Ho havia
aconseguit. No em pregunteu com, però allí estava, preparat per a un
recomençament. Res no tornaria a ser igual. Algú, no sé qui ni per què, em
permetia tornar a viure la meua vida sense perdre l'experiència acumulada pels
anys. I el primer que vaig intentar va ser no contaminar-me de mi mateix,
deixar de ser jo mateix. Dir no allí on vaig acceptar. Dir sí a tot allò que hi
vaig rebutjar. Parlar on vaig callar. I callar segons quines coses. Perquè els
fets serien gairebé els mateixos, almenys aquells de més pes, aquells de major
importància per a mi. Però la seua elecció no seria conscient, és a dir, no
dependria directament de mi, però sí… serien els meus desitjos més íntims,
aquells que són sense el nostre permís, alguns dels quals mai no reconeixeríem
com a fills de la nostra ànima. Aquelles grans o petites coses i aspiracions
que m'haurien trasbalsat de debò. Elles tindrien l'última paraula. Elles
decidirien. I amb aquesta incertesa vaig començar el meu retorn. Vaig pensar de
seguida que podria tornar a besar el pare i la mare. I que m'agradaria d'allò
més trepitjar els meus carrers d'infantesa. Els amics, els jocs. Les avorrides
classes de piano que ara m'entusiasmarien. Aquelles pors que ara podria ignorar
des d'una valentia que mai no em va pertànyer. Sentia barrejades la inquietud i
la il·lusió que aquesta segona oportunitat pot produir-ne, tal i com un somni
lluminós que en qualsevol moment pot endinsar-se a l'obscuritat més tèrbola
d'un malson. Potser els meus versos, les meues melodies, els meus besos
tindrien ara altres ulls, orelles i llavis. ¿Donaria per fi les passes que
tantes vegades em vaig penedir de només imaginar? Aquells records que amb
l'obstinació d'un penediment ens persegueixen ¿podria per fi conjurar-los?...
Vaig trobar-me, però, amb els meus silencis. Els meus esguards continguts. Els
meus moviments impassibles. Els meus no-res. La desolació punyent d'un bell
somni.
Ella sempre
insistia. No em dic Liz, ni tampoc em diuen Bess ni Betsy ni Betty. Sóc
Elisenda, Elisenda de la Faucille i vinc d'Orleans. I ho deia amb un to de veu
dolç i ferm alhora que assolia una certesa més gran que els arguments que cap
de nosaltres poguérem esgrimir en contra. Perquè parlar de Nova Orleans és
parlar de l'aristocràcia dels esclaus. Sí, fins i tot en la misèria més
llampant n'hi ha de classes. Què hi farem?
Els nois i jo anàvem ben mudats.
Al club ens havien pagat la setmanada i decidírem comprar sabates noves, colls
i punys per les camises i corbates ben lluentes. Si gairebé ballàvem pel carrer
solejat d'horabaixa camí de The corner of the
falx, on servien la millor cervesa de Nova York, sens dubte, i on, a
més, ens deixaven entrar. Sóc un expert bevedor de cervesa i us hi puc
assegurar la seua excelsa qualitat. La fredor adient a l'època de l'any. Una
fina capa d'escuma, però mai escassa. La textura cremosa que el glop desitja. El
sabor del capvespre sobre el malt humit. Oh,
Sweet Lorraine. I got o copa, a elegir, de fi cristall de Colòmbia que
augurava l'èxit d'un entelat gloriós, segons em confirmaven els xics i el meu
escàs ull dret.
Així, de Nova Orleans i princesa?, li deien els nois per
engrescar. Doncs, perdone vostè l'atreviment, Betsy -perdó, Elisende de la
Faucille- però què fa una princesa com vostè servint begudes als pitjors
borratxos d'Amèrica, desprès dels apatxes, és a dir, els negres i músics?...
