diumenge, 28 d’octubre del 2012

Paraules mai no dites


"né l'alma, che pensar d'altro non vòle,
né l'orecchie, ch'udir altro non sanno,
senza l'oneste sue dolci parole"
(Petrarca) (1)

Era la millor, la més bella melodia que mai no vaig crear. La veu del meu jo més íntim. El meu jo impossible. Aquell que ha passat la frontera entre els records i els ulls d'un abisme al que mai no deuria haver-me abocat. I mai no la vaig escriure, és clar. Alguns la varen prendre al dictat, però la seua complicada simplicitat els desorientava. Arribats a casa, i amb el seu violí a les mans, no podien reconèixer, en aquelles poques notes preses amb la urgència del moment, al fons de la sala on jo l'havia interpretat, el que ells mateixos encara recordaven. Més d'un em va recriminar no ser-li fidel a la mateixa melodia que jo havia creat, i que ho feia per maldat, per rancúnia, per evitar que ells pogueren apressar-la amb la seua mediocre imaginació. Sempre li vaig ser fidel, però, sempre, pose a déu per testimoni.

Només ens has deixat unes harmonies òrfenes, uns acords desolats, un paisatge sense figures, un desassossec infinit. Quin dret tens tu a privar-nos de tu mateix? I això, tant pel que m'ho va dir, com pel que suposava, em va fer mal, ho reconec. No n'és cap supèrbia, us ho assegure. Tot té una explicació, unes raons que en conèixer-les no sé si les podreu comprendre. Però que hi són.

No deixa de sorprendre'm la melancolia com a refugi tendre de la pulsió amorosa, la tardor com a flama incerta del desig, la difícil però possible coincidència dels meus més íntims delers musicals i el que algunes persones volen sentir dir a les meues mans. Fins i tot ha arribat a espantar-me la transparència de la meua ànima per a segons qui és qui mira al seu dintre. Potser la meua música és una mena d'ambaixador que va presentant les meues credencials allà per on passa, sense que jo m'assabente.

Així, aquestes melodies dites a persones mai no vistes fan de mi un vell conegut de qui mai no he saludat. Potser la meua vanitat se n'alegre, però a mi em resulta particularment trist. ¿No és tot un gran engany? ¿Una descomunal estafa servida amb l'embolcall d'or de la bellesa? ¿Compreneu ara les raons? Mai no escriuré aquesta melodia, aquella que només podrà existir mentre jo visca, aquella que no podreu sentir sinó de les meues mans. Almenys sabreu com sóc si és que arribeu a escoltar-la: un sacerdot pèl-roig que fa música amb les paraules mai no dites i que vosaltres podreu imaginar lliurement sempre que tingueu el desig de saludar-lo des de qualsevol lloc, des de qualsevol temps, quan l'estiu plega la flama i només una melodia incerta assenyala el camí cap a l'hivern.

A.V.

(1) A la meua edició, aquest tercet correspon al sonet 246, aquell que comença: "L'aura, che 'l verde lauro e l'aureo crine"

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Octubre


Plou a Viena. Plou amb la bel·ligerància ordenada d'una partida d'escacs. Una estratègia que a poc a poc va tancant el seu setge als voltants de l'única finestra a través de la qual el so de la pluja em bressola i la llum grisa de cançó tan original inunda els meus records més plaents: el bes de la mare a la nit, el bes del meu amic dels petits cantors, i el bes del pare llegint-me aquells poemes dels Càntics. Tots hem conegut aquella felicitat que no duu paraules. O que almenys no sap de desconfiances. Tots vàrem decidir, sense saber-ho, quin joiós sentiment salvaríem de l'oblit. I quin lluitàrem infructuosament per recobrar. Aquell del que no ens adonàrem. Aquell que avui ens sembla la matèria del que són fets els somnis.

Al Prater, el vaig veure per primera volta al Prater. Era el mes d'Octubre, el vint d'Octubre d'un any qualsevol de la infantesa. Jo havia fet tot el possible per coincidir amb l'habitual passeig del meu amic K. i els seus pares. Però la inclemència de la Tardor va transformar la meua espera en una incongruència, en una cita ignorada. Ningú, llevat de mi, era als camins melancòlics on els versos dels meus poetes preferits havien donat les seues primeres passes. El vent, venjatiu amb el meu atreviment, sacsejava la fullaraca com si fos una recriminació. I jo esperava. El plugim de neu insistia en confirmar les absències. Però jo esperava, era un reincident del pitjor delit, la pena d'amor.

