dimarts, 31 de gener del 2012

El punt impropi


En aquell temps… Ah!, la vida era tan bella en aquell temps. Fins i tot un bon refredat era l'ocasió perfecta per a endormir la souffrance. Sí, le temps jadis. Els cridaners jocs de les germanes. Les meues aspiracions literàries. L'aroma protector del piano. Aquells sons reconeguts, retornats d'una vida anterior, que a poc a poc me n'anaven bressolant tal i com els hi anava redescobrint. El meu benvolgut Zywny, sorprès i incrèdul davant les meues primeres poloneses i variacions. I que tot i com me les anava corregint s'adonava que la música no sap de regles, com la vida.

Els primers somiejos amorosos, confosos entre els versos dedicats a la mare i la sospita que aquells sentiments anunciaven l'allunyament definitiu dels seus braços, el retrobament dels quals seria una batalla perduda. La melangia del bes profà mai no comés. D'un esplendor fruit només de la bellesa que la infància ens deixa perllongar a l'esguard enamorat. Què bella la vida de tan fàcil. Quanta la innocència d'uns ulls convençuts de l'eternitat d'un món segur, d'un món sense escletxes.

La meua germana petita, l'Emilia, còmplice dels meus delers poètics, llegia els meus versos primorosament, mentre jo improvisava un núvol de sons que l'envoltés. Aquells seus ulls redons, espantats de dir-ne paraules d'amor. Però què noia és tan ben plantada, Frederic? I jo, que me n'avergonyia dels meus delers, feia com que era l'ideal de qualsevol heroi romàntic. No ho comprens? Els romàntics només entenem d'ideals. L'art té, com l'infinit, un Perquesí superior a tots els Perquès, què et sembla?... Caram, qui ha dit això?... L'Hugo, el Víctor Hugo, benvolguda Emi… Que n'és de bonic, Frederic… Oi, que sí?, li ho han fet arribar al pare els seus companys francesos.

I de sobte… De sobte, la mort. 10 d'abril del 1827, la mort se te'n dugué com gairebé sempre ho fa amb el que més ens estimen, sense fer avís. La seua dalla no va deixar que la teua gola ofegada arribés a tossir. Deixares de respirar, i amb el teu alè varen volar els meus versos mai no dits. La meua poesia callava per a sempre mai. Ja no hi havien raons. Ja no hi havien els llavis per als quals els vaig imaginar. Sí, Emilia, només per tu escrivia els versos d'amors impossibles, d'herois caiguts i cors trencats, les rimes d'un món encès de mots que tu tant gaudies. Et veia tan feliç, que hagués volgut parar el temps als teus ulls espantats, a les teues galtes on la neu preludiava la fi del poema.

Ah!, aquell temps. Temps era temps. La vida era tan bella en aquell temps, estimada Emilia, que aprofite el que més m'estimo de la música, el seu domini del meu particular temps, del teu, del dels altres, per vulnerar aquesta esclavitud i mirar de dur-me des de l'infinit el retrobament d'aquestes línies paral·leles que són els destins dels essers humans. Allò que els matemàtics denominen punt impropi.

F.Ch.

divendres, 27 de gener del 2012

Stalag VIII-A



He escrit aquestes dues lloances com una mena d'impossibilitat. Sempre m'he adonat que l'art és la recreació de l'impossible, però fins avui mai no ho hagués dit de forma tan literal. No trobe pas la melodia per a dirigir-me a tu, com a verb o com a home, el verb fet carn. La meua intenció és potser una dèria malaltissa. Una oració avortada a cadascú dels instants que un nou so li fa el relleu al que mor a conseqüència d'aquesta acció.

Sóc músic perquè fins avui sempre he cregut que els sons queden a la memòria amb més vitalitat que les síl·labes ho fan en acabar les paraules. Però no només m'equivocava, sinó que embadalit per la meua arrogància i la sensualitat sonora, feia oïts cecs, més que sords, a l'espantosa tragèdia que avui percep i que jo ofegava sota la vanitat de vanitats.

