M'agrada el començament de les coses. M'agrada el dematí del món, pel que significa d'un cel quasi blau que clareja i trenca l'obscuritat dormida de la nit. M'agrada l'alba, perquè sembla, com si fos l'altra gota d'aigua del famós parell, el començament de la nit, aquell moment conformat per un seguit d'instants que va dels blancs de llet vessada per tot arreu, als fanals grocs que acaben dominant els esguards mentre esmicolen el blau del cel.
A vegades pense que la bellesa d'aquesta ciutat, d'aquest petit tros a l'abast dels meus ulls, només depèn dels besllums, de les coloracions equívoques entre el dia i la nit, i de les pinzellades impressionistes que els lluminosos i la tristesa urbana escampen per les voreres mullades del capvespre. De fet, a ciutat no trobe la bellesa de les formes, les harmonies d'estructures conciliades. Tot s'acaba reduint a les comptades possibilitats que la llum té de saludar-nos. De dir-nos: encara estic viva, ajudeu-me.
Plou a la ciutat del que cadascú sap el nom que li pertoca. Però només cau una polvorització de sec perfum d'aigua que ofega, però, les esperances d'un daltabaix torrencial. Obro les finestres a l'aire turmentós. M'agrada que la pluja, massa lleu però, esquitxe la sobretaula d'hora canviada. La llum de la nit nova entra a casa pel got amerat, mig ple de cervesa, mig buit de set, per l'ampolla mig oblidada, mig insultant de besllums gairebé blaus, gairebé morts. M'agradaria plorar. Drenar tanta melancolia amb llàgrimes. Però no puc.
Perquè n'hi han tristeses enganxoses. Tristeses més pegalloses que la brea, que les mentides que ens diem per poder seguir respirant. Tristeses amb memòria, amb més records que els ulls d'un gos abandonat. Tristeses del dia desprès. De quan vaig adonar-me que mai no podria viure sense ella. Sense aquesta prolongació del cant. Una mena de conciliació entre l'esòfag i els budells, entre el que diem i el que sentim, amb només tres botons, i de lluents reflexos quasi blaus. El dia que el meu pare va dur-me la trompeta vaig comprendre el que significava el començament de les coses, l'amor. I el desencís de la plenitud que no retorna, del malbaratament de temps que és la vida, la malversació de vida que és el temps. D'una lucidesa que vaig viure amb la intensitat dels perdedors. Flirtejar amb el desastre és una obscenitat. Només al foc rau el blau de la flama.
M'agrada el dematí de les coses. La passió insubornable. L'engany conscient que suposa creure en quelcom que semble de sentit més sòlid que la quimera. L'esperança d'una felicitat mantinguda. Creure't que podràs abraçar el pare, besar la mare, perquè avui has fet allò que mai no vareu fer tots plegats, tot i desitjar-lo. Només era l'instant del començament, el quasi blau de la flama, l'ànima de la música, la indeclinable necessitat de morir per a ser, aprofitar la bellesa dels altres per a parlar de tu mateix. Transformar la vida en alguna cosa que no hi arriba, però gairebé sembla un record. Quasi blau, quasi tu, quasi jo.
Havia arribat a París amb vanes esperances. Ara me n'adone. Tot era insistir-li al mestre Ravel: vull aprendre el que no sé. Entre vostès em sento com un músic passat de moda. Un romàntic esquifit. Un que no sap sinó fer-ne boniques melodies. ¿I li sembla poc, monsieur Gershwin?. No sabia com interpretar les seues paraules. ¿No n'era poc fer-ne una bonica melodia; o no era poc per mi, que potser aspirava a massa coses, i ja en tenia prou amb estar on estava gràcies a les maleïdes cançonetes? Però no m'atrevia a preguntar-li-ho directament. Temia que la seua resposta confirmés les meues pitjors previsions.
Li duia els meus treballs d'orquestració. Què vol que li diga?, era la seua única resposta. Com devia de prendre-m'ho? ¿Volia dir-me que ja tenia prou domini de l'orquestra i una imaginació instrumental desperta, o més bé devia llegir entre línies: pa' qui és i com li diuen, ja li està bé. Però és el cas que el refinament al que el mestre Ravel havia arribat a les seues composicions orquestrals era indiscutible. Havia elevat el color musical, el timbre, a la categoria de protagonista principal. I jo volia saber com és que es feia.