Això mateix em pregunte jo cadascun dels matins de la meua vida, quan davant de
l'espill veig aquest rostre de banús que només un encantament, amb granota
inclosa, pot explicar. El meu aspecte físic i la meua vida actual no són sinó
la conseqüència d'un maligne sortilegi. I és Elisenda, en a final, i Orleans,
sense Nova, i sóc comtessa, no s'equivoquen vostès…
Què vol dir?... Doncs,
que Orleans és a França, el meu país natal, cosa que en absolut és Nova Orleans
i no totes les dones volem ser ni som princeses… Ah, vostè, és francesa, Lizzie, excusez-moi, volia dir Elisenda de la
Faucille? -va dir el pocasolta del contrabaix, aprofitant el poc francès que
una antiga núvia li va contagiar… Així és. Vaig nàixer al Comtat de la
Faucille, famós pels seus cims, entre els quals destaca Le Col de la Faucille. Jo
era una de les dames a la cort de la princesa Leonor d'Aquitània, però un dia
em vaig llevar del llit en un lloc desconegut, en un temps incert i amb un cos
més desconegut encara, sobretot pel seu color fosc… Cap de nosaltres sabia qui
podia ser aquesta Leonor, ni el que volia dir-nos aquella pobre xica que servia
la cervesa amb una aristocràtica perfecció, ho reconec, amb el punt d'escuma
més equilibrat, al dente, que mai no
m'havia dut als llavis. I atès el que ens contava, potser fos el seu únic
equilibri.
Elisenda, i com és que deuria ser el vostre cos?, va insistir amb
sarcasme ben groller el bateria… Ja n'hi ha prou, no us sembla nois?, vaig
terçar… No es preocupe, mon sieur, mai no
deu importar dir la veritat per inversemblant que ella puga ser. Tinc la pell
blanca com l'escuma de la cervesa que vostès beuen sense parar, els meus
cabells tenen el daurat suau i vell dels millors xampanys, els meus llavis són
fins glops d'absenta freda, el meu nas només una excusa pel perfum i els meus
ulls furtaren als déus la més dolça mel de la tarongina.
Caram, no en té
d'àvia la xica -va reblar el bateria… Algun dia es farà justícia. I si una vida
no és prou, esperaré una eternitat sencera perquè la veritat s'impose per
damunt dels homes i els dies… Aquella sentència ens va deixar molt parats.
Varen fer el darrer glop. No havien passat un parell de mesos que ens
assabentàrem. S'havia casat amb un cantant molt mediocre que li deien Jackson.
Déu meu, vaig pensar, Déu els cria i ells se n'ajunten. Passà el temps, el tal
Jackson, desprès de fer-li una fum de nens la va abandonar.
Va tindre que
guanyar-se la vida venent cigarrets per les cantonades dels clubs on sovint jo
tocava el piano. Els nois em varen dir que l'única cosa que acabà
emblanquint-se abans d'hora varen ser els seus cabells. He de dir-te, Elisenda,
que mai no vaig prendre cervesa millor que la d'aquella comtessa de la
Faucille, la que tu ens servies en attendant le
jour où votre douce peau était aussi blanche que l'écume d'une bière prise à Le
Coin de la Faucille.
Y entonces, ¿qué es el hombre, por sí mismo,
sino un insecto fútil que zumba mientras se estrella contra el cristal de una
ventana?
(Pessoa, F. Diarios)
Un poeta, el nom
del qual va passar al meu oblit, va cantar el sabor melangiós que deixen anar
els besos més dolços. Avui, mentre el capvespre de la ciutat fluïa a la meua
sang de torrent dormit, he fet l'enyor d'aquell bes bressolat entre els seus
versos. Ja em descuidava, he pensat. Si més no, ha anat de ben poc. Són coses
que vares deixar pel camí i que no paga la pena remoure. Visió de passada.
Incertesa sense lògica ninguna que sembla representar allò més sòlid d'un temps
pretèrit mai no viscut. Perquè he arribat a veure la xica davant la vitrina.
