Sempre m'he
preguntat si seria possible escriure la música que parlés de la música. Tal i
com els escriptors ho fan amb la paraula que parla de la paraula, que li dóna
la volta, la posa de l'inrevés, la sacseja, li fa la seua autòpsia per
concloure que només som al principi del començament del no-res. Si la seua
honestedat és per sobre de la seua vanitat, és clar. Li ho vaig consultar a un
dels músics que jo més m'estimava. Va ser un dels meus mestres. Sempre deia que
la vertadera música té ben poc a veure amb els músics. Coses seues.
Fes una
fuga, tothom quedarà content, i tu ben pagat del que has escrit, em digué. Bé,
ja ho havia pensat, mestre, però… Però la cosa no et fa el pes, m'equivoque?...
Gens ni mica… I, per què vols dir la teua de la música? Fes-la, i que res no et
preocupe… Potser té tota la raó, però a mi ben poca cosa em diu la perfecció
objectiva, m'entén? L'altre dia vaig sentir un viola-gambista irreprotxable.
Venia de França. Em va avorrir. Tanmateix, li vaig felicitar per la seua
destresa, és clar. I sap tot el que em va dir? Que monsieur de Saint-Colombe -un músic francès de molt prestigi,
pel que es veu- el va rebutjar com a deixeble. I, la veritat, no només vaig
comprendre al tal Saint-Colombe, sinó que, molt al contrari del que el músic
pretenia, el meu desig de conèixer les composicions d'aquest monsieur va créixer com si fos un verinós
bolet tardorenc amb les cinc línies d'una pauta plena de pedres precioses en
lloc de notes. Vaig trobar còpia dels seus Les
pleurs i vaig quedar quiet, glaçat, mentre llegia aquells pentagrames
plens a vesar de l'hàlit d'Orfeu, sap el que vull dir?.
El meu mestre va
demanar-me aquella partitura que tant m'havia commocionat. Va ser la primera
vegada que els seus ulls no varen tindre inconvenient algú en mostrar el que
ell com a músic pensava o sentia, que al cas de la música és el mateix.
Només
tens que seguir-lo, Henry, ja veus. Què vols que et diga? Heus ací la música
que parla de la música. Jo no et podria donar millor exemple. Fes-me cas… Però
el meu estil és ben lluny del d'aquest monsieur…
Només puc dir-te que vaig conèixer un home que tenia molt diferenciada l'ungla
del polze dret de l'esquerre. Li vaig preguntar la causa d'aquesta anomalia. No
sé si s'ho arribarà a creure, em va dir, però la raó és la seua identitat
unitària. Què més vols com a resposta? ... Em vaig quedar ben parat. Fes el que
tingues que fer, em va pregar, fes-ho com el Saint-Colombe, però totalment
diferent. Si ell parla de planys, fes-lo tu, pose per cas, de la seua espera.
Què no és la música sinó un temps que parla d'uns plors que mai no n'ha sentit
ningú, fins i tot aquell que els escriu?
N'hi ha qui es pren les renúncies dels altres com a
una ofensa pròpia. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no
plantaré, el llibre que espera el meu cant o el meu somni, el fill que mai no
vaig voler o poder pensar. Hi podria afegir els llorers que el meu cap mai no
va cenyir. Per què, doncs, no sóc jo l'ofès, sinó aquells que tal cosa no
creien que jo podria arribar a fer?. Sempre recorde amb desassossec i
melangia aquestes paraules del pare Martini, tot i que no sé fins a quin punt
acabaré mai de comprendre-les.
