divendres, 30 de desembre de 2011

La nana del niño nuevo


Nace un niño y a los siete días nace un año. Puede que todos los niños traigan un año nuevo y no un pan bajo el brazo. Puede, sin embargo, que muchos niños sean recibidos como años gastados, viejos, que nacieron sin la magia de los sietes, los treses o los doces de la inacabable cábala judía y la persistente ignorancia católica, que no cristiana.

No fue éste mi caso, pero siempre me he preguntado por qué tantas, si no todas las nanas, tienen un deje triste, una melancolía afrutada, el beso robado de la mejilla de un recién nacido. Porque el beso no está en el labio. El beso duerme en la piel amada y lo despierta el labio para besarlo, como el príncipe los ojos de la bella durmiente.

Nana, nanita, nana. Tenía unos pocos sueños iguales a los sueños / que acarician de noche a los niños dormidos (1) Pero quién sabe cómo serán. Que rápidos huyeron al olvido con las primeras lágrimas de amor, confundidos en su debilidad de arena por la forma de los deseos.

La nana vive en los brazos, y no en cunas pintadas por primores. Y su ritmo es humano, no musical, un poco aquí o allá, ahora freno o alzo, balanceo de amor y delicada espuma de un mar quieto entre mis manos, entre el blanco marfil y el negro ébano de un piano mecido por el flujo y reflujo de los sones. 

Y en este abrazo, la voz busca el centro. La madre entra en el sueño. Quiere ser sueño. No olvides quién te acunó en su vientre. No olvides esta mañana tuya y mía. Esta compartida alma, lucerito. Duérmete niño, duerme. Ya te desvelará el año que contigo viene. Este engranaje imposible de mis brazos y mi canto. Este ritmo cambiado de mi amor y tu vida. Este pulso de tres sobre el lecho de mis dos brazos.

M.de F.

(1) Falla cita unos versos de Raúl González Tuñón, de su poema La calle del agujero en la media

dilluns, 26 de desembre de 2011

Tan fàcil com l'impossible


Sempre m'ha interessat esbrinar què cosa havia al darrere d'una bella melodia. La de vegades que li ho hauré preguntat als meus professors. Als meus benvolguts professors que un any rere l'altre em varen negar el ja més que dubtós prestigi del Premi de Roma. Però tots eludien una resposta directa, aquella que m'hagués aclarit el secret inconfessable de Mozart, Schubert, Bellini, Chopin i tants d'altres aprimorats melodistes al llarg de la història.

Conten que l'autor de La Sonàmbula va estudiar amb la minuciositat pròpia d'un entomòleg els quartets de Haydn i Mozart per trobar-hi aquella fórmula que li dispensés de lliurar la bonhomia melòdica a alguna cosa tan fugissera com el que anomenem inspiració. I que Chopin va inspirar-se sovint al malaurat italià. A mi, la inspiració sempre m'ha semblat una mena de loteria maleïda que només beneeix als fills dels déus desconeguts, per la qual cosa el meu esperit racionalista ha lluitat de sempre per concretar una mena de llei mai no escrita, però que dibuixés sobre els pentagrames la bellesa infinita d'una cadena de sons que de sobte pren una entitat pròpia més enllà, molt més enllà, de la gramàtica que qualsevol compositor li puga assignar.

I parle de déus desconeguts perquè una revelació, si més no parcial, va vindre a buscar-me des de l'altra part del món. Aquelles orquestres de jazz que aparegueren pel París de la modernitat alguna cosa em varen dir de màgia melòdica. El que fins ara no era sinó una cantilena banal, es convertia, a les seues mans, per art d'una màgia perduda fa temps a occident, en una sorprenent bellesa sonora d'un ordre equívoc alliberat de la tirania dels compassos regulars, de les harmonies immaculades i de les imposicions escolàstiques de tanta música sortosament oblidada.

La dona jove d'esguard gruixut i veu trencada que feia de solista d'aquell grup modificava el timbre de la seua veu, afegia sons lleument desviats de ritme i afinació, cantava com si parlés i parlava amb una música deliciosa. Schwanengesang, el cigne negre, vaig pensar. Què gran paradoxa. Aquells fills dels déus esclaus havien trobat el camí nou de l'antiga música, i ho feien amb la naturalitat de la inconsciència, d'una herència on la música encara no s'havia desfet de l'alè nostàlgic pel paradís perdut. Com si d'una eterna cançó de bressol es tractés. Perquè la bellesa melòdica té alguna cosa a veure amb la melancolia, el temps perdut i els besos rebuts pels nadons.

I vaig tractar de seguir les seues passes amb les meues fines sabates parisenques. Un acompanyament d'habitud ternari en un motle binari, bressol inquiet. Una melodia de quatre temps fent difícil equilibri sobre un compàs de tres, l'esperança d'un engranatge amorós. Una harmonia en aparença convencional amb els frecs encisadors, subtils i suament salvatges de les notes bimodals, la visió compartida de l'altre. Però alguna cosa em deia que aquests artificis tant i com augmentaven en sofisticació perdien la seua força arcana, la seua saba immemorial, aquelles inflexions que colpien amb la mateixa contundència el cor i el fetge, per dir-ho d'alguna forma. Mai no hagués pensat que la lliçó del Schwanengesang negre al bell mig de l'ominós blanc dels camps de cotó tingués res a veure amb la bondat infinita dels sons. Tan fàcil com l'impossible.

M.R.

dimarts, 20 de desembre de 2011

La veu trencada


Els meus sentiments varen fer un tomb inesperat només sentir la veu del nen. Fins a aquell moment el pastor havia anat trenant, davant el tribunal, una explicació més que convincent, encisadora. Un contrapunt de sons ben puntuats, cosits ben forts des de la postura d'una víctima propiciatòria. Agnus dei. Només el seu afany de servir a Déu podia estar la causa del malentès, de la mesquina interpretació que els ignorants pares de la criatura volien fer passar per bona. Alguna cosa buscaven, de segur. Esperits bruts, hipòcrites. Déu us empare. Gloria in excelsis deo.

Tot era ben encadenat al seu discurs. Sense cap sorpresa. Quasi previsible. Massa ben encadenat, ara m'adonava. Perquè les justificacions eren tan adients que un glop de fàstic em va venir a la gola. Ara m'adonava. Per què aquell parlament em produïa la sensació d'una flauta encantada que com una verinosa serp buscava els costats desprotegits d'aquella veu innocent per clavar-hi els seus letals incisius. Si semblaven parlar tots dos d'uns mateixos fets, fins i tot dir el mateix. Però allí on l'ondulació continuava fluint indecorosa, el nen trencava l'ona amb un so emergit de sobte, delatador dels pitjors presagis. Perquè aquella serp anava arrossegant-se. Amb el miratge d'un moviment que mai no canviava de lloc, a l'aguait d'aquella pobre veu afeblida que amb prou de feines intentava cridar des d'una desolació colpidora, amb la clara desorientació del que no sap què fer amb els seus sentiments confosos, passant del crit a la súplica sense el bàcul d'un pentagrama, de cinc línies on poder precisar el to just de les confessions més íntimes. Sanctus.

I els seus dos companys, més greus, més grans, forçats de segur a no dir, o pitjor, dir a mitges. Negaven tots dos amb els seus migs silencis l'ofegat dolor d'allò que havien viscut tots plegats. L'aspror de les seues paraules gairebé simultànies només donaven ales a les insistències del pastor, a les reiterades insistències en Luzbel d'aquell que obscenament i en públic anava canviant l'antiga pell de ministre de déu per la mudança de servidor del diable davant d'una congregació abocada voluntàriament a una ceguesa reconfortant. Credo in unum deum. 

Tan a prop del Nadal com som i quantes vegades et negarem déu meu. D'ací poc seràs al pessebre. Has vingut per a salvar-nos. Per a dir-nos sóc aquí, entre vosaltres, confieu en mi i en el pare celestial. Tu tens el poder. Trenca aquesta veu aflautada que recull enteniments i comissures de beneplàcits mentre una ànima pura està sent trepitjada per la foscor i el fang de les urgències més perverses dels plaers obscurs i immemorials. Tu, que ets el més gran, mira de mostrar-hi l'escarni d'aquest conjunt de fets que semblen buscar-hi l'acoblament final d'una ària ben avinguda, un acord més fastigós, si més no, que els esdeveniments que tots els que hem comprés la veu clara i trencada de la veritat no podem sinó lamentar. Senyor, no vares morir perquè aquest món s'agenolle irremediablement i miserable davant les babes del diable. De què ens ha servit el teu sacrifici? De què, el teu humil bressol, la teua veu de nacre ofés? Kyrie eleison.

J.S.B.

divendres, 16 de desembre de 2011

Oblida el meu destí


No, no va ser la seua mà, sinó les seues petjades damunt la sorra les que em donaren el seu particular bes de comiat. Havíem deixat anar els nostres cossos ben prop del marge escumós, i el perfum de les properes absències colpejava una i altra vegada el meu rostre des de les ones d'un mar profètic. L'aigua borbollant desfeia el record de les recents carícies en allunyar-se cercant el seu recer natural: l'oblit de la bombolla en la nugosa viscositat del gruix aquàtic del mar endins. La vocació nàufraga dels amors furtius. El bes ofegat als tràfecs urgents del desig.

Aquest final va començar en arribar a Exeter, mentre seguíem viatge fins a la costa, i en Teignmouth, no massa lluny del teatre, on hi havia un petit club de navegació a vela. Llogàrem el vaixell, i en un tres i no res desembarcàrem a la platja dels adéus, tot i que en aquell moment no ho hagués dit. Jo era promès de la Frances. Per què havia d'embolicar-me amb aquella dona casada, si a més la primera volta que la vaig veure em semblà tan vulgar? Però no sé qual va ser el moment en que alguna cosa va decidir al meu dintre enamorar-se d'aquella actriu de segona, amb companyia pròpia sufragada pel seu home, els llavis de la qual eren massa fins per al meu gust i els seus ulls massa frustrats per a les meues modestes ambicions.

I allí ens teniu, al bell mig d'un no-res guarnit per la sonora ondulació del mar que podia passar pel llit de noces dels idealitzats amants d'un poeta prou més líric, ell mateix, que els seus versos, i al que ningú li hagués donat més futur, però, que el tàlem d'una aranya o un pregadéu. I el que va passar no se'n va anar molt d'aquesta fal·lera fagocitant, la veritat. Jo sabia que ho rebutjaria. Que un compromís més seriós estava molt per sota del seu flamant tresillo entapissat de fina pell de xai i del meu por a la infidelitat obertament declarada. I és clar, la suavitat del luxe o l'aixopluc d'un amor compromés mai no acaba d'avenir-se amb la humida ferida dels grans de sorra als indrets més íntims del cos.

