dijous, 26 de desembre del 2013

El desig de l'alosa


M'agradaria conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona, potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, hortus conclusus i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents, somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap, però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.

A.S.

dimarts, 12 de novembre del 2013

La confessió


M'ho va confessar tot. Jo només li havia demanat per la seua filla, i tanmateix… Havia estat un dels meus amors impossibles. I potser encara ho era. N'hi ha de tants amors impossibles a la vida com silencis. Sempre que parlàvem pels atzucacs de cartró i fusta dels teatres, on sovint ens trobàvem, em dominava la sensació d'una complicitat que cap dels dos no sabia quan va començar. I així, a poc a poc, he de dir que formava part necessària i callada de la meua vida. La seua veu càlida, la naturalitat greu del seu somriure, el seu esguard penetrant i abandonat. No em mires així, estimada, m'hagués agradat dir-li. Que me n'amores. No, jo mai no li ho vaig dir. Quin atreviment! No hi havien suficients raons. Jo no era raó suficient, i el meu amor tampoc. De vegades som així, més modestos, més discrets, que els nostres sentiments.

Recorde, com si fos ara, la nostra primera trobada. Ella duia panxa de sis o set mesos, i estava ben farta. Ja tinc ganes d'acabar, em va dir. Com què no podia sortir a escena -era ballarina- ara feia de modista, i cuidava dels detalls d'última hora de les seues companyes. Tenia les galtes lleument inflades, i aquest detall em va recordar, al seu torn, que ja l'havia vist anys enrere. I que ens havíem observat sostingudament, com si fórem coneguts. Com si fórem amants clandestins. Però no, no ho érem. Sí, va ser un d'aquests amors d'un instant que duren per sempre mai. I a mi m'hagués agradat tindre aquella valentia i lucidesa d'un Allan Poe abandonat, al seu torn, a la beguda dels amors més impensables, més oprimits per la certesa d'una felicitat sobreeixida d'amabilitat. No cal esperar la vellesa -va dir l'Edgar- cal prendre el camí de la bellesa desafecta, la mort abans que la pell esclate en un miliard d'impureses innecessàries. Cal avançar-s'hi a l'assecament dels ulls. Aquell moment que la seua pell transparent, com una crosta desolada, es nega a enlluernar-nos, i tot depèn dels nostres millors records. Recorde.

Havien passat els anys. I la vaig trobar més bella que el més bell record que amagués al meu esperit. Com és l'amor de tossut. Encara està per nàixer la música que pose seny a la tendra expressió de les teues salutacions, li hagués dit. Però vaig callar, com sempre. Quin dret tenia jo a dir segons quines coses? Però ella sí que va parlar. Perquè li vaig fer memòria d'aquella panxa de feia anys. ¿Te'n recordes? Sí, em va dir, amb un mig somriure i mentre dirigia la mirada als peus. I a mi em va donar un rampell. M'ho varen llevar tot, saps? Mai no seré una dona com cal. I jo no vaig saber què dir, com sempre. Aquella intimitat em va superar. Si el meu amor havia quedat arraconat al cantó més fosc dels silencis, dels oblits deliberats, què podia fer amb la meua pietat? Tant i com escric sobre tu, estimada, em consumisc, m'hagués agradat dir-li. Però vaig callar. Com sempre.

G.B.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Era matí al Paradís


Mai no vaig pensar que seria testimoni de com envellirien les meues mans sobre el teclat del piano. Mai no ho havia pensat, és cert. O potser sí, però és com si les meues mans haurien de ser alguna cosa intemporal, alguna cosa que no està subjecta a la foscor que envelleix el passat i t'apropa el futur com una certesa ineludible. I tanmateix ahir me'n vaig adonar. Fins i tot vaig arribar a veure-les com a estranys instruments, aliens, de tot allò que jo feia sonar a la sala de concerts. I em vaig recordar del Frederic. Ell sempre em deia el mateix: "saps?, Franz, mai no veuré envellir les meues mans sobre el piano. És com si només hagués conegut la matinada del Paradís". I a mi em van colpir les seues paraules. Ja estava molt malalt. Només aquella seua seguidora, l'anglesa, es preocupava d'ell. Ella, i la seua germana, que va vindre de Polònia amb els seus mateixos ulls transparents d'aigua i perfums de melangia. I varen ser com dues mans que el bressolaven perquè mai no coneixeria el capvespre del Paradís.

I jo, ahir, mentre tocava aquella paràfrasi de no sé quin operista a la moda, potser el maleït Meyerbeer, vaig comprendre la importància que d'ara endavant tindria la meua pell, i tot el que quedés enganxat al seu damunt, com a estigmes dels meus pitjors malsons. Ja sé que el piano no es toca amb els dits ni amb la pell. Ja sé que les tecles d'un piano només obeeixen els més íntims designis d'un desig mai no prou conegut per nosaltres mateixos. I que només una absoluta puresa pot traure el millor del que és amagat al fons de les seues cordes, al fons dels nostres pensaments mai no pensats, dels nostres no-res. Però entenc que no vaig ser prou sensible al que em deia el Frederic, tot i la meua emoció, que no vaig adonar-me de com va resplendir-nos aquella matinada del Paradís que ell em nomenava, i que la meua ceguesa va ignorar. Fugissera, indulgent amb les passions adolescents, macabra pel dictat de les hores, incerta com el bes de les noies que només són flors d'un dia al Paradís.

¿I ara, què em queda?, em pregunte. ¿Consolatione philosophiae? No, Boeci, ja li vares fer prou de mal a la música, ¿no et sembla? No, farem Consolatione musicae. Sembla que ja no és matí al Paradís. Si més no, a les meues mans, tot i que encara és matí als meus millors records. Farem una melodia de nocturn, com si fos el Chopin. Un nocturn que parle de quan era matí al Paradís.

F.L.

dijous, 19 de setembre del 2013

La incertesa del missatger


Ahir de matí vaig rebre la seua carta. ¿O va ser abans d'ahir?... ¿A qui vols enganyar ara, Jacopo? ¿Per què imposes aquest dubte imaginari? ¿Per tots aquells que ociosos per la seua pròpia buidor arribaran a llegir qualsevol dia el teu dietari, si és que abans no el destrueixes, i així els faràs pensar que no n'estaves massa impacient per rebre-la, la carta; ah!, quin dropo més estúpid, tu, que no vivies, des que la vas conèixer, sinó per gaudir de les seues paraules, dels seus ulls dolços de quimeres, de la seua pell de neu on alleujar el desig ardent dels teus llavis? Sigues valent, no t'ho amagues a tu mateix, tants dies que només l'arribada del missatger posava un petit raig d'esperança en la teua boirosa i gruixuda percepció del món. ¿Serà avui el dia?, et preguntaves amb la seguretat del que ha desistit de la vida.

Tants dies, tantes decepcions, en que la certitud d'una estimació compartida trontollava davant el silenci, l'absència, el record fragmentat en infinits instants meravellosos de la vostra única conversa, aquella en la que tot lligava sense adonar-vos-en. Si ella proposava, tu assenties; si tu confirmaves, ella t'imitava. Oh!, quina mena d'amor és un diàleg? Mai no ho hagués pensat que les paraules pogueren assolir la sensualitat d'un bes, el compromís inefable d'una carícia. Mai. I tanmateix, l'adéu va ser fred i concís, cadència gairebé perfecta, tal i com pertoca als esperits submisos, als que fan de l'ordre convencional part inamovible d'unes regles de joc que poden acabar per anihilar-los.

I a la carta, només aquest poema equívoc. L'au fènix que ara n'és tórtora amorosa que no visita el meu bell hort, el meu hortus conclusus i sí els assecats boscos de la certesa. Parles d'hivern. Parles d'honestedat. Tant de bo hagués callat la teua boca. Tant de bo la incertesa del missatger continués com un infinit d'absències esperançades, com un diàleg entre l'oblit i la memòria, com el bes etern dels que mai no seran recordats com els amants de Verona.

J.da B.

dijous, 15 d’agost del 2013

Circe


Era una història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls. I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor equivocat potser, d'equívoc amorós.

Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a habitar.

El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat. Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de fer-les una visita de benvinguda.

Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front, i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut. La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar, perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu. D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…

El noi no sabia com fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres, i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de por.

Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima. Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer… Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que tots els demés semblaven conèixer?.

Com que la noia el notava cada vegada més absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?… No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen… Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber, amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?... ¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que negra?...

I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de bava.

