No. Aquell
carrer no acabava enlloc. Llavors, per què el trepitjava? Què hi feia jo en
aquell lloc del temps? Què buscava al seu rerefons, tot i la seguretat d'una
eternitat de llambordes? A més a més, les cases baixes que la flanquejaven,
lluny d'apaivagar, gràcies a la seua modèstia, el meu esperit, afegien la
certesa d'una inquietud descomunal a la que no volia o podia posar-ne paraules,
nombrar. És la pitjor cara de la por. La que no té nom, la que no pots
verbalitzar.
Em va estranyar, però, la total absència d'olors. Veia
perfectament el vent furiós de la maregassa que no veia, i, tanmateix, ni la
més lleu fulla de l'únic arbre de la calçada s'aventurava a moure's. Quina
quietud més ofesa, vaig pensar. El sorollet tranquil·litzador de les meues passes
m'acompanyava, però hi va arribar el moment en que temia algú es molestés per
profanar aquell silenci de foc amagat, de cendres a l'aguait, que ni tots els
vents de la rosa podrien escampar.
I vaig descalçar-me els peus.
L'alliberació va ser instantània. Heus ací la quimera, em digué un llampec de
pensament. Ho vaig comprendre ple de dubtes. Aquells homes que no hi veia, que
no hi eren, que no em volien, aquestes gents humils, pobletans de mar,
pescadors de perles escamoses, rebutjaven, potser, els meus vestits de senyoret
benestant, de fill de bona casa. Vaig deixar les sabates i els mitjons a un
racó de la vorera, sota l'ombra de l'arbre.
Al seu damunt la jaqueta i
l'armilla de pany anglès, el barret, la corbata i el bastó recolzat a la socada.
Ja no podia ofendre ningú. Vaig seguir carrer avall o amunt, no sabria
dir-vos-en. Feia hores que caminava i m'agradava creure que aquell capvespre
tot just encetat era jo qui ho governava, i que el cel obeïa de bon grat les
meues més íntimes impressions. Va cridar la meua atenció la campaneta d'aquella
tenda d'efectes marins. Al seu mostrador hi havien de totes les mides. Quina
casualitat!, eren de la fàbrica de l'avi, Dancausse S. L. Vaig cedir a la
temptació d'entrar a la tenda, però era tancada. Un paperet a la porta donava
notícia de la defunció d'un familiar. I en aquell moment vaig sentir l'aigua
movent-se per l'albelló.
De vegades passa. Al costat del mar l'aigua aflora
amb la força d'un crit d'amor. I el barranc va creuar el carrer. Ara no us
podria dir la raó, però vaig sentir la necessitat de trepitjar l'altra vora.
Com que no hi vaig veure barca alguna, vaig desvestir-me amb la paciència d'una
geisha servint el te de mitja tarda,
d'una crisàlide cercant la seua última aparença de papallona. I al damunt del
farcell de roba vaig posar el rellotge heretat del meu pare. Sí, carrer avall
m'esperava la mar gruixuda com un retrobament sense retornament.
He arribat al convenciment que les meues excursions a l'extraradi deixen en mi un pòsit de solitud profunda i malaltissa. No sé fins a quin punt la intensitat assolida, en sentiment tan punyent i dolç alhora, pot beneficiar la meua música. De fet, si m'aventure entre gents estranyes, a la recerca d'un caliu tan difícil de trobar als de la meua classe, la conseqüència habitual és un encís simulat sota els migs somriures i les complicitats afectades. Per què deuria ser d'altra forma? Per què, aquells que durant varies generacions hem gaudit d'un plat de calent a taula, dia sí i l'altre també, ens creiem amb el dret de ser font d'un interès singular entre aquells altres que han patit la fam del que només ha pogut menjar per sobreviure?.
Tot plegat, una mena de mala consciència acaba en uns bitllets caiguts al dintre del pomell de flors del que ella trau la més grossa. És del color de la sang negra o de la neu blanca del desinterès. La penja sense més cerimònia al costat esquerre del seu monyo i el llum de la veritat il·lumina la seua vida. És una nena que d'ací un parell de capvespres semblarà una anciana. Aquestes dones són flors d'un dia, desfullades d'horabaixa entre deixalles orinades i herbes trepitjades d'un desig intermitent i furiós. Sí, damunt de tu només les flors, benvolguda.
I jo mire de dir-ho als quatre vents amb la boca tancada. Heus ací la melodia enganyosa, la paraula que tot ho dissimula, la veu com un cant encisador de sirena. I el piano en un contrapunt impossible. El piano que no sap mentir. Les seues harmonies de arestes feridores, tallants com els vidres que als descampats se'n recorden dels grits ofegats de les donzelles sotmeses i les libacions necessàries per a l'ofensa. Això fa aquest piano que conta, farcint el cant de la dona obligada a ser sirena damunt la terra, l'altra cara del plaer cec de tendresa.
No et vagis ara -em va dir. Espera, tinc una cançó per tu. Quina pressa teniu sempre els homes. Passeu de la passió al bes anònim en buidar el ventre a la molsa incerta de la nit tot just començada. Espera, espera -em repetia. Pense que t'agradarà sentir aquesta tonada que les dones de la meua família venen cantant fa molts anys per mirar de retenir als seus homes, i que un mariner li va ensenyar a la rebesàvia de la rebesàvia desprès d'haver-la sentit cantar a les sirenes dels mars del Sud. Espera, escolta'm. Com a mínim deuries posar l'orella al meu cor una volta a la teua vida. Saps?, les flors som com els cignes, el nostre millor aroma el tenim tot just acabar el nostre darrer cant.
