Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris C. Debussy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris C. Debussy. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de setembre del 2012

Mesdames


Anava cap a Rouen. No m'agraden els viatges, em deprimeixen força. Mai no acabe de deixar el meu lloc d'origen. Odio l'estranyament. I de tornada sempre tinc el sentiment de ser-hi un nouvingut a casa meua, els habituals habitants de la qual són certament ofesos per la meua absència: el piano, les partitures, el llibres, la compota de cireres i el conyac. Només entenc el viatge com anada, un desplaçament sense retorn. Un canvi. Un episodi. El full que mai no tornaré a llegir. Mala cosa per a un músic, ho reconec, i més si està tan enamorat de París que el seu esperit nòmada només queda com a recurs literari. Però no podia rebutjar aquella oferta. Aquella substanciosa oferta que una dama de Rouen m'havia fet per sentir la meua música interpretada per mi mateix. Vaig eixir de l'Estació del Nord i res no em feia sospitar el que em trobaria.

Nina. Acabaven de deixar Cergy, i la melangia dolça dels trens m'envaïa. Distreia els meus ulls en la monotonia del paisatge. L'obsessiu ritme del tren allunyava els matisos de la natura, i el capvespre començava a reflectir el meu rostre a la finestra. Era com ser a l'altra banda de l'espill. I un Claude Debussy cada vegada més consistent observava des d'un racó de la tarda com s'acostava la noia demanant-me permís per entrar al compartiment i seure, tot i que no feia cap falta que m'ho preguntés. Duia un vestit impropi. ¿A qui se li acut posar en perill aquelles aprimorades sedes per les andanes fumoses i sutjoses dels baixadors? I una mussolina massa misteriosa pels temps que corren cobria el seu rostre. I se la va llevar. Tenia la posa insegura de les belleses obvies. El deler de confirmar per enèsima vegada el seu atractiu. Una mena d'avarícia per acumular mirades furtives i embadalides. I el Debussy d'horabaixa s'emocionà tant o més que el del tren al constatar que la demoiselle élue tenia els ulls vidriosos de les dones perdudes, aquelles que entre galanteigs començaren a acceptar un dia sí i l'altre també que mai no dormiran a les nits. Aquelles de les quals, també un dia qualsevol, el seu amant començà a recordar els vells temps en que hagués pogut predir tot allò que ella faria. Em vaig presentar. Ella va dir el seu nom, i un somriure va aflorar al meu semblant. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'avarícia, en totes les seues variants, diners o somnis, no és sinó el deler d'eternitat. I va començar a nevar a l'altra banda de l'espill.



Neus. Anava cap a París. El recital m'havia deixat el sentiment de buidor habitual. Aconseguir determinades coses té molt a veure amb un abandonament definitiu. A la mort. I els que ho han viscut ni se n'adonen de tu. Agafes els diners. Dones uns efusius agraïments i toques el dos el més aviat possible. Fa mal el silenci. Fa mal la lloança. Fa mal el condol. Fa mal la continuïtat de la vida. No tinc prou amb que m'estimeu. Mai no tindré prou, perquè els sons són uns maleïts flocs de neu que es desfan a les mans.

Érem al costat de l'Estany dels dos Amants quan aquella dona entrà al compartiment. El seu vestit de rigorós negre senyalava el seu dol. Li vaig fer una petita salutació a la que ella no va contestar. De cua d'ull vaig percebre [uns ulls terrosos que semblaven negres per causa de les seus pestanyes. Un esguard que arribava francament a les persones, com un atreviment càndid] (1) Els sorolls del tren, que només feia un instant m'acompanyaven, intensificaven i emmarcaven ara el silenci sobre el qual s'alçava el xiulet com un dit acusador. Per què em sentia culpable, mai no ho podré dir. Potser els meus inquilins parisencs serien tan cruels o més que aquella dona jove de perfil antic. La tensió creixent m'impedia dirigir francament sobre ella els meus ulls. Podria sentir-se ben ofesa si gosava fer-ho. El que no acabava de comprendre és d'on sortia aquesta autoritat atàvica amb la que imposava la seua presència: de la seua posa gèlida o del negre vestit de dol. O de totes dues coses alhora. Al capdavall, i mirant de dominar l'ansietat del meu propi reflex al cristall de la finestra, em vaig presentar. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'eternitat del ball és a la seua ingravidesa. I va començar París a l'altra banda del mirall.

