Un sospir.
Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena
daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava.
Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer
enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano
escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un
sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra
dansa. La meua valse per atrapar-la. I
ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que
l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la
cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella,
que d'un sospir mai no passava.
El Nadal té
la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre,
només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que
algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure
la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès,
m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni
als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït.
Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O
sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de
pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El
profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no
previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que
trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les
menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els
regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna
coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però
no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la
foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de
la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el
pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el
que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia
aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I
m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares,
germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un
dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.
Jo tocava
el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades
apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres,
accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants.
Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte
el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través
del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia
estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava
ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què
vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal,
d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig
eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el
que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe
al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir
aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè
feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes.
Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta
esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se
un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava
l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit
em va pujar la febre.
"Miro
la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo
hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los
días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra
ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del
reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te
mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo
estuve viviendo en tu ausencia."
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)
Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el
Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i
deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no
dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat
com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres
de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si
traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera
inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons
sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i
d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles
d'Acratòforos. By Bacchus, li dic
alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé
clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només
els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li
aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta
llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la
cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La
Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de
l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè
de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi
val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit…
Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb
l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu
esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir
de la por i la desesperança. Sem mim, você não
seríais. I em recorda a mi mateix: Não
sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.
Li faig
veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta
no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho
sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè
també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense
saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu,
l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a
la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella…
Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una
estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.
La neu havia
endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a
Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi
Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la
terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les
nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la
noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em
deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.
El teu germà, en Hartwig, m'escriu
que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies
tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua
vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el
dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual
va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat
de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de
tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2)
Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser
l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda
aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.
Tot el
que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la
teua instrucció el que més em preocupava.
El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro
Abelardo dominava com a pocs: Sic et non.
Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia
qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa,
vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les
meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi
vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable.
I vaig prendre la saba del secret de Déu
(3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.
H.v.B.
(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda
ja consumada la seua partida. (3) Significat de xiprer segons Hildegarda.
També és
mala sort. Una vegada que faig l'esforç d'alçar-me ben d'hora, i ser al carrer
a dos quarts de deu -bé, per mi és ben d'hora, que al club no plego abans de
les tres de la matinada- i s'ha posat a ploure a bots i barrals. I com no podia
ser d'altra manera, ni un fotut taxi. I és que havia de comprar avui, sí o sí,
unes gardènies molt especials. Les hi he encomanat a la Rose. La seua
floristeria és molt modesta, ben poca cosa, però va ser ella la que em va donar
aquella gardènia que va obrir el cor dels que m'estimen, i sempre li estaré
agraïda. Va, Billie, m'he dit, posa't la bossa al cap i en dues gambades et
fiques al metro. I així hi ha anat.
He trobat la Rose seriosa. Mentre
embolicava les flors amb la cel·lofana i les ficava a la caixa li he dit: què
hi ha algú? I ha rigut sense voler. Billie, m'ha dit, creus que podem arribar a
envejar el dolor dels altres?... ¿Tan mal estàs?... Aquest és el problema,
potser ni estic… D'on traus aquestes idees? Que jo sàpiga el teu home no té
fama de bevedor… No, i ara. Però hi ha de dies que el que no t'has volgut
reconèixer un grapat d'anys s'imposa amb la violència d'una turmenta d'estiu… I
pel que sembla no vol escampar… Que n'ets de sàvia, Billie… Va, què ha
passat?
Al matí. Acabava d'obrir, ja saps que sóc ben matinera. I no sé per
què ha començat a caure un xàfec ben gros. La gent al carrer no sabia on
ficar-se. Una parella s'ha acostat a la porta i com que ni el paraigües d'ell
ni l'aixopluc de la tenda eren prou han decidit entrar. ¿No li fa res, senyora?... No, per
l'amor de déu. Passen. Han començat a parlar. Feia temps que no coincidíem -li
ha dit ella. És veritat. Enguany és la primera volta… I tenia que posar-s'hi a
ploure… I bona cosa… I jo sense paraigües… ¿Vas al metro?... I tant…
T'acompanye, faltaria més ¿Tot bé?... Sí, sí, tot bé… ¿La nena?... Ah!, fent-se
gran, sense adonar-nos… És clar… No deixaven de mirar-se els ulls mentre
parlaven, com si les paraules que es deien i els esguards que es dirigien foren
dues realitats separades. I de sobte, ell li ha donat un bes als llavis.
Perdona'm. Li ha posat el paraigües a les seues mans com si fos una gardènia
negra. S'ha alçat el coll de la gavardina i ha eixit sota l'aiguat com si no
res, com si un sol esplendent li banyés la cara i el cos. Ella mirava el carrer
que no veia. Acostava el paraigües al nas. I de sota veu ha dit: gràcies. I la Rose ha deixat anar el seu plor com si fos una turmenta d'estiu
en novembre. Potser em posaràs un paraigües en lloc de gardènies, benvolguda. I la Rose ha tornat a riure sense voler.
Va de temps
que el món es dirigeix cap a la nit fosca. Però això mateix ja ho varen dir fa
mil anys. Tenien la certesa de la fi del món, i en treien una força insubornable
que feia la desraó omnipotent. Per què ens preocupa tan l'Apocalipsi? Per què
no suportem el plor d'un nen? Per què?, si som capaços de les majors barbàries.