Però vostè, pare, ha escrit tractats de música
que tothom s'estima per la seua erudició i saviesa. I el seu prestigi com a
docte músic és internacional. El meu pare l'admira, de debò, i no és gens fàcil
de acontentar, no li ho dic per dir… No em faces riure, Amadeus, totes aquestes
pàgines no valen el que són els més petits versos de Petrarca o quatre
compassos d'Il prete rosso. I tanmateix,
què mal s'accepta la modèstia del modest. Falta d'ambició, et diuen com una
escopinada. Però tot són lloances a les bravates de l'ignorant… Què complexa és
l'ànima humana, pare Martini… Potser sí, però a mi em sembla decebedora, tal i
com ho és la pròpia música, sempre amb la promesa d'un déu que mai no acabem de
veure enlloc, tot i que el trobem a faltar… Caram, pare, què vol dir, creu que
la música és una decepció?... I tant. I heus aquí la raó de la seua bellesa…
Mai no ho hauria pensat, i menys que m'ho digués vostè… Quant més bella és una
melodia, un motet, el so d'una veu o instrument, major la tristesa amagada que
et traspassa…
Mon pare em va contar una història que fins ara no sabria com
interpretar. Jo tindria uns tres anys, començava a demostrar les meues aptituds
musicals però no era plenament conscient del que feia. Per raons que no puc
explicar, coses de la vida, encara no havia sentit el so de l'oboè com a
instrument solista. Era una vesprada fresca i lluminosa del mes de maig. El
pare em va dur, molt orgullós, a l'assaig del grup de cambra. No feia un mes
que havia faltat el gran Haendel a Londres, el 14 d'abril, i el pare va voler
fer-li un petit homenatge. Al faristol va posar un dels seus concerts grossi
per oboè com a concertino. En sentir aquell so punyent i penetrant vaig
posar-me a plorar desconsoladament. Ja podrà figurar-se, pare, els comentaris i
les riotes que els músics varen fer de l'oboista. Has espantat el pobre nen!
Deixa ja la xeremia, cony, que el tens atabalat! Però ara comprenc l'equívoc.
Aquell so aspre i dolç a un temps, la sensació de plenitud del qual va ser tan
immensa que no em va deixar una altra fugida que plorar de tanta felicitat com
aquella tristesa amagava.
N'hi ha qui es pren l'abandó del món com a una
ofensa personal. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no podré
plantar, el llibre que mai no escriuré, el fill que em va renunciar a viure.
Podria afegir els aplaudiments que mai no podré rebre. Per què, doncs,
s'ofendria el món si el meu cos acaba a l'anonimat d'una fossa comuna?.
No. Aquell
carrer no acabava enlloc. Llavors, per què el trepitjava? Què hi feia jo en
aquell lloc del temps? Què buscava al seu rerefons, tot i la seguretat d'una
eternitat de llambordes? A més a més, les cases baixes que la flanquejaven,
lluny d'apaivagar, gràcies a la seua modèstia, el meu esperit, afegien la
certesa d'una inquietud descomunal a la que no volia o podia posar-ne paraules,
nombrar. És la pitjor cara de la por. La que no té nom, la que no pots
verbalitzar.
Em va estranyar, però, la total absència d'olors. Veia
perfectament el vent furiós de la maregassa que no veia, i, tanmateix, ni la
més lleu fulla de l'únic arbre de la calçada s'aventurava a moure's. Quina
quietud més ofesa, vaig pensar. El sorollet tranquil·litzador de les meues passes
m'acompanyava, però hi va arribar el moment en que temia algú es molestés per
profanar aquell silenci de foc amagat, de cendres a l'aguait, que ni tots els
vents de la rosa podrien escampar.
I vaig descalçar-me els peus.
L'alliberació va ser instantània. Heus ací la quimera, em digué un llampec de
pensament. Ho vaig comprendre ple de dubtes. Aquells homes que no hi veia, que
no hi eren, que no em volien, aquestes gents humils, pobletans de mar,
pescadors de perles escamoses, rebutjaven, potser, els meus vestits de senyoret
benestant, de fill de bona casa. Vaig deixar les sabates i els mitjons a un
racó de la vorera, sota l'ombra de l'arbre.
Al seu damunt la jaqueta i
l'armilla de pany anglès, el barret, la corbata i el bastó recolzat a la socada.
Ja no podia ofendre ningú. Vaig seguir carrer avall o amunt, no sabria
dir-vos-en. Feia hores que caminava i m'agradava creure que aquell capvespre
tot just encetat era jo qui ho governava, i que el cel obeïa de bon grat les
meues més íntimes impressions. Va cridar la meua atenció la campaneta d'aquella
tenda d'efectes marins. Al seu mostrador hi havien de totes les mides. Quina
casualitat!, eren de la fàbrica de l'avi, Dancausse S. L. Vaig cedir a la
temptació d'entrar a la tenda, però era tancada. Un paperet a la porta donava
notícia de la defunció d'un familiar. I en aquell moment vaig sentir l'aigua
movent-se per l'albelló.