Però, heus ací, que no puc deixar de fer-ho. Amb la mateixa circumspecció i mètode, amb l'erm protocol, del que, tot i intentar-ho, no duu la música al moll de l'os. No, no sóc músic. Sé de música. Però no sé parlar amb els déus. Hem arribat a la fi del temps. De fet, hi vàrem arribar des que ens posàrem dempeus a la terra, albiràrem l'horitzó i començàrem el llarg camí que mai no ens permetrà creuar-lo. Som fets amb el fang dels impossibles, i aquesta profunda frustració només accepta l'onerós bàlsam de l'odi i l'extermini amb insignificants escletxes d'amor i convivència.

Jesús, no sé com parlar-te, ho reconec. No sé com fer-me escoltar. Fins i tot pense si apropar-me a tu mitjançant la total absència de paraules és lícit. Que no veus el que ens estan fent, el que s'estan fent a sí mateixos. La degradació de l'home és molt més acusada per a qui porta la llança que travessa el costat, que en aquell que s'arrossega pel fang i la neu demanant disculpes per existir.

Aquest gener de 1941, aquí, a Görlitz, l'hivern silesià ha estat fins ara, dia quinze, d'un fred infernal. Què hem fet, senyor? ¿Tan gran ha estat l'ofensa? No m'ho pense. I perdona'm. Tot allò que ens arriba del particular infern que has permès a Auswitch o Mauthaussen ens deixa amb el buit d'una desolació només concebible en aquest camp de presoners, i ens obligues a sospitar una mena d'asèpsia que mai no haguérem esperat de tu. I perdona'm, altre cop, l'atreviment. Què pots pretendre d'una prova de la que alguna cosa em diu que els teus més pròxims seguidors negaran tres voltes abans de que cante el gall? No, mai no haurà més temps. Què ens espera a les portes del teu Paradís?

O.M.

dilluns, 23 de gener del 2012

Mentre plorava


Una de les coses que més em fa esgarrifar vaig copsar-la ben prompte només accedir a la consciència de les coses, o de l'endemà de les coses. Totes les guerres són brutes. En qualsevol dels temps. En qualsevol dels llocs. Mai no creuré amb els soldadets de plom, com mai no creuré amb les raons de les bales, també de plom, o l'acer de l'espasa. Que ningú no em parle dels exèrcits triomfals, ni de l'estratègia dels miserables generals en cap. Que ningú no em done lliçons d'intel·ligència en fer servir els morts necessaris com a moneda victoriosa.

La brutícia és a la mateixa gratuïtat d'una violència desfermada per una autosatisfacció grollera, una autoestima malaltissa, o una supèrbia anònima, només possible des del menyspreu més absolut de l'altre. Una melodia inextingible que es canta com una lloa a les teues misèries, mentre un cor de cadàvers li fa els acords que reforcen la seua bellesa plena de sang, horror i paüra.

Només cantarem sense tindre que avergonyir-nos si ho fem a varies veus. No és necessari que comencem tots alhora. De fet, és molt més efectiu una entrada desplaçada, escalonada. Sí n'és fonamental, però, que ens respectem. Que preparem les dissonàncies i la seua resolució. Evitem les rancúnies. Cercant la concordança potser trobem al germà, al fill pròdig. És el misteri de l'univers en un gra de sorra, de la vida al dintre d'una gota d'aigua. Puc ser jo i fondre'm en els altres, en un temps compartit i amb una sincronia perfecta.

Els abusos de la guerra són una redundància, una obvietat, una tautologia. Què esperàveu? El plom no busca el bes als llavis. Ni l'espasa aprendrà mai les carícies d'una mare. Els amants desapareixen amb la violència dels cossos i deixen pas als acoblaments d'odi i revenja. I així, ben esmaperduts d'estar al bell mig d'aquell infern tan temut, abaixarem els braços i el cap amb la infinita desolació dels esclaus, demanant poder seguir vius entre les fuetades.

Per favor, si algú en algun racó de la terra ho pot fer, que faça tots els possibles perquè els escacs siga el joc més avorrit del món. Deixeu que la memòria recupere les passes sobre la neu ardent. Les bales mai no posaran la rosa als llavis. El fil de la navalla deuria tallar el fuet que ens inclina, i no el coll que ens enlaira. Si algú en algun lloc del món m'escolta que sàpia que va nàixer d'una dona que plorava.