G.G.

dijous, 1 d’agost del 2013

El dilema


Ara tinc un dilema. Un petit dilema, això sí. El dilema dels savis, que hagués dit l'Henri, l'Henri Verdoux, és clar. He de reconèixer que aquest assassí en sèrie mai no m'ha produït cap repulsió. Era massa ingenu. Si em permeteu la boutade. Deu ser allò que diuen de la professió. Defecte professional. A qualsevol cosa acaba acostumant-se la nostra particular visió del món, si més no. Però jo volia parlar-ne del meu dilema, que com a dilema, la veritat, és ben poca cosa, ho reconec. Però és meu. I això deuria bastar-ne. Bastar-li, a qualsevulla que llisca aquestes confessions que mai no deixaran d'exhalar un tuf d'informe policial insuportable, no cal dir. Heus ací, que no sé ben bé què fer. La cosa n'és ben senzilla. M'acabe de fer un whisky. I em ve de gust fer-me un altre. No n'és la meua beguda preferida, però de tant en tant m'agrada. És, i perdoneu la semblança o similitud, com els que només beuen conyac, però de tant en tant li posen les banyes -al conyac, és clar- amb la deliciosa rossa maltesa. Ah!, quines coses té la vida; i la beguda, no cal dir. Bé, al que anàvem, m'acabe de fer un whisky i em faria un parell. Però, i ací ve la cosa del dilema, a l'ampolla no en queda sinó un ditet. I jo tinc set. Deu ser el sopar, potser. Pernil dolç, pa torrat, formatge blau, vi negre… Poca cosa, ja veieu. Però tinc set. I el que queda de whisky és ben poca cosa. No sé on vaig llegir que el whisky mai no hi ha que barrejar-lo amb begudes dolces. Fins i tot amb la tònica, tampoc. Bé, a la nevera tinc una ampolla d'aigua de Vichy. Tinc set i no sé què fer. Perquè si tingués aigua de soda, la cosa seria molt més fàcil de decidir. Però no n'és soda, sinó Vichy, que és salada, com la mar. Què faig?. Molts dirien: prova-ho i si no t'agrada, ja ho saps per a la pròxima. Però a mi la pròxima no m'importa, no m'interessa, sabeu el que vull dir?. Només m'importa el que estic vivint, i el dilema que em suposa. Què faig, barrege el whisky i que siga el que déu vulga o me'l prenc amb només un parell de glaçons tot i que sé que la meua set mai no serà saciada? Perquè en acabar el whisky fer-me un got de Vichy, tot i que ben fred, em sembla un total sacrilegi. I no sé la raó, però el pobre Henri m'ha vingut al cap un altra vegada. ¿Va tindre ell un dilema, tot i que només fóra un petit dilema? Què podia fer, esgotar aquell ditet de vida que li quedava a ell mateix i a la seua dona o ben bé barrejar-lo amb la gasosa i amarga aigua dels crims? Caram, he pensat, el que costa apropar-se, encara que només siga un poquet, als quatre somnis que tenim. Caram. I potser elles, les víctimes, al seu darrer sospir, i mirant amb l'esguard ennuvolat per l'ofec al seu amant primmirat es preguntarien què és el que a ell li quedava d'aquells seus amors. ¿Potser un ditet?

J.M.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Noia a l'alba


Què hi fa una noia com tu a la matinada d'un xafogós diumenge del mes de juliol caminant la deshora amunt avall? Amagat rere la cortineta blanca de la meua habitació, mirava el seu cos prim de lliri dibuixat sobre el carrer gris que intentava oblidar la nit, el seu vestit sense tirants i ben curt de faldilla, una segona pell que li naixia lleument dels lleus pits com bessons de gasela fins que arrodonia els seus malucs i poc més. La resta, unes cames allargades pels tacons i la innocència. Unes cames massa joves per dir-li meuca. I un ventre llis com el camp de blat entre roselles i que com el sègol amaga el secret de l'ebrietat. La seua pell morena, els cabells negres abundosos de lluna i el tall roig de la seua boca completaven la seua natural sofisticació. Oh, sophisticated lady. Quina mena d'amor t'ha llençat a la matinada com una joguina oblidada al rerefons de la infantesa? Aquella teua elegància obsoleta que només un cor trencat pot voler exhibir als carrers buits d'una nit confosa entre la retirada discreta de la foscor i el darrer vodka amb gel dels abandonats.

La noia caminava per la vorera sense saber què fer amb les seues passes i la claror que a poc a poc volia imposar-s'hi. Va començar a gesticular, i vaig pensar que potser li parlava al noi que jo no veia i que hi era dins de qualsevol dels cotxes del carrer. Però no, no va anar així. I ella tant desfeia el camí que havia fet sense voler en busca del que jo no podia ni imaginar, com que el refeia i el tornava a desfer. M'inquietava el seu desordre sentimental, el seu desequilibri dels sentits fent pinya amb la delicadesa no buscada d'un cos que semblava anar de la mà d'una solitud no esperada que es tensa a l'aire com un so infinit, ofegat, angoixant, el record d'un noi que ella potser tampoc no veia amb la desitjada claredat.

I llavors va seure al banc del carrer. Noia asseguda. Primer van ser els peus, desprès les mans, el que va mirar sorpresa. Va estirar la faldilla que amb prou feina li arribava ara al principi de les cuixes. Va creuar les cames i va adonar-se d'aquell carrer desolat, buit, entre l'oblit desesperat de la nit i els retrobaments incerts del dematí. En obrir la petita bossa de mà va fer com que buscava alguna cosa, fins i tot en va treure un espillet o el que li semblava. I va ser tancar la bossa i desencreuar les cames, tot una, i tornar a mirar-s'hi els peus, ara junts, els genolls, el seu davant com si esperés algú sortint del patí fins ara testimoni mut del seu passeig pel no-res de la matinada.

En alçar-se va creuar el carrer en direcció a la plaça, però només trepitjar-la s'ho va repensar i desfent el que havia fet va tornar a la vorera original de l'altre costat del carrer. Ara la va enfilar, però, amb la certesa dels adéus, amb la certitud d'una sofisticació que s'acomiada de l'amant a l'alba. Però la noia no era al castell, sinó a la humitat d'un carrer de ciutat, i potser l'amant havia quedat assegut al banc sense bes de comiat. I jo, el que mai no podia haver sospitat era retrobar els versos bíblics caminant amb aquells seus ulls de coloma sofisticada pel desert lliscant del diumenge.

D.E.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Damunt l'herba


È buio el mattino
che passa
senza la luce dei tuoi occhi.
(Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)

Torne a endinsar-me dins de tu, al dintre d'aquests sons que, hores d'ara, són l'únic camí cap a tu. La realitat, la veritable realitat, s'obstina en no semblar-s'hi a sí mateixa. Perquè el que diem vida és una melangia confosa pels desitjos dels meus jos, dels teus tus. Avui he passat per la tarda. L'he recorreguda a tort i a dret, amunt avall, buscant-te, desitjant-te amb un desig malaltís, amb un amor fet a parts iguals de sons i somnis, barreja que n'és matèria prima, matèria última del bes. I, a cadascú dels carrers de la tarda, n'he cercat el teu perfil, la teua ombra inassolible, aquella teua silueta que hagués portat al damunt del penya-segat, damunt aquell racó encatifat d'herba bona, d'herba molla, d'herba amorosa. I tu, estesa al seu damunt, m'hagueres demanat un bes...

Mai no sabràs, potser, com creix aquest meu amor molt per damunt de la teua vida, de la teua capacitat d'ésser viu, de la teua quimera de recers, dels teus aixoplucs mandrosos i desconfiats, de la teua incapacitat per copsar la petita mort que suposa un capvespre d'amor. Necessite, per tant, un sol aclaparador, un sol encegador, un sol que no em deixe pensar com és de nit el matí, un recer un poc més consistent que el teu record llunyà. Perquè entenc aquesta meua obsessió com una por bastarda tal i com l'amor és l'atònit fill de les meuques. Concite en tu tots els meus desamors imaginats, totes les desolacions, i donaria de gust la meua vida només per un moment amable. Ja només d'amabilitat parle. Tu, l'amor i jo, quiets al pati de casa teua. Estirats damunt l'herba bona, molla, amorosa, i sabedor de que aquest serà el meu darrer record. I serè profundament feliç, obstinadament cec.

Ara ja sé què tinc a fer. Només esperar. Seure'm al balcó de casa meua. I allí, deixant passar la platònica realitat, t'esperaré. I perdona'm, perquè el que ara tinc que pensar només pot escriure's al damunt d'un piano i amb la música dels teus ulls.

Th.M.

dilluns, 15 de juliol del 2013

L'amic


I llavors me'n vaig adonar. Jo li anava explicant aquelles coses meues. Petites coses que només poden interessar al que les explica, però que sap que un bon amic farà l'esforç de fer-les seues. Jo li insistia: ja sé que no n'és per fer-ne un gra massa, però entén-me és molt important per mi. És clar que és important, i no sols per tu, em feia veure. D'alguna forma estimulava la meua confessió: aquell repartiment indiscriminat de sentiments i febleses, d'intimitat. M'adonava que era un bon amic, cosa que ja sabia de feia temps. I no calia esperar una altra actitud de la seua banda. Feia seues les meues inquietuds, les meues paraules. Què més se li pot demanar a l'amic?. I tanmateix…

Perquè no només acceptava la meua impaciència expositiva, sinó que fins i tot la compartia, o això em donava a entendre. Fins que va començar a parlar, i jo em vaig adonar.  La seua tranquil·litat mal dissimulada, la seua complaença, aquesta baixada de sons per l'escala musical, la seua forçada sorpresa i interès, aquell paper que em va demanar per prendre notes. ¿Cal prendre notes del que fereix als amics? I llavors ho vaig pensar sense voler. Va ser un rampell. Com el dia que vaig comprendre que aquella dona que seia al nostre costat ja no em volia pas ni em voldria mai més. I ell estava més que assabentat de tot el que jo li havia dit com de bell nou, de tot el que jo li havia dit que ara hi feia, del que ara sentia.

