dissabte, 28 de febrer del 2015

Xiuxiueig


Ahir vàrem soterrar la Clara. I el primer record que m'ha vingut al cap, mentre deixava la meua rosa groga sobre el seu taüt, ha sigut el d'aquelles altres roses roges els pètals de les quals dubtaven si caure damunt la fusta esmaltada de la taula ferida pel capvespre, gronxades com eren pel dolç zèfir, o seguir la cerimònia dels condols que a poc a poc anaven caient com fruits de temporada davant el rostre nouvingut de mort i bogeria d'en Robert.

Érem al funeral d'en Robert, i em vaig quedar al marge d'aquells "ja no pateix", "pobre, ja descansa", mentre els ulls de Clara semblaven mirar només els records del seu amor. I vaig pensar que potser l'amor no n'és altra cosa que nostàlgia. Com si l'única forma d'aquets sentiments fos la derrota de l'esperança que els ha fet nàixer, i que aquesta paradoxa és la quimèrica flama que els encén i els crema alhora. I que aquell instant subtil i fugisser que anomenen felicitat és la delicada frontera d'un pètal que no sap si caure sobre la taula o continuar arrelat a la flor.

Perquè els ulls de la Clara, blaus com la innocència i la realitat profunda d'un somni trencat, d'una història que no pren nota de les petites mentides que dissimulen les nostres mesquineses, ja no demanaven cap cosa sinó mantenir-se arrelats a la flor i no caure definitivament sobre el xiuxiueig del capvespre del meu secret inconfessable. I jo mirava el petit moviment del pètal que dubtava. El vent suau l'impulsava com una mare gronxaria tendrament el seu fill. Res a fer.

No deixa d'inquietar-me, però, que tot i la delicadesa amb que avui he ofert la meua darrera rosa, la groga, un pètal s'ha alliberat de la flor i ha caigut sobre la fusta esmaltada del seu taüt, i jo he dit amb un fil de veu, com un xiuxiueig de zèfir i nostàlgia: t'estime, Clara.

J.B.