Pel que vaig copsar divendres vespre, he decidit començar avui -donades les raons matemàtiques de l'últim dia del mes de juliol de l'11- aquest dietari romput, circumstancial, aquesta mena de llibre dels fets o dels retrets, segons qui li faça la ullada. Fa temps que ho vaig rumiant. Els meus negocis s'engoleixen darrerament totes les meues forces físiques i espirituals com si foren l'aigua que xucla el forat d'una pica, i tot i el perill que suposa deixar-ne constància de segons quines coses, és, a hores d'ara, una prioritat indefugible. El meu cap necessita urgentment deixar anar coses, i jo només puc oblidar el que deixe per escrit. Un home gran com jo, no pot anar pel món plorant sense motiu aparent, i molt menys si ho fa davant de la seua esposa. Dec estar molt a prop dels meus límits. I quan les raons dels fets són inconfessables, gairebé arribes a desitjar que d'una punyetera vegada tot acabe amb llum i taquígrafs. I no dic mentida. Però seria un daltabaix descomunal per als nens i per a ella mateixa. Per tant, tractaré d'evitar-ho fins a l'últim alè.
V., m'inquieta. Aquest tio es dedica -no deu fer una altra cosa- a anar pel món al damunt d'una bici i a xarrar-ho tot al seu blog. Ja m'ha anomenat un parell de voltes o tres, i, la veritat, no em fa gens de gràcia. Ja fa dies que me'l trobe per tot arreu. Sembla que em segueix. Bé, n'estic segur. No sé què sap, però sap. No fa preguntes, però dóna a entendre que ho compren tot, que fins i tot, ell, en la meua situació, no dubtaria en fer-hi el mateix. I el divendres no va necessitar ni una sola paraula per a deixar-m'ho ben clar. Quedà, la qual cosa ja me l'esperava, completament enamorat del meu amor. I l'hem convidat a passar uns dies a casa nostra, a la rodalia de París, aprofitant les vacances. Amb els sospitosos de sospita, la tècnica habitual és un apropament que semble casual, indagar el seu nivell de coneixement del negoci i resoldre per la via ràpida. I quant menys esperada siga per a ell la solució, molt millor. El món és dels que saben extraure conclusions gairebé instantànies per inducció, no per deducció. I més val equivocar-se en bestreta d'un benefici propi més que dubtós o inexistent -tot i la crueltat- que encertar-la a l'endemà. Als meus negocis no puc permetre'm els efectes retroactius. D'això, que la seua afició ciclista pot ser ben profitosa arribat el moment, i més ara que té el colze esquerre lesionat i la seua conducció és maldestra i insegura. De fet, divendres anava amb tricicle, i supose, perquè res no ens va dir -mut i enlluernat d'amor, com era- que ho feia per descansar el braç malalt i per seguretat. No hem precisat quan serà el retrobament, la seua visita a casa, però li vaig suggerir que el més aviat possible. No m'agradaria que s'hagués refet totalment d'aquest colp al braç, tan transcendental com a possible causa de desfeta.
El perfum de la nit ha envaït la sala. La terra dels geranis, humida per la pluja del matí, m'acompanya com una amiga insubornable, com un gos fidel al seu amo. Tan s'hi val que aquest siga un àngel o un dimoni. Els nens dormen, els hi he fet una de les històries de Mona que tant els agrada escoltar. I ella, el meu àngel, per fi descansa. Avui ha estat més fatigada del normal i ha tornat a caminar amb la cadira de rodes. Si demà no millora, enviaré avís al doctor Grey. Veurem com li cau el canvi a la caseta del camp. Quina tranquil·litat, quina quietud tan perfectament pausada pel furor nocturn dels grills de París. Per què el món no pot reduir-se, tot ell sencer, al llum de la taula, els quatre papers, l'estilogràfica i els meus essers tan estimats? Però no, apague el llum i aquí ets tu, lluna ofesa, acusadora implacable, senyora dels llops, els amors malfiats i els assassins a temps parcials.
H.V.