C.D.

(1) Aquest passatge senyalat entre claus el pren Debussy de la descripció de l'esguard d'Emma Rouault que Flaubert fa a la seua famosíssima novel·la. A la meua edició és a la pàgina 64.

dijous, 16 d’agost del 2012

La saviesa del magnolier


está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.
(Sonatina, R. Darío)

Ell no ho sap. Encara no ho sap, i potser mai no ho sabrà del tot. És baix l'arbre, el seu arbre. El magnolier que els déus varen plantar abans del dia abans. En aquell temps, les Hespèrides passaven l'estiu a l'occident del món. El seu jardí començava al meandre -avui sec- que rodejava el suau pujol dels homes, i s'allargava fins la mar incerta dels poemes i els vaixells perduts d'orient. Baobabs i araucàries flanquejaven l'Avinguda. Trepadores infinites del Babel abandonat i flors d'amor penjaven els seus pètals de mort fins l'ombria de saborosos fruits i traïdorencs vins i deesses. Palmeres gegantines i discrets magnoliers, tolerants aixoplucs de venidores febleses, regalaven la protecció de cepells i baladres esponerosos al retrobament balsàmic del futur no desitjat.

Ell no ho sap, però. És massa petit i prim, de poca carn. Fi esquelet de nina al canell. Pot estar a la gatzoneta -tot i no ser una nimfa- les hores perdudes. Furga, amb el palet, la terra humida del jardí. La fulla encartonada del magnolier és arreu encatifant-li els records. Potser la mare li deixe el pinxo de recollir fulla morta. Serà l'enèsima sessió d'esgrima. Ara no. Ara és a terra, de cames, espantat. Espantat pel revés de la falguera i els seus ulls de peix mort. Arranca una. Posa els dits polze i índex baix del tot i tira amb força cap amunt. Les fulletes van quedant-li als dits fent flor de margalida verda. Mira la flor i no la desfulla. Llança els pètals de l'amor nouvingut i conserva la vareta. Trenca un parell de trèvols i els mastega fins a les fulles de la baralla. Un parell més. Li agrada la seua aspror avinagrada. Li grinyolen els dents. L'esparreguera borda té espines de rosa i fulles de regal amb cel·lofana. Les boletes negres de la llavor van directes a la butxaca dels perdigons i el canut. I la sang del dit, als llavis d'un conte de princeses. Tanca els ulls i el somieig li obri el món. Canta l'au del Paradís i la resta d'ocells deleren retenir els sons.


La llavor roja del pinyó de la magnòlia ni la toques. Però ell li passa el dit per la lluenta i tibant pell carmesí. Olora el pinyol de nerviós flaire repel·lent. Té por. Tot comença. Li dóna un parell de colps amb la pedra de punta. Veu el moll de l'os. L'escampadissa nerviosa i àcida l'impregna. Llança el trencat i verinós robí al rerefons del mur enjardinat i els ulls verds del gat negre li fan ociosa admonició. Té raó la mare. És un verí, el pinyol, de nen mort al fullam d'un conte, al marge d'un camí, al fons herbaci de la sèquia fonda del costat, i un home s'allunya a les fosques amb les homicides mans amagades a les butxaques plenes de caramels. Veu les cales. Toca aquell dit groc del lliri envoltat de només un pètal blanc amb guarnició de verds ganivets tous reflectits a l'aigua, i el seu li queda tot de polsim de papallona. Els geranis li avorreixen. Aquestes fulles que volen ser flor i aquesta flor sense el misteri laberíntic de la rosa i el clavell. Enganyosa planta, que en pomells i floreres enlluerna, però en la intimitat decep l'amor apressat. Ni tant sols pots xuclar-li el nèctar, tan deliciós al gessamí o la celinda -la xeringuilla, aquesta mena de mestissa filla de gesmiler  i tarongina.