I la meua ombra caminant fugissera al darrere del que ella generosament
entregava al cristall. Hi havia una frontera mai no dita entre el rostre que el
meu esguard de vidre veia i el clatell de cotó i polsim d'or que acaricià els
meus ulls. Tant de bo fos jo, vaig desitjar profundament, part de la sorra fosa
i gelada que fa de mirall de vitrina, i que et posseeix serenament i sense
rancúnies. Quantes fronteres deuria travessar, si no, fins arribar a tu?. Perquè tu ets a l'altra banda de l'espill, allí on són les certeses més
vertaderes, aquelles que el pidolaire pensament mai no podrà bastir i on els
llavis es confonen en un somni perdut. Però vaig comportar-me. Vaig deixar-lo
passar, o caure, aquest sospir de paraules atabalades, mentre el teu nom
desconegut s'esvaïa al fons de la ciutat oberta. Així ha de ser. I així serà
sempre, tal i com l'enyor dels besos més dolços que mai no vàrem fer. Sí, ja
em descuidava. I per l'escletxa del temps perdut venia cap a mi, amb les seues
petjades de nostàlgia i tacons rosa, la dolça desconeguda dels ulls més tristos
que mai no hem de veure rere les seues ulleres de sol, amb la seua faldilla
color pistatxo fent desjoc amb els seus llavis d'absenta groga. L.C.
Jo era molt
mal estudiant. I per càstig, em feien anar, a la vesprada, a la biblioteca del
lycée, amb l'esperançada esperança de que aquell sumptuós embolcall de llibres fera de mi l'aplicat i
estudiós regal que els pares sempre havien somniat de mi. Molt al contrari,
però, del que ells podien suposar, aquell càstig no només no em va fer un
prodigi d'erudició sinó que era tot un plaer per mi. M'agradava trepitjar les
voreres de París a la tarda. Sempre humides. Sempre llampants pels fanals d'un
groc vespertí. I la pluja omnipresent amb la que jo feia un joc de paraules que
a ningú no li feia gràcia, ves per on, llevat de mi mateix: visca Parispluie, visc a Parispluie. Com parapluie,
però començant per París… No li trobeu la gràcia? Bé, no passa res. Què hi
farem? Cosa de nens.
El vent gelat de la nit avançada al vespre feia més
enlluernadors els aparadors de les tendes. Dues, eren pas obligat. La casa de
música Chez Dupont i el taller de
bicicletes de monsieur Dubonnet. Sempre
he pensat si no serien familiars d'enèsima generació. A la primera, em quedava
bocabadat pels calaixos alfabètics on totes les partitures del món esperaven
els meus ulls golosos. Monsieur Dupont no només em deixava fullejar-les sinó
que m'oferia la possibilitat de seure'm davant del magnífic Pleyel gran cua,
que gairebé ocupava més de la meitat del recinte, i davant del qual jo li
demostrava els meus avanços musicals, la qual cosa als pares no els hi semblava
gran cosa. I del flaire gloriós dels feltres de la música a l'íntim perfum del
greix i el cautxú de les bicicletes. Monsieur Dubonnet portava un bigot
platejat pels anys. Havia estat un grimpeur
excepcional i m'explicava tècniques ciclistes que jo aplicava al meu
desafiament personal amb l'orografia del teclat del piano. Oh!, mon dieu, que se'm fa tard.