De vegades passa. Al costat del mar l'aigua aflora
amb la força d'un crit d'amor. I el barranc va creuar el carrer. Ara no us
podria dir la raó, però vaig sentir la necessitat de trepitjar l'altra vora.
Com que no hi vaig veure barca alguna, vaig desvestir-me amb la paciència d'una
geisha servint el te de mitja tarda,
d'una crisàlide cercant la seua última aparença de papallona. I al damunt del
farcell de roba vaig posar el rellotge heretat del meu pare. Sí, carrer avall
m'esperava la mar gruixuda com un retrobament sense retornament.
He de reconèixer que mai no he estat massa subtil amb les dones. I no és que lamente
pensar el profit que no n'he pogut traure a costa de la meua impaciència, però
me n'adone el que m'he perdut de l'etern joc de delicadeses que l'amor
representa. He tornat a l'hivernacle. Diuen que els lladres i els assassins
sempre acaben retornant al lloc de les seues malifetes. I el que em trobe avui
és una escampadissa de cendra -què tendència al gris té el pas del temps- pel
que mai no deixarà de ser una gàbia de vidre. ¿On és ara aquell volcà sobre el
que vaig dansar amb la coreografia equivocada d'una passió mal entesa? A
vegades pense que mai no estem a l'alçada dels nostres sentiments més
autèntics. I, al meu cas, a més, de la música que els representa. Hagués donat
la vida pel bes fugaç dels teus ulls, Matilde, i ni tan sols vaig aconseguir
l'amabilitat de veu que demostraves amb els teus servidors.
Llavors, tots els colors de la pintura dominaven sobre aquestes taules allargades. Havíeu
disposat la verdura i les flors com un complement tímid del sostre de vidre
glaçat. Així era la teua vida, el teu pensament de violeta tricolor. Cada cosa
al seu lloc. Tot tenia el seu moment. La seua paraula adient. Que ningú no
s'atrevís a trencar l'ordre establert. Les flors parlen, mestre Wagner. A ningú
no li agrada que el posen al costat d'aquell amb qui res té a dir-se…
Té tota la raó, senyora Wesendonck -li vaig contestar- però certes coses no cal
dir-les, ja és prou en sentir-les… Mai no negaria la paraula enlloc, m'agrada
la poesia més que la vida… Touché. Ja
sap que només vull trobar la millor música dels seus propis versos… I sempre li
estaré profundament agraïda, no cal dir… I amb l'elegància que caracteritzava
qualsevol dels seus gestos, va tallar una esplèndida rosa de color groc i me la
va oferir: mestre Wagner, és tot el que li puc dir sense paraules… M'hagués
estimat molt més aquella del fons… [¿Li agraden les orquídies, mestre
Wagner?... No en especial. Però és la que esperava… Fan fàstic. Semblen massa
la carn humana i emanen la fragància podrida de la corrupció…] (1)
¿Per què les cultiva, doncs?... Perquè m'ajuda a
no oblidar una cosa que he après de les passions humanes… La seua carnal
fugacitat, és clar… No, molt al contrari, senyor Wagner. La seua obstinada
dedicació en buscar el que desconeixen… Crec que m'he perdut, Matilde, si em
permet la confiança… Sé que té en projecte un drama sobre Tristany i Isolda. De fet, dos de les seues cançons sobre els meus poemes les ha subtitulades com a assajos per al Tristany… Sí, és cert… Sembla que l'amor només
té consumació amb la seua pròpia mort… ¿Sóc massa romàntic per a vostè?…
¿Romàntic?, no em faça riure, senyor Wagner, i perdoni'm. Romàntic era en
Hölderlin: Oh vosaltres, els que cerqueu el més
elevat i el millor en la profunditat del saber, al tumult del comerç,
l'obscuritat del passat, el laberint del futur, a les tombes o molt més enllà
de les estrelles! ¿Sabeu el seu nom?, ¿el nom del que és un i tot?. ¿Ho
sap, mestre Wagner?... El seu nom és bellesa,
és clar. Entre les flors, el seu cor se sentia
a casa, com si fos una d'elles. I què fem amb la carnalitat de
l'orquídia, Matilde?... No esperar que li done de franc el que vostè no ha
estat capaç de trobar-hi per sí mateix. Heus ací la raó de l'orquídia que mai
no vull oblidar… Què més vols, Matilde?... Caram, ja ens tutegem? ¿I ara què
segueix, el bes que em deixarà a punt de desmai?... No feia falta aquesta
ofensa… Perquè els homes busquen l'home infidel
que totes les dones porten ben endins del seu pudor, i que només deixen anar,
però, quan el requereix la muller que els homes amaguen al rerefons de la seua
supèrbia… No recordava aquest passatge d'Hipèrion…
Potser perquè no el va escriure en Hölderlin… I vaig abalançar-me sobre
l'orquídia buscant l'home que mai no sabria trobar.