Els pètals de la magnòlia s'oxiden de coure, lleument deshidratats ja exhalen l'agror del que la nit passada va ser narcòtic perfum i impune assassí de nenes. En caure, només conserven la ivoriana aparença una breu estona. I si toques la seua pell, li quedarà estampada la petja dactilar com si fores un lladre. Tenen alguna cosa de piano antic i lliçó de música esvaïda. Tenen alguna cosa de la carnositat dels cucs que viuen sota terra, la morbositat dels cossos anellats en moviment.

A hores d'ara, el nen duu els genolls plens de brutícia. S'escup als dits i els hi refrega allà on més empastifat li sembla. S'ha tacat lleument els pantalonets curts i la camisa blanca, sempre blanca, com un càstig d'impossible immaculada. És dempeus. Al seu costat, el cactus que el pare va plantar el mateix dia que ell va nàixer. Compara les alçades fugint-li les punxes. Fa temps que l'esquerp vegetal li guanya, però ell no perd l'esperança. S'estira al graó de pedra. Potser dorm amb els ulls oberts, com les belles princeses adormides al bosc. La fronda del magnolier és el cel protector del seu esguard. Potser espera el bes que el desperte al jardí que occident va perdre. Potser algun dia vindrà la princesa valenta, i lleve la magnòlia desmaiada al got, aquella que li pren la vida. La teranyina que l'envolta qual fulla de lliri d'aigua i ha fet d'ell una minúscula gatzoneta.

Ara pensa si aquella noia potser tindrà els seus ulls. I té por, però dorm. Li arriba el perfum vivificador de la marialluïsa. Però no sap despertar. La flor amazònica de la magnòlia el posseeix. Algun dia llegirà, com un retorn de cucs oblidats, aquell llibre d'Alain-Fournier que ara desconeix. I sabrà de la saviesa del magnolier. Molt desprès, però, de que els homes abaixen del pujol i, a poc a poc, però amb avidesa, parcel·len el Paradís. El nen viu la metàfora; la realitat s'imposarà, però, amb llàgrimes de cocodril. Ell, és clar, no ho sap, ho ignora.

C.D.

El meu cel protector

dissabte, 14 de gener del 2012

He conegut


He conegut una noia
que encara no he vist.
He conegut una donzella
que no sé qui és.
I tanmateix puc dir-vos,
si fa no fa, com hi és.
Té els seus cabells de lli,
i l'estranya facultat
de transformar la realitat
en un secundari teló de fons.
No puc dir-ne, però,
que tot siga bondat en ella.
Diu l'irriten d'allò més
les tecles ivorianes del meu piano,
que li cauen molt millor, sembla,
les fines negres de banús.
I que li agrada també d'allò més
posar-hi un espai,
si més no,
rere el darrer mot de la frase,
siga punt o coma
o punt i coma o dos punts,
tal com ací : .
Però que no veus -imagine dir-
la solitud del signe de puntuació?
No és sol -em respon-
només és lliure.
Que faça el que més li agrade.
Però, amor meu -sí, clar,
necessàriament sóc
el seu fletxat esclau de cor-
què més pot desitjar un punt
i final
que reposar al costat
de la paraula que el trobava
a faltar?
I me n'adone que ja sóc dins
del seu joc sense adonar-me,
del seu món
que mai no he conegut,
i l'accés al qual és flanquejat
per sumptuoses portes
orientals i daurades de lli
a les que hi arribes desprès
de pujar els cinc graons
no totalment equidistants
d'una escala universal
de sons de lli i d'or.
Tal i com si trepitjares
les primes tecles negres
del piano que ella tant s'estima.
I l'espero.
L'espero des que la vaig no conèixer,
al costat del camí per on sé
deurà passar d'ací no res,
o d'ací una vida
o d'ací fa ja més de mil segles.
Amb les seues passes desiguals,
comptant-les de cinc en cinc
al sambori encara no dibuixat
o esborrat a la fi per l'oblit del món.
He conegut demà
la noia dels cabells de lli.
I em duu la llum
d'un bes promès
des del segle vint-i-més.

