dijous, 1 d’octubre de 2015

L'abraçada


El meu benvolgut mestre de piano, en Wojciech Zywny, em va dir una cosa que mai no vaig oblidar: Frederic, la música té la facultat de suavitzar la vida, mai no la prostitueixis. Jo interpretava un preludi de Bach. I ho feia amb tota la brillantor del que era capaç. Ben ràpid, ben virtuós. Perquè era el que era, el noi talentós de Zelazowa Wola, Gran Ducat de Varsòvia. I va continuar: perquè no parle de la música com a una activitat aïllada, un dia determinat a una hora concreta, el concert, la típica acció del professional, del virtuós, els aplaudiments, no; l'admiració d'un públic entregat abans d'hora serveix de ben poca cosa, tot el que tu ja coneixes, Frederic. Molt al contrari, la música només ens serveix com a consol si som capaços d'implicar-la amb els nostres records, amb tot allò que mai no podrem canviar però que necessitem creure que sí, que n'hi han de segones oportunitats, que n'hi ha de futur, quan el futur no és més que una entelèquia, la por del que hem perdut i innocentment esperem retrobar. Perquè mors el dia que acceptes la pèrdua d'aquesta innocència. Vaig reprendre el preludi, tot i que he d'admetre que llavors no vaig acabar de comprendre el sentit de tot que el meu mestre em va dir, però va afegir-ne una història que em va deixar prou desconcertat.

Va tenir una alumna amb gran talent, em va dir. I el seu talent competia amb la seua bellesa. Rossa, ulls blaus, faccions delicades, tot el que la conformava era d'una bondat infinita. No cal dir que es va enamorar d'aquella noia transparent, l'ànima de la qual li semblava el més proper que havia conegut a la música d'en Mozart. Però els seus principis morals, recolzats, en part, per la diferència d'edat, li varen impedir qualsevol mostra de l'egoisme que implica l'amor. Els records faran la seua feina, va decidir. Perquè de l'oblit no n'esperava gran ajuda. El dia dels acomiadaments li va regalar, això sí, els seus benvolguts volums del Wohltemperierte Klavier d'en Bach, tot i que la noia els va rebutjar d'antuvi com si fos el que en realitat eren, l'evidència del seu amor amagat. Al capdavall els va acceptar amb un bes fred de respectuós agraïment.

I la noia va alçar el seu vol. Va ser una pianista més que notable. Professora de gran prestigi. Els anys varen passar com les pàgines groguenques d'aquells preludis i fugues que en Wojciech tant s'estimava. No hi havia dia que aquella música no li recordés la noia rossa de la bondat transparent i la bellesa infinita. Com que jo no acabava de comprendre els esdeveniments, ell només en va afegir un darrer comentari: saps, Frederic, me la vaig trobar anys desprès. La seua bellesa tenia la lleu opacitat del dolor. Jo la vaig saludar amb la més respectuosa de les actituds. Amb el contingut entusiasme del que te n'adones que és tan viu com el dia en que va morir. I tot el passat se'm va vindre al meu damunt com una alegria amarga. I saps el que em va demanar, Frederic? Saps el que em va dir?... Abraça'm, abraça'm ben fort, estimat. I jo vaig adonar-me que aquella abraçada havia passat per tots els preludis i fugues de la seua existència.

F.Ch.

dimecres, 12 d’agost de 2015

Perfum


Havia arribat a aquella edat en la qual tots els dies són una petita lluita contra la vida. L'obsessió de la vida en interferir la seua existència havia començat a percebre-la quan l'insomni li va impedir gaudir dels records. Perquè els somnis eren per a ell una mena de memòria. Una memòria del que mai no havia viscut i tant li havia marcat, però. I aquella insistència de la vida li feia cada vegada més mal. Lluny quedaven aquells dies de la joventut en que la vida discorria al marge de la seua pròpia existència i que impulsa els joves a creure's immortals. Lluny, molt lluny, quedava aquella il·lusió per tot el que algun dia acabaria per no viure. El temps havia passat i tot el que encara recordava estava per arribar. Vet aquí el sentit de l'existència. Els records del no-res. I l'estiu li feia mal. Molt de mal.