(1) És totalment inversemblant, però aquest fragment que apareix entre claus l'he pogut
identificar al famós diàleg que el general Sternwood i el conegut detectiu
creat pel Chandler, el Philip Marlowe, mantenen a l'hivernacle on el militar,
totalment impedit i en fase terminal, mira de retardar la seua mort tal i com
si fos The big sleep. Fins a quin punt
el Raymond Chandler va tindre accés al manuscrit de Dietaris Apòcrifs ho ignoro, però posaria la mà al foc, i no em cremaria, si digués que ell mai no ho va llegir.
Feia calor, i la mare va dir-me d'anar a acomiadar al nen. Mai no havia estat a la rebotiga de la tenda on disposaren la vetla. Hi entràrem per la porta del darrere. I em va donar la sensació de que érem lladres. Al carrer, el vent portava el flaire pudent de les llavoretes dels plàtans d'ombra escampant-se amb el record de l'inrevés argentí de les fulles sobre la ciutat. Feia calor, i va ser la primera vegada que vaig veure un mort.
El fill dels Grossman havia mort, i la causa, deien, era natural, mort natural. Però què de natural pot tindre la mort d'un nen, d'aquell que amb prou feines ha començat a viure? Me'n vaig fer la idea que si la mort era tan natural, estaria dins meu, com la vida, a parts iguals, i amb la mateixa força amb que els sons m'arravataven de la realitat. Potser la música era una forma de morir en vida, un assaig permanent de la darrera nit, de l'etern descans.
La mare del nen havia estat apartada a un racó obscur de l'estança. Al mig, el petit taüt blanc descansava sobre uns sacs blanquinosos de farina i absorbien la totalitat de l'esquinçada llum del magatzem. La mare del Grossman, l'avia del nen, a la dreta del túmul; a l'esquerra, la cadira buida on devia seure l'amo de la tenda, que ara no hi era. I als voltants, uns pocs seients improvisats sobre caixes i fardells. Fes-li un petó a la senyora Grossman -va dir-me la mare. I ella, l'avia del nen, va alçar el vel negre que li queia sobre el rostre. La seua pell era més blanca encara que la farina, tal i com si s'hagués maquillat amb la calç viva amb que soterren els morts. I les galtes feien olor a bava seca, a llavoretes de plàtan rondinejant suaument sobre l'aire càlid de la mort natural.
Ara, digues-li adéu al petit Grossman. La mare em va alçar. Li havien lligat al voltant del cap una llaçada. Li vaig fer un petó al front. I em vaig quedar ben parat en adonar-me del que veia que no veia. No comprenia qual podia ser la raó. I vaig sentir aquella inquietud punyent, opressiva, aquella por intransferible amb la que angoixava les nits de la mare, incapaç com jo era de conciliar la son amenaçada. I ara m'ofegava pensar el nombre infinit de nits que aquella imatge del que no havia vist al rostre del nen vindria a buscar-me, a demanar-me raons, a passar-m'hi comptes per estar viu mentre ell lamentava tot allò que mai no podria conèixer, veure, sobretot veure.
No conscient del tot sobre la importància del que s'havia de respectar, tot i no haver-ho dit ningú, però ben ensinistrat en l'absència de decisions pròpies, vaig adonar-me de la inconseqüència d'acostar-me al racó fosc on la mare del nen semblava adormida sobre el seu propi cos. Per què ho han fet? -li vaig preguntar. Però abans de que poguera respondre'm, la meua mare va estirar-me del braç, i desprès d'un parell de reverències vàrem eixir al carrer.