Doncs deixem-ho… Deixem-ho… Va agafar-se els genolls per mirar d'impedir que el fred de la seua decisió li afectés el to de les darreres paraules. ¿Vols que encenga un foc?... Thy hand, Belinda, darkness shades me…(1) Ben a prop, unes branques fines i seques varen prendre ràpidament el foc d'un matoll d'herbes grises. ¿Millor?... May my wrongs create / no trouble in thy breast…(2) Tots en tenim de febleses, no t'amoïnes… Vàrem pujar al vaixell. L'horabaixa queia sobre la llum roja i cendrosa de les brases. Vaig fixar-me en la distància insalvable que les nostres passes havien deixat a l'arena. I com si em llegís el pensament, va dir: no tots deixen les seues petjades a la sorra demanant un remember me…(3) Alhora que… Alhora que un forget my fate.(4) I les paraules varen ferir el meu cor amb el tall sagnant d'una promesa de sons, d'una melodia greu al baix inclinant-se cap a la terra per graons cromàtics i un cant elevant-se, allunyant-se per sempre, tot i que de tant en tant girava el seu esguard. 

H.P.

(1) La teua mà, Belinda, les tenebres m'enfosqueixen
(2) Que els meues errors no molesten l'alè del teu pit
(3) Recorda'm
(4) Oblida el meu destí

divendres, 9 de desembre de 2011

La flor desfullada


He arribat al convenciment que les meues excursions a l'extraradi deixen en mi un pòsit de solitud profunda i malaltissa. No sé fins a quin punt la intensitat assolida, en sentiment tan punyent i dolç alhora, pot beneficiar la meua música. De fet, si m'aventure entre gents estranyes, a la recerca d'un caliu tan difícil de trobar als de la meua classe, la conseqüència habitual és un encís simulat sota els migs somriures i les complicitats afectades. Per què deuria ser d'altra forma? Per què, aquells que durant varies generacions hem gaudit d'un plat de calent a taula, dia sí i l'altre també, ens creiem amb el dret de ser font d'un interès singular entre aquells altres que han patit la fam del que només ha pogut menjar per sobreviure?.

Tot plegat, una mena de mala consciència acaba en uns bitllets caiguts al dintre del pomell de flors del que ella trau la més grossa. És del color de la sang negra o de la neu blanca del desinterès. La penja sense més cerimònia al costat esquerre del seu monyo i el llum de la veritat il·lumina la seua vida. És una nena que d'ací un parell de capvespres semblarà una anciana. Aquestes dones són flors d'un dia, desfullades d'horabaixa entre deixalles orinades i herbes trepitjades d'un desig intermitent i furiós. Sí, damunt de tu només les flors, benvolguda.

I jo mire de dir-ho als quatre vents amb la boca tancada. Heus ací la melodia enganyosa, la paraula que tot ho dissimula, la veu com un cant encisador de sirena. I el piano en un contrapunt impossible. El piano que no sap mentir. Les seues harmonies de arestes feridores, tallants com els vidres que als descampats se'n recorden dels grits ofegats de les donzelles sotmeses i les libacions necessàries per a l'ofensa. Això fa aquest piano que conta, farcint el cant de la dona obligada a ser sirena damunt la terra, l'altra cara del plaer cec de tendresa.

No et vagis ara -em va dir. Espera, tinc una cançó per tu. Quina pressa teniu sempre els homes. Passeu de la passió al bes anònim en buidar el ventre a la molsa incerta de la nit tot just començada. Espera, espera -em repetia. Pense que t'agradarà sentir aquesta tonada que les dones de la meua família venen cantant fa molts anys per mirar de retenir als seus homes, i que un mariner li va ensenyar a la rebesàvia de la rebesàvia desprès d'haver-la sentit cantar a les sirenes dels mars del Sud. Espera, escolta'm. Com a mínim deuries posar l'orella al meu cor una volta a la teua vida. Saps?, les flors som com els cignes, el nostre millor aroma el tenim tot just acabar el nostre darrer cant.

F.M.

«QUELQUES FLEURS»

FOREN TRIADES un matí de maig
àcid i blanc. Elles també eren blanques
i feien ombres verdes, transparents
com l’aigua sobre l’herba assaciada.
Una per una foren escollides
per contenir el teu cos en el silenci,
mans vegetals en lenta davallada.
Una per una s’acostaren, tendres,
per caure sobre teu com una pluja
que el cel, del tot clement, no assenyalava.
Flors a les mans i al pit, besant la pell,
s’estremien amb tu, et cobrien, clares,
per viure amb goig la vida que tu els daves.

Olga Xirinacs, Llavis que dansen

dissabte, 3 de desembre de 2011

El polsim de la papallona


Com no enamorar-se? T'ho imagines? Aquella crisàlide que tocava el piano com els àngels havia aprofitat l'estiu per a deixar-se sobre el teclat la despulla que envoltava d'innocència els seus ulls, els llavis, els pits. Ja no era una pianista, ara era una música. No només entenia el que interpretava, a més hi veia coses que ni jo mateix havia estat conscient d'haver-hi posat a les meues peces. I les deia, les assenyalava amb els seus dits sense cap mena de pudor. O és que només jo sentia els seus besos musicals sobre els meus llavis? Ja et dic jo que no. Que el vell Wieck, s'adonà ben prompte, i em va fer fora de les seues vides. Com no enamorar-se, però, fins al moll de l'os? Com no estimar profundament a qui donava, dia rere dia, vida plena a les teues criatures musicals? Saps quina bellesa pertorbadora s'erigeix entre dues ànimes que comparteixen la vida d'uns essers tan fugissers com els sons? El meu cor duia el palpit de la impaciència de Clara, el batec del seu esguard còmplice, el compàs creuat dels encontres furtius: la desfloració de la crisàlide més íntima del bes profanador. Potser tota la meua música, Johannes, no és sinó un inútil intent de reviure els primers aletejos d'aquesta miraculosa papallona.

Va ser en un moment de lucidesa. En un d'aquells escassos parlaments que de tant en tant em feia quan anava a fer-li visita al sanatori d'Endenich on va ser reclòs desprès de llançar-se al Rin com si ho hagués fet en un somni de vols encesos. Em portava a la memòria la figura de Hölderlin, dels seus darrers Poemes llançats des de la bogeria al món per la finestra de la torre de Tübingen on somniava la vida que no tenia. Un esser travessat pel mal que compartia amb la seua germana, la follia d'on varen sortir algunes de les més encisadores pàgines del piano romàntic.

I aquella tarda, les seues paraules aquietaren el meu cor trencat d'amor amb una complicitat que ell va saber entendre des d'un principi. Des d'aquella tarda freda de desembre que vaig arribar-hi a casa seua amb les passes lleugeres del que va en peregrinació. Des d'aquell instant quiet, silenciós, al bell mig d'un núvol de crits i rialles dels seus fills, les corregudes dels quals semblaven esmicolar-se entre els dits de la seua mare llegint els meus pentagrames mentre en Robert veia com queia la pell daurada que fins ara havia envoltat els meus ulls, els llavis, el pit. Ja no era un compositor, ara era algú que mirava de comprendre la vida amb els sons. Perquè algú, que no era jo mateix, m'havia despullat en públic, i havia estat capaç d'explicar-me el que ni jo acabava d'entendre als meus pensaments més íntims. Sabia que aquest lligam mai no em deixaria anar. Coses de la música, que frega el món sense tocar-lo. Que intenta atrapar, sense posar-hi els dits, el polsim de la papallona.

J.B.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Mutter eleison


Potser arribarà el dia en que et penedeixes del que acabes de dir, mio caro Amadeus. Ah!, Pare Martini quantes voltes he fet memòria d'aquesta cruel sentència que em va fer. Sí, sí que arribà el dia, mestre. I tant. Tot i que no ho vaig saber veure. ¿Voleu saber la data amb precisió? 3 del juliol de 1778.

Jo era a París. Ja no els hi feia gràcia la meua habilitat musical. Aquell nen que va commocionar a la cort de Luis XV, ara els hi feia nosa. Tan gran, tan germànic, tan poc galant. Perquè la galanterie és francesa, és clar. Què sabran ells! Gents indolents, cretins. Al capdavall, però, era tan insolentment fàcil que s'empassaren qualsevol dels trucs musicals més feixucs.

La mare portava dies que no acabava de trobar-se. Anàvem tan curts de diners que vaig decidir esperar. El meu pare mai no m'ho perdonaria. A la fi, vaig cridar al metge. Què vol que faça, mestre Mozart?. Massa tard… Vol dir que sóc culpable?... Mai se sap, mestre Mozart. Potser sí, potser no, què vol que li diga?... Va morir. Aquella que als meus poemes infantils jo vaig anomenar Madame Mutter, el seu Wolfi li va fallar.

Als pocs dies, passat el daltabaix de la seua pèrdua, vaig seure'm al teclat. Feia dies que tenia al cap el meu íntim homenatge, el meu agraïment personal a l'autora dels meus dies. Aquella sonata en la menor, volia ser el reflex del dolor, dels fugissers records amorosos, de la felicitat que el seu somriure em donava sempre i de la incertesa dels darrers moments. Però alguna cosa s'escapava entre els meus dits amb la facilitat de la sorra.

Sóc tan inconstant, però, que passaren els mesos, els anys, i no vaig pensar-hi mai més. Fins que ja instal·lat a Viena, al voltant de 1782, el Gottfried (1) em va presentar el mestre Bach. I llavors vaig recordar el Pare Martini. I les meues paraules. Mestre, el contrapunt em fa mandra. Fa olor d'encens i mort. És una música plena de memòria, de llàgrimes vessades per les Maries sota l'ombra allargassada de la creu, del xiprer i el cementeri. El mestre Bach, però, era una altra cosa.

I allí em teniu. Posseït pel dol i la ràbia anys ofegada. Tota la indignació que la meua pobre condició d'home vulnerat aquell estiu parisenc va amagar sota els convencionals pentagrames d'aquella sonata per al piano-forte, sortia com un borboll llagrimós de font incògnita. Ara ja tenia ben clar com s'havia de parlar amb la mort i amb la memòria.

W.A.M.

(1) Gottfried van Swieten

dijous, 24 de novembre de 2011

...des pas sur la neige


Havia parat de nevar. Un petit gruix blanc viu s'acumulava a les voreres. Com que era massa d'hora, vaig decidir fer un tomb pel Bois. Sempre m'ha agradat sentir el cruix de la neu recent sota els peus. Vaig pensar que als llocs més estovats, la neu, com el fang, t'obliguen a dur un ritme sincopat de les passes. Trepitges i enfonses. Caus en temps fort i llisques en la profunditat del sòl tou i humit del temps dèbil. A diferència del fang, però, que sempre deixa en terra de ningú -mai millor dit- la frontera d'aquestes dues fases, la neu senyala el cruix on finalitza la semicorxera que inicia el ritme i el peu traspassa el gel per tocar terra.

Senyor, Senyor, si us plau. Podria dir-me on és la rue de l'Absinthe?... Aquella veu s'havia alçat sobre els acords de les meues passes amb una dolçor daurada, els reflexos ambarins de la qual eren carícies promeses. Tot en ella negava de cop la realitat grisa de la tarda d'aquest dimarts a l'espera del fum blavós i gris dels tertulians de Mallarmé. Duia un petit para-sol de color mel que no lliurava als ulls del besllum suaument molest de la seua particular tarda lluminosa, i la resta del vestit era un recull de flocs grocs, ocres, beig, un polsim d'or envoltant el rostre d'una verge ortodoxa.