L'estiu li feia mal perquè l'impedia oblidar-se del món. Les finestres obertes no el deixaven aïllar-s'hi. Volgués o no, els sons de la nit, els olors, els silencis prohibits de l'amor i de la mort s'abocaven dintre el seu dormitori, i sabia que aquella nit, que aquella son tan desitjada d'aquell dia estava perduda per sempre. Una més. I la flor dels records tenia, llavors, els pètals intocables de la pell dolça de les noies blanques. Aquella carnositat suculenta de la flor ivoriana que l'embriagava des de sempre, des que xiquet el seu perfum regalimés com una mel enganxosa de pecat i tendresa per la cintura i els malucs de les dones.

Si almenys no hagués perdut l'hàbit de fumar, podria deixar anar els seus pressentiments com ho fan el gossos, els ulls dels quals dibuixen fugides sobre els camins subtils dels perfums i els fums. Però no. I la gola li va dir la set que a poc a poc acumulava la nit. I va optar per obrir la nevera. Va pensar que, tot i la deshora, només la cervesa podria calmar-li aquella impaciència de l'ànima. Va agafar un got i va abocar-hi la cervesa, tal i com la nit s'abocava sobre el seu llit. El color dels cabells de la noia va travessar el temps. Aquell to ambarí, lleument ros, li va tallar de soca-rel la innocència de la nit. Els crits, la foscor de les ànimes i la complicitat dels llums varen guarnir el silenci de la mort que dominava la nit. I la memòria va quedar reduïda al sol record d'aquell perfum que tant s'estimava i que en la nit més fosca de la seua vida encara lluitava per alliberar-se de la carn cremada.

B.H.

dimecres, 24 de juny de 2015

Suor


Portava els seus cabells arrissats i rojos com si d'un vel de monja es tractés. Tenien la mateixa llargària i aquella forma triangular que evocava la representació escolar d'un déu reduït a un sol ull engabiat dins els tres costats d'una geometria que el posava a l'alçada mitològica dels ciclops. El seu rostre blanc, calcinós, totalment ignorant de les més lleus pietats del maquillatge, haguérem dit que denotava el pas del temps com una conseqüència del cansament, però els que millor la coneixien sabien que més enllà de la fatiga, era el propi temps qui escrivia les seues frases cruels i indelebles sota els seus ulls, al seu front, o, el que li resultava molt més fàcil, a l'esguard perdut entre tantes com eren les mentides que la protegien del món. I, tanmateix, jo la vaig estimar. La vaig estimar fins i tot amb certa bogeria que mai no vaig saber, si no raonar, almenys dotar d'una mínima coherència sentimental. Vaig estimar els seus ulls negres i desolats alhora. Els seus llavis absents. Aquelles mans que mai no n'havien fet altra cosa en la vida sinó els previsibles posats de la utilitat. Mai una carícia. Mai una tendresa. Un deixar-se anar pel bé dels esperits i de les tristeses dels que la vàrem estimar d'amagat. Vaig estimar-la. Vaig estimar-la sense paraules d'amor. Perquè les paraules potser traeixen l'amor. Va ser un rampell infinit. Què és l'amor sinó un rampell d'esperança del qual no voldríem despertar?.

Aquell dia feia molta calor. Tot i que només eren les deu del matí, la xafogor s'escampava per la sala del conservatori com un malson que no podem oblidar. Ella volia ser cantant. Però quina mena de cantant podia ser aquella dona que no amava, o almenys així m'ho semblava, sinó el cant oracional de les hores? Jo m'ho preguntava cadascuna de les vegades que certes obligacions ens feien coincidir als indrets més insospitats de l'edifici, i la resposta sempre era la mateixa: aquella cabellera que d'antuvi qualsevol hagués dit que parlava d'una dona oferent, era, pel contrari, el senyal d'un ofertori de penitències assumides dins els quefers d'una vida tan ajustada al psalteri i les obligacions que cap de les activitats musicals podria trencar el Vel Maya d'una vida com a renúncia. I aquesta era la vertadera entitat d'aquella cabellera que queia sobre la seua esquena com una prevenció, com una defensa inexpugnable del seu cos breu, delicat i d'enganyosa feblesa.