La calor persistia, tot i que la nit havia substituït el ball omnipresent de la sement de primavera. A l'ofec espiritual s'afegia, ara, un pes físic al pit, una certa dificultat a l'hora de respirar. Vaig començar a bleixar. Què tens?... No sé, mare, m'ofegue. Em costa respirar… Això són els nervis o la primavera, no et passarà res… Potser m'ha arribat la mort natural, mare… No digues ximpleries, fes el favor. Desprès no podràs dormir, i la tindrem… Mare, si em mor no me'n fareu el mateix que al nen dels Grossman, oi?... Te'n farem? Què vols dir?... ¿No em llevareu els ulls, veritat?... Què dius, ningú no l'ha llevat els ulls al nen… Sí, perquè, tot i conservar les parpelles, aquestes eren totalment enfonsades a les seues òrbites buides… No, i ara, és que els nens morts només tenen ulls per a mirar a déu… I aquella confessió em va trasbalsar profundament. ¿Com m'ho faria a partir d'ara per a demanar-li a l'altíssim que em deixés els ulls, que no me'ls furtés entrant per la porta del darrere si la mort natural prenia definitivament en mi el lloc de la música?
Havíem coincidit en un cafè -aquest nous locals, mig taverna, pastisseria i saló de lectura- de Leipzig. Era una d'aquelles poquíssimes vesprades que podia prendre'm una petita estona, entre l'assaig de l'escolania i les lliçons de catecisme, per a assaborir un bon cafè, fumar-m'hi la meua benvolguda pipa de lector mentre fullejava el diari, i oblidar-me dels rectors municipals i de la seua ben contrastada incompetència. Però aquell fanfarró que acabava de entrar, no hi havia ningun dubte, provenia d'Itàlia, i no només per les seues primeres paraules.
Cari amici, us hem llegat la nostra música i vosaltres la malbarateu en fugues i cantates imperdonables on la melodia llueix per la seua absència. Perdoneu, li vaig dir, però el mestre Haendel és, hores d'ara, el millor compositor viu d'òpera italiana… Vostè ho ha dit, senyor, d'òpera italiana. Tot aquell que no ens imita és abocat al fracàs… Potser té raó, però no em negarà que en Purcell o Rameau han fet alguna cosa de valor com a operistes, sense seguir el model italià… Però el seu públic és massa local, a la resta del món no l'interessa gens ni mica les seues cantilenes…
Bé, la conversa amb l'italià començava a ser una mena de batalla perduda. Semblava escoltar, però la realitat és que tot eren desviacions del tema principal que jo li proposava: el talent no en té, sortosament, lloc de naixement, pàtria adjudicada. Tot el contrari del que ell pensava. Al capdavall, i prou fart de la seua petulància, li vaig etzibar, al més pur estil de cretí cosmopolita i seguint-li el joc, que tot i el que m'agradava la música italiana, li trobava una falta de profunditat més que eloqüent, la qual cosa era demostrativa d'una generalitzada banalització de l'art italià. Cosa en la que no creia, per suposat, però que li proposava només que com a desafiament. L'italià va prendre-s'ho molt malament, ben a la valenta, tal i com jo esperava. Fins i tot començà a tartamudejar.
Això no n'és cert, encertà a dir desprès de molts tomballons, de tant i com enfurismat estava. ¿I què em diu dels Oratoris d'en Carissimi o del gran Alessandro Scarlatti? ¿I el dolce Antonio o el superb i malaurat Pergolesi?... Esperava aquesta argumentació plena d'autoritats incontestables, a la que jo hagués afegit alguns altres menys coneguts però igualment extraordinaris músics. Però vaig reblar el desafiament: la religiositat d'aquests grans mestres és pura opereta, teatre. Això sí que ho fan ben bé els italians, el teatre. A més, el millor compositor d'Oratoris torna a ser un alemany, en Haendel, sens dubte.