Jo sóc així -va aclarir-me en Ravel- una mena de prestidigitador, faig jocs de màgia amb els sons, ho va dir Debussy, no sense una bona dosi de verí, és clar, però tenia tota la raó, sóc així, no ho puc evitar. Per què busca imitar-me?, em va confessar. És que per mi aquest charme és el més important de la música, -no vaig saber sinó dir-li. És que vostè ja n'és charmant, benvolgut George. Per què creu que sempre ens en recordarem de Schubert, pels seus inacabables rondós, pels seus previsibles imprevists, per les seues ocioses construccions formals? Ja li ho dic jo que no. Sempre el tindrem present per les seues melodies d'encís inapel·lable, insubornable, davant les quals no podem sinó agenollar-nos i donar-li gràcies als déus, tal i com Debussy deia hauríem de fer tots els matins del món amb Bach, sense verí. Ell, el Schubert, era així, i ho va comprendre, si més no, des que tenia catorze anys.
Al costat del Sena, camí del Ritz, anava rumiant-me tot el que m'havia dit monsieur Ravel. Al final de la visita, i amb un mig somriure, havia afegit: farem una petita prova, estimat George. Li done només tres notes: do-re-la. Poca cosa, ja ho sé. Amb aquestes tres notes, però, han començat desenes i desenes de melodies al repertori gregorià. ¿Seria capaç de fer-ne una que no ho semblés, una oració, vull dir? Faré el que puga mestre Ravel, li vaig contestar. A l'endemà li la vaig portar.
I de sobte els carrers de París eren amplies avingudes sota el capvespre d'un sol lluent d'acer com una poma d'esperança i no de perdició. I l'home jove del barret no podia caminar sinó moure's al ritme del ball d'una cançó d'amor que l'havia posseït, com si la vorera no fos l'ociosa forma de la solitud extrema sinó la catifa dels somnis perduts. I la noia de la faldilla d'escuma i els llavis dibuixats al lluminós donava voltes entre els arbres ensinistrats amb l'elegància natural dels besllums de Central Park, buscant l'oposat costat de la catifa dels silencis compartits amb qui mai no havia conegut. I va complir-se el sortilegi del nen. Del rerefons de la història tres notes, només tres notes, pètals d'una flor desconeguda, havien estat el començament de tantes i tantes pregàries que a hores d'ara els déus havien decidit per fi regalar el seu fruit amagat per mirar de compensar l'esforç de viure dies i dies de desolacions i quimeres, hores i hores de malsons i éssers estimats que ens diuen adéu sense saber on van. Petita recompensa, però essencial, pel sofriment de l'aventura humana, de les vanes esperances, de la irrenunciable necessitat des charmes.
no sé fins
a quin punt ets conscient del que remous demanant-me raons d'un lloc que per mi
significa una de les històries més colpidores i estranyes que mai no n'he
viscut. Em preguntes si sé de quin llac es tracta. No només reconec l'indret,
Lapsus, també puc parlar-te de la noia i la roca. Ans de continuar, però,
dir-te que sé de la teua reconeguda inconsciència, és a dir: dius el primer que
et ve al cap sense adonar-te que pots ferir els sentiments més íntims amb la
teua proverbial falta de tacte i la no menys inveterada inclinació que tens
pels paral·lelismes apòcrifs. No t'ho prengues com a una admonició, sé de la
teua absoluta falta de maldat, però deuries pensar dues vegades el que escrius,
com ho escrius i per qui ho escrius. Pren-t'ho com consell d'amic. Són un
grapat els que et tenen ganes aquí. Tu mateix. Bé, només pels fets insòlits que vaig
experimentar al llac pantanós proper a la teua ciutat, València, camí de
Barcelona, i que tu et vares encarregar de fer públics, és que faig l'esforç de
reviure el que ara t'escric.
Era l'agost de 1877. A petició d'un vell amic, havia acceptat una
petita gira de concerts a Suïssa amb el propòsit de recaptar fons per a un asil
de vells músics. La meua vida havia patit un daltabaix espantós -feia gairebé
vint anys, i encara era ben viu- per la sobtada mort dels meus fills Daniel i
Blandina amb una diferència que no va arribar als tres anys. No és el moment de
fer-ne relat amb els greus dubtes d'ordre espiritual i moral que em varen dur a
professar certs vots religiosos, però almenys podràs fer-te una idea com de
depressiu era el meu estat d'ànim llavors.
