dilluns, 28 de gener del 2013

El bocí


Primer va ser la suavitat de l'aire. Aquell frec del vent com un bes inesperat. Sense llavis. Els cabells fugint-li cap el seu clatell. I els seus ulls protegint l'esguard amb l'ajuda de les parpelles. Tot va ser una. L'amor ens descobreix la màgica individualitat d'unes expressions que creiem més vulgars, d'uns gestos que hauríem dit sabuts, impersonals. Com d'especial pot resultar el rostre admirat al vent sobtat i entremaliat del capvespre. Aquella impertinència aèria em va fer tan feliç. Era descobrir alguna intimitat recòndita, d'aquelles que només, de descuit, les franqueses haurien pogut mostrar-me. Ara podria imaginar-m'hi com era d'autèntic el seu somriure només insinuat, el lleu frunzir del seu front, el moviment lateral del rostre que fuig i alhora manté la mirada, la seua mà preocupada… Havia traspassat, sense esperar-m'ho, la línia mai no dita, la frontera callada que només reconeix el salconduit d'una esperança. Què és l'amor sinó un bocí d'esperança?

El vent havia posseït l'arbreda. Tanmateix érem al recer d'unes finestres ben tancades, les dels nostres pensaments dibuixant paraules amb declaracions silencioses. O això volia creure jo. Unes passes més enllà, l'arboreda va cessar. I el vent. Aquelles branques ens havien fet l'honor d'un passadís que s'abocava al temple del crepuscle. I al seu altar, la lluna. La blancúria de la qual amagava els delicats arguments d'unes promeses que l'albada esborraria inadvertidament. Perquè la lluna hi és al matí esplendent. I només la ceguesa groga del sol pot confondre-la amb el blau d'un cel miratge. I només quedarà el record de la seua carícia. Aquella que va fregar de bellesa blanca la pell dels nostres ulls. Havíem traspassat l'incert marge sense adonar-nos-en. Perquè l'art té tota l'esperança d'un bocí d'amor i lluna al dematí.

R.S.

diumenge, 20 de gener del 2013

Podria dir


Podria dir que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides? Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que millor sabem fer els músics.

G.G.

(1) Literalment, línia del cel. Com què és una expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.

dimecres, 16 de gener del 2013

Però


Tinc son, molta son. I records. Reconec aquesta son. No és que vulga adormir-me, no. Tancar els ulls, però, és tot allò que demane. I silenci. Vull oblidar. No saber que sóc. Somniar despert que no sóc. Fins i tot, no saber qui sóc. Beure conyac a les onze del matí no és un bon símptoma, ho reconec. Però és el que hi ha, i no puc penedir-me. L'art em sembla una mentida lúdica. Lúcida. Benvingut siga, però, l'ordre de les lletres. Perquè ningú no em va preguntar si jo volia ser. Ningú no pregunta a qui encara no hi és, és clar. I desprès has de lluitar per ser, per mantenir un cos que no desitges i els seus delictes. Voluntat i representació. Un cos que anomenes teu. Amb nom i cognoms. Ja hi ets escripturat. I te n'adones que l'escriptura mateixa, i només ella, assenyalarà el seu camí, que és el teu. No goses, però, dir-li-ho tu, el camí, o te'n penediràs. No digues el que han de ser les paraules. Són tan sàvies, tan ignorants, que no paga la pena. No digues el que han de ser els sons. Et suïcidaràs. Tots els homes tenen períodes de suïcidi, va dir-me l'O'Nety, l'uruguaià irlandès. Tots els suïcidis, però, tenen períodes humans, vaig pensar. I vaig callar, però. Hi havia tanta tendresa als seus ulls plens de por. Les ulleres desencaixades. Els ulls grossos d'un gos flàccid. Les parpelles desolades d'un nen que no volia ser. El glop infinit del seu delit aigualit. Delicte. Tinc son, molta son. I records, ara me n'adone, però, que mai no oblidaré, tot i la son.