No sabria dir-li, senyoreta. I ja em sap greu d'un carrer tan, tan… Tan inquietant?... Millor suggestiu, no li sembla?...  Ben bé no ho sé, mai no he estat… Sí, és clar. Ni jo. Al carrer, volia dir… Ho he entès. Sembla vostè molt modern… Per què ho diu?... S'hi imagina a Couperin o Rameau parant l'orella a la neu?... Com ho sap que jo?... Ah!, tot ho vol saber vostè, monsieur Debussy. I del meu carrer, rien de rien… Té tota la raó. Ens coneixem? Doncs perdone la meua estupidesa, mademoiselle...  Chantal, Mélossienne Chantal…

Tot i la breu conversa, havien fet plegats un bon tros del passeig del Bois. Fins i tot diria que alguna cosa havia suspès la relació habitual d'espai temps. Acabaria fent tard als dimarts de Mallarmé, i el gran factòtum posaria cara de pomes agres. No sabia com acomiadar-me sense semblar groller, més tenint en compte la meua incompetència pel que em demanava i per reconèixer aquella senyoreta càlida sobre la neu ardent. Potser el més cortès seria acompanyar-la fins la fotuda rue de l'Absinthe, i demà de matí excusar-me per escrit davant l'Stéphane amb qualsevol refredat o indisposició d'última hora. Precisament avui, que de segur diria que sí al Preludi sobre el seu poema. Doncs, ho sento -li diria- i seria descortès amb aquesta noia. L'art és per damunt de les banalitats i interessos personals d'un carrer enlloc.

Segur, monsieur Debussy?... Com diu?... Però ja no hi era. Vaig giravoltar com un gira-sol desorientat en la gris penombra d'aquesta tarda plena de neu trencada. A l'altra banda del carrer adjacent, el portal de l'Stéphane. I davant de mi des pas sur la neige que mai ningú no podria dir d'on havien sortit.

C.D.
De Jonathan Segade

diumenge, 20 de novembre de 2011

Tarat d'or


A iniciativa de relats conjunts

Tardor

Tard d'or.
T'ha ardor.
Ta ardor.
Tar dors.
Tard i or.

-Veig que us heu pres una petita llicencia…
-Oh!, majestat, sa excel·lència sempre tan sagaç, tan perspicaç…

Era el poeta de cambra. Ningú no sabia ben bé què és el que hi feia amb les paraules, i d'on havia vingut. I ningú no gosava dir-li al rei la nul·la vàlua de les seues poesies, famoses d'amagat com el Cançoner de les Tisores. Però la passió del rei per les seues ximpleries era tal que tots -fins i tot la reina- miraven de costat quan ens anunciaven el proper recital. Per tant, allí ens teniu, tota la seua Cort fent-li cara d'un profund interès pels seus versos de mutilats de guerra, tal i com els denominava el pintor de cambra, un dels que més reien d'amagat d'aquella perplexitat poètica.

Novembre

No fembres. 
Nou fembres.
Nou membres.

I el pintor va esclatar. La rialla li eixia per les orelles. S'agafava la panxa. Volia parar i no sabia com. Els qui eren al seu costat li agafaven pels braços, dient-li sense paraules que callés, que la vida li anava en joc. Però aquell esclat no el parava ni déu nostre senyor. Començava a posar-s'hi roig, blau, gairebé negre… I la va palmar. No sembres, deia el poeta mentre la boca se li quedava gelada a poc a poc tant i com el pintor moria. No sembres vents o colliràs tempestes, vaig pensar jo.

El pintor va quedar estès al fred sòl de Palau. De res va servir deslligar-li el coll del gipó. De res, el pitxer d'aigua que li amollaren. El mestre Arcimboldo ens deixà un 20 de Nosempre  -perdoneu l'acudit, no ho he pogut evitar- de 1592, tot i que la història per tal de disfressar la seua hilarant mort la traslladés al 11 del juliol de 1593, dia de San Benet, abat, patró de les regles monàstiques i els Papes in Ger, poble de la Cerdanya espanyola, bressol de dictadors i màfies.

Als pocs dies vàrem tenir que buidar les seues estances, ja que era imminent l'arribada del seu successor. De les seus teles, una ens va deixar totalment esmaperduts. Al darrere li havia posat el seu títol, Retrat d'un poeta retallador. Consultats els savis, ningú no va poder donar una explicació convincent. Jo, ho vaig copsar a la primera. I m'imaginava al mestre pintor mentre afegia els fruits i les verdures, les hortalisses i els cereals com qui amb un bon parell de tisores va retallant d'ací i d'allà per mirar de fer-hi la pintura del poeta reial.

L.C.

divendres, 18 de novembre de 2011

La gossa


Em vol més la meua gossa que tu -li va dir, mentre escopia al sòl de fusta. Que ni d'això saps fer. I ella li travessava els somnis amb l'esguard d'un parell d'ulls esmaperduts que mai no es cansaven de preguntar-s'hi què havien malfet sense adonar-se'n. I a mi em duia a la memòria alguns dels posats que el pare li feia a la mare. Ella portava una bossa de mà, el tancament del qual era trencat. I les soles dels seus botins eren fines làmines irregulars. De segur que les seues calces trepitjaven les llambordes sempre humides d'aquest París distant que amb tanta delicadesa tracta els bohemis, els macarrons i les putes.

El meu vals era totalment indiferent a la parròquia. No esperava menys de vosaltres, els hi hagués dit en un gest de valentia mai no vist en mi. Els seus llavis rojos havien estat rectificats més d'un parell de voltes al llarg de la vesprada, però sembla que a ell no l'era suficient. Va, remena el cul -semblava dir llançant-li el fum del seu cigar als ulls.

Només la Suzanne (1) va posar-hi els seus ulls amorosos en mi. I em va semblar un regal de la vida -tot i la cançó del Brel. Em queda el retrat que em va fer, i el record agredolç de l'amor furtiu. I el respecte insubornable d'aquest tipus de sentiment que mai no acabaré de pair totalment. Que sempre em semblarà una cosa estranya. Delicada i inestable com les gotes d'aigua al cristall, però contundent com les tempestes.

Li vaig trobar a faltar l'afiblall del darrere. Però ella havia improvisat un fermall de cordó roig com els seus llavis. Bec, a petits glops, l'absenta. A poc a poc, tot el que veig i el que pense passa a un segon pla. Jo també deixe anar el fum de la cigarreta sobre els meus ulls, i la ceguesa no m'impedeix seguir tocant el piano. Ara me n'adone que té els ulls del color d'aquest verí del que depenen els meus somnis. I en un rampell de lucidesa me n'adone del seu pentinat improvisat després de la darrera sortida a l'atzucac del costat. I aquest petit detall, em trenca el cor, tot i l'absenta, tot i el fum, tot i la música de vals, tot i l'oblit.

Li pegue un cop de puny al teclat. François em mira amb interrogacions des de la barra. Cerimoniosament, em pose dempeus, faig una mirada al voltant. Em dirigisc a la gossa d'ulls verds, esguard captiu i llavis maculats. Li faig la meua millor reverència. Mademoiselle, perdoni'l, no sap el que es fa. I sense esperar resposta alguna comence la meua tercera Gnossienne, la qual cosa sé que no li fa ninguna gràcia al François que em paga perquè ningú no veja els ulls de la veritat.

E.S.


(1) Suzanne Valadon, pintora. Mare d'Utrillo i sembla que amant de Satie.

divendres, 11 de novembre de 2011

El vaixell


Em varen dir -parlen una llengua molt semblant al francès, i els entenc prou bé- que d'haver-hi arribat uns dies abans haguera pogut assistir a una festa on l'equinocci pagà de primavera es barreja amb les creences religioses en la nit de Sant Josep.(1) Diuen, que les fogueres són improvisades. Que al crit d'"una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep" la xicalla arreplega deixalles per a cremar a la plaça o a l'encreuament dels carrers, i que els majors hi posen ninots de drap que representen al veí malfiat o al capitost cretí i autoritari per a que el foc purificador faça la seua feina catàrtica.

Sense haver-ho previst em vaig trobar endinsat en un entorn confós que ràpidament vaig identificar amb les meues fragmentàries lectures de la mitologia grecollatina, i de la meua estimada Odissea. La mediterrània, com si diguérem, em va capbussar en un desassossec que potser per primera vegada a la meua vida començà a inquietar-me. Jo, que he ballat el vals amb Mephisto, no sabia com enfrontar-me a uns déus que, tot i estar segur de la seua existència, creia firmament havien estat ensinistrats pel Crist natzarè.

I el daltabaix va produir-se a l'endemà. Només arribar a l'Arcàdia, que ací l'anomenen Devesa del Saler. Aquest bosc adobat pel salnitre, amarat d'escuma i ones és una de les representacions més vívides que hom pot tindre de la llar dels déus. El camí que el travessa, paral·lel a la línia de costa, el vaig sentir com la frontera impossible entre dues mars, entre dos móns, la mediterrània real ja dita i la mar irreal i dolça d'intercanvi, aquella que brolla dels fons abissals d'una terra d'ullals, d'al·luvions, d'incerts senders pantanosos al recer d'un llac que a poc a poc ens anava saludant tal i com la boira s'escampava al seu damunt tot i la callada lluita per mantenir-se. Diuen que l'Albufera -així s'anomena el llac- arribava gairebé a les portes de la ciutat, i que només l'obstinació i la fam dels homes ha estat precisa per a afeblir-lo i minvar-lo soterrant les aigües sota el fang dels camps de conreu.

El dia no acabava d'aclarir-se. La grisor lluminosa de les aigües contrastava amb el moviment d'una mar dolça picada i encercada, però; les voreres de la qual em varen semblar les fronteres dels indrets superiors del Paradís i de l'Avern. Sí, el Dant, el meu estimat Dant es corporificava davant dels meus ulls incrèduls. Els meus amfitrions em varen dir si volia visitar l'illa, El Palmar, que aquest llac màgic amaga al seu dintre com si la gran balena l'hagués engolit als orígens equívocs del món. Anem-hi, doncs, a rescatar a Jonas -els hi vaig dir.

Les barques que fan servir al llac -albuferencs, els hi diuen- em recordaren les góndoles de Venècia. Estretes, allargades, elegants, esguards compartits sobre un món compartit. Don Giovanni, Casanova posseint-me des dels seus somriures sardònics. Em varen instal·lar en una d'elles per a mi sol, amb el barquer. Mestre Liszt -em va dir el Pérez Gascón- aquest viatge paga la pena que el faça vostè tot sol. El trobarà una experiència única, monsieur. I el clímax de la tragèdia va esclatar quasi sense tensió prèvia. I només un gest el va desencadenar.

El barquer començà a perxar. El vent, fins ara molest però suportable, anava creixent en una intensitat depressora de qualsevol possibilitat de gaudi. Jo intentava, però, ignorar-lo, dient-me que anava a l'encontre de les nimfes de blanca pell sota les palmes de l'illa somniada. I l'aigua dolça del llac començà a esguitar sobre les meues mans aferrades als costats del vaixell, de la barca afilada com la fulla d'un ganivet o d'una dalla. I en aquell instant tumultuós, el barquer es va girar. Em va mirar amb un esguard de pedra, va obrir una boca negra i desdentada al temps que amb l'índex esquerre l'assenyalava.