Per als concerts programats, vaig
rescatar les peces dels Anys de peregrinatge
dedicades a aquest país de llacs d'extenuant bellesa i rellotges de cucut. I
amb la música, vells records de la infantesa dels meus fills que encara ferien
l'ànima. Sembla que no tot era perdut al meu dintre. Amb Al llac de Wallenstadt vaig somriure de nou
amb l'estupor que les ones de la riba varen produir als ulls de Marie d'Agoult,
llavors la meua amant, mare dels meus fills i amb la qual vaig fugir -ella era
casada- cap a Ginebra on vaig ser professor del Conservatori. No és possible,
Franz, si sembla el mar, deia entre espantada i divertida. Quin retrobament amb
els meus fantasmes particulars. Va vindre'm al cap un dels desitjos mai no
complits de la Marie, visitar el llac de Sils-Maria, del qual li feia gràcia la
coincidència onomàstica. Per una determinada causa o per qualsevol altre motiu,
el cas és que mai no varen fer la visita mentre hi vivíem. I vaig pensar que
d'aquest agost de 1877 no passaria. Seria una mena d'homenatge a la Marie que
ens havia deixat el cinc març del darrere any, el 1876.
Tenia raó la
comtessa, la mare dels meus fills, un llac amb nom de dona, i més si és diu
Maria, ha de ser excepcional. I ho era, i tant. Ja t'he dit que de vegades
tanta bellesa aclapara, et deixa anorreat. Potser el meu esperit era de temps
procliu a l'embadaliment, ves a saber, però allí estava jo, assegut a les
pedres, i completament absort per la immensitat d'un espill que posava el cel a
tocar dels dits. I un vell poema em va vindre a buscar:
O lac! l'année a peine a fini sa carrière,
Et près des flots chéris
qu'ell devait revoir,
Regarde! je viens seul m'asseoir sur cette pierre
Où tu
la vis s'asseoir. (1)
Potser hagués quedat transmutat en una roca més, si
uns petits sorolls no hagueren distret aquesta momentània perduda de la
consciència física. Una noia lluitava per enfilar-se al damunt d'una roca amb un
llibre en la mà. Senyoreta, senyoreta, vaja en compte, no llisque vostè, mire
que les aigües dels llacs són traïdores. ¿Em sent, senyoreta? ¿Li ajude a
baixar?... Tranquil, monsieur Liszt, no
patisca, sé el que em faig… ¿Em coneix, senyoreta?... I, obrint el seu llibre,
va llegir-me els següents versos, que sempre recordaré:
Podria dir-te
Francesco,
Francis, Francesc,
potser Francisco, François,
i no sabries
recordar
el meu rostre, el meu nom,
el dia que vares marxar.
O molt
distreta dir-te Franz,
i seriosos dubtes tindries
per poder-me precisar
les
dones i els dies
que a dojo vares solcar.
Segur, però, que si et
dic
alguna cosa com Ferencz,
el teu pit, arronsat de nit,
pregarà: mare on
ets.
Però si t'anomeno pare,
sabràs no només qui sóc,
sinó el que he
vingut a…
L'esguard se'm va fer fosc, i sembla vaig perdre la noció de la
realitat. Em varen retornar al món dels vius les campanades de l'església de Sils. La xica no hi era,
és clar. El llibre, sí. Un llibre de poemes amb les fulles buides. Aquella
mateixa nit vaig compondre el nocturn per les campanes que ressonaven al meu
cap amb el dolor d'un temps recobrat ple de buidor. Tal i com li vaig confessar
a Lina Ramann, anys desprès: "duc una profunda tristesa al meu cor que de
tant en tant esclata en sons". Atentament,
F.L.
(1) Aquesta estrofa pertany a un poema
de Lamartine intitulat Le Lac.
D'antuvi, va
semblar-me casa meua. A Nàpols, el sol també busca l'horitzó d'aigua per
adormir-se. És ben curiós, però, que el crepuscle napolità és ple a vessar de
cançons d'amor amb coloratures i tota
mena d'ornamentacions, de lluminoses i vespertines o nocturnes demostracions
vocals, de passaggi que freguen el
ridícul més espantós si no fos pel que jo anomene l'honestedat del titot, del
gall dindi, que no pot sinó vanar-se, és la seua naturalesa. Què diferent el
capvespre a ciutat blanca. L'esponerosa sensualitat dels núvols trencats de
sang a l'amarada carn anònima de l'amor napolità, del seu estiu calcinat de
passions i flames sonores, es transmuta en la dolça tristesa d'una intimitat
complida però mai no sentida ni sostinguda a Lisboa. Massa enyor. Intente
esbrinar la raó que separa dues formes tan distants d'entendre el bes. ¿Només
la mar sobirana té la resposta?