Va començar a tossir mig ofegant-se. Déu meu, potser m'havia passat punxant-li on més mal li feia. Les seues galtes començaven a enrogir perillosament, el seu pit s'agitava demanant-li afluixés la llaçada del coll. Vaig demanar-li al Hans una gerra d'aigua. Va fer-ne uns glopets i va millorar. De sobte, girant el cap violentament i dirigint el seu esguard al racó del fons cridà: això és un clavecí?... Sí, li va respondre en Hans. Puc?, afegí. I tant, li confirmaren a duo els dos.
Què li sembla el minuet?... Una bonica dansa, ben elegant i aristocràtica, li vaig dir… Creu possible parlar amb déu a través d'una dansa tan cortesana, tan superficial, tan banal?... Home, ho trobe difícil, la veritat siga dita… I començà a tocar aquella peça en sol menor que ell creia era un minuet. Té raó, li vaig reconèixer. Tindré que retractar-me. I com li diuen al seu autor?... Giovanni Bastiano Ruscelli, va dir. Caram, mai ho havia sentit. Ruscelli, Ruscelli… Sí, vol dir rierol… Ara ho entenc tot, vaig concloure. Bona vesprada, els nens i el catecisme m'esperen. I quan anava a sortir per la porta el Hans em va increpar: però no pot deixar-ho així, mestre Bach, diga-li la veritat… Deixa-ho córrer, Hans, només és un rierol d'un tal Bach.
Fa uns dies em va ocórrer una cosa força sorprenent, torbadora, si més no, i que de segur mai no em podré explicar. Tot just em quedaven uns fulls per acabar de llegir un recull epistolari del malaurat -mort prematurament als 50 anys d'un vessament cerebral- pianista canadenc Glenn Gould en edició de John P. L. Roberts i Ghyslaine Guertin per a Global rhythm editors, i traduït al castellà per Ferran Esteve. A mi m'estava resultant particularment interessant i plaent la seua lectura donada l'estimació i admiració que sento per un músic tan notable com en Gould, la personalitat del qual em produeix molta empatia, tot i no compartir-hi la totalitat de les seues opinions.
Veureu. A la pàgina 203, encapçalant-la, s'hi troba una breu missiva dirigida al cineasta George Roy Hill -el d'El Colp- datada el 27 de setembre de 1971. Li parla d'Escorxador cinc, una pel·lícula basada en la novel·la d'un tal Kurt Vonnegut, a la que Glenn Gould hi va col·laborar fent-li la banda sonora. Com que li manifesta els seus dubtes sobre les músiques més adients, en Glenn li dóna el seu telèfon personal per parlar-ne el més aviat possible, tot i que li apunta l'alternativa de trobar-se a Toronto en conversa privada.
I què vaig fer jo? Doncs trucar-li. Sí, ja sé, quina ximpleria, no? Però allí eren els dígits, què voleu, la imaginació és dèbil, molt més feble que la carn, sens dubtes. Vaig tindre en compte la diferència horària. Almenys no li donaria un bon ensurt al desprevingut canadenc o canadenca que actualment tingués aquest número, si és que algú ho feia servir encara, és clar. Com que aquesta diferència és de sis hores vaig intentar aquesta trucada d'ultratomba cap a dos quarts de sis de la vesprada… I el telèfon va sonar. Sí, a l'altra banda de l'Atlàntic. Ningú, però, el va despenjar. Bé, semblava que ningú no era a casa. Vaig fer una ganyota de fingit desgrat, un mig somriure, i ho vaig deixar córrer.
Eren al voltant de les vuit del matí següent quan el meu telèfon va sonar. Em vaig espantar. Horari de notícies dolentes. Algú és mort. O un accident greu o… mai no em deixaran tranquil els de jazztel, ono, o qui siga que déu els tinga a la seua glòria, però que em deixen en pau. Siiií?... Hola, sóc Glenn Gould, i he vist el seu telèfon a l'arxiu de trucades. Que volia alguna cosa de mi?... Eh!, com diu?... Que sóc el Glenn Gould i que vosté… Sí, sí, ja l'he entès, perdoni'm, comprenc el seu enuig, però em sembla que està portant la broma massa lluny, no? Potser estiga més que fart que la gent li faça trucadetes, però deuria haver evitat que ningú posés el seu telèfon a l'epistolari del Gould i no prendre's la cosa tan a la valenta. Quin hora tenen a Toronto, les dues de la matinada?... Sí, sóc noctàmbul. Tot el món ho sap. No sé de què s'estranya. El que no comprenc és que si no volia parlar en mi, qual va ser la raó de la seua telefonada?... Mire, em sap greu. Li demane disculpes novament, si és el que busca. Perdoni'm. No tornarà a passar -vaig afegir amb certa cruesa.
