diumenge, 21 de desembre de 2014

El do del cel



A nosaltres, poetes, correspon
resistir la turmenta de Déu, nu el cap,
i agafar amb les mans el raig
del Pare, i transmetre al poble
embolcallat en cançó el do del cel.
(Hölderlin)

Va arribar a la Tardor. Era un noi esvelt, de viva expressió, ulls d'una bondat grisa i transparent, veu dolça i paraula del que ara en diuen poeta romàntic. Havia fet, em va dir, centenars i centenars de kilòmetres a peu només per conèixer-me. I tot tan sols per un moviment d'una obra meua, l'Adàgio d'un dels meus quartets de flauta i corda. Va aclarir-me que ell tocava el piano i la flauta, però que no era músic, sinó estudiant al seminari de Tubinga i poeta. De fet, el primer que va fer només seure al costat del piano va ser recitar-me uns versos que havia fet per a mi:

Sovint envien els déus, des de l'altura del seu estatge en pau,
un fill predilecte als humans.
Amb això els mortals, al veure's recordats,
senten alegria al seu cor. 

Li vaig agrair aquell regal inesperat i ple de bellesa, i ell va afegir que la bellesa és molt fugissera, que fuig de la vida dels homes cap a l'altitud, cap a l'esperit; es transforma en ideal el que era natura, va dir, i que aquestes paraules les posaria als llavis de l'heroi de la novel·la que encara no era sinó un somni, Hyperion. Em va agradar la seua honesta i poètica forma d'expressar-se, tot i que a mi em resultava, li vaig confessar, un discurs massa transcendent. Però ell va dir que no, que jo barrejava transcendència i elevació, i que no era el mateix

La bellesa és quelcom propi dels nens,
retrat potser del mateix Déu.
Calma i silenci són la seua essència,
elevada als àngels per l'alabança. 

Vaig quedar mut. Els seus versos em van fer pensar si no seria ell mateix aquell fill predilecte dels déus, i així li ho vaig expressar. Temo que al capdavall em passe el mateix que a l'antic Tàntal, que va estar més prop dels déus del que va poder resistir. I em va preocupar, tant per ell com per mi, aquesta predicció, capficat com era al meu Rèquiem. Li vaig comentar aquesta circumstància, i la desolació afegida que sentia de vegades en llegir i rellegir el text llatí al que posava música. I això és el que ens fa ser massa dòcils amb la vida, no hi creu Herr Mozart?, em va replicar. Potser l'home no és sinó l'intèrpret fracassat de Déu, li vaig contestar. I ara va ser ell qui va callar.

W.A.M.

dissabte, 15 de novembre de 2014

Llindar



El sol cridava els seus grocs blanquinosos sobre les façanes de les cases, al rerefons de les quals un fragment de cel ennegrit, gris com els records dels pecats, posava el contracant d'una música que necessàriament duia un frec de tristesa, una taca de greix, sobre la lluminosa melodia solar d'aquell matí que la Cupis, encara ignorada com a tal per mi, va presentar als meus ulls la seua bellesa cridanera sobre el rerefons d'unes pupiles de pecats grisos, un contrapunt en aparença descuidat, la simple melodia de la cínica maldat amagada sota la cel·lofana exquisida d'un esguard que amb la delicadesa que caracteritza la malenconia impostada buscava, vaig pensar, la seducció del meu nebot, a l'entrada de la casa del qual vàrem coincidir mentre ella baixava els graons escassos del carruatge alçant la faldilla gruixuda del seu vestit per evitar-ne la fallida dels peus i mirava, amb la ironia de qui sap el final de totes les històries, al pobre vell que s'acostava pausadament al mateix lloc al que ella entrava deixant caure el vestit sobre el pis mullat d'una pluja que encara no s'havia pronunciat, però la humitat d'avançada de la qual havia polit el negre grisenc de les lloses que conformaven el llindar de l'immoble, el tercer pis del qual ocupava la vivenda on el meu nebot s'havia amagat fugint d'un passat desconegut per mi, tot i la relació familiar, d'un passat que ara m'adonava es reflectia, o millor, es corporificava en aquella dona tan jove, la mirada de la qual tenia la saviesa de les ombres, dels núvols i l'eternitat del sol lliscant ondulada sobre el mur vespertí que s'endinsava a les aigües del canal tal i com la meua consciència ho feia al record enigmàtic de l'amor, sempre viu, sempre al llindar del sol i la turmenta, de la melodia interrompuda.