De llegendes parla el mar amb la facilitat
que una xarxa enreda els peixos més inversemblants. Tenim herois marins, homes
i dones de mar, pescadors de perles i somnis, ànimes errants, amors de port
desconegut, sirenes d'assassí cant. Tenim vaixells de tota mena, nàufrags que
estimar i odiar, tresors bressolats per les rimes més musicals, galernes que
representar als millors teatres d'òpera. I de tot no em queda sinó la lleu sensació
que la mar oceana n'és millor escenari que la mediterrània per a les grans
tragèdies cantades. ¿És aquesta la raó del mar?
Li ho vaig preguntar a la
noia. Potser no entenia el meu escàs portuguès, farcit com era d'Itàlia i
mentides. Sí -li vaig insistir-, cada vegada que ets als meus braços el temps
demana perdó d'existir, tal és la meua desesperança, saps què vull dir? A
vegades un lleu somriure n'és la resposta més cruel. I els seus llavis de
matinada, ara me n'adone, la frontera que mai no traspassaria. Adéu, Ofèlia,
Nàpols m'espera, el meu pare és mort. I el retrobament amb el Vesuvi va
aclarir-me la raó del mar.
Com era el costum, la missa de rèquiem d'un músic
com el mestre Alessandro Scarlatti va congregar els millors cantants napolitans,
és a dir, els millors cantants. La natura del gall dindi lluitava per amagar-se
rere les circumstàncies. Però al Christe
eleison, aquell castrat va desfermar la caixa dels trons. El seu pit de
titot va obrir-se, i les seues piruetes vocals embogiren el públic que
interrompia el seu cant amb víctors i aplaudiments. I ho vaig comprendre. La
profunda tristesa mediterrània es reflecteix a la lluentor més desesperada. Una
luxúria del dol. Una tragèdia pudorosa que no vol mostrar-se sinó en rialles
desmesurades. Aquella nostàlgia lisboeta era l'altra cara de la lluna, la raó
fosca i oceànica dels plors.
porque es la demostración de otro
infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño
poeta infinito, Nova York)
Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia
i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.
Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.
¿Sents? ¿T'arriben
els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu
aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu
sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels
amants.
Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no
els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.
F.P.
Per respondre a aquestes qüestions crec que tinc el sentit correcte: No sents tu als meus cants, que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)
Ell no ho sap. Encara no ho sap, i potser mai no ho sabrà del tot.
És baix l'arbre, el seu arbre. El magnolier que els déus varen plantar abans
del dia abans. En aquell temps, les Hespèrides passaven l'estiu a l'occident
del món. El seu jardí començava al meandre -avui sec- que rodejava el suau
pujol dels homes, i s'allargava fins la mar incerta dels poemes i els vaixells
perduts d'orient. Baobabs i araucàries flanquejaven l'Avinguda. Trepadores
infinites del Babel abandonat i flors d'amor penjaven els seus pètals de mort
fins l'ombria de saborosos fruits i traïdorencs vins i deesses. Palmeres
gegantines i discrets magnoliers, tolerants aixoplucs de venidores febleses,
regalaven la protecció de cepells i baladres esponerosos al retrobament
balsàmic del futur no desitjat.
Ell no ho sap, però. És massa petit i prim,
de poca carn. Fi esquelet de nina al canell. Pot estar a la gatzoneta -tot i no
ser una nimfa- les hores perdudes. Furga, amb el palet, la terra humida del
jardí. La fulla encartonada del magnolier és arreu encatifant-li els records.
Potser la mare li deixe el pinxo de recollir fulla morta. Serà l'enèsima sessió
d'esgrima. Ara no. Ara és a terra, de cames, espantat. Espantat pel revés de la
falguera i els seus ulls de peix mort. Arranca una. Posa els dits polze i índex
baix del tot i tira amb força cap amunt. Les fulletes van quedant-li als dits
fent flor de margalida verda. Mira la flor i no la desfulla. Llança els pètals
de l'amor nouvingut i conserva la vareta. Trenca un parell de trèvols i els
mastega fins a les fulles de la baralla. Un parell més. Li agrada la seua
aspror avinagrada. Li grinyolen els dents. L'esparreguera borda té espines de
rosa i fulles de regal amb cel·lofana. Les boletes negres de la llavor van directes
a la butxaca dels perdigons i el canut. I la sang del dit, als llavis d'un
conte de princeses. Tanca els ulls i el somieig li obri el món. Canta l'au del
Paradís i la resta d'ocells deleren retenir els sons.