Senyor Calami -em va respondre- el que no m'ha entès és vostè. No som dos desconeguts. No fa tant li vaig enviar una carta on, tot i reconèixer el seu esforç, li confessava que aquestes històries que escriu sobre músics no em resulten gens interessants. Aquesta literatura fantàstica o apòcrifa, com vulga dir-li, té poc a veure amb la veritable substància de la música. Per cert, la carta de la que li parle és al recull, és la darrera, com és que no l'ha vist?... Vaig deixar l'auricular. Al dormitori vaig obrir el llibre pel final. Cert, allí era. Al senyor Lapsus Calami, i a continuació la meua adreça. Vaig tornar de seguida al menjador, ja la llegiria amb deteniment desprès.
Sr. Gould, no sé què dir-li. Senyor Gould, senyor Gould, que no em sent?… La línia s'havia tallat. Ràpidament vaig buscar el número i el vaig marcar. Només el silenci em va respondre. Sense adonar-me del que feia vaig dir de sota veu: gràcies, l'estime. I vaig penjar. Potser a l'epistolari del Gould tots acabem trobant-ne alguna carta personal, fins i tot íntima, tal i com passa quan escoltem les seues interpretacions musicals.
Només volia escriure una bella i expressiva romanza d'òpera, però sembla que alguna cosa se me'n va anar de les mans. Sóc a Cannes, a l'hotel Majestic, on habitualment em recloc per a compondre. Uns altres ho fan als monestirs, o a la seua pròpia casa, però jo trobe molt més interessants els hotels. Treballes a la teua habitació i quan no saps per on tirar o estàs ben cansat baixes al bar de l'hotel i entre whisky i ginebra fas un compàs d'espera d'aquells que són d'allò més que necessaris, els compassos que deixen el teu esguard lliure per mirar el món amb un seguit d'observacions puntuals que només en aquests bars, on la intemperància de l'amor és fa més obvia, són possibles.
Només volia escriure una melodia amb cert encant, que donés alguna continuïtat a l'Allegro malinconico del primer temps de la sonata de flauta, però a l'observar aquell rostre de nen gran fregat pel besllum de la platja vaig sentir una preocupació aliena. Una inquietud compartida. Potser eren els seus ulls massa oberts, expectants de qui sap què. O els seus dents de neu, incapaços de retreure's rere els llavis ben dibuixats, gairebé de donzella. O els desnerits dits que no sabien ben bé què fer amb el paquetet de cartes lligades amb una previsible cinta rosa de seda.
Només volia escriure una cantilena bonica, però aquell somriure entremaliat del jove al fons de la sala, la jaqueta del qual era massa gran per al seu cos adolescent, i la seua corbata pitjor nugada, varen esvair d'un cop totes les meues banalitats. Sempre he tingut una sensibilitat desperta per a percebre aquestes tragèdies quotidianes, aquestes coses que marquen l'ànima amb el pes del temps. Alguna cosa se'ns escapa que mai no tornarà.
I llavors varen entrar. Un matrimoni de París i els seus dos fills, xic i xica. El model perfecte, diríem. Varen prendre taula prop de mi, un parell més enllà. Demanaren al cambrer. Ella, vi blanc; ell, ginebra. Els nens dos gots de llet. Ella va encendre una cigarreta, ell reviscolà la seua pipa. Els nens miraven els fums confosos dels pares. Però el jove havia iniciat, al seu torn, el camí que no en té de retorn. En arribar a la seua taula i amb una reverència prou afectada li va oferir el paquetet de cartes a la dona. Potser li agradarà llegir-les, madame -vaig sentir. Ell, que estava d'esquenes al jove, reaccionà amb certa tardança i només quan ella li demanava explicacions amb els ulls. Què fas ací? -va dir ofegat pel fum del tabac, alçant-se violentament i fent caure la seua cadira. Però el jove, encara amb el somriure glaçat, tal i com si fos l'inici d'un plor, ja havia pres el camí de la fugida.