A la biblioteca
del lycée el tempo era molt més tranquil. D'habitud coincidia amb aquell noi
que mai no se'n sortia. Com és que trobes tan aviat les paraules al diccionari,
Francis?, em va preguntar… És que estan ordenades, Jean-Pierre, li vaig
contestar... Què vols dir?... En ordre alfabètic, ja saps… Sí, això ho he
entès, però dins d'una lletra, què és el que fas? Si cada volta tens que
repassar-les totes es fa llarguíssim... Doncs, has de seguir l'ordre alfabètic…
Però això ja ho he fet… Mira és com les nines russes. Saps el que vull dir… Sí,
la mare en té… Vull dir que l'ordre alfabètic has d'anar aplicant-lo a totes
les lletres de la paraula que vols trobar… Ah!, que n'és de difícil… No, home,
què va… No perdes el temps amb els que la pròpia natura ha fet carn de canó, va
interrompre el Jean-Paul... Què hi fas ací?... El Jean-Paul era tot un model
acadèmic. Els professors sempre deien el mateix: mireu el Jean-Paul, sempre sap
el que volem sentir… I què?, em deia jo.
De camí cap a casa, varem acomiadar
al Jean-Pierre a la cantonada de rue de l'Absinthe amb la Place du Pilier. El
Jean-Paul, molt generós, em va dir de prendre un pastís de crema. Pagava ell.
Mira, Francis, aquesta púrria no cal que et preocupe. Només tens que lligar-los
de ben curt. Han nascut per a obeir, i tenim, com a essers superiors, tot el dret
d'estrènyer la corda… Saps?, em recordes el teu pare. Com les nines russes.
Només dius el que has sentit dir. Ets molt més prescindible que el Jean-Pierre.
I amb tot el dolor del meu cor, vaig deixar l'immaculat pastís damunt la taula.
Potser a Chez Dupont o Chez Dubonnet trobés alguna cosa millor que la
crema d'un pastís, i sense nines russes pel mig.
Ella era una
enunciació que mai no va concretar-se. Un arpegi precís, ben dit, que espera,
però, la seua nota fonamental, una melodia que mai no arriba a petjar la terra
que la nodreix, una petita papallona suspesa d'un no-res d'absències i solituds
ben cantades als pentagrames que ella tant es va estimar. No, no n'hi ha forma
humana de lluitar contra el que no existeix malgrat la seua presència
quotidiana.
Hi he pensat tantes vegades… Avui, però, nit de lluna plena me
n'adone. Sempre has estat llunyana, distant, fruit eteri d'aquella crisàlide
que el teu Robert em va descriure com qui parla del primer bes d'amor de la
humanitat sencera. El primer esguard que reconeix la pròpia ànima a l'ànima
d'algun altre. La primera mirada. Qui pot acceptar no ser alguna cosa més enllà
d'una imatge reflectida a l'espill de l'amor?.
Prendre consciència
sentimental de la vida t'inhabilita per a creure't la resta d'ajornaments que
t'autoimposes. Tot aquell que ha viscut la profunda tristesa que amaguen les
mans, el dolorós esforç de moure els ulls, sap, per sempre, el no retorn de tan
fondes petjades sobre la terra de la melancolia. A vegades pense que sóc massa
feble per a realitats imposades pel cansament físic de l'ànima. Jo mai no podré
dur a les espatlles tot sol aquest gruix de levitat.
Cerque, dissortadament,
un baix, la nota fonamental, que m'enlaire vers tu sense perdre peu, que em
recolze per conviure amb aquesta angoixa suspesa de la nit i de la lluna.
Tantege a l'obscuritat. Aquest? Potser serà aquest so que la meua oïda és
incapaç de trobar per sí mateixa? ¿O seria millor aquest altre? ¿O aquell més
enllà de la nit de lluna, de la crisàlide i la papallona?
Ella era un besllum
a l'inrevés dels fets. I de tant en tant, sense avís previ, aquella vibració,
més llum que so, semblava recolzar-se sobre la pell delerosa del món,
amagant-se fugissera rere el fullam del desig. Va nàixer, així, la meua
aspiració volàtil. Xiuxiuejar-li al vent la seua condició difusa i precisa
alhora, tal i com si fos el dors platejat d'una fulla o la lluna tendra d'una
nit que convida a deixar de trepitjar la terra i besar els llavis de la
desconeguda que, malgrat no ser, ens fa sentir les seues passes darrere
nosaltres.