H.P.

dimarts, 17 de gener del 2012

Chop Suey

A iniciativa de Relats Conjunts

L'affiche apagat té alguna cosa de mort sobtada. O de tros de vida en espera de la nit benefactora. El sol penetra els cossos fins i tot en la penombra. És l'hora de les confessions. De complicitats farcides d'esplendents mentides. I d'un suau maquillatge que dissimule el que tu saps. És l'endemà de les coses. D'un tu a tu amb la noia de l'anunci.

A la gola sent un pensament d'aquell tu-i-jo amb brodats de l'avia que mai no faré servir. Odio els matins dels encara-hi-ets-a-temps, o dels potser-trobaràs i els començar-de-nou, amb cançoneta i tot. No, tu no sembles d'aquestes. Oi que no? Crec haver-hi esgotat la meua quota de rialles ximples o paraules ximples que tant s'hi val. I també de dones només dones. Per què t'hauré cridat? ¿Deuria demanar-te perdó pel temps que estem a punt de perdre totes dues? Per què faig tot el que puc per capbussar-me ben endins del meu te? La tossudesa de les dones en el que facen o deixen de fer els homes em té més que avorrida. No, tu no sembles d'aquestes. Oi que no?

La incertesa, però, xoca amb tot el que m'envolta. D'alguna manera em sorprèn la bellesa cromàtica d'aquesta realitat joiosa, vibrant als colors i adobant la grisor de les paraules d'ànim que mai no voldria haver de sentir. Deixa-ho córrer -me n'adone li dic. Els meus llavis segueixen la conversa sense mi.

Em reconec als ulls esmortits i l'home avergonyit de la taula d'enfront. Sembla tindre a les mans algun afer insidiós, l'atenció del qual ha de ser prioritària. Demà ell viurà l'endemà de les coses. Li ha quedat un rostre ben parat. Una textura de cartró. La seua desolació és tan profunda que l'impedeix qualsevol dels rictus que una mala novel·la descriuria o que un dolent actor miraria de fer. La seua pensa és un allau de bocins de memòria. Impossible reconstruir la història. Aquell tros de vida que ben articulat seria una defensa front a l'actual humiliació.

Què et sembla?. Com d'aigualit trobe el te -li arribe a dir com a única resposta. Ell li torna una clau. Una clau que sona a plaers furtius i caixes de bombons. Una clau que seguirà obrint-se pas pels camins de les frustracions més amagades. És l'arracada. La seua arracada. Ara m'assabente. És l'arracada esquerra de la noia aquell tros de vida que vull conèixer abans que algú done el llum de l'affiche, i l'obscuritat i la solitud s'acomoden al bell mig del meu te sense dos.

L.C.

dissabte, 14 de gener del 2012

He conegut


He conegut una noia
que encara no he vist.
He conegut una donzella
que no sé qui és.
I tanmateix puc dir-vos,
si fa no fa, com hi és.
Té els seus cabells de lli,
i l'estranya facultat
de transformar la realitat
en un secundari teló de fons.
No puc dir-ne, però,
que tot siga bondat en ella.
Diu l'irriten d'allò més
les tecles ivorianes del meu piano,
que li cauen molt millor, sembla,
les fines negres de banús.
I que li agrada també d'allò més
posar-hi un espai,
si més no,
rere el darrer mot de la frase,
siga punt o coma
o punt i coma o dos punts,
tal com ací : .
Però que no veus -imagine dir-
la solitud del signe de puntuació?
No és sol -em respon-
només és lliure.
Que faça el que més li agrade.
Però, amor meu -sí, clar,
necessàriament sóc
el seu fletxat esclau de cor-
què més pot desitjar un punt
i final
que reposar al costat
de la paraula que el trobava
a faltar?
I me n'adone que ja sóc dins
del seu joc sense adonar-me,
del seu món
que mai no he conegut,
i l'accés al qual és flanquejat
per sumptuoses portes
orientals i daurades de lli
a les que hi arribes desprès
de pujar els cinc graons
no totalment equidistants
d'una escala universal
de sons de lli i d'or.
Tal i com si trepitjares
les primes tecles negres
del piano que ella tant s'estima.
I l'espero.
L'espero des que la vaig no conèixer,
al costat del camí per on sé
deurà passar d'ací no res,
o d'ací una vida
o d'ací fa ja més de mil segles.
Amb les seues passes desiguals,
comptant-les de cinc en cinc
al sambori encara no dibuixat
o esborrat a la fi per l'oblit del món.
He conegut demà
la noia dels cabells de lli.
I em duu la llum
d'un bes promès
des del segle vint-i-més.