Caront, ets el meu Caront -em vaig dir, aterrit. Què sàvia és la mort. Com m'ha dut sense adonar-me. ¿Em demanes l'òbol, barquer malfiat? No el duc encara sota la llengua, però si vols m'ho pose ben endins, com l'illa que mai no trepitjaré. Ara el trac de la bossa. Mira, aquest val?, o millor aquest altre? Tu diràs, que jo mai no n'he fet aquest viatge. Tant de bo pogués fer de tu un ninot de drap i cremar-te al damunt d'aquestes aigües cendroses. Els meus ulls ennegriren, vaig perdre el sentit i vaig morir-me.

Comencí a sentir una veu que em cridava pel meu nom. ¿Sant Pere? ¿Belzebú? Monsieur Liszt, monsieur Liszt, es troba bé? Què li ha passat? S'ha indisposat?... I vaig ressuscitar, com el Crist natzarè. Els hi vaig fer cinc cèntims del Caront, que per cert havia tocat el dos, però ells varen riure d'amagat intentant aclarir-me que aquell pobre home només volia saber si menjaríem al Palmar una paella, que pel que es veu és tota una tradició per aquestes contrades. Però jo no els hi vaig creure. Són uns mentiders. Que ja n'he vist la necessitat que tenen de cremar tanta impostura com hi ha per ací.

I a la nit, ja en la dispesa on m'albergava, cantonada a la plaça de l'Arquebisbe, vaig compondre d'un rampell la primera de les meues dues Góndoles fúnebres. Una peça irreal sobre una harmonia estranya de aclaparadores terceres majors i quintes augmentades, d'una música que mai no reposa però mor. Una pàgina tan miraculosa com la meua resurrecció. Un cant que té la facultat de sanar els malalts.(2)

(1) F. Liszt va visitar València, de camí cap a Barcelona, del 23 de març al 3 d'abril de 1845. Va oferir-ne tres concerts públics els dies 27, 29 i 31 de març.
(2) El que diu Franz Liszt és totalment cert. Sembla ser que un homenot valencià, totalment boig per la seua música, feia temps que era enllitat víctima del que avui diríem una depressió. Al assabentar-se de la visita del famós pianista i compositor, la família va moure cel i terra perquè en Liszt accedís a una mena de concert privat. Desprès del que li va passar a l'illa d'El Palmar, no ho va dubtar. Pel que diu el dietari, és quasi segur que interpretà aquesta peça tan poc coneguda, i de la que va fer una segona versió més convencional -i menys miraculosa- per a la seua estrena veneciana. Aquell home va restablir-se instantàneament. Aquests són els fets recavats de les cròniques i contrastats amb el dietari, cadascú que faça la seua valoració.

F.L.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Dans le Bois de Boulogne


Per ninguna cosa del món voldria semblar groller, però la xerrameca d'aquestes noies em recorda d'alguna forma -la seua gestualitat, potser?- a les senyoretes misericordioses (1) que per tot arreu persegueixen als vianants parisencs. O ben bé a les cantants que encara més que les tiroleses, estan desitjant el duo. Tothom admira el sol lluminós de París, i no m'estranya, la veritat, de tant com es fa de pregar.

Doncs també és d'admirar aquesta conversa a tres bandes mantinguda al passeig del Bois, que tot i semblar a varies veus no és sinó una sola melodia compartida, reiterada, repetidora obsessiva dels seus delers obsessius sobre l'últim duel amb ferida oberta o el sobtat viatge de Mme….. al desconegut balneari de ningú sap on certament, i que té com a principal objectiu que la noia puga seguir utilitzant els vestits que un precipitat engrossiment de panxa amenaça malbaratar.

¿Se n'haveu adonat què estossec tan musical tenia l'altre dia M. Chopin?... Si fos més ben plantat potser perdria el poc seny que la seua música deixa viu al meu cap… Això, si la Sand t'ho permet, que el té lligat com a un gosset faldiller… No debades és ella la que porta els pantalons… Vols dir?... Doncs que l'única que fuma puros a chez Chopin és ella… I que ho digués, però jo diria que millor chez Georges, i de tots els tipus… Oh!, què desvergonyida que ets. Em faràs posar vermella… Serà de la rialla, que de l'altre sí que n'has tastat, no?... Odette, per l'amor de déu que ens sentiran. No se't pot fer ninguna confidència… I aquestes paraules grinyolen contra les randes camforades que envolten la seda tirant dels seus pits a l'espera.

La música té la facultat de dir-ne sempre la veritat i no ofendre ningú, o gairebé ningú. M. Chopin, ens té que dedicar un Vals a totes tres... Doncs, heus ací, benvolgudes senyoretes, el nouvingut. Li direm -però han de mantenir-ne el secret- el Vals del Bois de Boulogne, en record de les seues encisadores passejades on la bellesa de les flors i la innocència dels cants dels ocells són l'espill on surten aquestes Triplettes dels Champs Elysées fidelment representades… Oh!, déu meu, M. Chopin, quin home tan delicat és vostè... Dubte que no siga un àngel caigut per culpa del seu amor a la música… Favor que em fan, senyoretes.

I tanmateix m'han fet memòria de la meua arribada a París. Curt de calés, però llarg de passions, consolava de la solitud a la jove casada del quart pis al 27 del Bulevard Poissonnière, i tenia amors furtius a l'escala dels amics amb les seues xicotes poc abans de prendre el te i el porto amb ells. Ah!, el que pot aconseguir un poc de música i unes paraules dites amb delicadesa.

Sí, déu meu. Sí, que giravolten el vals i les converses obscenes empastifades de gelosies, frustracions i aspiracions que només l'engany d'una vanitat d'ofensa no reconeguda pot crear. Tous verins que els meus dits traspuen al teclat, i que elles prenen com un dels millors bàlsams per als seus cors trencats. Alegria que amaga zelosament totes les llàgrimes que hi porten arraconades. M. Chopin, vous pouvez le jouer autrefois, s'il vous plait… Bien sûr, Mesdames…

F.Ch.

(1) En cursiva, frases reconegudes per aquest editor que han estat transcrites per F. Chopin directament del seu propi epistolari.

dimarts, 1 de novembre de 2011

El dia que no voldria ser jo


Ja em queda poc. Ho sé. Ho sento. A les acaballes, Ludwig, has arribat a les acaballes... I com que no podré sentir les meues pròpies exèquies, sord com n'estic, que no importa la mort si la oïda funciona, doncs he decidit compondre el que m'agradaria gaudir només un poc abans d'entrar al paradís o a l'infern. Sant Pere o Belzebú. Tant s'hi val. Oir amb l'oïda interna és un sofriment comparable a les aspiracions sensuals de l'ànima enamorada. Mai l'ànima no besarà els llavis sinó de la mort. O ben bé al deler d'eternitat de la carn enllaçada amb la carn estimada. Mai el bes no evitarà la saliva del desig.

Però mentre l'escric, lliscant la ploma sobre el paper i els sons, l'escolte perfectament. Aquestes veus que s'entrecreuen, que s'enllacen, que respiren allà on la resta semblen prendre's un respir ofegades com són per les paraules. Aquesta música que mira de rebutjar els grans moments, els cerimonials, els homes que creuen d'importància fer dels altres una mena de titelles de les seues pensades errònies, de les seues decisions preses amb la por d'un raonament d'abast ridícul i mesquí. D'aquests homes que algú els hi va dir, quan eren petits, que guiarien la resta de l'aventura humana. Aquesta dolçor punyent dita música és l'única cosa que m'interessa.

Conversa premeditada i, tanmateix, profunda. Quatre veus que es coneixen tot i no haver-s'hi sentit encara les seues paraules agermanades. Primer ho diu una, però fins que no ho han dit totes quatre res no té sentit. De fet, la solitud de la primera veu es converteix en amable fraternitat a la quarta entrada. Una mena de Pau als homes de bona voluntat, o així ho espere. Veus independents que caminen acoblades per les passes isòcrones dels dols compartits -com els cors del meu estimat Haendel- de l'orfe destí que uns pares adoptats i capritxosos, els déus creats, ens ofereixen com la més gran de les ofrenes, la vida que ningú mai no ha demanat viure. Conversa d'amic i comiat de germà. Parents de sons, de somnis, que no de sang.

I és que n'hi han coses tan íntimes que les paraules no hi arriben. Sentiments de fulla morta arrossegada pel vent. D'una llengua de llum incerta al vaivé de les branques que deixen anar les fulles mortes. Dels arbres solitaris del Prater que aixopluguen els enamorats en un racó quiet envoltat dels procel·losos mars dels odis brollant, i les sabates dels quals juguen amb les fulles trencades de la Tardor. I el fil conductor d'aquesta escena només pot dibuixar-ho la música. La línia continua que a través dels senyals deixats a terra per les petjades, se'n fa ressò del meu enterrament. Vet aquí les dues rodes de la carrossa que tots segueixen, i al davant les altres dues que segueixen als cavalls, la cua dels quals porta bossa pels excrements. Quatre línies a terra, més la línia imaginaria del meu fèretre al bell mig del camí, darrer pentagrama dels meus últims pensaments. Dia de difunts.

L.v.B.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Piedad



Para Rosa, en su cumpleaños
Querida Francesca,

Por Senesino, me entero de tu ingreso en un asilo para indigentes de Bolonia, y que pagas tu sustento fabricando botones. Puede que te consuele saber, aunque tú no eres tonta, que tanto él como yo estamos llenos de achaques, y que Londres dio por fin un puntapié a la ópera. La ópera italiana, claro. La única y verdadera ópera, que yo sepa. Y la ha sustituido por esas cancioncillas que tanto gustan por aquí, ópera-balada le dicen, donde se revuelcan en su melodías vulgares como los cerdos en sus heces. Así son los ingleses, insulares hasta el fin.

La charla fue larga. Senesino y yo recordamos viejos tiempos. Y los dos reímos como niños cuando escenificó para mí aquella vez que a punto estuve de asesinarte lanzándote por la ventana del teatro, si no callabas. Recuerdas? Cómo pudiste decirme que no cantarías lo que había compuesto para ti, y sin apenas conocerme!! Ah, la prima dona è la prima dona, gritabas como único argumento irrebatible mientras agitabas al tiempo tus pequeños pies y tus blancas manos intentando zafarte de mis brazos.

Tomamos varias tazas del insufrible té inglés -no hay forma de beber buen café en Londres, cómo añoro el que paladeaba en tu patria!- y algunas copas, nunca demasiadas, de un magnífico oporto que algún buen amigo dejó por aquí. Y brindamos a tu salud. Le pedí a Francesco -siempre creí que no era casual vuestra homonimia, y menos en el estreno de Giulio Cesare, hay un más allá que de cuando en cuando acierta- le pedí, te decía, y sé que sólo a mí me lo concede, que cantara algunas viejas arias. Hubo un poco de todo. Nuestros admirados Scarlatti, Vivaldi, el eterno joven y llorado Pergolesi -muerto hace ya veinte años, ¿lo puedes creer?.