Perquè el meu secret millor guardat era un vell conegut d'ell. Vet aquí. Perquè aquella innocència que jo sempre li demanaria al vertader amor només era per a ell un "mai no canviaràs", aquella senzillesa amb que dos cossos deuen oblidar-se no només d'ells mateixos sinó del món sencer, i que és l'amor, era per a ell alguna cosa pàrvula, massa estúpida per a la nostra actual cronologia, i potser per a la de sempre. Així, els meus versos no el varen inquietar. Aquells versos que jo dedicava a les noies del passeig, a les anònimes noies a l'ombra de les quals jo intentava restablir la fe en el món real, la fe en la vida, en els somnis, i dels quals, ara m'adonava, ell ja en tenia notícia.

H.V-L.

dijous, 4 de juliol del 2013

El pou


En el deliri del capvespre volaven les paraules. Era una tarda gris, al començament de l'estiu. I la plaça semblava un espai buit a l'espera de la foscor i els llums contradictoris dels fanals i la nit. La calor gris amenaçava l'habitació i, a poc a poc, redreçava aquelles quatre coses que, tot i acompanyar-me amb l'obstinació dels paràsits, mai no acabava de sentir-les com a pròpies. Mirava per la finestra i desitjava estirar-me al llit. Em gitava, i només volia apropar-me a l'horabaixa per on fugien els mots. Només aquestes incongruències poden explicar els batecs del cor, vaig pensar, l'aturada del pols, la mort, la insistència de la vida.

I així, deixava passar les hores d'una vesprada gris, a l'espera del que mai no he pogut definir amb paraules, però que només trobaré a través de l'escriptura. D'una escriptura modesta, provinciana, perquè tot el que m'envolta és modest i provincià. Els tarongers bords, petits, de tronc afilat i eixut, dibuixats per un nen somniador; el quadradet de gespa on defequen els gossos del veïnat; els bancs de fusta on seien els pidolaires i les noies en flor, on dormen els borratxos i les meuques. Aquestes palmeres sense avís de lluna, aquestes palmeres oblidades pel crepuscle podria dir que em transporten als paradisos que mai no trepitjaré, però només dir-ho pensaria com de mediocre puc arribar a ser.

Què fàcil seria, llavors, omplir aquest buit gris amb els records dels estius. Quan el veïnat en lloc de traure els gossos a defecar, eixia al carrer a prendre la fresca a les nits. I xerraven de tot aquell temps gris i buit que només a la gent de mal cor o als nens podia fer feliç. Com de tafanera era la fornera, deien, i quina habilitat tenia perquè li digueres, sense voler, el que ella volia saber. I el seu home, el nom del qual només tornaria a trobar-me al Moby Dick -Call me Ishmael- d'en Melville, i a la família del qual tots sabíem, sense saber-ho encara, qui hi feia de gran balena blanca. I, a poc a poc, com la calor d'aquesta tarda, redreçàvem tot el barri al son d'aquell pasdoble que ens cantava el veí i que tant ens feia plorar als nens, des de la perruquera que sempre feia les permanents massa sòlides, al veí de la vorera del front de casa que era un malparit perquè ens tirava la pilota al jardí tancat i abandonat, i del que només molts anys desprès vàrem assabentar-nos que la seua dona era nimfòmana. Sí, en el deliri del capvespre les paraules fugen. A qui pot interessar tanta misèria?.

L.C.

dimarts, 25 de juny del 2013

Donzella asseguda



Pel carrer de dalt.
Pel carrer de baix.
La donzella perduda
esperava asseguda.

De la bellesa només
la joventut tenia.
Els llargs cabells,
la pell adormida.

Encís de parpelles
encara amagades.
Llavis d'enuig,
mirades tancades.

Avinguda amunt
avinguda avall.
Esperava mig trista
la donzella indecisa.

Si sabés la derrota
que duu a les mans,
la il·lusió devota
als seus dits de demà.

Potser fugiria la nit,
aquesta nit maleïda
i els dits que li escriuen
per fugir de la vida.

Pels camins del port.
Per dreceres antigues.
Esperava asseguda
la donzella perduda.

De la bellesa només
desig de bes tenia.
A l'espill del mar
hi era Malenconia.

Però ella mai no ha estat
pels meus versos ni rimes.
Donzella tota absent,
voltada de tarongines.

Per la ronda de baix.
Per la ronda de dalt.
M'esperava, donzella,
asseguda l'absència.

T.T.

dimarts, 11 de juny del 2013

La misteriosa


Apareixes als meus somnis vestida amb les robes en que jo desitjaria veure't engalanada. Ets massa dura amb tu mateixa, em sembla. Massa desconfiada, estic segur. Massa covard. I vesteixes els vestits que allunyen els ulls que no t'agraden i els que sí, aquells que rebutgen les paraules que no vols sentir i les que sí. Hi hagué el dia que les roses se equivocaren, em diràs. És cert. Perquè tu vares decidir per tu mateixa. Perquè sempre hi haurà centenars, milers d'ànimes com tu, amb un xic mesquí a l'esguard, els llavis de les quals mai ningú dibuixarà amb un bes de veritat, amb un bes d'amor i mort, i a les que mai ningú els hi posarà la mà al damunt dels seus somnis. I la decisió no n'és dels déus, pots estar ben segura. I passaràs pel món, per la vida, amb la certesa del mar: les meues arrels són a l'horitzó inexistent. Doncs, bon profit.

No sóc jove, em diràs, i s'ha de pensar amb el cap, afegiràs; ets vell i busques el temps perdut de la rosa, encara precisaràs; però la teua rosa, estimada, deixa'm dir-t'ho, és ben infantil i capritxosa. Vols el que no vols, el que no voldries voler, o no vols el que desitges. I aquestes contradiccions les hi fas valer com a senyal de maduresa. Oh, benvolguda, no hi ha major saviesa que acceptar els nostres sentiments com el que són: l'escuma d'un mar sense horitzó.

I heus ací que passen els dies i creixen els recels. Jo, t'hauràs adonat, ja no t'espere amb la meua mirada atenta. Saps, i la decisió tampoc no n'és dels déus, que faig com que faig, quan passes pel davant de la meua estança a palau, de la sala de música, i que fuig la deliciosa levitat del teu cos que ningú podrà amar com jo, i que amaga el bes ardent de la rosa de coure, un bes que negaràs fins la teua mort, com l'assedegat fuig l'aigua clara i freda de la font dels somnis. Poca cosa de mi mateix conserva a dia d'avui algun interès, ja ho sé. Però la teua lluita contra tu mateixa et fa oblidar les més elementals normes de cortesia. Allunya els teus temors. No faces mentida de la por. Mai no em trobaràs fora els passadissos de palau, lloc on reduiré la meua presència al mínim imprescindible que els nostres compartits quefers ens obliga. Deixa-ho córrer, no t'afanyes amb els maons d'aquestes barricades misterioses que cada dia basteixes amb major celeritat. No paga la pena fer mal per evitar no fer-ne res.

F.C.

diumenge, 2 de juny del 2013

Illa


Viuries a una illa?
Mai no m'ho havia
preguntat,
perquè
mai no m'havia
enamorat.

Moriries a una illa?
Mai no ho havia
sospitat,
perquè
mai no havia
sospirat.

Amaries a una illa?
Què vols dir?
Deixa'm
sospirar.

T.T.

dilluns, 27 de maig del 2013

Darrer divendres


La tragèdia pot començar només com un joc. Potser la tragèdia no és sinó el joc portat a la seua última drecera, i tu ho saps amor meu. No em demanes cap raó. Què puc dir-te que tu no sàpigues? Doncs això, pren-te aquesta carta com el que és: el meu més insubornable adéu. Tu no et mereixes cap mena de pietat, ets massa important per a mi. He de dir-te, però, que si alguna cosa em fa mal, molt de mal, és imaginar-te llegint aquest paper al bell mig de la solitud. Perquè no hi ha solitud menys compartida que la d'una habitació d'hotel.

Ja et veig. Hauràs arribat a les set, com sempre. El teu home confiat perquè els divendres, dius, plegues més tard. Li hauràs demanat les claus al Frank. I ell haurà afegit la carta. Tu li hauràs mirat la cara buscant-li els ulls, però ell haurà rebutjat el teu esguard fent veure qualsevol cosa que no ve al cas. Hauràs pujat al nostre segon pis, la nostra habitació 210, per no llegir la nostra intimitat davant de qui sap qui. No som l'única parella que d'amagat aprofita els capvespres dels divendres per prendre's una petita revenja per tot allò que la vida ha malentès, no?.

Ara dubte si hauràs esperat. Els teus exquisits guants de canalé negre ¿els haurà dominat la impaciència?, o tu ja sabies què, no com, t'anava a dir, i per tant hauràs entrat a l'habitació, hauràs deixat les claus, la bossa, l'abric, sempre el mateix ordre. Imagine la carta al costat de les claus, esperant el seu torn. O la curiositat, no la desesperació, ha pogut més que la teua disciplina, i només tancar la porta has trencat el sobre i has començat a saber què és el que et duria aquest darrer capvespre de divendres, aquest darrer divendres de maig. Ho sento, benvolguda. Ho sento, de debò. Però crec que els capvespres dels divendres no deurien ser profanats per la rancúnia, les revenges o la por.