C.D.

dimarts, 10 de gener del 2012

My old Louis


Tot i que gràcies a la música he comprés la nul·la realitat del temps, no deixa de sorprendre'm el colp enverinat que la nostàlgia pot donar-me en girar la cantonada del carrer més anònim. L'emoció amagada al soterrani de la memòria surt amb l'embolcall feridor dels records desprevinguts. Qui podria precisar la causa concreta? ¿Aquell petit arbre encès de flames caigudes des d'un sol en fugida? ¿El clamorós silenci del capvespre al bell mig del sorollós tràfec de petjades menyspreades pels seus amos, per mi mateix?

No sé ben bé què faig caminant per aquest carrer de New York. És massa d'hora per deixar-me caure al club. És massa d'hora per a la ceguesa enfarinada de sons i bàlsams que la nit posarà als meus ulls. Serà que necessite, de tant en tant, la llum sincera i vençuda que precedeix els fanals dels llums que trenquen el dia amb la màgia amb que el foc transforma la sorra en cristall brut. Això serà.

Però ahí el teniu. El Louis. El meu benvolgut Louis. Tal i com si el polsim del camí fregués les meues sabates prestades de la infància. El vell Louis contant les seues històries a tot aquell que no tingués cosa millor a fer. Jo mateix. Ei, petit Bird vols sentir com besen les noies? No? I què et sembla si et faig cinc cèntims de com somnien els homes amb l'alè d'un somriure?... Això és nou, oncle Louis… Vols sentir-lo?... I quant em costarà, oncle Louis?... Si duus el teu saxo ja estem en pau…

Mai no l'havíem vist pel barri. Imagina't per un instant que el que més t'estimes al món vingués caminant amb les suaus passes que les donzelles copien de la brisa fresca d'horabaixa vora el riu. Saps el que vull dir, Charlie? Un plaer subtil, l'elegància del qual és molt per damunt del que l'home blanc diu ambrosia. Ja m'entens, oi que sí? Els seus malucs ballaven sense adonar-se. La seua cintura era una abraçada impossible. Perdríem una vida sencera gaudint l'espera d'estrènyer-la. I tanmateix, mentre els nois fixaven els seus ulls on tothom ho hagués fet de tant com avançaven la son d'un nadó, jo només respirava gràcies a la dolçor del seu rostre. I allí em vaig quedar fins que creuà per davant de nosaltres. Només va mirar-me a mi. ¿T'ho pots creure, Charlie? I llavors va somriure. Em va somriure. Va ser d'aquells somriures amb nom i cognoms. T'han fet algú així, Charlie? Era meu, només meu. Per què? Els déus sabran el perquè. Un somriure de complicitat, amb lleus tocs de complaença, un polsim d'afabilitat i un frec de continguda vergonya o timidesa, tant se val.

La melangia del vell Louis em va deixar ben trasbalsat. Només vaig ser conscient del sol caigut que enrogia el pis de fusta de la trepitjada cabana de l'oncle Louis. Com t'ho fas Louis?... Només cal mirar cap endins. Ara tu, Charlie. Fes-me el favor. Jo pregaré, mentre, en la llengua oblidada dels nostres avisMy Old flame, Louis?... Tu sí que m'entens, Charlie.