La llavor roja del
pinyó de la magnòlia ni la toques. Però ell li passa el dit per la lluenta i
tibant pell carmesí. Olora el pinyol de nerviós flaire repel·lent. Té por. Tot
comença. Li dóna un parell de colps amb la pedra de punta. Veu el moll de l'os.
L'escampadissa nerviosa i àcida l'impregna. Llança el trencat i verinós robí al
rerefons del mur enjardinat i els ulls verds del gat negre li fan ociosa
admonició. Té raó la mare. És un verí, el pinyol, de nen mort al fullam d'un
conte, al marge d'un camí, al fons herbaci de la sèquia fonda del costat, i un
home s'allunya a les fosques amb les homicides mans amagades a les butxaques
plenes de caramels. Veu les cales. Toca aquell dit groc del lliri envoltat de
només un pètal blanc amb guarnició de verds ganivets tous reflectits a l'aigua,
i el seu li queda tot de polsim de papallona. Els geranis li avorreixen.
Aquestes fulles que volen ser flor i aquesta flor sense el misteri laberíntic
de la rosa i el clavell. Enganyosa planta, que en pomells i floreres enlluerna,
però en la intimitat decep l'amor apressat. Ni tant sols pots xuclar-li el
nèctar, tan deliciós al gessamí o la celinda
-la xeringuilla, aquesta mena de mestissa filla de gesmiler i tarongina.
Els pètals de la magnòlia
s'oxiden de coure, lleument deshidratats ja exhalen l'agror del que la nit
passada va ser narcòtic perfum i impune assassí de nenes. En caure, només
conserven la ivoriana aparença una breu estona. I si toques la seua pell, li
quedarà estampada la petja dactilar com si fores un lladre. Tenen alguna cosa
de piano antic i lliçó de música esvaïda. Tenen alguna cosa de la carnositat
dels cucs que viuen sota terra, la morbositat dels cossos anellats en moviment.
A hores d'ara, el nen duu els genolls plens de brutícia. S'escup als dits i
els hi refrega allà on més empastifat li sembla. S'ha tacat lleument els
pantalonets curts i la camisa blanca, sempre blanca, com un càstig d'impossible
immaculada. És dempeus. Al seu costat, el cactus que el pare va plantar el
mateix dia que ell va nàixer. Compara les alçades fugint-li les punxes. Fa
temps que l'esquerp vegetal li guanya, però ell no perd l'esperança. S'estira
al graó de pedra. Potser dorm amb els ulls oberts, com les belles princeses
adormides al bosc. La fronda del magnolier és el cel protector del seu esguard.
Potser espera el bes que el desperte al jardí que occident va perdre. Potser
algun dia vindrà la princesa valenta, i lleve la magnòlia desmaiada al got,
aquella que li pren la vida. La teranyina que l'envolta qual fulla de lliri
d'aigua i ha fet d'ell una minúscula gatzoneta.
Ara pensa si aquella noia potser
tindrà els seus ulls. I té por, però dorm. Li arriba el perfum vivificador de
la marialluïsa. Però no sap despertar. La flor amazònica de la magnòlia el
posseeix. Algun dia llegirà, com un retorn de cucs oblidats, aquell llibre
d'Alain-Fournier que ara desconeix. I sabrà de la saviesa del magnolier. Molt
desprès, però, de que els homes abaixen del pujol i, a poc a poc, però amb
avidesa, parcel·len el Paradís. El nen viu la metàfora; la realitat s'imposarà,
però, amb llàgrimes de cocodril. Ell, és clar, no ho sap, ho ignora.
No sóc gens
agosarat, però la discutible transcendència del tema em demanava d'actuar.
Sabedor del seu retir més que espiritual, existencial, tenia greus dubtes per
si destorbava pau tan epigramàtica. Però em vaig lligar la manta al coll, vaig
agafar el meu cabasset d'epístoles apòcrifes -doblement esdrúixoles- i vaig
enviar-li una, planera de mena, amb requeriment d'auxili i noteta lloadora al
mestre. Heus ací baix el que va fer arribar, al meu nom i com a resposta, a
l'entresol de la casa de menjars on Fernando va conèixer fa anys i panys al
desassossegat i agut Bernardo Soares.
