dijous, 29 de març del 2012

L'apart romàntic


Només vaig conèixer aquella casa baix el sol enrederit de primera hora de la vesprada. El meu pare em feia anar a les classes de Madame Anette perquè algú li va comentar, entre borratxera i borratxera, que qualsevol músic que aspirés a ser reconegut com a geni, després del que Mozart havia dit i fet, devia dominar, encara que fos mínimament, a més de l'italià, la llengua de Ronsard i Molière. Només vaig conèixer aquella casa baix el sol oblidat de sí mateix, i sempre desprès de travessar un lloc on de bon tros donaria gran part del meu prestigi actual per no haver-lo hagut de deixar mai de la vida.

Tal i com si fos ara, recorde el meu quadern de fulls enfastijats. El meu caminar avorrit i detingut. Aquell banc del jardí estant. Aquella eternitat asseguda o estirada al seu damunt que mai no hagués volgut abandonar. Les papallones com a prova que només la primavera i el pinzell de déu saben alguna cosa de la bellesa que aclapara els ulls. I les flors, hereves insaciables dels besllums, seductores de la memòria, esclaves del desig i l'ombra d'un bes traït.

Oh!, el meu benvolgut apart. El meu coin des soupirs. Allí on feia desfilar, amb el pas dolç de les donzelles, totes les meues estimades de llavis francesos parlant-me d'amor. El meu coin romantique, em va dir la vella Anette que el bategés. Mai no em va dir, però, com és que ella arribà a Bonn. Mai, alguna cosa personal. Només, assenyalant un escut d'armes que reposava al damunt del seu piano, es recriminava: el que vaig perdre per amor. Ves en compte Louis. I començaven les conjugacions, je suis, tu es, il est…

Bien sûr, belle Anette, vaig escriure un dia al quadern mentre gaudia l'obligada cita i seguici al meu apart romàntic de les converses subtils i franceses de les meues ànimes bessones, l'amour c'est l'oubli, / l'oubli ce sont les régrets. Quan ella ho va llegir un poc desprès, no em va dir res. Només una lacrima bianca va rodar per la seua galta dreta empolsinada d'arròs. Vaig comptar un silenci de rodona en Adagio molto i amb calderó inclòs. Desprès, va afegir: Ludwig -potser la primera i única vegada que deia el meu nom en tedesco- avui no puc parlar la meua llengua, és massa dolorós. Deixem-ho córrer… ¿Vol que toque el piano? Tinc una melodia al cap que m'han dit les meues papillons del coin des oublis…

L.v.B.

dissabte, 24 de març del 2012

Walking around


Sucede que me canso de ser hombre.
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
navegando en un agua de origen y ceniza.
(Walking around, P. Neruda)

Han caigut els àngels. I al damunt de la nit
les ales de cendra besen amb la delicadesa del tauró.
Desposseïts del que mai no vàrem tindre sempre
hem cregut que la vida ens alliberaria de la mort.

Però els passadissos de la nit només són esquerdes dolces.
Rumia-t'ho, benvolguda, un poc abans de l'abraçada definitiva.
La música també pot arribar a ser alguna cosa tan definitiva
com les cantonades afilades i sagnants d'una illa desconeguda.

Els colps de destral que amaguen les ancestrals passions
dels amants aïllats i el desig rere la desolació explícita
de les siluetes impenetrables. Deixa la lucidesa al vers
i la seua interessada i darrera hermenèutica.

Que els sons penetren massa endins la veritat,
deuria ser prohibit. I la música condemnada
a només un lloc de confusió amable, una catifa
de ressons on llisquen els somnis perduts. Un ordre

irrevocable que ens ajudés a creure que l'horitzó existeix
i el seu camí és ple de botigues llamineres. Ara mateix,
la meua inconsistència té més a veure amb la brossa
dels carrers, que els continguts ritmes que la foscor envolta.

Han caigut els àngels. I al damunt de la nit, que busca morir
amb la delicadesa pròpia de les guineus amb ulls de muller,
una sotilesa arcàdica se'ns imposa: el trànsit xiuxiuejat
dels dies front al colp del ser o no ser. Perquè el que no sé,

a hores d'ara, la nit gruixuda de la ciutat encesa,
és si el veritable sentit de la vida no s'amaga
a l'esguard infantil que els ancians retroben
un poc abans d'oblidar definitivament el seu nom.