Heus ací la tragèdia, amor meu. La dolça càrrega dels jocs prohibits. No cal buscar culpes ni culpables. No cal que guardes aquesta darrera abraçada de paper, benvolguda, tan ordenada com ets.

Ch.P.

diumenge, 19 de maig del 2013

Flor de maig


I al maig, sempre al maig, de camí cap a casa, impacient, trobava una violeta esperant-me, amb la infinita paciència de les mares, al bell mig del vellut groguenc que els trèvols feien florir de pura enveja per la ginesta. I jo m'apropava a ella, mirant de respectar al màxim aquell altar improvisat, aquell coixí vegetal que afavoria, any rere any, la floració singular i perfecta de la violeta. I jo m'asseia al seu costat, en aquella mena d'apart romàntic que duia totes les melodies de Chopin escrites a les petites flors dels trèvols. I jo dubtava si devia parlar-li. Dirigir-li, si més no, algunes breus i precises paraules de salutació. I trencat el dubte, potser haver-hi iniciat una silent conversa amb la flor. I entre aquells silencis de les paraules no dites, un altre dubte m'hagués sobrevingut: potser no li molestaria que acariciés un dels seus pètals. I mirant la flor hauria trobat de respostes als dubtes.  Perquè al capdavall, aquelles paraules, només xiuxiuejades, com un calidoscopi d'impossibles retrobaments, serien tota una declaració d'amor; i els dits la besarien com uns llavis sobrevinguts desprès de trobar la seua melodia preferida, la de la violeta, entre les floretes grogues del trèvol. I així, sense més records que els de la violeta entre els trèvols, entendria la impaciència per tot el que perdem als silencis, per tot el que malentenem al seu dintre, i que és la superba raó de l'amor. Al maig, sempre serà al maig, que camí de casa trobaré una violeta esperant-me amb l'eterna impaciència de les mares que esperen els fills. I serà al bell mig de la catifa groga dels meus records, acompanyada, això sí, dels trèvols amargs als meus dents d'infant, l'ombra plena d'un magnolier que a poc a poc llança les primeres flors que anuncien l'estiu, els capvespres lluminosos i la veu de la mare cridant-me al sopar, i que tal dia com avui va deixar que els seus ulls anunciaren les violetes de maig.

L.C.

La violeta

diumenge, 5 de maig del 2013

Dual


El carrer era ample i gris. La façana d'aquella cantonada contenia tot el silenci que aquesta escena pot assolir. El silenci de la rosa quan amaga les espines. No sé per què vaig pensar en una fotografia. Però jo no era al dintre d'una fotografia. No. Era al carrer. I la façana no semblava tindre espines ni pètals. El carrer, però, no era amb mi, però sí al meu endins. El carrer, ara, venia com d'un altre lloc, d'un altre temps. Potser davant la cantonada no deuria haver passat aquell home. Potser. Però el seu bigot afilat i aquell esguard es van dirigir de sobte cap a mi. Alguna cosa a la seua indumentària parlava no només d'un temps perdut, sinó també d'un temps que jo mai no havia viscut. Un temps de color sèpia, tot i que era gris; i tanmateix, tant intens com un sentiment amorós. Una rosa.

Carrer. Temps desigual. Un pols de perdre peu. Carrer enlloc, el nom del qual era ben proper, ben conegut. I des que va començar la sensació, ja no era al mateix lloc. Encara no haver mogut un peu de terra. Perquè sabia de la seua essència fugissera, i d'alguna manera volia tindre la possibilitat d'eternitzar-la, d'observar-la amb una mínima distància, des de la meua quietud, des de la impressió aclaparadora de no arribar a entendre-la mai de la vida.

Podria dir que tot em transportava a un racó de la meua infantesa. O encara més lluny. Aquest raonament o sentiment, a parts iguals, tenia un fort component de certesa. I la idea d'una recuperació parcial d'aquells vells temps m'era no només punyent i plaent a parts iguals, espina i rosa, sinó fins i tot tan real com una façana de pedra. Però un component afegit a última hora destorbava una mínima possibilitat de concreció: jo mirava i comprenia l'escena amb els ulls d'un home, no d'un nen. I si he de ser sincer, a la meua infància ja hi havien fotos en color. Per tant, com he d'entendre aquesta superposició, aquesta coexistència de temps allunyats en el temps dins un instant i un espai compartit i gris? I per què, a més, el silenci, aquest silenci on tenien cabuda, a més dels habituals sons d'un carrer, d'un carrer que d'una banda era al dematí i de l'altra al capvespre, les melodies deleroses i rogatives d'una vivència dual: espina i rosa alhora i a dos temps?.

L.C.


diumenge, 28 d’abril del 2013

La transparència de la mentida


Era un mentider. I era, però, la persona més transparent que mai no he conegut. Els seus ulls tenien el color maragda de les excuses. Perquè una mentida ben tramada té el color de l'esperança. El color delerós de les taules de billar. Aquella cosa de la carambola que ningú no pot imaginar, i, tanmateix, si ell t'ho deia, seria possible.

Mentia per principi. Perquè s'havia enfrontat a la realitat, des de la seua infància, amb la mentida com a recurs de vida. Dir la veritat, a casa seua, era una falta de bon gust. Ja patim prou, no ens digues el que ningú no vol sentir. Si estimes algú -li deia la seua mare- que estimaràs, no et capia cap dubte, fes-li la vida més amable. Saps què vull dir? No li faces patir, menteix-li.

I la seua pell fosca contrastava amb els seus iris de fulla tendra com les mentides que una noia diu desprès el seu primer bes d'amor, ofesa amb la seua pell de nena, amb el seu somriure de nina, amb les seues ninetes d'esperança, amb la seua por de dona.

Ens volíem molt, però. Tant ens estimàvem, que mai no ens ho dèiem per no ferir-nos. I aquesta era la raó de l'amor: el nostre silenci. I llavors va començar aquell encenall de petites coses que anava cremant la maragda de la meua esperança com si fos una pedra de paper esmicolant-se en cendres més fosques que la seua pell fosca. Però ell callava. I jo callava, tot i que sentia la derrota d'aquella tendresa en quart creixent. Aquella tendresa embolicant-me com un tapís de feltre que, esgotat de tanta carambola, hom aprofités de catifa per amagar un cadàver. Però ell callava. I jo li donava un bes que esperava no fos l'últim.

I va arribar l'abril. L'abril a París. I varen arribar les pluges sobre el billar francès. Tres boles solitàries a l'univers verd d'una taula. I escrutava els seus ulls per advertir l'arribada de la bola blanca. He de reconèixer que em va sorprendre. Deuria baixar a recepció. El seu encàrrec havia arribat, em va dir. Ara puge -va afegir. T'estime, benvolguda -va ser l'adéu. Havia trencat el nostre silenci amorós. La transparència assolia l'espai de la mentida.

B.H.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Cinc


Tinc com a primer record la veu de la mare. Aquella melodia que em cantava a les nits. Cançó plorosa d'una nota cinc voltes repetida. Cinc gotes que a poc a poc anaven omplint el got del meu pit d'una felicitat dolça i delerosa. I jo feia que tancava els ulls per a dormir.

Tinc com a primer record aquell seu olor, perfum de llima en cada nota, en cada síl·laba, pel seu costum de mastegar fulletes de marialluïsa. Un trosset del jardí al meu llit. I jo feia que tancava els ulls per a olorar.

Tinc com a primer record l'espera de la darrera repetició, la que feia cinc, perquè els dos següents sons els cantava amb la boca tancada i em donava un parell de besets. U en cadascuna de les meues galtes. I jo feia que obria els ulls per a mirar.

Tinc com a primer record, comptar. Potser és cosa de músics. Perquè la cinquena vegada que repetia els cinc sons, ja no en feia sinó quatre -em creia adormit- i amb la boca tancada. I un primer bes anava al meu front, el segon a la galta dreta, el tercer a l'esquerra i el quart als llavis.

I jo feia que tancava els ulls per no plorar.