Benvolgut Lapsus,
agraït als
déus pel seu interès, torne a agafar la ploma amb les limitacions pròpies de
l'edat (sic) l'estat -estic fet pols, la veritat siga dita- i l'enteniment
-absolutament capficat a l'exquisit ball del pols d'estels. Em demana vostè les
raons que uneixen indefectiblement la tipologia accentual de les paraules amb
els sentiments o respostes i actituds socials que els representen. És a dir, em
demana pels últims versos del meu poema sobre els epistolaris amorosos: Todas as cartas d'amor são ridículas. Va ser
qüestió que mai no em va quitar la son, li sóc sincer. Però si vostè insisteix…
He de dir-li, que la literatura al respecte és ben difusa -que no prolífica,
sortosament- i amb una vessant críptica que a mi, personalment, m'irrita d'allò
més. Perquè si les paraules ho diuen tot amb una senzillesa enganyosa,
admetem-ho, pretendre una hermenèutica de tal tipus de opaca transparència o
picardia és cosa ben antipàtica. Intentaré fer-li, si més no, un resum el més
entenent possible.
Podríem establir com a categories principals aquelles que
corresponen a les paraules agudes, planes i esdrúixoles (i sobreesdrúixoles, no
ho oblidem) que tothom coneix, i que a efectes de la seua consulta poden ser
més que suficients. Però sàpiga, que la combinació de categories tan
fundacionals amb la capritxosa variable accentual (greu / agut) de certs
idiomes -castellà a banda, que ha tirat pel dret, com sempre-, ens proporciona una
pseudo-tipologia -i dic pseudo, pel que desprès afegiré- amb variada i complexa
casuística inclosa, que, si en bona mesura matisa els valors generals, d'altra
banda ha produït les més possibilistes de les polèmiques dins l'escolàstica
acadèmica moderna. Accepte'm vostè la redundància i la contradicció (1).
Anem
a pams... No, millor, que som a l'estiu canicular: llancem-nos a la piscina.
Per què és ridícula la paraula esdrúixola -agafem el toro per les banyes- i al
seu torn el sentiment esdrúixol que produeix?... Doncs ben senzill, amic
Calamitos: perquè no pot evitar posar-s'hi en evidència així que surt a escena.
Patinada assegurada (2). Actriu i actor esdrúixols -paraula i sentiment
esdrúixols- són petulants, pretensiosos, i llisquen amb summa facilitat per les
costeres de la vida. Pura faroneria. No ben bé comencen a parlar, i ens
aclaparen amb el seu contundent, urgent i obvi accent. En conseqüència:
patapam. El súmmum del qual patapam el trobarà vostè a les sobreesdrúixoles,
que gairebé se'ls endevina la seua obvietat accentual i ensopegada al seu estat
de gestació, al si matern, com si diguérem. ¿Sap el que vull dir? És aquell mot
o sentiment que només arribar a la piscina -ja que estem- fa un capbussó ben
sorollós, xooooofff, desprès de lliscar a la vorera humida, pegar una
entropessada i caure de panxa a l'aigua, amb el resultat final que tothom
s'assabenta de la seua arribada, cridant l'atenció general. "Va ser
arribar, va ser petar" o "En arribar la va espifiar". Són les
dues modalitats de llegenda al seu escut d'armes. Ridícul, oi? Ara em fan un
xic de pena i tot. És la seua naturalesa, però. Una mena d'auto amour fou, l'amor esdrúixol, sobtat, però
d'opereta, que no d'amorosa i folla ultratomba allanpoeiana,
ni de llengua tan aguda com el francès, bien
sûr. Fins i tot en Cupido arriba sempre a deshora, quan tot és ja dat,
beneït i llenegat. Què li sembla? La paraula esdrúixola al igual que el seu
sentiment són la quintaessencia del narcisisme, la fatxenderia i el patapam,
carpetovetònica essència o lusitana, tant s'hi val, tots dos coneixem i
suportem el que vull dir. Què hi farem?