J-Ph.R.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Fàcil


Oh, sí. Era veure-la i te n'enamoraves amb la mateixa simplicitat que ella es pintava les ungles dels peus. I cadascú d'aquells cinc pètals se n'obria amb la senzillesa que la rosa acostuma: primer la rosa de l'esquerra, desprès la dreta. I tu quedaves bocabadat, com quedaria el peixet fent la lletra "o", tot i que la ignora, a l'altra banda del cristall que l'empresona; com quedaria un nen al davant d'un mostrador de joguines, tot i conèixer-les, marginat pel cristall que el refusa. Per tant, tenia l'opció del peixet i la del nen, cap altra, ja fes tot el possible per ignorar-la o per conèixer-la, el meu destí estava escrit amb aquelles paraules que ens enamoren només llegir-les de primera vegada i que diem metàfora. I vaig pensar que la metàfora era tan evident i definitiva com un interval de quinta descendent, aquell bot melòdic que ens portarà a l'infern dolç dels cors trencats. Qui podia resistir-se als deu manaments dels seus dits? ¿Als ulls que reconeixien perquè sí, que avui o demà, o qui sap el dia , era definitivament matí al Paradís, i que t'ho deien amb la innocència que fa mínimament creïble afirmar com és de bonica la vida qualsevol dia anònim i en aquell mateix instant, que tot i saber de la seua existència, cap ésser amb dos dits de front i maduresa espera arribar a trobar. I ella t'ho oferia amb la fotesa que un bufit es converteix en el so dolç i melancòlic de la flauta, amb la banalitat que l'arc va donar pas al violí. Com no enamorar-se? Perquè jo la hi veia, allí, bocabadat, com un peixet, tot i que era un nen, parada als solcs d'aquell disc de pedra que feia girar amb el meu dit índex, aquell vell disc infinit a la gramola, aquells sons enfonsats al passat, capbussats al dintre la peixera que va ensenyar la "o" als meus llavis. Aquella melodia que bota un interval de quinta com si fos una joguina  inassolible a l'equilibri sempre incert del desig i l'esperança. Oh, sí. Era escoltar-la i te n'amoraves amb la mateixa facilitat que ella pintava de pètals el mati d'un temps en que el Paradís era al tocar de la vida.

divendres, 11 de juliol de 2014

Passat succeint



La vida viu entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap ocell, més elevat que cap oració.

Però els records no poden alliberar-se de sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present, i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable. I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.

Ai, com és que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un passat que encara està succeint(1).

F.Ch.

(1)Aquest fragment en cursiva és atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels presents dietaris.

dilluns, 30 de juny de 2014

Auprès de la fontaine


Je meurs de soif auprès de la fontaine
(Charles d'Orleans)

L'aigua clara llisca sobre la pedra negra. Jo m'hi acoste perquè duc la set profunda del camí fet. Sé que no calmaré els meus llavis, sinó a petits glops, d'aquells que l'aigua no arriba a mullar la gola. Però ells són convençuts que és breu i magre el doll que aviva la foscor de la pedra, i que un riu sencer no bastaria per saciar-los.

L'aigua fresca cau de la pedra negra. Sóc prop de la font i duc la set delerosa del camí desconegut. Sé que no ompliré la gola, sinó a glops abundosos, d'aquells que mossegues l'aigua amb fervor de desig. Però ella es convençuda que els llavis no deixaran arribar-hi l'aigua magra ni el riu sencer si el trobaren.