Th.M.

dimecres, 21 de març del 2012

Elejía intermedia IX


La vida es falsa y hueca. Soledad, yo me acuerdo
de aquella rubia adúltera, de aquel amigo triste;
¿qué resta de su carne callejera? Un recuerdo
sin color, un bostezo, dolor y sombra…

                                                                            ¿Existe
la dicha de ciudades? Aquí, en el campo, un pino
con sol crepuscular, una fuente, una brisa,
me dicen la verdad y el alma del destino
con un verdor, un oro, un cristal o una risa.

Juan Ramón Jiménez
Día mundial de la poesía

L.C.

dissabte, 17 de març del 2012

Estimada Clara


Estimada Clara:

No sé si hom podrà comprendre el que l'amor que sent per tu m'ha suposat com a lluita personal. Haver de desprendre'm de tot el que fins ara creia llei inamovible en la relació amorosa d'un home i una dona. Aquesta idea de la seducció amb el joc creuat d'afers, de compromisos esvaïts només dir-los, de cossos en litigi per un paradís de plaer que no és sinó ben endins del nostre esperit més subtil i delicat. Paradoxa que mai no he entès, tot i la realitat obstinada del desencís amorós, del rerefons desolat del primer bes.

Clara, tu n'has obert una porta a un paisatge que m'és totalment desconegut: el desconcert de la teua innocència barrejada a parts iguals amb el pòsit dels desenganys i l'inquietant record de l'endemà. Només la música resumeix aquesta possibilitat de fugir del temps i declarar-se, obertament, en la dimensió mai ben apresa de les veritables il·lusions.

De sobte, he perdut la por a fondre'm amb la realitat. L'altre dia caminava tot sol rumiant aquests pensaments que ara et confesse. Els carrerons dels suburbis em duien cap a la vora del riu. T'he de dir que sento una atracció estranya per l'elasticitat del gruix d'aigües en avinguda. És una mena de pau cruel, de descans massa definitiu, d'un retorn sense retorn. Ja creuava les últimes casetes abans de l'embarcador. La llum del sol anunciava el matí esplendent dels enamorats, com si diguérem. O, almenys, aquest era el meu sentiment. Fa uns mesos tal circumstància m'hagués sumit en una desesperança melangiosa. En un rebuig del món. En una negació superba. I tanmateix no va anar així.

De la taberna del costat del moll va eixir una parella de joves que celebraven les seues més que matineres noces amb la família i els amics. Em varen oferir un got de vi ben fred. La noia duia un vel cordat de petites flors primerenques. Era la primavera verge que venia en la meua ajuda. Els vaig felicitar i els oferí tots els meus millors desitjos. Vàrem fer els brindis. Jo hagués begut aquell licor amb profunda tristesa, tot i el sol lluminós que contenia el seu si rosat i vellutat com les galtes de la noia. Però no, ben al contrari, vaig deixar que una llàgrima emocionada em digués a mi mateix que podia abandonar aquestes prevencions, les aprensions de les quals se'n dissolien en la immensitat fluvial que aquell glop de vi em portava amb el teu record.

I d'aquesta mena d'eucaristia sense carn, on la sang del teu amor va purificar-me per sempre, vaig comprendre com d'ofesa havia estat la realitat per culpa dels meus temors malaltissos, d'aquella colla de sublims somnis sense realitat que arrossegava des de ben petit. Només tu conjugues aquest verb desconegut d'arrel musical on realitat i desig s'uneixen en la claredat immarcescible del teu nom, on somni i vigília deixen sense valor les duanes de les seues més profundes fronteres.

Estimada Clara, sóc home tan poc resolutiu com la meua música, que el teu pare qualifica de malaltissa, i potser té raó, almenys fins ara pot ser sí ho ha estat. Jo, tanmateix, sempre he estat convençut del seu poder terapèutic. El dia que ella o tu m'abandoneu, el món, en tota la seua entitat, només serà la ressonància dels sons perduts…


Ps.: ja saps com sóc, assegut a la vorera del riu, mentre els nuvis ballaven un vals cridaner de besos i tendreses, vaig tindre la seguretat que el fons del riu amaga les més belles melodies, aquelles que mai no et permetran oblidar-me. Potser un dia, tot i l'impossible retorn, vaja a buscar-les per a tu, estimada Clara.