Ben diferent, of course,el cas de les
paraules planes i els seus sentiments meridians, no cal dir. Més equilibrades,
tenen paciència amb l'entorn i els seus delers. Cerquen l'apropament, no la
imposició. Saben esperar la penúltima síl·laba per a obrir-te el seu cor. A
més, ho fan, d'habitud, amb la boca petita. Parlem, imagine's vostè, d'un salt
de trampolí. Prens impuls amb suau carrera i al penúltim moment: alehop... I caus amb silenciosa discreció dins
l'aigua. L'interès radica a l'elegància i duració -llarga vida al César- de la
pirueta -que no la seua originalitat- i no al capbussó espatarrant de l'esdruixolitat, categoria que m'acabe
d'inventar pel seu bé. En honor a la veritat, deuríem acceptar que al terreny
romàntic resulten un poc avorrits, previsibles, massa seriosos, potser
mediocres fins i tot, aquests sentiments de paraula tan plana.
I acabe,
Lapsus, no s'impaciente. Sé que només em consultava l'esdruixolitat. Però les meues predilectes són les agudes, és
clar. La seua pirueta mai no acaba, i és plena de matisos nouvinguts. Desprès
del bot al límit del precipici només li queda el no-res, pols d'estels. Per
tant, mai no caurà. Sembla que tot és conclòs, però és un amor infinit que posa
l'accent à bout de souffle. Un amor
intel·ligent, agut i passional, que s'adapta als esdeveniments. Que mai no
acaba de consumar-s'hi -al contrari de l'efímera espurna esdrúixola- ni suporta
la comoditat gris i previsible del bes pla i greu. Amor agut, que, com deia
Txékhov: "no desaparece, sino que aparece con el paso del tiempo",
amb la prolongació sine die de la
pirueta i le souffle, diria jo. Més
enllà de la mort de la paraula o el final del bes.
Bé, m'acomiade, amic meu.
Els darrers maldecaps en aquesta matèria me'ls duu, actualment, entre pols i
pols (d'estels, s'entén) la incòmoda pregunta que recorre, com si d'un reguer
de pólvora encesa es tractés, els més exclusius cercles de sapiència celeste:
¿Pot existir l'esdruixolitat
introvertida? Perquè si tothom accepta la bimodalitat greu-agut (obert-tancat /
extravertit-introvertit) a les categories de sentiments i paraules planes i
agudes, no tots estan disposats a admetre la introversió al món esdrúixol. Jo,
a més, afegiria un dubte molt pessoà: em pregunte, gairebé tots els dies, per
la conveniència de l'amor agut-agut -molt d'existencialisme francès, tot s'ha
de dir- súper o sobreagut (¿metaagut?) pseudocategoria -tal i com avançava més
amunt- que em sembla emparentada amb la metafísica. I ja sap vostè el que opine
de la metafísica. Amb els meus millors desitjos, i esperant haver
tranquil·litzat el seu pessoà desassossec, s'acomiada
F.P.
P.S. Sí, ja
sé el que està pensant, Lapsus: ¿i què fem amb el portuguès nom d'Ofélia?
Escolte, amic Calamitos, aquestes coses tan personals millor no meneallas, d'acord? De fet, vaig escriure el
poema sota l'advocació del proparoxíton Álvaro.
(1) Les paradoxes inherents
a les dualitats greu=obert; agut=tancat; són la mare de totes les polèmiques
més emergents, és clar. Un pensament greu mai no n'és d'obert i clar
enteniment; al igual que un d'agut, per la seua natural inclinació a la llum de
la intel·ligència, la lucidesa, no és tancat de mena com el trobar clos, que
deien els vells poetes. Però és el que tenim. (2) La seua etimologia ho diu ben
a les clares: del it. sdrucciolo, llenegadís, pendent.
Estimada
Péronne, tinc la plena seguretat de que mai no llegiràs Le voir dit que ara escric. Si més no, mentre jo siga viu o el
meu enteniment puga decidir el que vol fer i dir. Me n'adone del terrible error
que vàrem cometre; que jo vaig cometre. Tu ets massa jove: encara no saps
vestir la hipocresia amb les enganyoses blondes i sedes d'una fingida
innocència per sobtada. No pots ser responsable d'una maldat que desconeixes.
Tant de bo la vida mai no t'iniciï en certs enteniments.
¿Com és que se't va
acudir declarar-me el teu amor? Trencares el protocol -saviesa de necis, ara ho
sé- de les cortesies amoroses, tal i com vàrem ensenyar-me els mestres
trobadors, i voltejares la realitat en un poema viu. Tot just el contrari del
que fem els poetes. Vaig deixar que la seducció de gaudir el ritme de la teua
mètrica s'apoderés de mi. Però a l'endemà vaig sentir la por del que actua
contra la seua naturalesa. Perquè, dissortadament, jo vaig del poema a la vida,
o veig la vida a partir del poema, i no a l'inrevés.