L'aigua negra frega la pedra sonora. Mire amb certa melangia el doll breu i magre de la meua tristesa. Je meurs de soif auprès de la fontaine.

G. de M.

dimarts, 27 de maig de 2014

I tot era el seu somni

"Ella dormía el mundo"
(Los sonetos a Orfeo, R.M. Rilke)

Va ser el seu cos que m'obligà a deixar al marge totes les prevencions. Només el seu cos. Petit, delicat. Lleument impur de bell nou dins el vestit negre sense mànegues. Aquelles cames dolces, de les quals les cuixes s'afegien a l'interior de la faldilla com si d'una nina es tractés. I del cos, la seua galta dreta, el seu pòmul suau, gairebé infantil, i el començament d'aquella boca dibuixada definitivament per déu. Dels ulls només tenia que imaginar-me'ls. Del somni érem al llit. I en mi dormia. I del llit, jo mirava aquella jove gitada del seu costat esquerre, vestida de negre i recollida de cames. Vaig gitar-me al seu darrere, cercant meticulosament l'angle exacte de la seua cara prevista, el miracle del meu amor.

No hi havia de passió als meus gestos, al meu esguard, i la intimitat va ser més profunda que l'abisme càlid de la seua nuca, l'olor suau de la seua son sobre el naixement dels cabells. I tot era el seu somni. Vaig apropar la meua galta a la seua, quasi a punt de frec, però sense tocar-la. Vaig imaginar el bes tendre de la seua pell, però no hi va haver de contacte, i la intensitat va superar qualsevol realitat física, com si la frescor d'un llençol d'aigua lliscant per les pedres perdudes del temps fos més avivadora als ulls que als dits.

Vaig quedar-me tot quiet, amb la respiració reduïda al darrer hàlit d'un moribund. De fet, m'impel·lia el desig d'adormir-me amb els ulls oberts, quasi mort, tot jo resumit a la darrera mirada sobre la noia delicada, tan confiada com era a l'involuntari somriure que s'arrelava a les comissures dretes dels seus llavis. Acaronar-me'n sabent-ne que encara no hi havia massa dona sota la línia adolescent de la seua pell. Acaronar-me'n, i no mirar-li els ulls, no fos el cas que sota les seues parpelles de cera reconegués els meus. Als seus peus desprevingut.

E.G.

dilluns, 19 de maig de 2014

La plus que lent


Aquell pensament era un record lent. O ben bé la calmosa imatge era el propi pensament tot just abans de convertir-se en record atrapant-ne el seu sentit més profund. Un pensament sucós, ple de tots els sentits amagats de la vida, de tots els sabors oblidats d'un passat inajornable. Com un mos de fruita saborosa al qual trobem la felicitat rodona del bes d'un raig de sol al sobre dels nostres ulls encara cecs: la pell vellutada del pit que ens va nodrir i que ens va treure el primer somriure de resignació. La carn molla d'una generositat induïda per la tendresa d'un bes sense llavis i morós, d'una abraçada al seu estat prenatal. La blancúria del dematí esmicolant-se a les cortinetes del menjador on la tardor amb prou feines donava les seues primeres passes d'infant al carrer. I per l'escletxa de la finestra el vent suau d'un estiu en retirada s'acomiadava del nostre front savi d'ignoràncies, innocent de saviesa, tal i com si a la vorera espinosa d'un roser fregàrem la mà d'una carícia i ens adonàrem del que vol dir la paraula frontera, suspesos per sempre més fins l'arribada del darrer somni. Aquell que va endur-se amb el vent suau i aprimat de la primavera, tal dia com avui, la lentitud del dematí blanc, l'abraçada i el bes que no eren, la tendresa de la resignació i el somriure sorn de la pell, el raig saborós i la felicitat del sol parsimoniós al sobre d'una epifania, el passat esponerós de vida amagada, la profunditat del defugir estant, el pensament feble d'un record triganer, aquell que només ens va deixar la cadència pausada d'un oblit que, en arribar, tan sols podria significar haver-hi travessat l'última frontera. Mentre, hi és el pensament tranquil, el record lent, la mare.