E.G.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Blanc o rosa


"Encara avui descobrisc per a mirar-les, l'edat i el cor que en tenia quan les hi vaig veure per primera vegada. Per lluny que les advertisca a una bardissa, amb la seua gasa blanca, renaix el nen que jo era llavors" (1) -va escriure Marcel. La primavera era quasi un sentiment ple de perfums i colors de l'arç blanc que floria al jardí d'aquella casa on la família Proust feia vacances. La flor de l'espinalb era als records de Marcel un dolós anunci de retorn. "Aquell any, quan més aviat que de costum, els meus pares varen determinar el dia del retorn a París, a l'endemà de la partida, ja que m'havien arrissat per a la fotografia i em varen col·locar amb precaucions un barret que mai no havia utilitzat i em varen posar un vestidet de vellut, desprès d'haver-me buscat per tots els indrets, la meua mare em va trobar plorós al davant d'aquell pujolet, acomiadant-me de l'arç blanc, de l'espinalb, del cirerer de pastor, envoltant les branques espinoses amb els meus braços i com una princesa de tragèdia… Ma mare no es va pas commoure davant les meues llàgrimes, però no va poder reprimir un crit en veure el meu barret enfonsat i el vestit llançat a perdre" (2) -vaig llegir-hi, per indicació de Marcel, que no sabia com disculpar la seua contrarietat en acabar de sentir la meua À Chloris. Cloris duu la primavera. Cloris duu els adéus de l'espina blanca, de l'espina rosa. Cloris duu les absències. Encara no érem al Maig, el mes de Maria, aquell on Marcel va acomiadar-se del garguller, però... Comprenc el que em vols dir -li vaig  contestar. Ja saps, però, que tot començament significa un final. Ja ho sé -va dir-me, amb el seu desconsol habitual- però no ho puc evitar el desencís. A vegades pense que la bellesa només és una de les pitjors penitències que l'home deu complir pel seu pecat original. Perquè mai no serà nostra. Aquesta porta oberta a l'esperit des dels sentits em sembla un engany semblant al de la rosa, bella i punxosa, com l'adorn melòdic amb que comença la teua À Chloris, tal i com la pròpia natura va fer l'espinaler. Fos, aquest, blanc o rosa. Bàlsam o bes. Discret encís o passió ignorada. Flor d'arç blanc o espinalb rosa.

R.H.

(1,2) Fragments de l'article "Al llindar de la primavera" publicat per M. Proust a Le Figaro el 21 de Març de 1912, i transcrits per R. Hahn.

Blanc o rosa

dilluns, 8 d’abril del 2013

París


Era el sol de primera vesprada,
era el sol vell d'un començament.
Jo recordava París.
Jo somniava París,
tan desconegut i pròxim alhora.
Perquè jo mai no havia estat a París.
Però estava profundament enamorat
d'aquella noia que vaig conèixer a París.
No, jo mai no havia trepitjat
els carrers de París.
Però el bes d'amor va fondre's
amb els sol gris i fred
que acostuma envoltar
els enamorats de París.
Era el sol de primera vesprada,
era el sol d'un bell començament.

S.P.

dissabte, 30 de març del 2013

Septem verba


Aquesta mena d'abatiment indefinible em desespera. Aquest estat d'ànim al que tan difícil m'és trobar-li paraules precises, i la percepció del qual giravolta com un caleidoscopi d'incertes tonalitats sentimentals. Ben cert, ja ho sé, que no sóc sinó un músic, però poder atrapar l'angoixa creixent al dintre d'uns pocs mots, anomenar-la amb una mica d'exactitud, alleujaria la tristesa que al capdavall em procura. Perquè el consol de la música és tan fugisser... No cerque la felicitat, no crec en ella, i ja sé el que això suposa. Deixar de patir, de sentir, és deixar de ser. No, vull paraules, les paraules que anomenen el sofriment, que m'ajuden a modificar-lo, a modelar-lo, a fer-lo meu, a que no visca en mi com un cos aliè que ha arribat per a destruir-me, sinó com allò que realment és: part de mi mateix, una part ineludible de la meua condició contradictòria i humana, del meu desconsol.

Aquestes llargues estones en que un dolor gairebé físic, assetjador del pit, de l'estomac, els budells, el cor, uneix al seu efecte devastador la indeterminació de l'anonimat. Instant infinit de punyents moments on moure lleument l'esguard, els dits, els llavis, suposa reobrir la ferida més sagnant que mai no hagués pogut imaginar. Només la quietud extrema sembla millorar la creixent del desànim. Només morir; sí, morir seria restablir la pau. I ser-ne conscient d'aquell traspàs, somni derivat, el bàlsam que portés un petit tros de cel al temps que tant s'obstina en aturar-se al purgatori de la malenconia.

¿Només de radicals poden ser les vertaderes solucions? ¿Només de finals són les solucions? Quan vaig escriure el testament de Heiligenstadt, hi havia almenys un mot que com una mena de boc expiatori hi concitava aquest avassallador no-res que aleshores m'anorreava, li deien sordesa. Aquella malaltia que em persegueix des de llavors semblava ser la causa; la resta, els efectes. Però a dia d'avui tinc dubtes, greus dubtes de que la desgràcia porte només -o com a peça fonamental- el silenci imposat i malaltís al seu darrere. Tant de bo fos així de senzill. A mi, el que m'agradaria seria poder traduir en un vers, una frase, una expressió, un sortilegi, allò que pogués dosificar-me amb la insistència metòdica d'un medicament, d'una oració, i que amb el seu efecte analgèsic m'ajudés a conviure amb mi mateix. Alguna cosa semblant a la primera frase de la melodia que el piano enuncia al temps lent del meu cinquè concert en mi bemoll desprès un seguit de trins ascendents, i que diu: re-re-do-re-(4t) si-do-si-la-si-fa-mi-re-re-do (3t). Catorze sons agrupats en set temps, com les set últimes paraules de Crist en la creu. Oh!, déu meu, ¿on són aquelles septem verba, on són les paraules? ¿Les autèntiques? Aquelles tan consoladores i definitives i universals com el teu solitari bes d'amor; aquelles tan definitives i particulars com el nom i cognoms del meu personal i compartit dolor de viure.

L.v.B.

diumenge, 24 de març del 2013

La mort exquise


Longtemps, je me suis couché de bonne heure, em va dir Marcel. I m'ho va dir desprès d'haver sentit "L'heure exquise" per primera vegada. I jo no vaig comprendre'l. I, tan poc discret va ser el meu frunzir d'ulls, tan interrogatiu, que el pobre Marcel es va veure amb l'obligació de donar-m'hi explicacions. És el començament de À la recherche, em va precisar. Sí, és clar, ja ho sé. És el començament de la meua fi, va sentenciar. Com que el meu semblant encara era més atònit a la segona de les seues afirmacions, va fer-me un somriure lleu, distant, d'ulls una mica entremaliats, que vaig traduir com un "no et preocupes, estimat, ara sóc feliç". Saps? -va afegir-hi- a les nits, no a totes les nits, és clar, n'hi ha d'alguna que en ficar-me al dintre dels llençols i ajustar-m'hi la flassada, em sent com un nen de set anys. I la sensació és d'una felicitat plena perquè no sóc feliç, d'una plenitud rodona perquè sóc estirat al llit com un pal, d'una suavitat extrema perquè els llençols, aspres pel midó, em freguen els peus, les mans i la pell del coll amb la netedat evident de la seua rugositat. I em sent un nen perquè espere el bes de la mare que mai no es produirà. I aquelles imatges, impensades perquè jo no les hi vaig triar, passen, en l'ordre que elles, i només elles, estimen oportú, pel davant dels meus records conscients i s'imposen amb l'autoritat d'una herència ignorada, d'un benefici més que discutible. Heus ací la qualitat exquisida, benvolgut Bunibuls (1). La realitat, la veritable realitat -va continuar- sempre s'obstinarà en no semblar-s'hi a ella mateixa. Si jo tingués aquesta facultat de viure eternament l'infinit d'un instant... però no d'aquell moment brillant, d'aquella bellesa aclaparadora, no; l'instant de la metàfora no buscada, del besllum que el pintor va posar com un matís secundari, i que a mi és l'únic que m'interessa. L'acompanyament del piano que tu mateix no vares pensar tan significatiu en aquesta "Heure exquise" i que em diu molt més de tu que totes les teues mentides. Va, no t'enfades, estimat, què seria de l'amor sense mentides? Mira, si jo pogués viure una hora exquisida voldria morir al minut seixanta. ¿M'entens? Avui mateix, mentre venia fins ací, he passat per la cantonada on hi ha aquell solar abandonat. És tot ple d'herbes, de males herbes, i els desllunats del patí de veïns de l'edifici que és al seu darrere veu el buit que dona al carrer principal. ¿Pots imaginar situació menys exquisida, mon bon Buncht (2)? Doncs la llum d'aquell fugisser instant que coincidia amb la meua presencia tan fugissera com una desena de passes resumeix tot el que hom haja dit sobre la bellesa, o la nostra malmesa necessitat de bellesa. Podria descriure un món sencer només pensant en ella. En l'abraçada de la mare, en el seu bes, en un temps on l'amor era un seguretat inefable… Tot, benvolgut Binchnibuls (3), reduït a l'espavent d'unes males herbes tocades pel sol de març, a les paraules apressades d'un vers, als teus arpegis que semblaven no tindre la importància del meu longtemps. I quan sóc al dintre d'aquesta flassada exquisida sempre pense el mateix: mai no voldria despertar, estimat Bugniguls (4). És la mort exquise.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Alguns dels apel·latius íntims amb que Marcel Proust es dirigia al Reynaldo Hahn a les seues cartes.

dilluns, 18 de març del 2013

Mar rodó


La tarda s'abocava al seu destí de llums ultramuntanes. Però la vocació dels meus records volia fer-les ultramarines. Aquell besllum zenital, ardent de roig trencat sobre un verd desolador, esvaït, amb la tristesa d'un nen perdut, que jo escolto en la memòria amb els remors dolços de l'aigua xiuxiuejant sobre les pedres d'una caleta que ha vist els millors petons d'amor, em parla de mi. Perquè les passions damunt la sorra són dobles passions: la de la platja estant i la del mirall del mar.

