sobre la penombra
creixent del capvespre verd. A la cambra, tot i la petita obertura de la
finestra, dominava ja aquell flaire agredolç tan familiar. La flassada havia
estat amorosament disposada, i damunt la petita tauleta de nit hi havia un
pomellet de violetes, l'aigua del qual era encara cristal·lina. Li havien
retallat la cinta que ara queia enganxada a la humitat del vidre, però sense la
seua habitual etiqueta. Les ulleres esperaven damunt el tapet de punt l'esguard
d'aquells ulls que semblaven dormir. La roba íntima havia estat disposada amb
molta cura sobre la cadira metàl·lica. Al seient, les bragues. Penjat, d'un a
l'altre costat del respatller, i mirant cap a nosaltres, el sostenidor. Cobrint
les dues peces, com si fos un detall pudorós, les sinagües. L'absència de
sabates ens va fer sospitar bona part del que havia passat. Al bany hi eren les
seues babutxes d'anar per casa, el rellotge, l'anell de compromís i aquell
collaret trencat. Al menjador tot era en ordre, aparentment. Els nois varen
començar el registre. Jo vaig tornar al dormitori. El pomell de violetes em
recordava la intimitat profanada. L'aigua era massa neta, vaig pensar. Feia més
temps que ella portava estesa al llit, segur. Qui havia ofert aquelles flors
pòstumes? Els nois varen entrar tallant els meus pensaments. Hi havien trobat
un àlbum de fotos. A les darreres pàgines semblava havien llevat algunes. Dóna
el llum, fes el favor, Philippe. La penombra del carrer es va fer molt més
intensa, més llunyana. I la tristesa groga de l'habitació més profunda i
insuportable. Passàrem al menjador. Només donar el llum de la tauleta que era
al costat de les prestatgeries dels àlbums, el giradiscs va començar a sonar. I
jo ho vaig comprendre tot. Ara sabia què significava el mig somriure cendrós de
la xica que dormia per sempre a l'altre costat del món.
Primer va
ser la suavitat de l'aire. Aquell frec del vent com un bes inesperat. Sense
llavis. Els cabells fugint-li cap el seu clatell. I els seus ulls protegint
l'esguard amb l'ajuda de les parpelles. Tot va ser una. L'amor ens descobreix
la màgica individualitat d'unes expressions que creiem més vulgars, d'uns
gestos que hauríem dit sabuts, impersonals. Com d'especial pot resultar el
rostre admirat al vent sobtat i entremaliat del capvespre. Aquella
impertinència aèria em va fer tan feliç. Era descobrir alguna intimitat
recòndita, d'aquelles que només, de descuit, les franqueses haurien pogut
mostrar-me. Ara podria imaginar-m'hi com era d'autèntic el seu somriure només
insinuat, el lleu frunzir del seu front, el moviment lateral del rostre que
fuig i alhora manté la mirada, la seua mà preocupada… Havia traspassat, sense
esperar-m'ho, la línia mai no dita, la frontera callada que només reconeix el
salconduit d'una esperança. Què és l'amor sinó un bocí d'esperança?
El vent
havia posseït l'arbreda. Tanmateix érem al recer d'unes finestres ben tancades,
les dels nostres pensaments dibuixant paraules amb declaracions silencioses. O
això volia creure jo. Unes passes més enllà, l'arboreda va cessar. I el vent.
Aquelles branques ens havien fet l'honor d'un passadís que s'abocava al temple
del crepuscle. I al seu altar, la lluna. La blancúria de la qual amagava els
delicats arguments d'unes promeses que l'albada esborraria inadvertidament.
Perquè la lluna hi és al matí esplendent. I només la ceguesa groga del sol pot
confondre-la amb el blau d'un cel miratge. I només quedarà el record de la seua
carícia. Aquella que va fregar de bellesa blanca la pell dels nostres ulls.
Havíem traspassat l'incert marge sense adonar-nos-en. Perquè l'art té tota
l'esperança d'un bocí d'amor i lluna al dematí.
Podria dir
que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir
que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les
impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria
dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb
que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I
uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix
entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien
l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible
skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis
poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides?
Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al
límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la
nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient
que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta
esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que
hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que
va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria
apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les
voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i
alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen
per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya
dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que
millor sabem fer els músics.
G.G.
(1) Literalment, línia del cel. Com què és una
expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.
Tinc son,
molta son. I records. Reconec aquesta son. No és que vulga adormir-me, no.
Tancar els ulls, però, és tot allò que demane. I silenci. Vull oblidar. No
saber que sóc. Somniar despert que no sóc. Fins i tot, no saber qui sóc. Beure
conyac a les onze del matí no és un bon símptoma, ho reconec. Però és el que hi
ha, i no puc penedir-me. L'art em sembla una mentida lúdica. Lúcida. Benvingut
siga, però, l'ordre de les lletres. Perquè ningú no em va preguntar si jo volia
ser. Ningú no pregunta a qui encara no hi és, és clar. I desprès has de lluitar
per ser, per mantenir un cos que no desitges i els seus delictes. Voluntat i
representació. Un cos que anomenes teu. Amb nom i cognoms. Ja hi ets
escripturat. I te n'adones que l'escriptura mateixa, i només ella, assenyalarà
el seu camí, que és el teu. No goses, però, dir-li-ho tu, el camí, o te'n
penediràs. No digues el que han de ser les paraules. Són tan sàvies, tan
ignorants, que no paga la pena. No digues el que han de ser els sons. Et
suïcidaràs. Tots els homes tenen períodes de suïcidi, va dir-me l'O'Nety,
l'uruguaià irlandès. Tots els suïcidis, però, tenen períodes humans, vaig
pensar. I vaig callar, però. Hi havia tanta tendresa als seus ulls plens de
por. Les ulleres desencaixades. Els ulls grossos d'un gos flàccid. Les
parpelles desolades d'un nen que no volia ser. El glop infinit del seu
delit aigualit. Delicte. Tinc son, molta son. I records, ara me n'adone, però,
que mai no oblidaré, tot i la son.