I aquell matí en que la calor ens feia dubtar de qualsevol possibilitat d'existència superior que no fos la infernal, va passar el que ningú no hauria sospitat. Jo duia el coll totalment xop. Vaig afluixar el nus de la xalina per refrescar-me. La suor havia dibuixat tots els camins possibles d'evidència al llarg del meu cos, des del front fins als peus, amb una exquisida atenció o perversa insistència pel meu bescoll. No vaig tindre altra opció que treure el mocador i tractar de mitigar aquell devessall humit que convertia el meu cap en una mena d'ullal vergonyós i generós alhora. Ella em va mirar i jo em vaig disculpar fent-li un buf xicotet de resignació mentre dirigia els meus ulls cap a la finestra assenyalant-li la vertadera procedència dels meus entrebancs líquids. I, llavors, va somriure'm. I amb les dues mans va agafar la seua cabellera arreplegant-la  en un monyo discret amb l'ajuda d'una forqueta que duia a la mà dreta, sortilegi que va descobrir-me la sagrada línia del seu clatell, el lloc ignorat on s'amagava tot el meu amor inexplicable.

G.P.

dissabte, 4 d’abril de 2015

Tan jove


Els cabells li queien sobre els pòmuls amb una promesa de solitud irreparable. Cap cosa demanava l'amable somriure del seu esguard. Cap cosa, els llavis prims de mesurades paraules. La línia que imaginava la direcció del cos aprimava el seu caminar sobre la vorera gris del carrer gris de la ciutat grisa oblidada del món a la qual li hagués agradat viure. I a aquestes alçades de la vida encara ignorava el bes encès que amagava al dintre de la seua tristesa atabalada al bell mig dels seus pits saturats de blanc i negre fotogràfic trencat en gotes roges d'avorriment.

Jugava amb l'elegància opaca dels seus vestits i la implícita ignorància del cos. Els malucs absents i els braços angulats dibuixaven la frontera discreta del seu maquillatge. I l'escolar discreció del seu nas moderava la sensualitat nerviosa de la seua veu. Limitava el seu interès per la vida a una curiositat malaltissa pels descobriments banals que ella interpretava com un enigma encara per aclarir, un misteri del qual només la seua perspicàcia s'havia adonat. Era tan jove.

Era tan jove que s'avergonyia de la inconsciència del lament gestual, i odiava a parts iguals la presència dels requeriments i la seua absència. Era tan jove que potser mai no havia pensat la feblesa i la por que amaguen els silencis. Tan jove, que estava convençuda d'haver experimentat la profunditat del que és al rerefons de la vida, als seus indrets més innombrables. I aquesta creença li feia, però, un poc de neguit, tot i la superioritat dels convençuts que la vida no va en ells, de que són al marge dels esdeveniments, de que passegen pel món i que el seu cos mai no agafarà la vida pel mànec.

Perquè tot i els cabells, tot i la cuidada silueta que es retallava com un ganivet sobre el capvespre dels seus somnis, encara ignorava el seu cos. Perquè era tan jove que encara no sabia que les carícies més tendres amaguen les mans d'un lladre, i que els besos més delicats els guia la incertesa de l'amor. Tan jove, que ho demanava tot perquè cap cosa no demanava, o, si més no, ho feia amb el tall tendre del seu silenci, amb la fulla esmolada de la seua solitud irreparable.

Ch.B.

dissabte, 28 de febrer de 2015

Xiuxiueig


Ahir vàrem soterrar la Clara. I el primer record que m'ha vingut al cap, mentre deixava la meua rosa groga sobre el seu taüt, ha sigut el d'aquelles altres roses roges els pètals de les quals dubtaven si caure damunt la fusta esmaltada de la taula ferida pel capvespre, gronxades com eren pel dolç zèfir, o seguir la cerimònia dels condols que a poc a poc anaven caient com fruits de temporada davant el rostre nouvingut de mort i bogeria d'en Robert.

Érem al funeral d'en Robert, i em vaig quedar al marge d'aquells "ja no pateix", "pobre, ja descansa", mentre els ulls de Clara semblaven mirar només els records del seu amor. I vaig pensar que potser l'amor no n'és altra cosa que nostàlgia. Com si l'única forma d'aquets sentiments fos la derrota de l'esperança que els ha fet nàixer, i que aquesta paradoxa és la quimèrica flama que els encén i els crema alhora. I que aquell instant subtil i fugisser que anomenen felicitat és la delicada frontera d'un pètal que no sap si caure sobre la taula o continuar arrelat a la flor.