El mar té alguna cosa que ens allibera els desitjos dels déus pagans que sempre seran al nostre endins. I és així que jo veig en la distància del temps les imatges transfigurades d'aquells boscos de negre pinetell com a espurnes d'argent sota la lluna que coronava l'onatge negre de la nit. Aquella carícia de les ones sobre l'esquena vellutada de la donzella. Aquella cançó de dansa abraçada. Aquella meua infantesa que vull fer d'olor a salnitre i brea, de vaixells de vela llatina adormits a la sorra de la platja o ballant la cançó abraçada de xip-xap ben amarrats al moll dels pescadors que mai no vaig conèixer.

I aquell poble de costera avall, blanc com els pecats dels nens, i de carrers empedrats pels pirates marsellesos del rei de França, ve a buscar-me des del seu oblit i quimera. I ara hi veig, com si fos un nen mariner, aquella taberna de glops nocturns i ones d'alcohol on el capvespre s'esmicolava entre els sorolls ultramarins d'un recer més vertader que les arcades del Pont Nou o el monestir de Sant Pere. I el temporal de llevant que transformava el poble en un barranc de muntanya esquerpa i capritxosa, en una riera que en arribar a la vall algú deuria haver anomenat Mar rodó.

L'horabaixa s'aboca al seu destí de fanals de llàgrima daurada. Els carrers de París són empedrats dels somnis de la mar Egea, dels versos parnassians de l'Olimp i dels pinzells ultramuntans de Mart. Però l'evocació nostàlgica d'un nen encara perdut entre la mesquinesa dels homes escolta el ressò agre d'un temps i un crepuscle sense mar que vaig perdre per sempre.

I.A.

dimecres, 13 de març del 2013

Sentimental


Nada somos; lo que buscamos lo es todo 
(F. Hölderlin)

El miratge de la misèria. Ho havia llegit aquell noi del piano a les cartes del Van Gogh. I m'ho va dir. I em va agradar. Ho deia, el Vincent, del seu amic Paul. Paul Gauguin. Els projectes mercantils del qual eren un miratge als ulls de l'holandès. El miratge de la misèria. Potser l'art no és sinó el miratge de les nostres particulars misèries. Una il·lusòria manera de superar-les. I saber el seu nom, Maria, m'agreujava el problema. Perquè la meua obsessió amorosa depenia, i molt, del nom d'aquell miratge. Poder dir Maria en veu alta. O, si més no, xiuxiuejar-m'ho a mi mateix abans del somni. I tindria l'efecte d'un glop d'alcohol. Però, caram: és que era preciosa. Almenys als meus somnis, que és on l'havia conegut. Sí, i començava a sospitar que els meus ulls no n'eren gens vulgars. I no n'estava massa orgullós d'això. Perquè un somni mai no ha de ser tan explícit. Només hagués volgut recuperar els meus delictes, la meua època en que podia perdre la vida sense cap mena de remordiments. Poder-la acompanyar a l'eixida del que fos: un treball, un carrer, una estació... i que ens hauria imposat un destí comú. I no esperar, per tant, que la meua primesa galopant em retornés aquella joventut dels amors perduts. Perquè davant un vertader bes d'amor tots som orfes d'alguna saviesa. I li diria t'estime només al seu amor, per si de cas, no a la seua persona. Havia estat capaç, ara en sóc conscient, d'enamorar-me d'una ombra. I patia.

No m'agradava pas la idea de retornar a La Faucille. I molt menys desprès del que havia viscut. Perquè de camí cap a casa la recordaria passant com si no res pel davant de la tanca del jardí de casa meua aquells dies en que vaig advertir la seua existència. Perquè girava el seu rostre com si jo no estigués esperant-la, com si no dugués tot el matí o la vesprada a l'espera d'aquell fugaç gir del seu coll blanc, d'aquell seu esguard fosc, d'aquell seu no-res dibuixat sense voler, d'aquella línia escorada de la seua galta, d'aquell seu pòmul somrient. I el seu cos diminut que no podia sinó obeir les passes compassades del meu cor. El seu cos d'una delicadesa morta, com una natura morta apressada al llenç pels olis d'aquelles pintures que mai no va posar-s'hi al damunt dels llavis, els ulls, els pòmuls, el somriure. Ella era una pell innocent. Ella era tan innocent com un sentiment. Ella tenia la vessant inconfessable de les cançons sentimentals. Potser em diria hola. Potser jo li contestaria el mateix, convençut com era del seu adéu punyent. M'hagués agradat plorar. Sí, perquè m'hagués alleujat deixar que l'aigua de plor s'endugués, barranc avall, aquells sentiments de cristalls trencats, aquelles esquerpes puncions a les que el reiterat hola des de l'altra banda de la tanca del jardí m'obligaria. Perquè em produiria a la ferida sentimental de la meua pell el record del que havia gaudit en altres temps, en altres llocs plens d'olors i carícies, gràcies als talls sagnants de tantes pells obertes al meu abisme. I ara era jo qui s'abocava irremissiblement a aquest suïcidi tou. Perquè jo l'hauria dut del somni a la vida, i ella m'hauria dut de la vida al miratge. I jo ja no seria sinó la seua imatge.

Ch.B.

dissabte, 9 de març del 2013

Trois variations


Les flors hi eren.

Les flors eren de plàstic. Em molestava aquella rigidesa empolsinada, no pas el seu esperit inodor. Dels seus colors, només el blanc i el desmaiat. El pitxer, una ampolla seca de cristall color cristall que fregaríem l'endemà de l'amor, tot i la seua manca de color, esperant trobar-hi el geni verd  d'Aladí. La taula, un compromís de mans incertes, no fos cas que la por hi tragués el seu nas. I la persiana, el secret de la paret muda. No quedava sinó posar-li un rerefons de mapa mundi i colors canviats, i el detall que mai no oblidaré: aquell llibre cap per avall. I els dos vàrem seure'ns al tron de doña reina. Juro pel que més m'estime, que ni la meua germana ni jo érem en blanc i negre.

Les flors eren de goma. M'agradava aquella seua olor a cautxú, no pas el seu tocar de melancòlica absència. La seua pell aspra d'amor forçat. Pell d'un humit vellut profanat. El pitxer, ple a vessar dels plors que mai no oblidaríem a l'endemà del bes. La taula, el secret d'unes cames creuades, no fos cas que ens pillaren les mentides. I la persiana va dur-la aquell fotògraf tan modern. No quedava sinó colorar el mapa gris del nostre món, i el detall d'un dubte que va fugir ben aviat. I els dos vàrem ocupar la cadira de la doña reina. Juro pel que més us estimeu, que el llaç de ma germana no era verd ampolla.

Les flors eren de metall. No suportava el frec de les tiges contra el cristall. Dels seus colors res tinc a dir: no hi eren. El pitxer, un pot d'herbicida que feia servir al llimoner d'un patí que mai no va llegir Machado. La taula, el banc d'un forense: la letra con sangre entra. I la persiana, un acudit que ningú no acabava d'entendre. No quedava sinó la darrera versió plana d'un món redó, i el detall d'una precisió que no deuria d'haver fet i que encara m'espanta haver-li fet: está al revés. Tot i els dos culs, encara ens sobrava seient. La sillita de la reina que nunca se peina, un día se peinó… Juro pel que més s'estimés la doña, que els nostres ulls no n'eren de vidre.

L.C.

dissabte, 2 de març del 2013

Mais non...


Potser aquella noia havia fet seu, tot seu, el costum de que ningú no li parlés d'amor. No és que fos lletja. No és que fos esquerpa. No és que fos d'una bellesa inapel·lable. El fet és que passava inadvertida. Massa inadvertida pels ulls vulgars. Massa misteriosa o tancada pels esperits mandrosos. Massa lleugera pels que confonen l'amor amb la passió. Massa tendra pels que equivoquen la definició del bes. Potser aquella noia mai no seria Manon, és cert. Potser aquella noia havia nascut per l'anonimat més absolut. Fins i tot quan vaig conèixer el seu nom em va semblar totalment inapropiat. Massa nom per a tan poca dona. I tanmateix…

Un dia va arribar amb unes petites arracades. Unes petites perles als seus lòbuls. La suau lluïssor d'un frec de nacre. I el llum del seu rostre es va encendre. I la seua habitual absència del món va convertir-se en l'esperó del meu amor inadvertit. I va arribar el dia que un mocador massa forçat, per imprevist, un mocador d'attrezzo, encarcarat, va lligar el seu coll. Vaig patir aquella cosa, aquell sentiment, que barreja a parts iguals la commiseració i el desig. O que fa créixer l'amor a força d'engolir pietat. Pobra. Però va ser aquella cosa. Quanta tendresa indefensa, vaig pensar.

Era petita. Prima. Diríem que els atributs femenins, en ella, només eren un suposat. Ni tan sols els seus ulls, o els seus llavis, portaven el més mínim senyal de la delicadesa que assoleix la manca de sensualitat. Del refinament que la fugida de la voluptuositat acostuma a deixar com a record d'una intimitat que no hagués estat sinó imaginada. I tanmateix…

S'havia acostumat als cruels ulls de la indiferència. La seua melancolia havia renunciat a continuar escrutant el paorós sentit de la desafecció. D'anys i panys en que ningú no la buscava entre el gruix de la gentada. De que hom no la convidés al ball. Però arribà el dia que el seu vestit de "ningú no se'n recordarà mai d'ella" va passar al de "ningú mai no l'oblidarà". I un elegant jove d'inapropiada esveltesa i bona planta començà a esperar-la a l'eixida de missa. Massa home, vaig pensar, per a tan poca dona. I massa dolor per al meu cor desafecte, per al meu amor trencat pel costum de la seua indiferència.