R.S.

diumenge, 11 de març del 2012

La petita elegia


Sa majestat, li vaig dir, no deuria preocupar-s'hi. És massa jove, té tota la vida pel davant. Físicament, és un noi fort. Magnífic nedador i geneta més que experimentat. Per què vol una Elegia? Un cant de dol i enyor? El plany amarg de tots aquells que l'estimàrem en vida?…

Mestre Wagner, em va respondre, potser jo mateix -i perdoni'm- per llei de vida, em veuré en l'amarga situació de plorar el seu traspàs, m'entén? Ara mateix li prometo que tots el pianos de Baviera tindran un embolcall de marlí negre i atzabeges si vostè mor abans que jo. El que vull és sentir els seus plors, allò que li hagués agradat dir-me de tot cor, de produir-se aquests esdeveniments en ordre antinatural. I no el que, al dictat de la seua més que reconeguda mesquinesa, escampa per tot arreu de mi: l'últim llunàtic d'una família de llunàtics. Em vaig quedar ben parat. A més, va continuar, tot i la meua esperança de vida, si jo anés a retrobar-me amb els meus avantpassats més aviat del que ho fes vostè mateix, vull que la seua música compasse el seguici.

La veritat, no sabia com sortir-me. El Ludwig era un bon noi. Innocent de mena. Un idealista convençut del valor immaterial i atàvic d'una obra d'art, gairebé ritual. Si tenia que contar-lo amb sons, no més d'una dotzena de compassos hauria necessitat. Però vaig pensar que per una vegada a la meua vida no mentiria a ningú. Així, a l'endemà li vaig mostrar la exigua partitura de tretze compassos.

Tanta vida que em queda pel davant, mestre Wagner, i què poca música ho resumeix tot. No li sembla? Poca cosa he d'haver estat i estaré com a rei -em va dir.

Potser l'havia subestimat, ho reconec. I vaig intentar explicar-li que amb la orquestració aquesta mal comptada dotzena de compassos seria triplicada. Primer, la corda, subratllant la profunditat dolosa dels acords alterats, de l'harmonia pertorbadora que investeix els túmuls dels mítics reis nòrdics. Desprès, els vents, com a homenatge no dit als músics alemanys, els meistersingers, de tant i com s'altesa reial va estimar la música. I conclouríem amb una recapitulació de la mítica corda.

És a dir, em contestà, 39 anys. Potser és tota una premonició. Sap?, la meua cosina Isabel, a la que tant m'estime, em va dir una vegada que ja no som sinó alguna cosa decorativa, només protocol, i que tan sols parlaran d'aquells de nosaltres que tinguem la fortuna de ser assassinats. Què li sembla, mestre Wagner? No, no malgaste les paraules, em sembla que ja està tot més que dit. Gràcies, de tot cor, per aquesta petita i vertadera elegia.

R.W.

dimarts, 6 de març del 2012

Le soleil brulant d'Arcueil


Al barri d'Arcueil, només a 10 km del centre de París, hi visc. Naturalment, faig aquest trajecte a peu fins el cabaret on treballe per un sou de pena i una pena d'ànimes en pena; que no vull ni sentir-ne parlar dels tramvies o les maleïdes bicicletes, que les carrega el diable, qui si no? Sí, als suburbis parisencs d'Arcueil he llogat una habitació no més gran que un petit armari, on dorc, menge, faig els meus deures musicals i curosament vaig omplint les desenes i desenes de targetes que el meu benvolgut instint de supervivència espiritual em demana.

Al guarda-roba tinc el mateix vestit repetit 840 vegades com un exemple pràctic de les més profundes o elevades raons o Vexations. De fet, els pobres de solemnitat com jo només compren productes de qualitat i repetits: és l'anonimat implícit, la part inassolible de la nostra natura més íntima. No sé si sóc feliç, però hi sóc, afirmació que aquells habituats a menjar plat de calent tots els dies no sempre hi poden fer. I tinc temps, potser massa i tot. Tant, que el podria prestar a un interès no excessiu, com si d'un banquer honest en parlàrem, d'aquells que no hi trobes enlloc. Però què faria un músic com jo sense temps?

Ai, és l'etern dilema. Quina part del nostre rellotge estem disposats a vendre? I pensar que al bell mig de la seua esfera és la nostra ànima. Caram, no sé què em passa. No sé perquè m'ha vingut al cap el Shylock i la imatge d'una petita Venècia que jo hi veig només si faig una ullada a l'île de Saint-Louis els dies de lluna minvant quan les estrelles de plata dominen els afers de París.