Perquè els ulls de la Clara, blaus com la innocència i la realitat profunda d'un somni trencat, d'una història que no pren nota de les petites mentides que dissimulen les nostres mesquineses, ja no demanaven cap cosa sinó mantenir-se arrelats a la flor i no caure definitivament sobre el xiuxiueig del capvespre del meu secret inconfessable. I jo mirava el petit moviment del pètal que dubtava. El vent suau l'impulsava com una mare gronxaria tendrament el seu fill. Res a fer.

No deixa d'inquietar-me, però, que tot i la delicadesa amb que avui he ofert la meua darrera rosa, la groga, un pètal s'ha alliberat de la flor i ha caigut sobre la fusta esmaltada del seu taüt, i jo he dit amb un fil de veu, com un xiuxiueig de zèfir i nostàlgia: t'estime, Clara.

J.B.

dissabte, 31 de gener de 2015

El nom


Només quatre paraules, 
estimada. 
Quatre paraules d'aquelles 
que fan asseure's 
i mirar cegament. 
Paraules de capdavall de l'ànima 
i flor definitiva. 
Somniar 
la seua música esmicolant-se 
sense permís 
a l'esquinçall brut de la memòria,
 i llavors
dir un nom és dir el nom.

J.B.

diumenge, 21 de desembre de 2014

El do del cel



A nosaltres, poetes, correspon
resistir la turmenta de Déu, nu el cap,
i agafar amb les mans el raig
del Pare, i transmetre al poble
embolcallat en cançó el do del cel.
(Hölderlin)

Va arribar a la Tardor. Era un noi esvelt, de viva expressió, ulls d'una bondat grisa i transparent, veu dolça i paraula del que ara en diuen poeta romàntic. Havia fet, em va dir, centenars i centenars de kilòmetres a peu només per conèixer-me. I tot tan sols per un moviment d'una obra meua, l'Adàgio d'un dels meus quartets de flauta i corda. Va aclarir-me que ell tocava el piano i la flauta, però que no era músic, sinó estudiant al seminari de Tubinga i poeta. De fet, el primer que va fer només seure al costat del piano va ser recitar-me uns versos que havia fet per a mi:

Sovint envien els déus, des de l'altura del seu estatge en pau,
un fill predilecte als humans.
Amb això els mortals, al veure's recordats,
senten alegria al seu cor. 

Li vaig agrair aquell regal inesperat i ple de bellesa, i ell va afegir que la bellesa és molt fugissera, que fuig de la vida dels homes cap a l'altitud, cap a l'esperit; es transforma en ideal el que era natura, va dir, i que aquestes paraules les posaria als llavis de l'heroi de la novel·la que encara no era sinó un somni, Hyperion. Em va agradar la seua honesta i poètica forma d'expressar-se, tot i que a mi em resultava, li vaig confessar, un discurs massa transcendent. Però ell va dir que no, que jo barrejava transcendència i elevació, i que no era el mateix

La bellesa és quelcom propi dels nens,
retrat potser del mateix Déu.
Calma i silenci són la seua essència,
elevada als àngels per l'alabança. 

Vaig quedar mut. Els seus versos em van fer pensar si no seria ell mateix aquell fill predilecte dels déus, i així li ho vaig expressar. Temo que al capdavall em passe el mateix que a l'antic Tàntal, que va estar més prop dels déus del que va poder resistir. I em va preocupar, tant per ell com per mi, aquesta predicció, capficat com era al meu Rèquiem. Li vaig comentar aquesta circumstància, i la desolació afegida que sentia de vegades en llegir i rellegir el text llatí al que posava música. I això és el que ens fa ser massa dòcils amb la vida, no hi creu Herr Mozart?, em va replicar. Potser l'home no és sinó l'intèrpret fracassat de Déu, li vaig contestar. I ara va ser ell qui va callar.