G.P.

divendres, 22 de febrer del 2013

Llambordes


La pluja habitual del París més habitual transformava les llambordes del carrer en una mena d'espill quadriculat. O ben bé, en l'ull compost d'un coleòpter sobre el qual ressonaven els tacons dels meus botins. He de reconèixer que en Kafka m'ha fet mirar les coses amb uns altres ulls. "¿Te n'adones, Gustav? -em va dir. ¿T'imagines? ¿Un dia et despertes i veus el teu cos com si fos el d'un escarabat? I el veus al través d'una espècie d'hexàgons, com si fos la bresca d'un niu d'abelles. Però no n'és la teua aparença reial. No. En veritat, tu no ets una panereta. Només ets la forma en que la resta del món, i de la teua família més pròxima, et veu. Per a ells no ets sinó un fastigós escarabat. Tot i que mengen gràcies a tu. Tot i que viuen gràcies al teu esforç, al teu sacrifici. Perquè tu ets el seu manteniment. I aquesta n'és la part tràgica de l'esdeveniment. I la còmica, sens dubte. Perquè al capdavall, te n'acabes transformant, fins i tot per a tu mateix, en allò que els demès pensen de tu mateix. I em pregunte, doncs, per què l'esforç d'estimar? D'estimar el món, la vida. D'estimar tots aquells a qui deuríem d'estimar no només per principis morals i ètics, sinó també genètics."

Trepitge les llambordes de París i em recorde de tu, Franz. Del teu pare. Del que vas dir del teu pare. La teua carta al pare. I m'explique algunes coses sobre les meues melancolies més profundes. Aquelles que només depenen dels desamors més íntims. El dolor de viure i ser-ne conscient. I pense si no és que no som sinó un parell de tràgics. De patètics ploramiques. De febles esperits femenins d'una categoria que només pot donar-se entre els homes. De fugitius capturats a les interlínies d'una prosa o d'una melodia. Faig memòria d'aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre rata amb aspiracions de prima donna. I m'hi identifique. Per què ningú no es pren seriosament allò que diem amb tota la teatralitat de les veritats més sensibles i vertaderes? Per què ningú no em creu si dic que no m'agrada ser, que preferiria només estar?

Sent les passes sobre les llambordes parisenques. Aquesta ciutat que m'obliga a somniar. Aquesta ciutat submergida als grisos de tall melancòlic, tal i com Venècia ho fa a les seues verdoses i negres aigües. I m'oblide de tu. De la teua mare. Del que mai no li vas dir. Del que mai no li vas escriure. I em sorprenc del sobtat i lleu aleteig d'una papallona groga d'alegria. L'amor de viure. I pense si no és que no som sinó un parell de còmics. D'ètics primmirats. De forts esperits masculins que només poden donar-se entre les mares. De presoners alliberats a les paraules d'un vers o els sons d'una cançó. Gairebé tinc oblidat aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre dona amb aspiracions de prima rata. Però la pluja de París va convertint aquest passeig sobre les llambordes mullades i lliscoses d'una ciutat mai trepitjada en un veritable suïcidi gris. Ah!, els teus ulls multitudinaris.

G.M.

divendres, 15 de febrer del 2013

No creure


Ens vam besar furiosament,
com només besen els suïcides.
Ens vam mirar anònimament,
com només miren els morts.

Vas dir:
"aquest amor no en té de futur."
Vaig callar:
"l'amor mai no en té de futur."

Ens vam acomiadar delicadament,
com només acomiaden els morts.
Ens vam allunyar silenciosament,
com només allunyen els records.

Vas callar:
"aquest amor no en té de futur."
Vaig dir:
"l'amor mai no en té de futur."

Ch.P.

dijous, 14 de febrer del 2013

Creure


L'amor és creure.
Potser un dia et trobe
darrere les dones,
darrere els deures.

L'amor és creure.
Potser un lloc em trobe
darrere les hores,
darrere els deutes.

L'amor és creure.
Potser un bes ens trobe
darrere les boques
meues i teues.

L'amor és creure.
Potser el cel hi trobe
darrere les portes
teues i meues.

Ch. B.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Nostàlgia de la tristesa


Pensava com m'agradaria retrobar, tot i que fos una petita estona, aquella tristesa tova de la meua infància. Aquella prevenció de l'alegria. Aquell lacònic neguit davant determinades situacions que tots haurien dit desitjades pels nens. Els jocs de carrer. Les festes del barri. La fira. Alguns sants del calendari. Qualsevol d'aquelles coses que feien esclatar de goig els meus amics del carrer i que sempre acabaven al fil d'aquella obstinació en l'enuig que tothom esperava, però que jo sentia com a una alliberació. Com m'agradaria retrobar aquella dessabor, aquella fador. Aquella melodia melancòlica que surava al damunt dels nostres somriures de nens pobres als suburbis d'Hamburg. ¿Com és possible tenir nostàlgia de la tristesa? M'ho he preguntat tantes vegades.

Vaig començar a tocar el piano de la mà del mestre Otto. Havia passat bona part dels meus primers anys ajupit a la part baixa del piano del cafè que regentava el seu cosí, deixant que tots aquells sons travessaren de felicitat sonora i sentiments el meu cervell. I és quan me'n vaig adonar. Perquè la felicitat de la música no tenia un abans i un desprès. Uns fets. Així doncs, i malgrat tot el que diuen, la música no n'és l'art del temps. La música aboleix el temps. El dissol. La música és la negació del temps. Tant i com una jugada de daus aboleix l'atzar (1). Com de feliç deu ser saber d'algunes quietuds que freguen l'eternitat. Sí, l'eternitat i un dia (2).

I ara comprenc el vent suau. L'íntima relació de l'aire tendre d'aquella tarda i el somriure càlid d'aquella nena. Jo era al carrer, camí les classes d'en Otto. La primera volta que vaig conèixer la Clara, és clar, no li deien Schumann, ni tan sols li deien Clara. Però va ser el mateix. Perquè la nena va passar pel meu costat. I mai no sabré qui era. Em va mirar i em va somriure. Potser ja està tot dit, però un món de quietud i eternitat va obrir-se'm. Aquella emoció era ben nova. Tampoc semblava condemnada a la tirania del temps. Perquè vaig notar el seu allunyar-se pel carrer com un retrobament. La dolça tristesa del vent va besar el meu rostre. I quan ja recomençava el camí cap a la classe de l'Otto, ella va girar el seu cap. I el llum del seu somriure va encendre la tristesa del meu cor. Daria el que fos per aquella tristesa. Perquè fins aquell moment havia cregut en la possibilitat de l'alegria plena, rodona, sense apel·lacions. L'alegria del pa que feia la mare. Dels seus llençols nets del dissabte. I aquesta era la causa de les meues prevencions. Fins que la nena em va demostrar que la felicitat no existia. ¿Qui pot ser feliç amb el cor travessat de somnis?

Com m'agradaria retrobar aquestes tristeses d'aire net i gavines rondinant el port d'Hamburg. Port grisenc d'un nord grisenc que només per distracció veu el trist sol del nord sobre els seus molls de pedra adormida i freda.

J.B.

(1) Insospitada cita d'uns versos de Stéphane  Mallarmé. Tot i que per cronologia, J. Brahms podria haver-los conegut de primera mà.
(2) Títol d'una pel·lícula d'en Theo Angelopoulos. Coincidència que només podem entendre com a fruit de la casualitat.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Les flors


Els llençols eren immaculats. Fins i tot hauríem dit que el seu color blanc tacaria els nostres dits d'una farina vessada impròpiament damunt el llit, una farina que mai no faria pa, una farina trista. Era un blanc trencat sobre la penombra creixent del capvespre verd. A la cambra, tot i la petita obertura de la finestra, dominava ja aquell flaire agredolç tan familiar. La flassada havia estat amorosament disposada, i damunt la petita tauleta de nit hi havia un pomellet de violetes, l'aigua del qual era encara cristal·lina. Li havien retallat la cinta que ara queia enganxada a la humitat del vidre, però sense la seua habitual etiqueta. Les ulleres esperaven damunt el tapet de punt l'esguard d'aquells ulls que semblaven dormir. La roba íntima havia estat disposada amb molta cura sobre la cadira metàl·lica. Al seient, les bragues. Penjat, d'un a l'altre costat del respatller, i mirant cap a nosaltres, el sostenidor. Cobrint les dues peces, com si fos un detall pudorós, les sinagües. L'absència de sabates ens va fer sospitar bona part del que havia passat. Al bany hi eren les seues babutxes d'anar per casa, el rellotge, l'anell de compromís i aquell collaret trencat. Al menjador tot era en ordre, aparentment. Els nois varen començar el registre. Jo vaig tornar al dormitori. El pomell de violetes em recordava la intimitat profanada. L'aigua era massa neta, vaig pensar. Feia més temps que ella portava estesa al llit, segur. Qui havia ofert aquelles flors pòstumes? Els nois varen entrar tallant els meus pensaments. Hi havien trobat un àlbum de fotos. A les darreres pàgines semblava havien llevat algunes. Dóna el llum, fes el favor, Philippe. La penombra del carrer es va fer molt més intensa, més llunyana. I la tristesa groga de l'habitació més profunda i insuportable. Passàrem al menjador. Només donar el llum de la tauleta que era al costat de les prestatgeries dels àlbums, el giradiscs va començar a sonar. I jo ho vaig comprendre tot. Ara sabia què significava el mig somriure cendrós de la xica que dormia per sempre a l'altre costat del món.