Ch.P.

dijous, 5 de gener del 2012

Rappresentatione di anima e di corpo


Sigues sincer amb tu mateix. ¿Et penedeixes del que acaba d'ocórrer? Digues-m'ho. ¿Creus que tanta tendresa compartida, la consentida entrega del cos i l'ànima, sense pal·liatius, pot significar, en qualsevol circumstància, alguna mena de feblesa moral, de perversió?

Sé dels teus dubtes. De les teues reiterades negatives i excuses a oficiar el sacrifici i compartir el cos i l'esperit de déu. Alguna raó profunda has de tindre. I no em vingues amb el teu problema dels ofecs, que no dic que no, però no n'és l'única cosa. I ja sé que arribat el susdit moment et perdria per sempre mai.

¿No vols parlar? ¿Vols que aquesta culpabilitat que sents caiga sobre mi travessant el teu silenci, els batecs harmoniosos del teu cor fent ressò a la teua esquena, i que sobre ells onege el meu cant inquiridor i penedit? ¿Vols que faça penitència? ¿Com puc pagar l'amor gaudit? Aquest amor on el plaer només és una conseqüència. ¿Com, l'ofensa no feta?

Alguna cosa em diu que el que ha succeït està molt per sobre de les lleis que els homes atribueixen a déu. Aquelles que vosaltres mateixos haveu hagut d'adaptar a interessos menyspreables, com tu m'has dit més d'una vegada.

Sigues sincer, amor meu. Digues-me que aquesta dolçor mútua, la major generositat del que som capaços, és l'antesala del foc de l'infern, i et creuré. Digues-m'ho, i callaré. El sol albira per l'horitzó. Parla'm amb la mateixa claredat que ell ho fa dia rere dia, i mai més no em sentiràs retret algú. Per ninguna cosa d'aquest món voldria ofendre't amb els meus llavis, els que parlen i els que besen.



Va ser ben estrany que aquell dematí, mentre el sol sortia a través del fullatge de l'albereda i la seua llum blanca i neta s'esmicolava fins ferir els meus ulls penedits, unes poques gotes de pluja desatenta i desemparada anaren adobant els meus pensaments més confosos.

Nina(1) havia deixat de preguntar, o millor, d'esperar resposta d'allò que no en té. Jo feia meues les seues paraules sobre el fons rítmic del plugim. I tant i com anava repetint-me-les semblava que dissolien les boires que no feia sinó pocs minuts, havien intentat ennuvolar el meu enteniment.

Més que veure-la, sentia que la tendresa compartida no podia ser mai causa de penediment. I molt menys una perversió. Sóc el que sóc, mai no ho negaré. Però no va ser una decisió fruit del lliure arbitri vestir aquests hàbits. I com tu dius, Nina, si aquesta dolçor és la porta de l'infern, potser no serà tan dolenta la foguera eterna. I que déu em perdone. D'això, que com a única resposta, un so llarg i definitiu s'escampés desprès dels pizzicatos de pluja, i sortís aquella declaració on l'ànima i el cos deixaven els seus retrets, confosos en una sola causa: t'estime.

A.V.

Al·legoria de l'aire

ROSALBA CARRIERA PINTAVA DONES A VENÈCIA.(1)

La tarda que Rosalba Carriera
pintà la noia que jugava amb l'aire
Venècia s'estremí per un sol bes,
tan o més lleu que el pes de dues perles
nascudes a la pell.
Les mans color de rosa
sostenen un ocell tot fet de llum
que tremola a mig vol.

Finestres de Venècia, amb vidres freds
i reflexos ardents.
Les sedes de Rosalba no vingueren
amb caixes d'Orient.
Ella inventà els colors que es posarien
les dames dels hiverns més fastuosos,
senyores dels estius més indolents,
figures que somreien des dels nobles
salons on el record es va desfent.

(1) Referència a al·legoria de l'aire, de Rosalba Carriera.

Poema de "La pluja sobre els palaus"
(Proa-Óssa Menor-/ i Poesia Completa-Òmicron)
Olga Xirinacs


(1) Anne Giraud, cantant, va conviure amb Vivaldi durant uns anys, i cantà fins l'any 1747, sis anys desprès de la mort de Vivaldi a Viena.