Tots tres eren de París, ara ho veia clar. Però el que no podia comprendre era la necessitat d'escenificar a l'altre costat del país, i només per a mi, aquest passatge de com l'amargura de l'amor traït és converteix en una dolça desolació de sons.
Un acord de sèptima disminuïda és una mena de salconduit que et permet dissoldre les fronteres, les duanes, els rius que separen els homes i les dones. Pots fer-lo anar allà on desitges; la resolució, però, és cosa teua, i n'has de buscar-la el més aviat possible o mai no trobaràs la pau que esperaves. A vegades, però, aquest tipus de ponts a l'inrevés del món venen a per tu des de ves a saber on, i aniquilen tota esperança al teu minvat pòsit de previsible futur. Allò que ensumaves hauria d'haver passat queda totalment suspès, indefectiblement ajornat sine die, sense temps, sense espai. I tot plegat reduït al dictamen només enunciat, no, sentenciat, pel petit gest d'una mà que endreça els fulls que algú ha deixat descuidats damunt la taula. No era el que ella havia de fer, el que ella estava destinada a fer, i d'això el seu encís insubornable. Som el que no som.
Érem allí. Celebràvem l'aniversari d'aquell homenot el nom del qual ja l'he perdut per sempre a l'oblit. Jo havia estat invitat com a mera comparsa. Només perquè Clara, la filla talentosa del vell Wieck, la famosa nena prodigi del piano, s'havia entestat en tocar una de les meues peces, Les Papillons. I jo deuria saludar humildement mentre l'aplaudiment a la Clara durés. I allí estaven, al seu torn, els fulls. Unes boniques quartilles de color suaument verd amb marges imitant unes fines varetes d'ametller daurades i rematades per l'escut d'armes en escaquer del cognom oblidat, i on els invitats signaven les seues felicitacions i bons desitjos per a l'amfitrió. Hi havien dos muntonets. A una banda, els disposats a rebre les lloances: a l'altra, amb una delicada pinça de nacre amb folre interior de seda blau obscur, que els hi feia de suport, aquelles targes que ja havien estat utilitzades per paraules tan buides com ben dibuixades. Però la seua alineació era, evidentment, de circumstàncies.
I heus ací que Clara no va quedar al marge d'aquelles circumstàncies. Quan el seu pare acabà la dedicatòria, ella mateixa va afegir al cantó baix esquerre unes paraules de salutació. En acabar, va obrir la pinça i alhora que introduïa la seua pròpia felicitació va alinear perfectament la resta que allí era. I aquest gest inesperat no era sinó un portentós acord de sèptima disminuïda, la solució del qual encara no sabia què direcció prendria. No sabria dir-ne com és que m'arribà aquell so de sons que m'obria una porta inquietant a quin abisme. Qual el seu lloc d'origen, qual la seua veritable destinació. Però allí estava per a desfermar-me una passió de la que jo encara no havia estat conscient. Un sentiment que barrejava l'admiració per la seua delicadesa descuidada, una generositat que a punt va estar de fer-me plorar -el que no és gens normal, ho reconec- i un amor que s'amagava al rerefons dels meus posats més pretensiosos, d'una maduresa i experiència que mai no tindré sinó com a músic. I potser tampoc.
Vaig dubtar. Era la primera vegada que em torbava dirigir els meus ulls directament als de la Clara, tot i que ella va somriure'm plena d'innocència en adonar-se que havia estat l'únic testimoni de la seua entremaliadura endreçadora. Aquella complicitat totalment charmant va comprometre l'antiga relació de germà gran que jo havia cregut fins aquell moment com l'única possible. I aquesta mena de captivitat dolça que canvia per sempre mai els fets que tu donaves per consolidats i els éssers que els constituïen, potser té la màgia distingida i feroç de l'amor, però també la incertesa dels odis que un cor tan confós per la vida com el meu pot arribar a generar. Jo només sóc la meua música, no sóc res més; poca cosa tinc a perdre més enllà del que mai no arribaré a compondre. Ella, sí en té a perdre, i molt. Potser acabe penedint-se amb la fúria mai confessa d'una gossa enrabiada i ferida tot i no saber ben bé el perquè d'aquests sentiments foscos i volubles com l'acord que tot ho va iniciar.