Ell venia pel camí cap el banc on jo era assegut i tremolant. Cosa de nens, però el primer que em vaig preguntar va ser què podia buscar un home gran, i per tant, assenyat, a la solitud plujosa i freda del Prater. Potser era boig d'amor, com jo. Me n'havien parlat d'ell, i el vaig identificar. La seua presència, però, em va produir l'estranyesa dels rostres de marbre, aquells als quals les gotes peresoses de la neu no els hi afecta gaire. Què fas ací, em va preguntar. I sense donar-me temps a respondre, va afegir: no digues res, estic sord i no tinc ganes d'intentar entendre el que ja sé que diràs. Au!, dóna'm la mà. Vine en mi. Farem la resta del passeig plegats. Qui siga que esperes no vindrà, i ho saps. Has de començar a acceptar que el que tu li demanes a la vida és ben lluny del que busca la resta dels homes. Te'n refies, oi? I assenyalant-li la lluna incipient rere els lleus núvols de la vesprada li vaig besar la seua mà desprès de fer-li el característic gest amb les meues mans de petit pianista. Ell va comprendre. T'agrada la meua sonata? Ets músic? Ja deia jo…

Plou a Viena. Sóc al llit. Damunt la tauleta són els medicaments que amb poca fortuna intenten que la meua mort siga menys dolorosa. I enyore la teua mà d'amic, de solitud compartida. Pel Prater, camí de casa, semblaven la torre i l'alfil d'un escacs de neu i lluna, d'absències i retrobaments. D'Octubre i tendresa. Quanta raó tenies.

F.S.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

El sabor dels sons


Baixava pel carrer costaner del riu. Sempre que sóc prop del riu em ve a la ment Heràclit. Qui millor que ell va definir la música. Mai no et bressolaran els mateixos sons. M'estime molt aquesta idea de la música com les aigües de riu. El contrari seria com negar-me a mi mateix. Així, una volta s'han produït, els sons es perden en l'aire sagnant i en davallada del passat. Ha fugit el so, ha lliscat l'aigua i jo mai no seré el mateix. Fins i tot si els poguéssim atrapar i repetir tantes vegades com desitjàrem, la nostra oïda canvia en la percepció dels sons com el més sensible paladar ho fa amb les menges més exquisides o desitjades. No sempre el vi d'Alsàcia o el vi de glaç, que tant m'agraden, em saben amb el plaer que constantment els recorde. No sempre el cafè o el tabac, que tant em dominen, els gaudisc amb un mínim de consciència del seu sabor fugisser. Sí, baixava pel costat del riu i vaig recordar aquell passatge de l'Eclesiastès: "El que va ser, això serà; el que es va fer, això es farà. Res de nou hi ha sota el sol", i no sabia què pensar-hi.

¿I jo, no faig sempre el mateix, tot i la impressió d'obra nova? Vanitas vanitatis. Melodies que s'assemblen en el seu prec diari. Veus que s'enllacen per camins que s'entrecreuen i s'allunyen d'aquell bes que ha de semblar fortuït; pactat, però, amb la ciència del matrimonier contrapunt. No sé qual és la raó. Hi ha dies en que l'acordament dels sons el sent com impossible. Tot em sembla desafinat, fora de temps, indecís, destemprat. I sé que no és tan lluny del que a l'endemà pot resumir el mot bellesa. Què és el que passa, doncs? Li ho vaig comentar al meu estimat amic Franz, el luthier. Em va parlar del grau d'humitat, la temperatura, la fusta, fins i tot la qualitat de la crinera dels cavalls… coses que jo ja havia contemplat, però li vaig dir que no era ben bé aquest tipus de variacions, que era alguna cosa més propera a la pell de la música i que influïa poderosament el seu propi sentit. És el paladar de la oïda, que canvia, m'entén?, li vaig confessar... Va quedar confós. Si el que acabe de sentir no ho hagués dit un dels millors músics que mai no he conegut, diria que és una bajanada, mestre Bach -va contestar.

Però ho he experimentat, i no de forma aïllada, no només una vegada. I amb instruments tan estables d'afinació i timbre com l'orgue. Potser m'estic tornant boig, he arribat a pensar. Alguna cosa no acaba de funcionar correctament al meu cap o a la meua oïda. Déu meu aquesta dessabor pot arribar a ser més punyent que la sordesa. No em digues que és un càstig merescut. ¿Sóc massa gran? ¿Tan atapeïda és la meua memòria que res del que escolto duu la mínima dosi de record d'innocència? ¿Mai més no trobaré el so adient de la música? Em produeix un infinit desassossec no trobar la precisa instrumentació del meu Art de la Fuga. Tant de bo la veu humana no necessités els cantants. I perdona'm pel que acabe de dir.