Mai no sabré com és que
estimeu les dones. No cauré en l'error de conjeturar a partir del que els homes
sentim i estimem. No. Podria pensar que et vares deixar enlluernar per la meua
fama, els meus versos i les meues cançons. Però seria injust amb la maduresa
que vares demostrar en entregar-te a mi. Què poca cosa sap un home d'una dona
enamorada. Què poca cosa sap qualsevol ésser dels altres. El que sí puc
assegurar és no haver-me adonat el moment de la meua vida que l'amor per la
dona és desvinculà per sempre mai de l'amor per la bellesa. Vaig comprendre,
així, que només la supèrbia pot esperar trobar-hi a la vellesa el que la
joventut dóna amb displicent inconsciència.
Ara sé que dec demanar-te perdó.
Perquè jo era totalment sabedor del que et prenia, i tu no crec t'adonares del
que entregaves tan generosament. Mai no ens tornarem a veure, Péronne. Ric en
amors, mendique l'amant. Aquesta és l'ociosa realitat del poeta. Si més no, del
poeta ancià, vençut pel temps, i que com vaig llegir on no recorde: res no
arrisca perquè les ruïnes són indestructibles.
No. Mai no deixaré que lliges
aquesta confessió. Perquè no han passat un parell de mesos i el teu rostre s'ha
esvaït en la penombra de l'oblit. Eres rossa o bruna, segons l'hora o el
calendari. D'ulls clars d'àngel o negres de passió, segons el grau de tristesa
que embarga la meua ànima. Recordar el teu cos em fa mal. Perquè l'única cosa
que mai no podré oblidar serà la pell
dolça que vaig besar, la bellesa d'un record que sempre ha estat immerescut.
L'amor és una cerimònia secreta de la que els seus oficiants, els vertaders
amants, mai no acaben de conèixer la litúrgia, el protocol. I el que ara faig
no és sinó l'única insensata manera que conec de no perdre't. Adéu.
He viscut el
suficient per a desconfiar dels plors de les dones i de les raons dels homes.
Sé com de mentidera és la paraula de la núvia estesa i l'abraçada de l'amic que
et diu germà. M'agradaria flotar al dintre de les veus secundàries d'un quartet
de corda, d'un melancòlic adagi, però només tinc un piano que m'ajude a
conviure amb el silenci.
És diumenge al dematí. Els núvols atlàntics
cobreixen per enèsima el cel d'Arcueil. Assegut davant la finestra m'arriba la
cantonada en gris que és al front de casa. El silenci estant pinta la gama de
grisos, i el blau fosc de la porta del taller augmenta les tonalitats plumboses
del carrer. A la seua esquerra, tot un seguit de maons de pedra gairebé semblen
la continuació vertical de les llambordes que la calçada llueix d'humitat
argentina. Hom no hi ha al món, sinó el meu esguard. I la cantonada és en sí
mateixa una immensitat closa en una cruïlla: una travessia que passa pel melic
de l'univers.
M'estranya l'absència de passejants. Algú dirigeix entre bambolines
aquest mutis general, però no seré jo qui el destorbe. M'estime més aquest
sentiment d'escenari teatral, de lloc obert a la imaginació més indesxifrable.
Podria arribar un home. O ho podria fer una dona. Si fos ell, el seu impecable
vestit gris -tal i com el que jo tinc repetit per enèsima a l'armari- faria joc
amb els seus guants de fina pell grisa. El de la mà esquerra el duria, a més, a
l'altra mà, la dreta, junt al mànec del paraigües, perquè fuma, i la cigarreta
és als dits esquerrans. Llança la punta del cigarret a la vorera, i mentre la
xafa amb la punta del peu dret, fa un lleu toc de salutació al seu barret, per
a continuació desaparèixer a l'altra banda del cantó.
Perquè en realitat és
ella, i no ell, la que arriba a l'encreuament. Sembla contrariada. ¿Esperava
que ell hi fos?, però ja sabeu que la cantonada està ben buida. Porta una
maleta no molt gran, lo suficient per a dur les pertinences personals si
t'endinses pel cantó inesperat del destí. Potser plou. Ella mira de mantenir
l'endreç. Només plorarà al recordar les raons que ell li va donar. I,
tanmateix, sembla va decidir vindre motu
proprio,imaginant unes paraules
que ell mai no va dir, un destí comú que tenia a la cantonada la solitud en gris
dels somnis.