diumenge, 7 de setembre del 2014

Fàcil


Oh, sí. Era veure-la i te n'enamoraves amb la mateixa simplicitat que ella es pintava les ungles dels peus. I cadascú d'aquells cinc pètals se n'obria amb la senzillesa que la rosa acostuma: primer la rosa de l'esquerra, desprès la dreta. I tu quedaves bocabadat, com quedaria el peixet fent la lletra "o", tot i que la ignora, a l'altra banda del cristall que l'empresona; com quedaria un nen al davant d'un mostrador de joguines, tot i conèixer-les, marginat pel cristall que el refusa. Per tant, tenia l'opció del peixet i la del nen, cap altra, ja fes tot el possible per ignorar-la o per conèixer-la, el meu destí estava escrit amb aquelles paraules que ens enamoren només llegir-les de primera vegada i que diem metàfora. I vaig pensar que la metàfora era tan evident i definitiva com un interval de quinta descendent, aquell bot melòdic que ens portarà a l'infern dolç dels cors trencats. Qui podia resistir-se als deu manaments dels seus dits? ¿Als ulls que reconeixien perquè sí, que avui o demà, o qui sap el dia , era definitivament matí al Paradís, i que t'ho deien amb la innocència que fa mínimament creïble afirmar com és de bonica la vida qualsevol dia anònim i en aquell mateix instant, que tot i saber de la seua existència, cap ésser amb dos dits de front i maduresa espera arribar a trobar. I ella t'ho oferia amb la fotesa que un bufit es converteix en el so dolç i melancòlic de la flauta, amb la banalitat que l'arc va donar pas al violí. Com no enamorar-se? Perquè jo la hi veia, allí, bocabadat, com un peixet, tot i que era un nen, parada als solcs d'aquell disc de pedra que feia girar amb el meu dit índex, aquell vell disc infinit a la gramola, aquells sons enfonsats al passat, capbussats al dintre la peixera que va ensenyar la "o" als meus llavis. Aquella melodia que bota un interval de quinta com si fos una joguina  inassolible a l'equilibri sempre incert del desig i l'esperança. Oh, sí. Era escoltar-la i te n'amoraves amb la mateixa facilitat que ella pintava de pètals el mati d'un temps en que el Paradís era al tocar de la vida.