J.S.B.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Morgen


Hi ha dies que la bellesa del món desfà el temps de les coses. I sembla que ningú no ha posat l'esguard al seu sobre, que cap ésser humà existeix. Potser sents la inquietud de l'arbre, la vergonyosa mirada de la rosa, la impostura de l'horitzó, la súplica de l'herba. L'aigua de mar arribant-te als peus amb la promesa del llençol amb que la mare cobria la solitud de la nit sobre els teus somnis. El suau vent de capvespre besant-te sense conèixer què són els llavis. La llum del dematí a la teua pell sense haver après el verb que transforma els dits en amor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta paraula ignota, trenca la vanitat del que se sap mortal. Tímidament perceps la bondat del silenci,  la discreció de l'ocell que no sap els esponerosos sons que la seua solitud li demana. Dies, en que la muntanya és presa de la més profunda melancolia. I els rius estan convençuts de la inutilitat manifesta de la seua davallada. Dies, en que sortir al món implica una allau de salutacions, una continua i humil demanda de disculpes per haver gosat trepitjar allò que ningú no sap per què surt de matinada.

Hi ha dies que la bellesa del món esmicola l'espai de les coses. I sembla que ningú no ha posat la paraula al seu sobre, que cap idea existeix. Potser sents la súplica de l'arbre, la impostura de la rosa, la vergonyosa mirada sobre l'horitzó, la inquietud de l'herba. Les ones del mar com un endemà de naufragi. El vent com una seguretat de mort. El dematí groc com el temps perdut que mai no recobraràs. La veritat de les coses que no podem sinó recordar amb la feblesa del seu olor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta vella desconeguda, et fa creure el que no és. I el món, que mai no ha creat la seua quietud sense futur, et dóna la benvinguda.

R.S.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Fatal amour


La llum del matí s'esmicola pel cristall opac de la finestra. En arribar al vidre de l'espill ix llençada cap el racó de l'estança on ella seu. Em dóna la sensació que sóc capaç de tocar els meus sentiments, que d'alguna forma ells han trobat a l'atmosfera tancada de la cambra l'oportunitat de prendre cos. I que ella també ho sap. I tinc por. El polsim que hi és per tot arreu sembla un delator dels meus goigs més íntims. Mai no hagués pensat que aquesta volàtil matèria en suspensió pogués ser una finestra oberta al meu cor, i que ell, a poc a poc, li pogués dir, de sota veu, tot el que l'amor mai no deu descobrir. Perquè certes generositats mai no seran compartides.

De cua d'ull vigile el seu somriure dolç, lleu, pendent com sóc del més mínim moviment que l'intensifique, i que jo prendria com a prova fefaent de la consciència que ella comença a tindre d'aquesta llum delatora. De fet, faig custòdia de la seua quietud com a confirmació de posseir-ne encara la clau dels secrets no revelats. Aquesta aparent fredor seua, molt lluny d'incomodar-me, m'apaivaga. M'agraden els seus ulls absorts, que fins i tot ignoren la proximitat del feix lluminós que li arriba al seu pòmul dret. Potser ha decantat una mica el seu rostre fugint la calidesa del sol reflectit. Jo diria, però, que els seus cabells segueixen semblant els d'una deessa ofesa, malgrat la seua indiferència, i que no s'han mogut gens. Mire dissimuladament les seues mans. Descansen amb la placidesa dels morts. Com si fos adormida i l'aroma dels seus somnis s'escampés barrejant-se als meus sentiments de llum.

Tanque els ulls. Una imatge s'imposa a l'inrevés de les parpelles. Una imatge que no sé com interpretar i que m'obliga, però, a obrir-los en la desconfiança de que ella haja pogut endevinar-la. És quieta, però. Fins i tot més tranquil·la que fa una breu estona. Torne a tancar-los. La imatge profunda es repeteix amb més força que la primera vegada. Som al jardí de les estàtues. Ella vesteix aquell vestit blanc que tant m'agrada. Gairebé no puc distingir la seda del cosset de la seua pell de marbre. Comparteixen una fredor que ara m'inquieta, i que puc constatar al besar-li la mà d'afinada pell. Tinc por. Res del món, me n'adone, em resultaria ara més cruel que obrir els ulls, perquè al racó de l'estança ella continuarà distreta de segur per la llum del meu amor sobre la quietud dels seus llavis de pedra.

J-Ph.R.