dimarts, 12 de novembre del 2013

La confessió


M'ho va confessar tot. Jo només li havia demanat per la seua filla, i tanmateix… Havia estat un dels meus amors impossibles. I potser encara ho era. N'hi ha de tants amors impossibles a la vida com silencis. Sempre que parlàvem pels atzucacs de cartró i fusta dels teatres, on sovint ens trobàvem, em dominava la sensació d'una complicitat que cap dels dos no sabia quan va començar. I així, a poc a poc, he de dir que formava part necessària i callada de la meua vida. La seua veu càlida, la naturalitat greu del seu somriure, el seu esguard penetrant i abandonat. No em mires així, estimada, m'hagués agradat dir-li. Que me n'amores. No, jo mai no li ho vaig dir. Quin atreviment! No hi havien suficients raons. Jo no era raó suficient, i el meu amor tampoc. De vegades som així, més modestos, més discrets, que els nostres sentiments.

Recorde, com si fos ara, la nostra primera trobada. Ella duia panxa de sis o set mesos, i estava ben farta. Ja tinc ganes d'acabar, em va dir. Com què no podia sortir a escena -era ballarina- ara feia de modista, i cuidava dels detalls d'última hora de les seues companyes. Tenia les galtes lleument inflades, i aquest detall em va recordar, al seu torn, que ja l'havia vist anys enrere. I que ens havíem observat sostingudament, com si fórem coneguts. Com si fórem amants clandestins. Però no, no ho érem. Sí, va ser un d'aquests amors d'un instant que duren per sempre mai. I a mi m'hagués agradat tindre aquella valentia i lucidesa d'un Allan Poe abandonat, al seu torn, a la beguda dels amors més impensables, més oprimits per la certesa d'una felicitat sobreeixida d'amabilitat. No cal esperar la vellesa -va dir l'Edgar- cal prendre el camí de la bellesa desafecta, la mort abans que la pell esclate en un miliard d'impureses innecessàries. Cal avançar-s'hi a l'assecament dels ulls. Aquell moment que la seua pell transparent, com una crosta desolada, es nega a enlluernar-nos, i tot depèn dels nostres millors records. Recorde.

Havien passat els anys. I la vaig trobar més bella que el més bell record que amagués al meu esperit. Com és l'amor de tossut. Encara està per nàixer la música que pose seny a la tendra expressió de les teues salutacions, li hagués dit. Però vaig callar, com sempre. Quin dret tenia jo a dir segons quines coses? Però ella sí que va parlar. Perquè li vaig fer memòria d'aquella panxa de feia anys. ¿Te'n recordes? Sí, em va dir, amb un mig somriure i mentre dirigia la mirada als peus. I a mi em va donar un rampell. M'ho varen llevar tot, saps? Mai no seré una dona com cal. I jo no vaig saber què dir, com sempre. Aquella intimitat em va superar. Si el meu amor havia quedat arraconat al cantó més fosc dels silencis, dels oblits deliberats, què podia fer amb la meua pietat? Tant i com escric sobre tu, estimada, em consumisc, m'hagués agradat dir-li. Però vaig callar. Com sempre.

G.B.