Tantas veces le había oído decir estas cosas, que ya
no tenían para él nada de original. Emma era como todas las amantes, y, al caer
como un vestido el encanto de la novedad, dejaba al desnudo la eterna monotonía
de la pasión, que tiene siempre las mismas formas y el mismo lenguaje."
(Flaubert, G. Madame
Bovary)
Al principi potser no va ser el verb. Al principi potser
només va ser el mar. Hi érem tots. La vida sense noms ni cognoms. La vida no se
sabia viva. Ni el temps, camí cap a l'eternitat que el dissol. No hi havia
persones. Només la monotonia. La passió. L'amor encara no era la metàfora del
desig. Fins i tot el desig no era la prevenció del sexe. Heus ací, que tots
aquells que deploren la metàfora mai no coneixeran el desig d'amor. ¿Qui coneix
l'amor? ¿Qui sap la raó de la metàfora? ¿Estic avui lacònic? ¿Tant o més que
els ulls d'un mort? Què difícil és tancar-li els ulls als morts. ¿I l'oïda?
¿Qui tanca l'oïda als morts?. Llavors, només l'escuma elevava pel damunt de les
aigües a uns pocs. Ben pocs. I només eren bombolles sense platja. Bombolles iridiscents
d'una escuma pretèrita. Suspeses a l'aire daurat miraven d'aprendre el no
retorn. I no sabien que volaven. I no sabien com dir-ho. I vaig intentar
quedar-me només amb els sons de les seues ales. I vaig llevar les paraules a la
rosa. Fins a tres cops vaig deixar de banda la metàfora. I la bombolla va
desfer-se sense escuma, sense paraula. I l'escuma va perdre's a l'aigua. I no
podia tancar els seus ulls morts. Els del pare. Els de la mare. Ni la seua oïda
callada. La paraula, la metàfora, també té la seua melodia d'escuma. Ah!,
quantes fronteres cal travessar per arribar al perfum de la rosa.
Puc acceptar
que donem els nostres més sentits adéus sota l'atmosfera gris dels records. Puc
admetre el plor contingut a la darrera abraçada vigilada de ben a prop pels
habituals núvols de ferro dolç que ens bressolen els dies. El cel vergonyós que
ens cobreix. L'aire cendrós i penedit que respirem. El bes infreqüent dels
germans com a incòmoda proba d'un amor tacat pel carbó que ens escalfa i
alimenta. Tot puc comprendre-ho. Perquè el meu germà se'ns va a la guerra. I ja
estaria tot dit. El meu benvolgut i estimat germà Johann Jakob, oboè de sa
majestat Karl XII, rei de Suècia, ens deixa, i la tristor d'aquestes terres
fangoses acompanyaria convenientment la punyent posada en escena. Els germans i
els amics deixant anar l'abraçada com una avançada d'altres despreses. I ja
estaria tot dit i beneït, si no fos perquè vares reservar, déu meu, aquell sol
italià tan estrany per a una data tan senyalada. Com si no hagués altre lloc al
món on vessar la llum oceànica que el sol mai no escampa sobre nosaltres. Així,
mentre li deia sense dir tot el que el meu cor callava, el meu germà i jo no
podíem deixar d'enyorar el nostre admirat Vivaldi, i tot el que hauríem gaudit
interpretant, en aquell mateix moment, la música veneciana que aquella llum
esplendent, tot i el dolor de la separació, ens demanava amb petits somriures.
I la plaça semblava una ciutat buida sobre la qual el mar buscava
precipitar-s'hi. Un espai mut sota el silenci d'un sol aclaparador. I
perdona'm, déu meu, però tot plegat em va semblar un sarcasme recargolat, la
crueltat del qual era immerescuda. Perquè vaig comprendre com és que jugues amb
el que nosaltres diem realitat. Com és que vares portar el cel major de la teua
Itàlia al cel menor i abrusat que sempre cobrirà els alemanys. Jo sé el que em
dic. I també com dues ciutats poden confondre's de lloc estant, tot i que només
per un parell de segons, d'eternitats, de sentiments. I com d'agraït podia
estar el meu germà, ja per sempre soldat músic de la guàrdia reial, d'aquesta
inesperada visita de la lluminosa melodia dels mestres transalpins. Malgrat
tot, una inquietud va anar envaint la meua ànima mentre el postilló feia sonar
la seua corneta i ell s'allunyava cap a un cel tallat amb el plom de les bales
i la neu bruta del nord. Què raó hi havia perquè aquell íntim desig del meu
germà, escoltar el sol de Vivaldi, hagués estat concedit capritxosament el matí
venecià que ens va reunir a Eisenach tot just el dia de la seua partida?