Y, claro, alguna de las mías; bueno, de las nuestras, de nosotros tres. Cualquiera diría que fuimos eligiendo como al azar, pero no. Yo, desde el clave; él, desde su atalaya de dos metros. "Nunca había visto un hombre de planta baja, entresuelo y primer piso" -dijiste la primera vez que os conocisteis. Y los dos jugábamos a evitar lo inevitable. Sabíamos que tu aria, cuál si no, acabaría reuniéndonos en una cita imposible. Pero aplazábamos ese doloroso placer por respeto a la oculta admiración que siempre te profesamos. ¿Sabes que Senesino lloró lágrimas blancas -el polvo de arroz, qué te voy a contar- como un niño de coro, el día del estreno? ¿A que nunca te lo dijo? Ah, cómo sois los cantantes. Aduladores compulsivos, ególatras toscos y ruiseñores rotos por la envidia.

Se pietà de mi non senti… Y entonces le pedí me hiciera el favor de conseguir tus señas, las de tu asilo boloñés. La piedad, no creas, la siento por nosotros tres. No puedes molestarte. Necesitaba escribir esto que ahora anoto con más emoción que convencimiento. Pues pienso que hubiera sido magnífico haberme enamorado de ti. Te lo digo en serio, no sonrías, que te conozco. Porque sí lo estuve, enamorado, de tu maravillosa Voce d'angelo. Pero qué complejos son los sentimientos y los deseos humanos, Francesca, y qué primitivos los torpes usos impuestos por la tradición.

Fue oír los primeros compases del canto y la nostalgia hizo temblar mis manos, pese al oporto, y también tembló el aún asombroso fiato de Senesino. Nos miramos, y hubiéramos dado parte del poco tiempo que nos queda -hablo en serio, nacidos el mismo año, tengo el presentimiento que ambos nos despediremos también a la vez, y pronto- pues aún así, hubiéramos dado, como te digo, algunos de los últimos sorbos del raro oporto de nuestra existencia por poder abrazar, como a un viejo amigo, aquella voz que hace más de treinta años nos hizo uno de los pocos regalos que un músico recibe como un beso materno, como un pecho generoso que nutre esta incomprensible esperanza que los sonidos transmiten de forma tan absurda e inconsciente. Un néctar que tú has derrochado delante de tantos oídos pretenciosos, de tantos oídos que creían saber lo que era oro porque otros se lo habían dicho, porque otros así lo habían decidido por ellos.

Francesca, la vida no hace regalos. O acaba pasándonos factura. Siento, ahora te lo puedo decir abiertamente, piedad por ti, por Francesco, por mí mismo. Hasta qué punto cantabas con tus labios, con tu garganta puesta en un tiempo que aún no se había materializado? No lo sé. Nadie lo sabe. Y tú tampoco, pero el recuerdo de cómo anunciaste lo que ahora vivimos da paz a nuestros tormentos -como muy bien me hizo comprender Senesino. Dime que el nuestro, el vago recuerdo que guardas de nosotros, da paz a los tuyos. Si no, para qué vale la pena vivir? Tuyo, afectísimo,

G.F.H.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ruby, my dear


Jo l'esperava amagat al darrere de la cortina. La finestra donava als carrerons per on ella venia a visitar la meua germana Marion. Anys enrere havien enderrocat l'edifici del front, i la Ruby ho aprofitava per tal de no pegar-li la volta al bloc de cases. Tot i el temps transcorregut, les runes i les deixalles acumulades feien dificultós el pas per aquest tros que jo hagués desitjat fos de la mida d'un camp de beisbol. La delicadesa de les seues passes trontollava per culpa de la irregularitat del pis. Jo estava enamorat, veritablement enamorat, d'aquesta noia que es reia de si mateixa cada vegada que ensopegava entre les inestables pedres que el camí li oferia. L'acceleració dels peus evitant la caiguda, les pauses mentre pensava on havia trepitjat el darrer dia que havia vingut de visita.

El seu somriure era més ample i blanc que el millor dels acords que jo hagués pogut imaginar damunt d'un piano. I la simpatia de les seues galtes hagués pogut doblegar el cor d'on brolla l'odi de l'home blanc. L'elegància amb que tornava a redreçar els arrissats cabells que ara li queien sobre els ulls preocupats. La quotidianitat amb que es prenia aquesta mena d'obligació compartida amb l'entorn. Només per amistat ho feia, pensava jo. Només per un compromís no dit. O potser la meua presència li suposava quelcom valor afegit. Però no, ella ve d'un lloc on aquestes coses no compten. Jo pensava, com pot preocupar-s'hi un parell d'ulls de deessa pels entrebancs dels homes?

Li hauria d'haver dit tot el que l'estimava, però la meua experiència des que als cinc anys vaig declarar-li el meu amor insubornable a la Mary, em va deixar amb un pam de nassos. No, millor li faria una balada. Sí, és menys compromès que mirar-li l'extraordinari parell de llavis on caurien agenollats els meus desitjos més senzills. Perquè el que sento per ella és tan senzill com la paraula amor, i tan complex de dir com el camí que ella pren per arribar a parlar amb la meua germana.

I un dia em vaig fer l'ànim. La meua música era enllestida. Volia ser una mena de rèplica d'aquelles meravelloses dificultats que ella superava dia rere dia per mirar de parlar amb la Marion. Aquell ritme de graons que a poc a poc l'acostaven a casa meua. Així, vaig parar l'orella a la porta de l'habitació on parlaven agitadament les dues amigues. I amb cert desconcert em vaig assabentar que la Marion era la missatgera d'un amor que m'ignorava.

Th.M.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Stirb in mir...


Des que me'n vaig fer càrrec del Collegium, la necessitat de peces instrumentals augmentà considerablement. A més, com que jo tenia que fer de solista al clavicèmbal i director, ja que la resta eren gairebé tots estudiants, i no disposava de massa temps per a compondre, vaig decidir de transcriure alguns dels meus concerts de violí al teclat. El model d'aquells concerts, no cal dir-ho, havia estat il prete rosso, aquell músic encisador, que no per casualitat tenia en el violí el seu còmplice més íntim. Possiblement, l'únic músic dels que conec que em va donar un sentiment de felicitat inexplicable només sentir les primeres notes de qualsevol de les seues obres instrumentals. Un sentiment net, primigeni, d'un món abans el món, ulls infantils per a mai no entendre la quimera humana.

La llum del sud, mestre Bach, la llum del sud -em va dir el lacrima bianca, aleshores un dels castrati més aplaudits a les òperes italianes. Però la música, li vaig respondre, és alguna cosa més transcendent que un matí esplendent… No m'ha entès, Herr Bach, la llum del sud té la profunditat d'un misteri revelat, lux splendens supra formatum, que diu el seu amo… Ja sé per on va, Santo Tomás, és clar. Però com és que sempre que l'escolte o l'interprete al teclat em dóna aquesta sensació com si fos de primera vegada?...  Perquè la música ha de ser oblit, i l'oblit il·lusió, com diu la cançó…

No sé si mai he pogut copsar aquestes lapidàries afirmacions tan desacostumades al meu entorn. No sé si mai aconseguiré alguna música abans de la música. Però ho intente cada volta que la meua ploma esquitxa el paper i la seua ànima negra comença a bastir una escala infinita, una escletxa fosca que no em permet dir les coses pel seu nom, dir les coses amb la simplicitat del ser, i no més. Com deu fer en Vivaldi amb el seu violí, fent vibrar l'Univers sencer contra les quatre cordes de la seua ànima irrepetible. Potser aquesta va ser la causa de la seua anònima mort a París, en la misèria, oblidat de tots, oblidat pel món que només a la seua música trobarà aquesta mena d'il·lusió compartida.

Oblidat, per causa de la seua música d'oblit i retrobament, de vida. I comprenc que la meua música és de memòria i mort. I que aquell fracàs de Siciliana -una Siciliana ha de portar dins del dol el lleu somriure d'un bes perdut, em va riure el lacrima- que forma part del meu concert en Mi, la vaig transformar, al seu honor, a l'assabentar-me de la seua mort oblidada, en l'ària de llavis durs i desesperats que realment era.

Moren en mi,
El món i tot el teu amor


J.S.B.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Lacrima bianca


A qui se li acut escriure una siciliana tan desoladora? -em va dir. Ja li està bé una dolça tristesa, però aquest caire fúnebre no el comprenc. És com si la bellesa insuportable d'uns ulls acabés per convertir-los en un parell d'escletxes... L'altre dia vaig tenir un somni -volia aclarir-li. Un malson de nines nues i vestits trencats. I vaig fer memòria de lacrima bianca. La resta va ser copiar la música que tenia al cap.

Seria l'abril o maig de 1770. Només arribar a Roma, amb el meu pare, em varen dur a sentir el famós Miserere d'Allegri. Aquella composició que era custodiada pel cor de la Capella Sixtina com si fos una relíquia del nostre senyor. La seua publicació n'estava prohibida, la qual cosa els assegurava que enlloc podria gaudir-se d'aquella música. I la pena per copiar la partitura era l'excomunió. En arribar a la posada la vaig transcriure gairebé completa. I el Papa no em va excomunicar.

A lacrima bianca el vaig conèixer el dia que el pare va presentar la meua transcripció al Mestre de la Capella Papal, un sacerdot que en adonar-se que la copia podia ser correcta va manar que li dugueren a corre cuita la partitura original. I li la va portar el lacrima bianca. Un home grandot, amb pit de pollastre i cames esmerlides, grossa papada i estret d'espatlles. Era un castrati, antic escolà de la capella, feia temps de veu angelical, malbaratada al igual que la seua fortuna com a cantant d'òpera, i que havia estat acollit a la seua casa de tota la vida, l'església. I ara, sense veu que oferir, els hi feia d'arxiver. Em mirava de cua d'ull, com desconfiant del que veia.

El mestre va revisar curosament la meua copia, i no parava de fer-nos tot tipus de compliments. Com és possible?, i tan sols una audició. Aquest passatge, Herr Mozart -li feia veure al meu pare- on les veus es creuen, com és possible, i ni una errada? Done gràcies a Déu nostre senyor d'haver-me fet aquest regal. Conèixer al que de segur serà uns dels músics més celebrats de la història. Però el temps passava, i els compliments se li acabaven al pobre home, estàvem esperant al Papa, i es feia pregar, és clar. I lacrima va parlar.

¿Potser ens farà el favor d'oferir-nos un xic de les seues habilitats musicals amb qualsevol petita peça al piano-forte que dorm al racó? No cal dir que el meu pare va accedir a l'instant. I dirigint-se al castrati li pregà que em donés un tema sobre el qual jo improvisaria unes variacions. I va encetar una cançó del lloc on va nàixer, una trista melodia siciliana que jo li vaig acompanyar alhora, i que després li vaig variar fins a una dotzena de vegades. Ara el que mirava de cua d'ull era jo.

I mentre tocava les variacions, primer va deixar d'estirar l'esquena. Desprès, reculant, va buscar una cadira on asseure's. Al poc, tot i el volum del pit, recolzà els colzes als genolls. I quan vaig acabar, mentre el mestre de capella i mon pare feien els aplaudiments, ell va vindre cap a mi. S'agenollà, va prendre'm les mans i les besà. Dels seus ulls brollaven delicadament unes petites llàgrimes blanques.