Sóc a Arcueil. I la fam i la desesperació van dictant-me els sons d'aquest vals d'enamorats sense amor, aquesta música envoltada d'un sol que només la modèstia dels edificis de la contornada ens permet gaudir com si la rància aristocràcia ens hagués regalat els seus somnis de magnificència. Heus ací la taula lluminosa, el paper nevat de llum, les esquitxades negres dels sons. Aquesta visió em delecta amb l'encís atàvic que mai no trobaria a ningú dels salons d'espills o canelobres de Versalles, Baviera o Sant Petersburg.

Vine. Vine, amor meu. Ballem el vals lluminós de la solitud compartida. El vals plaent de les hores d'amor no viscudes. Dels besos que mai no hem estat capaços de somniar. La teua cintura dibuixa el cercle perfecte del desig. Posem-hi els ulls. Posem-hi els dits que pregunten on són els límits de les carícies. Vine ací. Vine, ballem el vals impropi d'un amor confós pel cabell d'or del teu clatell.

Al barri d'Arcueil, només a 10 km del centre de la pena, hi visc. Naturalment, faig aquest trajecte ballant fins a París on pel sou trist dels valsos tristos les ànimes sensibles gaudeixen le soleil brulant de la nuit.

E.S.

divendres, 2 de març del 2012

L'altra cara de la moneda


Vaig comprar aquells papers de música a una llibreria de vell de Sant Petersburg. Hi havia viatjat amb l'esperança d'ésser rebut pel meu admirat Txaikovski, però feia només uns dies començava una gira de concerts pel nou món on dirigiria a l'orquestra simfònica de Nova York.  Què hi farem? Era l'any 1891. De sobte tenia aquell tipus de temps que un músic no domina, el temps mort d'un compàs d'espera que mai no hagués escrit.

Els papers anaven lligats amb una corda plena de nusos baix la qual el primer cartró duia escrit un sol nom: Martin. No era el primer lligall musical que comprava a pes. Però a diferència de tants d'altres, aquest no portava música parroquial o col·leccions de cançons populars arranjades pel piano. No. Un nom als primers fulls, Martini lo Spagnolo, em va encuriosir. Li vaig fer una ullada. Un bon grapat d'àries de bona factura i algunes peces de tecla signades per un tal Domingo.

El bibliotecari del Conservatori va ser molt amable. Li vaig preguntar pel Martin o Martini. Va treballar aquí -em va dir. A la cort. Caterina II el va cridar. Martin i Soler, valencià. D'Espanya, sap? El seu èxit no va durar el mateix que la seua vida, ja m'entén, no?... I tant. I aquest Domingo?... ¿Domingo? Doncs no ho sé, la veritat. ¿Compositor espanyol del segle passat de nom Domingo? No em sona. Si fos Antonio, sí. El pare Antonio Soler, deixeble predilecte del gran Scarlatti, el Domenico Scarlatti.

I més muts que un mort ens quedàrem mirant-nos. Agafàrem a duo els papers signats pel tal Domingo. Al final d'una peça en la tonalitat de Mi major, algú -possiblement el Domingo o Domenico- va escriure: la mia ultima sfilata ovvero corteggiamento. Se Anastasia dici sì: Mi; se dici no: do#. Però el que no trobàrem va ser la peça en do# menor. Només una melodia notada al marge. Un esbós del que hauria escrit si l'Anastasia hagués dit no.

L'havia pensat en el mateix compàs que la de Mi major, 3/4. I en la seua tonalitat relativa, do# menor. Era l'altra cara de la moneda, com si diguérem. Vaig copiar-la. Aquell ritme processional del corteggiamento havia de ser respectat, és clar. Vaig aprofundir tot el que el meu talent em permetia a la peça escrita pel Domingo. Era Scarlatti. Un Scarlatti joiós, il·lusionat. Un Scarlatti d'esperit jove i saviesa tardana, una cosa rara. L'esplendent sol del matí meridional sabedor, però, d'horabaixes ineluctables.

I vaig prendre-li la melodia per a poder parlar-li. Només desitjava dir-li: benvolgut Domingo com entenc les teues pors, el teu posat de cavall andalús, la teua última esperança del bes somniat de l'Anastasia. Heus ací el resultat del meu estudi teu, aquell que potser hauries escrit si l'Anastasia t'hagués dit no.

A.S.