W.A.M.

dissabte, 15 de novembre de 2014

Llindar



El sol cridava els seus grocs blanquinosos sobre les façanes de les cases, al rerefons de les quals un fragment de cel ennegrit, gris com els records dels pecats, posava el contracant d'una música que necessàriament duia un frec de tristesa, una taca de greix, sobre la lluminosa melodia solar d'aquell matí que la Cupis, encara ignorada com a tal per mi, va presentar als meus ulls la seua bellesa cridanera sobre el rerefons d'unes pupiles de pecats grisos, un contrapunt en aparença descuidat, la simple melodia de la cínica maldat amagada sota la cel·lofana exquisida d'un esguard que amb la delicadesa que caracteritza la malenconia impostada buscava, vaig pensar, la seducció del meu nebot, a l'entrada de la casa del qual vàrem coincidir mentre ella baixava els graons escassos del carruatge alçant la faldilla gruixuda del seu vestit per evitar-ne la fallida dels peus i mirava, amb la ironia de qui sap el final de totes les històries, al pobre vell que s'acostava pausadament al mateix lloc al que ella entrava deixant caure el vestit sobre el pis mullat d'una pluja que encara no s'havia pronunciat, però la humitat d'avançada de la qual havia polit el negre grisenc de les lloses que conformaven el llindar de l'immoble, el tercer pis del qual ocupava la vivenda on el meu nebot s'havia amagat fugint d'un passat desconegut per mi, tot i la relació familiar, d'un passat que ara m'adonava es reflectia, o millor, es corporificava en aquella dona tan jove, la mirada de la qual tenia la saviesa de les ombres, dels núvols i l'eternitat del sol lliscant ondulada sobre el mur vespertí que s'endinsava a les aigües del canal tal i com la meua consciència ho feia al record enigmàtic de l'amor, sempre viu, sempre al llindar del sol i la turmenta, de la melodia interrompuda.

J-Ph.R.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Fàcil


Oh, sí. Era veure-la i te n'enamoraves amb la mateixa simplicitat que ella es pintava les ungles dels peus. I cadascú d'aquells cinc pètals se n'obria amb la senzillesa que la rosa acostuma: primer la rosa de l'esquerra, desprès la dreta. I tu quedaves bocabadat, com quedaria el peixet fent la lletra "o", tot i que la ignora, a l'altra banda del cristall que l'empresona; com quedaria un nen al davant d'un mostrador de joguines, tot i conèixer-les, marginat pel cristall que el refusa. Per tant, tenia l'opció del peixet i la del nen, cap altra, ja fes tot el possible per ignorar-la o per conèixer-la, el meu destí estava escrit amb aquelles paraules que ens enamoren només llegir-les de primera vegada i que diem metàfora. I vaig pensar que la metàfora era tan evident i definitiva com un interval de quinta descendent, aquell bot melòdic que ens portarà a l'infern dolç dels cors trencats. Qui podia resistir-se als deu manaments dels seus dits? ¿Als ulls que reconeixien perquè sí, que avui o demà, o qui sap el dia , era definitivament matí al Paradís, i que t'ho deien amb la innocència que fa mínimament creïble afirmar com és de bonica la vida qualsevol dia anònim i en aquell mateix instant, que tot i saber de la seua existència, cap ésser amb dos dits de front i maduresa espera arribar a trobar. I ella t'ho oferia amb la fotesa que un bufit es converteix en el so dolç i melancòlic de la flauta, amb la banalitat que l'arc va donar pas al violí. Com no enamorar-se? Perquè jo la hi veia, allí, bocabadat, com un peixet, tot i que era un nen, parada als solcs d'aquell disc de pedra que feia girar amb el meu dit índex, aquell vell disc infinit a la gramola, aquells sons enfonsats al passat, capbussats al dintre la peixera que va ensenyar la "o" als meus llavis. Aquella melodia que bota un interval de quinta com si fos una joguina  inassolible a l'equilibri sempre incert del desig i l'esperança. Oh, sí. Era escoltar-la i te n'amoraves amb la mateixa facilitat que ella pintava de pètals el mati d'un temps en que el Paradís era al tocar de la vida.

divendres, 11 de juliol de 2014

Passat succeint



La vida viu entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap ocell, més elevat que cap oració.

Però els records no poden alliberar-se de sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present, i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable. I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.

Ai, com és que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un passat que encara està succeint(1).

F.Ch.

(1)Aquest fragment en cursiva és atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels presents dietaris.