W.A.M.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Ganymed


Diuen que està a les acaballes. Em sap greu, molt greu. Pobre Beethoven, al cap i a la fi, gairebé no n'ha gaudit de la vida. La sordesa, el matrimoni de llinatge que mai no va poder aconseguir, els seus trastorns digestius des que era ben jove... El trobaré a faltar, sens dubte, als meus passeigs pel Prater. Mai no vaig gosar abordar-lo, dirigir-li la paraula, preguntar-li directament què li havia semblat el meu últim quartet, aquell que algú va deixar-li sobre l'arpa del piano i que potser ell va obrir en un moment de mandra. O no.

Haver-me presentat. Mestre, sóc el Schubert, el Franz Schubert, aquest músic que fa cançons menyspreades pel gran Goethe, que potser té raó. Aquest que sembla un talent malbaratat per la frivolitat. Aquest que no n'ha pogut estrenar gairebé res important com una simfonia o una òpera, sinó aquestes cançonetes que interpreta per als seus amics. Sí, el trobaré a faltar, i la seua música també, no cal dir-ho.

De fet, la solitud de la tarda ha estat reforçada per la seua absència, i la del Ganymed. Ganymed, tu tampoc n'has vingut. I la tristesa m'ha traspassat amb el vent gèlid dels pensaments desolats, de les absències sospitades sota el teló de la gentada convencional. I és que certes coses no es poden dir sinó amb la boca petita. Ganymed, alguna cosa em diu que no trigaré massa en seguir al mestre. I no m'estic posant melodramàtic, com tu diries. Com tu mateix vares dir l'altre dia quan interpretava per a tu el temps lent de la sonata. No t'assabentes de res o no vols assabentar-te. Allí ho vaig posar tot. El meu dol i l'esperança que tu en suposes. I t'ho vaig dir de sota veu, amb l'ànim quiet, amb la suposada ànima tranquil·la del que tot ho ha llançat a perdre.

No sé si podràs creure'm, tampoc ho espere de tu. Tant s'hi val. Però m'agradaria dir-te que mentre tocava al piano la meua declaració -o el meu testament, vés a saber- vaig sentir-me avergonyit. Decebut de mi mateix. Tota la bellesa de la meua música n'és un pàl·lid reflex de tu mateix, dels teus ulls profunds i dels teus llavis de dibuix insostenible de fulles seques al vaivé d'aquesta tarda autumnal. Però sentia, i ja em perdonaràs, com si li llancés el pomell de margarides del meu cor als porcs.

F.S.

divendres, 7 d’octubre de 2011

A mitjans de Setembre


A mitjans de Setembre vaig arribar a París. La tardor, com a Varsòvia, era ben palesa, tot i que el calendari deia que encara érem al final de l'estiu. Però els cirerers havien començat a perdre fulla. I per les cantonades s'olorava el flaire sempre profund de la humitat autumnal. El lloguer de vivenda a les zones cèntriques estava, i està, pels núvols, i com que el viatge des de Stutgart havia significat una forta despesa, vaig mirar de prendre un modest apartament a un cinquè pis del 27 del Bulevard Poissonnière. És un petita habitació, amb un mobiliari de caoba i un balcó sobre els bulevards, des del qual es divisa París, de Montmartre al Panteó (1). Gràcies a Paer, vaig aconseguir un permís de residència de tres anys per a "exercir el meu art". Aquestes expressions burocràtiques sempre m'han donat una sensació agredolça de disbarat còmic i grisor. Semblen obsessionats per un vocabulari ple d'eufemismes d'ambició tècnica i objectivitat que la major part dels casos són pura bajanada.

Vaig conèixer personalment, gairebé a l'endemà de la meua arribada, alguns dels millors músics i pianistes actuals. I la més important, la primera, sens dubte, Òpera del món, la de París. L'estímul que suposava per "al meu art" és difícil descriure'l només amb paraules.  Sortosament, alguns ja havien sentit parlar de mi, la qual cosa em va sorprendre de debò, i va ser molt útil per a estalviar-me tantes i tantes explicacions que mai no han estat del meu gust.

Els meus compatriotes em varen rebre amb els braços oberts, amb molt d'afecte, ho reconec, però vull triar-hi només uns quants com a coneguts desitjables, i fins i tot amics; tocant als altres, són una caterva d'imbècils. M'estimo Polònia com el que més, però no acabe de comprendre el tarannà polonès, mai no ho he sentit com a propi. No sóc dels que sempre van saltironejant i són xerraires, fins i tot quan no tenen ni un xavo; i més enllà dels problemes policials que varen decidir sobtadament la meua sortida o fugida, he d'admetre que el meu país m'ofegava, el seu caràcter indolent, supersticiós, susceptible i desconfiat, propi de mentalitats tancades en segles d'esclavatge i religiositat ofesa.

París n'és tan distinta. Ha estat trepitjada per tantes formes de veure el món, que mai no em podrà decebre. És una ciutat sorollosa i plena de fang. Plou massa sovint, com a Varsòvia, i tanmateix fa només quatre dies, com qui diu, que han començat a pavimentar alguns carrers importants. Val a dir, però, que amb la solidesa que ho estant fent, aquestes llambordes resistiran molt més que la música del Cherubini, de segur. Gaudisc passejant la ciutat. Rue de l'Absinthe avall fins on el meu enlluernament em duu. És una mena de paradís, i en aqueix paradís hom desapareix i n'és molt còmode: ningú no s'assabenta de la teua vida. 

F.Ch.

(1) Al llarg del present dietari, Frederic Chopin pren el costum de transcriure frases pròpies, que hem pogut reconèixer dins el conjunt del seu epistolari particular. El que no resulta gens fàcil, donada l'absència de dates, és decidir on varen aparèixer per primera volta, si al dietari o a les cartes dirigides als pares, germana o amics en general. Hem decidit transcriure-les  amb tipografia itàlica.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

2/10/11

Ja vaig, Henriette...

Majestuosa, meravellosa, com si del darrer ball que voldríem fer abans de deixar aquest món es tractés. Així va creuar el carrer l'Henriette. Diria, fins i tot, que va ser la primera volta a la meua vida que comprenia el que significava caminar: un conjunt de moviments elevats des de la seua hipnòtica coordinació a la categoria de ritus, de celebració màgica. Era la quintaessencia del que significa caminar. Res a veure en la patètica cadència, en l'astorament tràgic d'una noia a la passarel·la. Podríem pensar que la terra se sotmetia als peus de l'Henriette, i que l'avançament es produïa només perquè ella deixava rodar el món cada volta que els alçava. Més que caminar amb el seu esforç, era l'Henriette la que permetia lliscar la terra sobre el seu eix. Un planeta que esdevenia satèl·lit sota els seus peus.

Al arribar davant el banc de l'entrada del xalet del doctor Grey, l'Henriette se'l va mirar com a un punt i final, una meta pactada. Amb la suavitat d'un floc de seda, girà sobre la verticalitat del seu cos i donà el sentit màxim al banc de pedra que instantàneament adquiria el valor sempre dubtós dels pedestals. Asseguda, i amb la mirada fixa a l'horitzó contradictori de la façana d'enfront, ens va fer comprendre que era allí per aclarir el que va succeir amb la noia del riu, per descansar la seua consciència: la confessió imposada pel protocol d'una comunió o d'un sacrifici.

Efectivament, el ciclista va abocar-se a la finestra. I el seu somriure va reconèixer aquella xica que ara feia exactament dos mesos i desset dies va asseure's al banc per primera vegada, i que posà el seu ofès esguard primer al jardí clos del xalet, i desprès, amb la desesperança dels fets consumats, als propis ulls del ciclista. Un bucle ominós que ha estat repetint-se amb la precisió dels rellotges suïssos tots els darrers dies, i que el ciclista va anotar a la seua ànima a l'espera que hom trobés les causes del crim. Demanant-li comptes a tot aquell que gosés sostenir la seua mirada transparent, clara i precisa com un espill.

Aquesta va ser la comanda que el seu xicot li va fer, la condició de l'amor. Has de suplantar una noia que ha encomanat el seu darrer somni. Una pobre xica que va llegir el conte equivocat, potser, el conte del qual vol ser la protagonista principal. I que gràcies a ell, pensa ser notícia un grapat de dies als periòdics. Només et demane això. Tu saps del que et parle. Em vares conèixer en un dels teus somnis d'encàrrec.

Però l'Henriette va anar lligant caps, i s'adonà que el darrer somni de la noia que suplantava als vespres, incloïa el seu propi assassinat. És clar que aquell conte era el conte equivocat. És clar que aquell somni era el seu darrer somni. I només el seu amor aturava la denúncia. Desprès, la gratuïta mort de l'home, la persecució de l'organització, la bogeria del germà… Tot va precipitar-se cap el no-res dels sacrificis. De l'absurda necessitat de passar comptes deixant el deure a zero.

I el ciclista, amb la còmplice presència dels que assistien a l'espectacle des de la botiga d'antiguitats, ha quedat impassible tot i comprendre que el banc de pedra acabaria mostrant la seua veritable condició, la d'altar dels sacrificis. Això espera la dona. Això espera l'Henriette mentre manté l'esguard sobre l'home abocat a la finestra, sabent que el seu final vindrà del magatzem d'art de la vorera d'enfront.

Gràcies al diari d'A.D. sé de l'amenaça del VSI. Potser deixe de banda aquesta història que sembla voler concloure. I potser que així em deixen tranquil. Però per les paraules de l'O'Nety sé que mai no em perdonaran, i tindré que anar amb molt de compte. Però el nombres em diuen que millor girar la cantonada i buscar altres dietaris perduts i menys angoixants. 10 apunts per cadascú d'ells, són 60. Més 4 intervencions pròpies. Total, 64. 6+4=10. 10-10=0. Potser hem passat comptes…

L.C.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

1/10/11


Pel que ens hem trobat rere la porta amb el rètol de rebotiga escrit a l'inrevés, potser estem davant l'abrupte final de la present història. Hem obert la seua fulla de metall molt a poc a poc, procurant no fer el més mínim soroll. L'estança era gran, una mena de local comercial obscur i ple a vessar de tota mena d'objectes. Només al seu rerefons s'advertia el besllum lànguid de l'horabaixa filtrant-se a través d'un finestral. Sembla el finestral del cobert del riu -ha dit de sota veu el comissari. De primer antuvi m'ha portat a la memòria els dipòsits que als teatres conserven, arraconades, les andròmines oblidades de tants i tants somnis perduts. Hem deixat els espills al comprendre el punt final de l'escapada, de la cursa cap el no-res que havíem encetat feia unes quantes hores, i hem entès sense dir-nos-ho que havíem accedit per la porta del darrere a l'escenari final.

Passen, senyors, passen. Passen i vegen l'espectacle més antic del món, la pantomima més cruel i repetida. El fill ha de matar el pare. El club dels parricides, si em permeten. Arriben amb un poc de retard... No he reconegut la veu que ens venia de l'altra part de la nau animant-nos al crim i que s'ocultava al bell mig d'un munt d'estris i deixalles. Però el Maigret no s'ha fet esperar. És el Grey, el doctor Díaz Grey. Doctor on és?... A l'altra banda dels espills. Vagen en compte o es faran mal si ensopeguen i canvien de lloc tota aquesta ferralla… No sense dificultats i sempre guiats pel bon sentit del Dersú hem arribat, a la fi, a una mena d'habitacle on una taula era flanquejada als seus dos costats més amples pel doctor i un home vell amb una cigarreta als llavis i el got de whisky a la taula, que de forma massa cerimoniosa se'ns ha presentat com a O'Nety, l'amo de la tenda. I el comissari ha obert els seus ulls esmaperduts.

