dimarts, 27 de maig del 2014

I tot era el seu somni

"Ella dormía el mundo"
(Los sonetos a Orfeo, R.M. Rilke)

Va ser el seu cos que m'obligà a deixar al marge totes les prevencions. Només el seu cos. Petit, delicat. Lleument impur de bell nou dins el vestit negre sense mànegues. Aquelles cames dolces, de les quals les cuixes s'afegien a l'interior de la faldilla com si d'una nina es tractés. I del cos, la seua galta dreta, el seu pòmul suau, gairebé infantil, i el començament d'aquella boca dibuixada definitivament per déu. Dels ulls només tenia que imaginar-me'ls. Del somni érem al llit. I en mi dormia. I del llit, jo mirava aquella jove gitada del seu costat esquerre, vestida de negre i recollida de cames. Vaig gitar-me al seu darrere, cercant meticulosament l'angle exacte de la seua cara prevista, el miracle del meu amor.

No hi havia de passió als meus gestos, al meu esguard, i la intimitat va ser més profunda que l'abisme càlid de la seua nuca, l'olor suau de la seua son sobre el naixement dels cabells. I tot era el seu somni. Vaig apropar la meua galta a la seua, quasi a punt de frec, però sense tocar-la. Vaig imaginar el bes tendre de la seua pell, però no hi va haver de contacte, i la intensitat va superar qualsevol realitat física, com si la frescor d'un llençol d'aigua lliscant per les pedres perdudes del temps fos més avivadora als ulls que als dits.

Vaig quedar-me tot quiet, amb la respiració reduïda al darrer hàlit d'un moribund. De fet, m'impel·lia el desig d'adormir-me amb els ulls oberts, quasi mort, tot jo resumit a la darrera mirada sobre la noia delicada, tan confiada com era a l'involuntari somriure que s'arrelava a les comissures dretes dels seus llavis. Acaronar-me'n sabent-ne que encara no hi havia massa dona sota la línia adolescent de la seua pell. Acaronar-me'n, i no mirar-li els ulls, no fos el cas que sota les seues parpelles de cera reconegués els meus. Als seus peus desprevingut.

E.G.

dilluns, 19 de maig del 2014

La plus que lent


Aquell pensament era un record lent. O ben bé la calmosa imatge era el propi pensament tot just abans de convertir-se en record atrapant-ne el seu sentit més profund. Un pensament sucós, ple de tots els sentits amagats de la vida, de tots els sabors oblidats d'un passat inajornable. Com un mos de fruita saborosa al qual trobem la felicitat rodona del bes d'un raig de sol al sobre dels nostres ulls encara cecs: la pell vellutada del pit que ens va nodrir i que ens va treure el primer somriure de resignació. La carn molla d'una generositat induïda per la tendresa d'un bes sense llavis i morós, d'una abraçada al seu estat prenatal. La blancúria del dematí esmicolant-se a les cortinetes del menjador on la tardor amb prou feines donava les seues primeres passes d'infant al carrer. I per l'escletxa de la finestra el vent suau d'un estiu en retirada s'acomiadava del nostre front savi d'ignoràncies, innocent de saviesa, tal i com si a la vorera espinosa d'un roser fregàrem la mà d'una carícia i ens adonàrem del que vol dir la paraula frontera, suspesos per sempre més fins l'arribada del darrer somni. Aquell que va endur-se amb el vent suau i aprimat de la primavera, tal dia com avui, la lentitud del dematí blanc, l'abraçada i el bes que no eren, la tendresa de la resignació i el somriure sorn de la pell, el raig saborós i la felicitat del sol parsimoniós al sobre d'una epifania, el passat esponerós de vida amagada, la profunditat del defugir estant, el pensament feble d'un record triganer, aquell que només ens va deixar la cadència pausada d'un oblit que, en arribar, tan sols podria significar haver-hi travessat l'última frontera. Mentre, hi és el pensament tranquil, el record lent, la mare.

L.C.