Un sospir.
Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena
daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava.
Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer
enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano
escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un
sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra
dansa. La meua valse per atrapar-la. I
ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que
l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la
cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella,
que d'un sospir mai no passava.
El Nadal té
la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre,
només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que
algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure
la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès,
m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni
als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït.
Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O
sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de
pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El
profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no
previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que
trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les
menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els
regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna
coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però
no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la
foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de
la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el
pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el
que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia
aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I
m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares,
germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un
dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.
Jo tocava
el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades
apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres,
accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants.
Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte
el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través
del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia
estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava
ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què
vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal,
d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig
eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el
que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe
al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir
aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè
feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes.
Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta
esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se
un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava
l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit
em va pujar la febre.
"Miro
la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo
hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los
días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra
ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del
reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te
mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo
estuve viviendo en tu ausencia."
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)
Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el
Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i
deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no
dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat
com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres
de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si
traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera
inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons
sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i
d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles
d'Acratòforos. By Bacchus, li dic
alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé
clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només
els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li
aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta
llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la
cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La
Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de
l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè
de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi
val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit…
Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb
l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu
esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir
de la por i la desesperança. Sem mim, você não
seríais. I em recorda a mi mateix: Não
sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.
Li faig
veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta
no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho
sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè
també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense
saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu,
l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a
la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella…
Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una
estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.
La neu havia
endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a
Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi
Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la
terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les
nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la
noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em
deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.
El teu germà, en Hartwig, m'escriu
que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies
tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua
vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el
dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual
va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat
de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de
tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2)
Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser
l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda
aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.
Tot el
que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la
teua instrucció el que més em preocupava.
El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro
Abelardo dominava com a pocs: Sic et non.
Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia
qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa,
vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les
meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi
vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable.
I vaig prendre la saba del secret de Déu
(3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.
H.v.B.
(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda
ja consumada la seua partida. (3) Significat de xiprer segons Hildegarda.