Això no n'és del tot exacte, O'Nety -li ha respost el doctor Grey. Tu no en tens més drets sobre aquestes antiguitats que els altres, pel que he entès… El to greu i autoritari del doctor Grey denotava que la conversa havia estat llarga i corretjosa. Alguna cosa tindran a dir l'Allan Poet, la Lowsmith, l'Oscar Wild, el Nomenon, el Charles Chaplout, i fins i tot el capità Artinou -ha afegit el doctor… Doctor, no patisca, li regale la botiga sencera, si és el que li preocupa, aquesta mena d'esquelet d'històries, com les quadernes despullades d'un vaixell que ningú mai no construirà, com aquells que feia amb el fum d'El Astillero el Jeremias Petrus ¿se'n recorda, Grey?, no fa tant d'això… Què vol dir, O'Nety?...

Però la discussió ha estat trencada per la campaneta de la porta. Un jove amb l'expressió violenta de la por al seu dintre ha entrat preguntant agitadament per aquell qui el demana una i altra volta a través del telèfon… Tom, què fas ací?, li ha dit el doctor, alhora que dirigint-se al comissari l'indicava que l'apressés. El jove ha girat cua amb la intenció de fugir, i de sobte un tret del Dersú, tot just al mig de la campaneta, ha fet que s'ho repensés. Emmanillat i assegut, ha dit anomenar-se Dorian…

Tant s'hi val, noi -ha dit l'O'Nety- Dorian o Tom, Wild o Lowsmith, a hores d'ara tots sabem que estàs grillat i que te n'has carregat al pobre marieta dels billars i a l'onanista del riu, el xicot de l'Henriette. I els dos treballaven per al VSI, és a dir, el Veritas Speculum Institutiones, o Ensenyaments sobre la veritat especular que és una benefactora institució que fa els somnis realitat, l'altra banda de l'espill a la carta, i que tu, conduit pel que no sap fer-ho, el Lapsus Calami, com la resta de tots vosaltres, heu llançat a perdre. El Verdoux, liquidant, innecessariament, a dues de les nostres millors clientes, una a París i l'altra a Grenoble. I assabentant-se del daltabaix pels espills, que són els únics que mostren la veritat dels fets. A hores d'ara lluita encarnitzadament amb sí mateix, ja que l'organització li fa pagar la seua debilitat, deixant-se anar pel que Lapsus Calami li ha fet fer, amb el sacrifici de l'Henriette -la seua germana, a qui vostès dos coneixen de llarg- a canvi de la seua dona, per trair-nos, no Maigret?... Però vostè no era a la tenda el dia que vaig venir -li he dit jo… No, el va rebre el Chaplout, és un còmic extraordinari, volíem apressar a l'Henriette abans de que parlés massa, però pel que sembla arribàrem tard...

Ja em perdonarà, senyor, però qui és el Lapsus Calami, -ha preguntat el Dersú… Això voldríem esbrinar nosaltres. Mou tots els fils des de fa un parell de mesos, i li tenim moltes ganes. Ell va ser el que posà les fotos i la recepta al vestit de la noia del riu. Ell, el que va fer-li fotos a l'home despullat dels billars i les hi va encolomar al sonat del Tom. Ell, i només ell, pot tindre alguna cosa a veure amb el fotut ciclista que sap com era la cara de la xica que va morir al cobert, i a la que ell va fer escriure les nostres sigles, VSI, amb el pintallavis al banc de la casa del doctor com a una oculta acusació… Què vol dir, que el persegueixen?... És clar, comissari. Nosaltres som els creadors dels somnis, dels personatges, de les històries, i ell se n'aprofita, fa la seua, i això es paga. Ja estem al seu darrere, però mentre posseïsca el maleït manuscrit de dietaris poc podrem fer, però acabarem atrapant-lo… I el Dersú ens ha fet avís. Vinguen, vinguen, la dona de negre ha començat a creuar el carrer.

A.D.

divendres, 30 de setembre de 2011

30/9/11

porque yo no soy un hombre, ni un poeta, ni una hoja,
pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado.
(F.G. Lorca, Poeta en Nueva York)

Dickie, Dickie, ahora comienzo a comprender que nunca acabaré contigo. Todo lo que le quede a mi vida, en esta parte del espejo, será un continuo descolgar el auricular del teléfono, esperando que el pasado se olvide de mí. Qué solo puede llegar a sentirse aquel que sabe imposible de conjurar, la amenaza, confesándose con los demás. Quién puede decirle a Heloise: cariño el amigo americano que asesiné me persigue por París, me llama una y otra vez por teléfono, me cita y no acude, se confunde en otros cuerpos que me obligan al crimen, te besa en el espejo del baño y se ríe de mí, como un virus que yo resisto, pero que poco a poco va aniquilando a los que yo creo contagiados.

Heloise, no estarás contagiada? No, tú no, Heloise, amor mío. Y cuando digo amor mío, me extraño de mi debilidad. ¿Desde cuándo siento? ¿Desde que el miedo comienza a atravesar, con la facilidad que un cuchillo traspasa la piel humana, todas las barreras que hasta ahora he puesto en su contra? Qué cobardes somos los asesinos! Cuánto miedo esconden los crímenes! Miedo a la vida. Miedo al pasado. A lo que alguien nos hizo y otro pagó. A las humillaciones sufridas desde la cuna y que un día decides, desde la cobardía, desde la debilidad, saldar en la piel de otro.

Los hay que se ahogan en alcohol. Los hay amantes del opio, la coca. Los hay que bañan sus manos de sangre. Y sólo el miedo es el que causa la sed, el ansia o la violencia. Sé de lo que hablo. He sentido miedo de ser, de existir. Es profundamente dolorosa la conciencia de existir. Y deseas ser otro. Y aquéllos que se opongan abrirán el manantial de los rencores que llenará, a su vez, el barranco de los deseos donde la riada de los degüellos encuentra su cauce natural.

Habíamos sido llamados a ser los más caros, el producto que todos desearían, el oscuro objeto del deseo. Y sólo conseguimos olvidar tantas frustraciones rompiendo cuellos, desangrando corazones o inundando pulmones cada vez que suena el teléfono.

Tomy, al teléfono… Sí?... Tom, te esperamos, no tardes… Quién es?... Tom, Dorian está preguntando por ti toda la tarde, no le defraudes, necesita que le asesores sobre unas antigüedades, tú entiendes de arte, no?... Pero quién es… Ven con nosotros, te esperamos en la Old Shop, quizás encuentres algo de paz...

T.R.

dijous, 29 de setembre de 2011

29/9/11


No puc sinó rendir-me davant la saviesa d'aquest home. Dersú em porta al cap una figura mítica, potser mitificada en excés, la de don Juan Matus de Carlos Castaneda. Aquest home, el Dersú, parla amb els déus amb la facilitat que els altres ens fotem un balsàmic pernod. Va ser entrar per la porta principal de l'oficina de VSI i girar cua dient que allò era la sortida i que mai en trauríem l'aigua clara.

Com ho sap això, Dersú?... Ben fàcil, comissari. Les portes d'entrada no s'obrin cap en fora… I, doncs, on és la porta d'entrada?... Això no ho sé. Jo no més dic que per aquest costat anem mal, comissari… I què ens proposa?... L'entrada deu ser camuflada i torbar-la ens duria massa temps si és que anem amb presses. Si tenim que fer un camí cap enrere, el millor és tindre allò que ens permeta mirar per damunt de les nostres espatlles… In speculum veritas, hem dit alhora l'Auguste i jo mateix… Com diuen?... Res, Dersú, que necessitem uns espills… Sí, això pot servir…

I hem tornat a entrar. I al mateix temps que travessàvem portes, anàvem seguint de cua d'ull el que passava al nostre darrere gràcies als espills. Perquè si érem nosaltres els que ens giraven, tot semblava al mateix lloc on l'havíem deixat, però l'espill ens deia el contrari. I ens hem adonat que obrir una porta donant-li l'esquena és una mena de vertigen que, a poc a poc, s'anava incrementant. I és que quan ens enfrontem al mal, una de les coses que més costa n'és racionalitzar-lo. Adjudicar-li les categories més encertades. Distingir entre la mesquinesa i la perversió, pose per exemple.

Hem quedat prou confosos quan a mesura que ens endinsàvem dins els budells d'aquella maleïda oficina, anàvem trobant-nos amb nosaltres mateixos, com si diguérem. Portes que tenien els nostres noms escrits a l'inrevés, la qual cosa ens donava a l'espill una mena de camerino personal. Intrigat, he intentat d'obrir la que portava el meu nom. Comissari -m'ha dit el Dersú- si no vol convertir-se en un full de paper no travesse aquesta porta. Només és un reclam, com els ànecs de fusta que fan servir els caçadors. Hi eren tots. El del Verdoux, el del Ripley, el Dorian, el doctor, l'Auguste, Larsen, la noia del riu, l'Henriette… Tots, menys el Dersú. Dersú, vostè no hi és… Això sembla, comissari… I hem arribat al que semblava l'última porta d'aquell laberint del qual ja no podríem eixir, encara que ho volgués, i que l'espill nomenava rebotiga.

UN CIEGO

No sé cuál es la cara que me mira
cuando miro la cara del espejo;
No sé qué anciano acecha en su reflejo
con silenciosa y ya cansada ira.

Lento en mi sombra, con la mano exploro
mis invisibles rasgos. Un destello
me alcanza. He vislumbrado tu cabello
que es de ceniza o es aún de oro.

Repito que he perdido solamente
la vana superficie de las cosas.
El consuelo es de Milton y es valiente,

pero pienso en las letras y en las rosas.
Pienso que si pudiera ver mi cara
sabría quién soy en esta tarde rara.

Jorge Luis Borges


J.M.

dimecres, 28 de setembre de 2011

28/9/11


Tras hablar con el comisario, me dirigí, un poco guiado por remordimientos que no acababa de entender, hacia casa.  La librería de Henriette, donde tantas horas agradables he disfrutado registrando entre sus estanterías cambiantes, me vino a la mente. Y era la primera vez que reparaba en esta circunstancia imprevisible. Nunca encontrabas los libros ya vistos en el lugar que ocupaban la última vez. Sí que pensé la de trabajo que este constante trasiego le llevaría, pero nunca creí que fuera algo significativo y, por supuesto, jamás le pregunté.

Sabía que la encontraría cerrada, y, sin embargo, inicié el pequeño rodeo de calles que me permitiría pasar por delante antes de llegar a casa. Algunas zonas de París mantienen un entramado de calles que recuerdan más las de un zoco árabe que la cuadrícula a la que Haussmann quiso reducir París. Y esta retícula puede llegar a adentrarse en algunos edificios, donde los patios interiores a dos calles permiten atajos que dan la engañosa sensación de poder atravesar muros y habitaciones, e incluso de una fugaz alteración del tiempo, una pequeña ojeada a un pasado que, por otra parte, nunca llegamos a vivir. Es la magia de los pasajes o de las calles que alguien se ocupó de cubrir bajo techado traslúcido.

