dissabte, 15 de novembre del 2014

Llindar



El sol cridava els seus grocs blanquinosos sobre les façanes de les cases, al rerefons de les quals un fragment de cel ennegrit, gris com els records dels pecats, posava el contracant d'una música que necessàriament duia un frec de tristesa, una taca de greix, sobre la lluminosa melodia solar d'aquell matí que la Cupis, encara ignorada com a tal per mi, va presentar als meus ulls la seua bellesa cridanera sobre el rerefons d'unes pupiles de pecats grisos, un contrapunt en aparença descuidat, la simple melodia de la cínica maldat amagada sota la cel·lofana exquisida d'un esguard que amb la delicadesa que caracteritza la malenconia impostada buscava, vaig pensar, la seducció del meu nebot, a l'entrada de la casa del qual vàrem coincidir mentre ella baixava els graons escassos del carruatge alçant la faldilla gruixuda del seu vestit per evitar-ne la fallida dels peus i mirava, amb la ironia de qui sap el final de totes les històries, al pobre vell que s'acostava pausadament al mateix lloc al que ella entrava deixant caure el vestit sobre el pis mullat d'una pluja que encara no s'havia pronunciat, però la humitat d'avançada de la qual havia polit el negre grisenc de les lloses que conformaven el llindar de l'immoble, el tercer pis del qual ocupava la vivenda on el meu nebot s'havia amagat fugint d'un passat desconegut per mi, tot i la relació familiar, d'un passat que ara m'adonava es reflectia, o millor, es corporificava en aquella dona tan jove, la mirada de la qual tenia la saviesa de les ombres, dels núvols i l'eternitat del sol lliscant ondulada sobre el mur vespertí que s'endinsava a les aigües del canal tal i com la meua consciència ho feia al record enigmàtic de l'amor, sempre viu, sempre al llindar del sol i la turmenta, de la melodia interrompuda.

J-Ph.R.