J.M.

dilluns, 28 de gener del 2013

El bocí


Primer va ser la suavitat de l'aire. Aquell frec del vent com un bes inesperat. Sense llavis. Els cabells fugint-li cap el seu clatell. I els seus ulls protegint l'esguard amb l'ajuda de les parpelles. Tot va ser una. L'amor ens descobreix la màgica individualitat d'unes expressions que creiem més vulgars, d'uns gestos que hauríem dit sabuts, impersonals. Com d'especial pot resultar el rostre admirat al vent sobtat i entremaliat del capvespre. Aquella impertinència aèria em va fer tan feliç. Era descobrir alguna intimitat recòndita, d'aquelles que només, de descuit, les franqueses haurien pogut mostrar-me. Ara podria imaginar-m'hi com era d'autèntic el seu somriure només insinuat, el lleu frunzir del seu front, el moviment lateral del rostre que fuig i alhora manté la mirada, la seua mà preocupada… Havia traspassat, sense esperar-m'ho, la línia mai no dita, la frontera callada que només reconeix el salconduit d'una esperança. Què és l'amor sinó un bocí d'esperança?

El vent havia posseït l'arbreda. Tanmateix érem al recer d'unes finestres ben tancades, les dels nostres pensaments dibuixant paraules amb declaracions silencioses. O això volia creure jo. Unes passes més enllà, l'arboreda va cessar. I el vent. Aquelles branques ens havien fet l'honor d'un passadís que s'abocava al temple del crepuscle. I al seu altar, la lluna. La blancúria de la qual amagava els delicats arguments d'unes promeses que l'albada esborraria inadvertidament. Perquè la lluna hi és al matí esplendent. I només la ceguesa groga del sol pot confondre-la amb el blau d'un cel miratge. I només quedarà el record de la seua carícia. Aquella que va fregar de bellesa blanca la pell dels nostres ulls. Havíem traspassat l'incert marge sense adonar-nos-en. Perquè l'art té tota l'esperança d'un bocí d'amor i lluna al dematí.

R.S.

diumenge, 20 de gener del 2013

Podria dir


Podria dir que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides? Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que millor sabem fer els músics.

G.G.

(1) Literalment, línia del cel. Com què és una expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.

dimecres, 16 de gener del 2013

Però


Tinc son, molta son. I records. Reconec aquesta son. No és que vulga adormir-me, no. Tancar els ulls, però, és tot allò que demane. I silenci. Vull oblidar. No saber que sóc. Somniar despert que no sóc. Fins i tot, no saber qui sóc. Beure conyac a les onze del matí no és un bon símptoma, ho reconec. Però és el que hi ha, i no puc penedir-me. L'art em sembla una mentida lúdica. Lúcida. Benvingut siga, però, l'ordre de les lletres. Perquè ningú no em va preguntar si jo volia ser. Ningú no pregunta a qui encara no hi és, és clar. I desprès has de lluitar per ser, per mantenir un cos que no desitges i els seus delictes. Voluntat i representació. Un cos que anomenes teu. Amb nom i cognoms. Ja hi ets escripturat. I te n'adones que l'escriptura mateixa, i només ella, assenyalarà el seu camí, que és el teu. No goses, però, dir-li-ho tu, el camí, o te'n penediràs. No digues el que han de ser les paraules. Són tan sàvies, tan ignorants, que no paga la pena. No digues el que han de ser els sons. Et suïcidaràs. Tots els homes tenen períodes de suïcidi, va dir-me l'O'Nety, l'uruguaià irlandès. Tots els suïcidis, però, tenen períodes humans, vaig pensar. I vaig callar, però. Hi havia tanta tendresa als seus ulls plens de por. Les ulleres desencaixades. Els ulls grossos d'un gos flàccid. Les parpelles desolades d'un nen que no volia ser. El glop infinit del seu delit aigualit. Delicte. Tinc son, molta son. I records, ara me n'adone, però, que mai no oblidaré, tot i la son.

E.S.

dissabte, 5 de gener del 2013

El perfum de la rosa


Tantas veces le había oído decir estas cosas, que ya no tenían para él nada de original. Emma era como todas las amantes, y, al caer como un vestido el encanto de la novedad, dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión, que tiene siempre las mismas formas y el mismo lenguaje." 
(Flaubert, G. Madame Bovary)

Al principi potser no va ser el verb. Al principi potser només va ser el mar. Hi érem tots. La vida sense noms ni cognoms. La vida no se sabia viva. Ni el temps, camí cap a l'eternitat que el dissol. No hi havia persones. Només la monotonia. La passió. L'amor encara no era la metàfora del desig. Fins i tot el desig no era la prevenció del sexe. Heus ací, que tots aquells que deploren la metàfora mai no coneixeran el desig d'amor. ¿Qui coneix l'amor? ¿Qui sap la raó de la metàfora? ¿Estic avui lacònic? ¿Tant o més que els ulls d'un mort? Què difícil és tancar-li els ulls als morts. ¿I l'oïda? ¿Qui tanca l'oïda als morts?. Llavors, només l'escuma elevava pel damunt de les aigües a uns pocs. Ben pocs. I només eren bombolles sense platja. Bombolles iridiscents d'una escuma pretèrita. Suspeses a l'aire daurat miraven d'aprendre el no retorn. I no sabien que volaven. I no sabien com dir-ho. I vaig intentar quedar-me només amb els sons de les seues ales. I vaig llevar les paraules a la rosa. Fins a tres cops vaig deixar de banda la metàfora. I la bombolla va desfer-se sense escuma, sense paraula. I l'escuma va perdre's a l'aigua. I no podia tancar els seus ulls morts. Els del pare. Els de la mare. Ni la seua oïda callada. La paraula, la metàfora, també té la seua melodia d'escuma. Ah!, quantes fronteres cal travessar per arribar al perfum de la rosa.

F.L.

dimarts, 1 de gener del 2013

Adéus


Puc acceptar que donem els nostres més sentits adéus sota l'atmosfera gris dels records. Puc admetre el plor contingut a la darrera abraçada vigilada de ben a prop pels habituals núvols de ferro dolç que ens bressolen els dies. El cel vergonyós que ens cobreix. L'aire cendrós i penedit que respirem. El bes infreqüent dels germans com a incòmoda proba d'un amor tacat pel carbó que ens escalfa i alimenta. Tot puc comprendre-ho. Perquè el meu germà se'ns va a la guerra. I ja estaria tot dit. El meu benvolgut i estimat germà Johann Jakob, oboè de sa majestat Karl XII, rei de Suècia, ens deixa, i la tristor d'aquestes terres fangoses acompanyaria convenientment la punyent posada en escena. Els germans i els amics deixant anar l'abraçada com una avançada d'altres despreses. I ja estaria tot dit i beneït, si no fos perquè vares reservar, déu meu, aquell sol italià tan estrany per a una data tan senyalada. Com si no hagués altre lloc al món on vessar la llum oceànica que el sol mai no escampa sobre nosaltres. Així, mentre li deia sense dir tot el que el meu cor callava, el meu germà i jo no podíem deixar d'enyorar el nostre admirat Vivaldi, i tot el que hauríem gaudit interpretant, en aquell mateix moment, la música veneciana que aquella llum esplendent, tot i el dolor de la separació, ens demanava amb petits somriures. I la plaça semblava una ciutat buida sobre la qual el mar buscava precipitar-s'hi. Un espai mut sota el silenci d'un sol aclaparador. I perdona'm, déu meu, però tot plegat em va semblar un sarcasme recargolat, la crueltat del qual era immerescuda. Perquè vaig comprendre com és que jugues amb el que nosaltres diem realitat. Com és que vares portar el cel major de la teua Itàlia al cel menor i abrusat que sempre cobrirà els alemanys. Jo sé el que em dic. I també com dues ciutats poden confondre's de lloc estant, tot i que només per un parell de segons, d'eternitats, de sentiments. I com d'agraït podia estar el meu germà, ja per sempre soldat músic de la guàrdia reial, d'aquesta inesperada visita de la lluminosa melodia dels mestres transalpins. Malgrat tot, una inquietud va anar envaint la meua ànima mentre el postilló feia sonar la seua corneta i ell s'allunyava cap a un cel tallat amb el plom de les bales i la neu bruta del nord. Què raó hi havia perquè aquell íntim desig del meu germà, escoltar el sol de Vivaldi, hagués estat concedit capritxosament el matí venecià que ens va reunir a Eisenach tot just el dia de la seua partida?

J.S.B.