Llegué a la librería y la encontré cerrada a cal y canto. Pero yo no tenía intención de pasar de largo, lo que hubiera hecho de haber cedido a la zozobra que me produce quedarme parado en medio de la calle y a la vista de todos. Doblé la esquina, me alejé un poco, aminoré la marcha, hice como que recordaba algo importante y volví sobre mis pasos. Necesitaba no ser una pieza extraña en el conjunto de piezas del puzle que encontré. Intentaba encontrar qué cosa tan importante había recordado y que me obligaba a desandar lo ya recorrido. Tenía la mente en blanco. No podía hacer la misma maniobra al otro lado de la esquina. A un observador objetivo le hubiera resultado poco creíble. Y entonces vi la tienda de antigüedades.

Era la salvación. No lo pensé dos veces, entré. No había nadie, o eso parecía. Desde el fondo del local, y oculta tras todos los objetos que allí se amontonaban, oí una voz tranquila, algo aterciopelada, pastosa más bien y con silencios tan extraordinarios que diría hablaban más que las palabras. Pase, pase, está usted en su casa. Pase y mire todo lo que quiera. Pero no toque las cosas de su sitio, es lo único que importa. Soy mayor, y necesito que todo esté allí donde lo puse por última vez. Tómese todo el tiempo del mundo, doctor, sus amigos están por venir.

D.G.

dimarts, 27 de setembre de 2011

27/9/11


El hombre que pregunta vino acompañado. Y vino acompañado de aquél a quien recriminándole el derroche de su tabaco encendido en la tierra, me señaló una tienda. Yo no pedía tabaco. Se lo dije y no recordaba nada, absolutamente nada. Me preguntaron por el chico que mataron cerca del embarcadero. Y les conté que sí había alguien más, el jabalí. Se rieron. Yo me ofendí. Ellos callaron. Me preguntaron por el ciclista. Les hablé de la serpiente. Ya no se rieron.

Y no callé. Les hablé de mi visita a la Rue de l'Absinthe, donde vive el ciclista. Del chalet -suizo, dicen ellos- del doctor. De los cabellos que encontré en las ramas y de las tres letras pintadas en el banco. VSI, las conocían. Y de lo que pienso sobre los que se sientan en los bancos públicos a determinadas horas o en determinadas circunstancias, que les interesó menos hasta que, esa misma noche, les dije, ya tarde, cuando pensaba en regresar a mi tienda, llegó la muchacha vestida de negro del embarcadero. La viuda. ¿Henriette?, dijeron al mismo tiempo. Y qué hizo?.

Ya les dije, un beso perdido. Mientras estuvo sentada no se apoyó en el respaldo. Con el cuerpo hacia delante y las piernas cruzadas, miraba obsesivamente a derecha e izquierda, esperando, pero fuera de la realidad. Miraba con tanta continuidad a ambos lados que sólo alguien saliendo de las sombras de la noche podría haberla sorprendido. Luego, abrió su bolso. Y sacó papeles blancos que apilaba en el lado derecho del banco. De lejos parecía que sacara siempre el mismo sobre o cartulina, una y otra vez, como de un pozo sin fondo.

¿A quién esperas por un beso?, me preguntaba. ¿Quién puede atormentarte de tal forma? Volvió a meter los papeles en el bolso. Lo cerró y adoptó la actitud de quien acaba de llegar, y recién comienza a esperar. Pasaron dos muchachas en bicicleta, y se sobresaltó. Después otra. Esta última volvió sobre sus pasos, una vez dejó la bicicleta enganchada delante del retén de la policía en la plaza cercana.

Como en una escena bien ensayada, una pareja descendía, calle abajo en ese mismo momento. Ella, con un vestido ajustado de falda corta marcaba el paso de los dos. Pasaron junto a viuda sin mirarla, como si no existiera, y apenas superado el cruce volvieron por donde habían venido. La mujer aprovechó el regreso para ajustar su ropa interior mientras, ahora sí, dirigió sus ojos hacía ella. La misma puerta que les sirvió para entrar les ayudó a salir. No pasó mucho tiempo que la mujer de negro se levantó cansada. Primero se aproximó al semáforo. Apoyó su hombro derecho, como si esa posición hubiera sido la inicial de toda aquella larga espera. En ningún momento dejó de voltear su cabeza para evitar ser sorprendida. Se dejó llevar hacia el cruce que anteriormente sirvió para devolver a la pareja a su punto de origen. Ella lo cruzó, pero no volvió.

Dersú, debe ayudarnos a encontrarla, me dijeron. Hay un lugar que nos es tan extraño como un bosque encantado, un lugar donde ella acudió, tal vez, en busca de un amor furtivo. Y ahora corre un peligro auténtico. Qué nos dice?... Que no hay besos inocentes en los amores furtivos. Y nos fuimos hacia el lugar encantado.

D.U.

dilluns, 26 de setembre de 2011

26/9/11


És una dona malalta, no poden fer-li això, els malparits… ¿Qui és tu, Henri, per a dir el que es pot o no es pot fer? Tu, que te n'has aprofitat de dones que mai no podràs reparar. Tu, que em vares abocar al que ara mateix sóc, còmplice d'un assassinat que alguna boja va demanar… No vaig ser només jo, i tu ho saps… És cert, l'amor té aquestes misèries. No m'ho recordes. Què faràs ara?... Entregar-me… Et liquidaran, Henri… Ja ho sé. Però la meua dona és el primer… Sort que el nen no era a casa quan varen vindre per ella. Però, Henri, la teua dona té molt poca esperança de vida… I el sofriment, Henriette, creus que no compta?... Sí, és clar que compta, però potser es compadiran d'ella… ¿Els de la VSI? Ho dubte…

He anat a l'oficina. M'ha rebut qui m'esperava. Henri, què necessitat tenies de fer la teua? -m'ha dit... No ho he pogut evitar, creu-me. De fet, em veia als espills, i era un altre el que ho feia, no sé si ho pots comprendre… El que jo crega no té cap importància, Henri, senzillament assassinant aquestes dones, que només volien una experiència, diríem transgressora, ens has fotut el negoci… Bé, vosaltres mateixos. Deixeu la meua dona en llibertat. Ja em teniu a mi… Sí, Henri, ningú posa en dubte el teu coratge al presentar-te, però la teua arribada no ens rescabala de guanys perduts, em segueixes? Gairebé ets com aquests que no poden afrontar els pagaments de la hipoteca i volen que el seu llar serveixi com a penyora… Ja ho entenc, i què voleu que faça?...

La teua germana, Henri, la teua germana. Saps que ha posat al Maigret al darrere de nosaltres. Ha estat ací. Ell, i tots els de la policia judicial. Per suposat que no han estat capaços de passar de la porta, però l'Henriette sap què fer, i ens preocupa. Tu mateix, la dona o la germana, què hi farem, "la vida es dura, amigo, con la filosofía poco se goza", com deia el poeta… Però ella mai obrirà la vostra porta, és la primera que voldria oblidar tot el que ha viscut… No ens refiem, per principi, dels cors trencats ni dels penedits. Henri, o ho fas tu, i passem pàgina, o tindrem que intervenir amb totes les conseqüències… D'acord, jo me n'ocupe…

H.V.

diumenge, 25 de setembre de 2011

25/9/11


A dia d'avui, cadascun dels 6 personatges ha estat traduït o transcrit 9 vegades. Ergo, 6x9=54 ; i 5+4=9, com el mes de setembre. D'altra banda, dia 25, més l'any 11, 25+11=36; i 6+3=9, el mateix resultat que abans. ¿Ens volen dir alguna cosa els números amb la seua obsessiva repetició? Ho dubte. Però què fàcil és pensar-hi el contrari. I jo faig avui la meua tercera intervenció. 9 és divisible per 3, i 3x3=9. Amb la càbala qualsevol acaba perdent l'esma, tot i que puga imposar-s'hi als altres com a home savi. ¿Voleu més saviesa esfereïdora? Doncs doneu-li la volta al nou, reflex especular invertit, i en lloc de 6x9, tenim 6x6=36; i 6+3=9. Sembla que no ens en sortim. I si li posem l'espill al 6, i no fem 6x6, sinó 9x9=81; i 8+1=9. Sempre estem al mateix lloc, la porta d'entrada que gairebé és de sortida a l'oficina de VSI. Però voleu saber el més terrible, 25+9+11=45, el reflex especular de 54, el primer dels resultats proposats. I com tot reflex ens porta al mateix lloc, 4+5=9. Sempre 9.

Al meu entendre, la conversació sense suspicàcies entre el comissari Maigret i el doctor Díaz Grey s'ha fet esperar massa, però ha estat profitosa. Com també, sobretot pel que podia suposar, tal i com és d'avançada la investigació, el que varen parlar-hi Dupin i Maigret. Queda l'arribada del Dersú a l'escena… anava a dir del crim, però no… a l'escena on veurem fins a quin punt és capaç de trobar-li camins útils a la famosa oficina, i per la connexió que suposa amb el ciclista, l'únic que sap el que ningú no ha vist encara: com era el rostre d'aquella xica que va seure's davant del xalet del Díaz Grey i que sembla varen assassinar al cobert del riu.

Pel que fa a l'Henriette, amaga alguna de grossa, segur. Que estava lligada al noi del riu, que liquidà el Tom o Dorian, és més que evident, però per què vol guanyar temps, quina relació ha pogut arribar a tindre, a través del seu xicot, amb la VSI? Hagués estat molt més senzill, si no fos així, dir-li al Maigret el que sap, i ajudar a peu de carrer, com si diguérem, en les perquisicions. Potser ella en sap alguna forma de moure's al dintre de l'edifici de VSI. O com entrar i que no acabes sortint al mateix temps. Clar, que ser la germana del Verdoux -que torna a corre cuita a París, no ho oblidem, desprès de que la seua dona li parlés a través de l'espill- no ajuda gens ni mica, ho reconec.

He estat comprovant els múltiples de 9 i tots acaben donant 9. 18, 27, 36, 45, 54, 63, 72, 81. I si els feu una ullada atenta, és una sèrie especular, entre el 45 i el 54 està l'espill, per tant, 18, 27, 36 i 45 és el mateix que 54, 63, 72 i 81 llegits a l'inrevés. I tant és aquesta fixació al voltant del 9 que m'ha pegat per sumar els múltiples i me n'adone que tots poden reduir-se a 9. 18+27=45; i 4+5=9. 18+27+36=81, el mateix. 18+27+36+54=135; 1+3+5=8, etc. Fins i tot, 18+27+36+45+54+63+72+81=396; i 3+9+6=18, i 1+8=9… Del que deduisc que qualsevol nombre multiplicat per 9 acabarà per ser reduït a 9, senzillament sumant els seus dígits. Així que he multiplicat 9 per el número que formen el dia i el mes del meu naixement 6 del 9, és a dir, 69x9=621 (no cal dir que 6+2+1=9) i a la pàgina 621 de Els Sis, he trobat aquestes mateixes paraules que n'estic apuntant aquí, i que algú ja ho va fer per mi. I no sé què dir.

L.C.