L.C.

dimecres, 23 d’abril de 2014

El secret de...



Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para dejar paso a la eternidad 
(Dostoievsky)

Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran todos los secretos del universo 
(Proust)

Avui he regalat una rosa a la Rosa.
A la rossa Rosa una rosa roja.
I m'he preguntat pel secret de les dues roses.
El de l'eternitat del bes
i el del pètal del temps.

Avui he regalat una Rosa a la rosa.
A la rosa roja una rossa Rosa.
I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.
El de l'eternitat del pètal
i el del bes del temps.

I semblava que la rosa amagava
a la vareta d'espines
l'univers del bes,
el camí del temps.

I semblava que la Rosa amagava
a l'univers dels signes
el camí de la flor
el secret del no-res.

Avui he regalat una rosa.
Una rosa ben roja.
I m'he preguntat pel seu secret.
L'ombra de les Roses.
Les roses del Temps.

L.C.

dilluns, 31 de març de 2014

Tots els matins del món



iucundum cum aetas florida ver ageret
Catulo, LXVIII, 16

Des que vaig recuperar la teua imatge,
 no passa un matí que no pose els meus ulls
sobre els teus ulls, que no recolze els meus records
sobre el teu oblit.

Les celles que jo vaig conèixer, ara són
només ombres dibuixades, i els teus llavis,
l'indret on plegar el somni d'una vida
a les comissures.

Ja veig, i tanmateix…
¿On és el lloc immarcescible,
el camí del somieig?

M.M.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Volgué


Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Semper Dowland, semper dolens


Donaria part de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia, tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.

Un dia, però, sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de representar-te. I pateixes. Semper Dowland, semper dolens, va començar a ser el lema del meu escut d'armes. Jo creia que amb la meua música, amb els meus versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1). I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.

Si les llàgrimes del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la vida al marge.

J.D.

(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar als llavis de Monsieur de Sainte-Colombe a la seua novel·la Tous les matins du mon: "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del dietari d'en Dowland.
(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.

divendres, 31 de gener de 2014

Del passat


Me'n vaig enamorar d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem ho fem d'una dama, potser. Almenys en la millor bona part del nostre amor. Tot i saber que ella no només no era una dama, sinó que mai no ho seria. Però sóc irreductible: amor meu, amor meu, des que vaig escriure Il Trovatore que no podia amar-te sinó com a la meua dama. La meua Midons. I vet aquí que tu mai no series Leonora, ni arribaries a la subtilesa de les complicitats ni a la complicitat d'un amor amagat i només confessat amb certa urgència i incertesa a la neu pura i estèril dels papers que tenen el foc com a destinatari.

I aquetes impossibilitats varen tancar la meua boca per sempre. I em repetia a mi mateix: no cal patir per una violeta, no cal patir per una flor tan capritxosa i efímera, no cal patir per una dama tan vulnerable, em vaig dir. Però no vaig poder creure les meues pròpies paraules. Tot i saber-te Violette. I la raó va ser tan senzilla com l'adéu al passat que mai no arriba a oblidar-lo del tot, que mai no vol abandonar-te. L'adéu... I el passat. I la raó és tan simple com els escurats pètals de sobtada primavera violeta als que vaig reduir els meus patiments d'amor. M'enamorí d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem és així, amb l'esperit que busca calladament i desesperada a l'altre cos la teua ànima. I que amb tan callada desesperació mai no s'atrevirà a desfullar la Margarita. Senzilla raó del silenci. Passat simple de pretèrita tristesa perfecta.

G.V.