C.D.

dijous, 24 de novembre del 2011

...des pas sur la neige


Havia parat de nevar. Un petit gruix blanc viu s'acumulava a les voreres. Com que era massa d'hora, vaig decidir fer un tomb pel Bois. Sempre m'ha agradat sentir el cruix de la neu recent sota els peus. Vaig pensar que als llocs més estovats, la neu, com el fang, t'obliguen a dur un ritme sincopat de les passes. Trepitges i enfonses. Caus en temps fort i llisques en la profunditat del sòl tou i humit del temps dèbil. A diferència del fang, però, que sempre deixa en terra de ningú -mai millor dit- la frontera d'aquestes dues fases, la neu senyala el cruix on finalitza la semicorxera que inicia el ritme i el peu traspassa el gel per tocar terra.

Senyor, Senyor, si us plau. Podria dir-me on és la rue de l'Absinthe?... Aquella veu s'havia alçat sobre els acords de les meues passes amb una dolçor daurada, els reflexos ambarins de la qual eren carícies promeses. Tot en ella negava de cop la realitat grisa de la tarda d'aquest dimarts a l'espera del fum blavós i gris dels tertulians de Mallarmé. Duia un petit para-sol de color mel que no lliurava als ulls del besllum suaument molest de la seua particular tarda lluminosa, i la resta del vestit era un recull de flocs grocs, ocres, beig, un polsim d'or envoltant el rostre d'una verge ortodoxa.

No sabria dir-li, senyoreta. I ja em sap greu d'un carrer tan, tan… Tan inquietant?... Millor suggestiu, no li sembla?...  Ben bé no ho sé, mai no he estat… Sí, és clar. Ni jo. Al carrer, volia dir… Ho he entès. Sembla vostè molt modern… Per què ho diu?... S'hi imagina a Couperin o Rameau parant l'orella a la neu?... Com ho sap que jo?... Ah!, tot ho vol saber vostè, monsieur Debussy. I del meu carrer, rien de rien… Té tota la raó. Ens coneixem? Doncs perdone la meua estupidesa, mademoiselle...  Chantal, Mélossienne Chantal…

Tot i la breu conversa, havien fet plegats un bon tros del passeig del Bois. Fins i tot diria que alguna cosa havia suspès la relació habitual d'espai temps. Acabaria fent tard als dimarts de Mallarmé, i el gran factòtum posaria cara de pomes agres. No sabia com acomiadar-me sense semblar groller, més tenint en compte la meua incompetència pel que em demanava i per reconèixer aquella senyoreta càlida sobre la neu ardent. Potser el més cortès seria acompanyar-la fins la fotuda rue de l'Absinthe, i demà de matí excusar-me per escrit davant l'Stéphane amb qualsevol refredat o indisposició d'última hora. Precisament avui, que de segur diria que sí al Preludi sobre el seu poema. Doncs, ho sento -li diria- i seria descortès amb aquesta noia. L'art és per damunt de les banalitats i interessos personals d'un carrer enlloc.

Segur, monsieur Debussy?... Com diu?... Però ja no hi era. Vaig giravoltar com un gira-sol desorientat en la gris penombra d'aquesta tarda plena de neu trencada. A l'altra banda del carrer adjacent, el portal de l'Stéphane. I davant de mi des pas sur la neige que mai ningú no podria dir d'on havien sortit.

C.D.
De Jonathan Segade