E.S.

dissabte, 5 de gener del 2013

El perfum de la rosa


Tantas veces le había oído decir estas cosas, que ya no tenían para él nada de original. Emma era como todas las amantes, y, al caer como un vestido el encanto de la novedad, dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión, que tiene siempre las mismas formas y el mismo lenguaje." 
(Flaubert, G. Madame Bovary)

Al principi potser no va ser el verb. Al principi potser només va ser el mar. Hi érem tots. La vida sense noms ni cognoms. La vida no se sabia viva. Ni el temps, camí cap a l'eternitat que el dissol. No hi havia persones. Només la monotonia. La passió. L'amor encara no era la metàfora del desig. Fins i tot el desig no era la prevenció del sexe. Heus ací, que tots aquells que deploren la metàfora mai no coneixeran el desig d'amor. ¿Qui coneix l'amor? ¿Qui sap la raó de la metàfora? ¿Estic avui lacònic? ¿Tant o més que els ulls d'un mort? Què difícil és tancar-li els ulls als morts. ¿I l'oïda? ¿Qui tanca l'oïda als morts?. Llavors, només l'escuma elevava pel damunt de les aigües a uns pocs. Ben pocs. I només eren bombolles sense platja. Bombolles iridiscents d'una escuma pretèrita. Suspeses a l'aire daurat miraven d'aprendre el no retorn. I no sabien que volaven. I no sabien com dir-ho. I vaig intentar quedar-me només amb els sons de les seues ales. I vaig llevar les paraules a la rosa. Fins a tres cops vaig deixar de banda la metàfora. I la bombolla va desfer-se sense escuma, sense paraula. I l'escuma va perdre's a l'aigua. I no podia tancar els seus ulls morts. Els del pare. Els de la mare. Ni la seua oïda callada. La paraula, la metàfora, també té la seua melodia d'escuma. Ah!, quantes fronteres cal travessar per arribar al perfum de la rosa.

F.L.

dimarts, 1 de gener del 2013

Adéus


Puc acceptar que donem els nostres més sentits adéus sota l'atmosfera gris dels records. Puc admetre el plor contingut a la darrera abraçada vigilada de ben a prop pels habituals núvols de ferro dolç que ens bressolen els dies. El cel vergonyós que ens cobreix. L'aire cendrós i penedit que respirem. El bes infreqüent dels germans com a incòmoda proba d'un amor tacat pel carbó que ens escalfa i alimenta. Tot puc comprendre-ho. Perquè el meu germà se'ns va a la guerra. I ja estaria tot dit. El meu benvolgut i estimat germà Johann Jakob, oboè de sa majestat Karl XII, rei de Suècia, ens deixa, i la tristor d'aquestes terres fangoses acompanyaria convenientment la punyent posada en escena. Els germans i els amics deixant anar l'abraçada com una avançada d'altres despreses. I ja estaria tot dit i beneït, si no fos perquè vares reservar, déu meu, aquell sol italià tan estrany per a una data tan senyalada. Com si no hagués altre lloc al món on vessar la llum oceànica que el sol mai no escampa sobre nosaltres. Així, mentre li deia sense dir tot el que el meu cor callava, el meu germà i jo no podíem deixar d'enyorar el nostre admirat Vivaldi, i tot el que hauríem gaudit interpretant, en aquell mateix moment, la música veneciana que aquella llum esplendent, tot i el dolor de la separació, ens demanava amb petits somriures. I la plaça semblava una ciutat buida sobre la qual el mar buscava precipitar-s'hi. Un espai mut sota el silenci d'un sol aclaparador. I perdona'm, déu meu, però tot plegat em va semblar un sarcasme recargolat, la crueltat del qual era immerescuda. Perquè vaig comprendre com és que jugues amb el que nosaltres diem realitat. Com és que vares portar el cel major de la teua Itàlia al cel menor i abrusat que sempre cobrirà els alemanys. Jo sé el que em dic. I també com dues ciutats poden confondre's de lloc estant, tot i que només per un parell de segons, d'eternitats, de sentiments. I com d'agraït podia estar el meu germà, ja per sempre soldat músic de la guàrdia reial, d'aquesta inesperada visita de la lluminosa melodia dels mestres transalpins. Malgrat tot, una inquietud va anar envaint la meua ànima mentre el postilló feia sonar la seua corneta i ell s'allunyava cap a un cel tallat amb el plom de les bales i la neu bruta del nord. Què raó hi havia perquè aquell íntim desig del meu germà, escoltar el sol de Vivaldi, hagués estat concedit capritxosament el matí venecià que ens va reunir a Eisenach tot just el dia de la seua partida?

J.S.B.