Li trencarem els dents a la noia qui nomena el déu equivocat. Violarem el seu
cos cada vegada que el nostre ressentiment faça fallida. Li tallarem els peus
glaçats al cadàver que no acaba de morir perquè s'enganxa a terra a l'espera
d'una saba sense camí possible. "Arribarà un dia en què els homes
canviaran amor per amor, justícia per justícia". No pas lucre per lucre
(1) Per què no intentem l'única drecera que ens queda? Per què no ens oblidem
de la raó? Vist el que em vist dels seus monstres. Per què no li fem una bonica
foguera a les grans idees que creien ser definitiva solució de les rancúnies i
les enveges? Per què no deixem que l'única cosa que mai no ens ha donat un munt
de damnificats domine el món? Sí, dels gran invents de la humanitat, la
ciència, la política i la religió, només l'art ha demostrat que l'home pot
canviar amor per amor. ¿Trobeu major generositat que el que va fer Bach? Potser
no tots som Bach, però tots podem tindre la seua generositat: fer el que
sapiguem fer sense esperar que mai ningú faça d'esclau d'un deute que ignorava.
Això és l'art i cap altra cosa. El meu avi ho va fer. Va morir pobre. I què?
Demà colliré les cireres del meu conreu i tindràs un plat que menjar, mestre
Bach. I et diré que jo també faig de cançons senzilles. I tu em diràs que són
boniques. I que potser aquella noia que em va somriure, s'estime més, ara per
ara, estar en mi que en aquell meu amic que fa unes boniques lletres que parlen
del nostre recent amor. I l'amic ho comprendrà. Perquè potser no hi ha major
felicitat que seure amb la teua estimada un dissabte al matí al bar del racó i
fer una cervesa mentre recordes els vells temps joves en que li vas donar el
primer bes. Sí, ja ho sé. Sóc un imbècil. Sóc un babau que creu en la bondat,
en la bonhomia, en l'amor com a moneda de canvi. I què voleu? Estic fins els
d'això d'aquesta història de depredacions que no som capaços de superar. Ah!,
els jueus. No deuríem deixar que ningú toqués la Kreisleriana de Schumann,
desprès del que Horowitz va dir sobre ella. Però no oblideu qui la va
compondre. Quantes fronteres hauré de creuar fins arribar a casa meua, va dir
l'Angelopoulos. Bé, al capdavall, va ser el que Kurosawa deia mentre
miraven d'entendre per què ens feia aquella boira si el camp era ben sec. ¿És o
no és amor per amor?. Ja em perdonareu, però el vi d'arròs que compartim els
japonesos i els valencians sembla que se m'ha pujat a la raó.
T.T.
(1) Cita literal del relat intitulat Proves de G. Steiner
Ni tan sols
el sol. Ni tan sols novembre. Però no sé dir si és només la vanitat el que fa
l'excés. Ni tan sols sé dir si és rebutjable que aquest sol autumnal desitge
ser primavera. Que aquest novembre crega ser maig. La llum encesa d'un matí
d'abril sobre les fulles que varen oblidar la seua tendresa. Aquella vida que
travessava la carn esponerosa dels arbres, cau avui desencertada sobre el
fullam terrós i sec de l'albereda. ¿D'on ve aquesta aspiració de la impostura.
Aparentar el que no se és. El que potser vàrem ser sense saber-ho. El que
desitgem ser el moment aquell en que mai ja no ho podrem ser?
Una mà que vol
ser dos. Dos enamorats que somnien ser un. I la realitat s'imposa com un fullam
cruixent, trencadís al nostre pas. Per què, doncs, fem el que fem? Potser
novembre és la primavera fosca de l'hivern. Potser la música ens permet gaudir
els impossibles. Potser l'aire gèlid de l'estepa no n'és suficient per negar la
possibilitat d'una flor inadvertida que poeta algú mai no va imaginar. Potser...
Novembre vesteix amb fines sedes d'hopalanda llarga el cos que passeja confiat
a l'espera breu de bonança i fruits sucosos. La realitat, però, descobrirà el
cos nu a les inclemències. ¿O és que el que diem realitat no és pas l'única
realitat possible?
De vegades,
aquells dies que em lleve del llit amb la meua dignitat ofegada pels
esdeveniments, tan lúcida que no se suporta a sí mateixa, no puc acceptar que
al palau del príncep Esterhàzy, jo, el músic principal de la seua cort, estiga, a
l'escalafó, darrere el cuiner. I no és que el Franz, pobre, ens done mal de
menjar, déu me'n guard. Però què món és aquest que considera més important
atipar-se de menges sofisticades, o no, i deixa en lloc secundari els sons que
moderen l'ànima. I que ningú no em diga que sóc un vanitós. Qui pot ser vanitós
desprès de conèixer el Wolfang?. Ahir vaig llegir, només per damunt, el kyrie
de la seua misa en do menor, i al Christe, sense que puga dir-ne la raó, vaig
posar-me a plorar. Li vaig besar la mà. Qui pot pensar en sí mateix, desprès
d'haver-li besat la mà amb que escriu aquest home?
Hi ha dies, però, que
necessite descansar del món. Perquè tot el que m'envolta sembla no ser sinó una
mena de cos tou, de massa informe a la qual els colps d'ira no li afecten. Sembla
no ressentir-se de res. Continua amb el mateix somriure sardònic dels morts a
la neu, fet a parts iguals de la crueltat dels nens i el cinisme dels
assassins. Com si la seua harmonia fos universal, com si les seues consonàncies ximples i previsibles dugueren un secret transcendental, inabastable per l'home
escèptic, pel pensador crític, lliure, un secret que no és alguna cosa més
enllà del gran buit de l'existència i les religions que desesperadament intenten trobar-li raons.
I pense en aquests dos beneïts, l'Adan i l'Eva,
llançats al món sense haver-ho demanat. Condemnats al seu fracàs. Enfrontats
per l'amor que comparteixen. Expulsats del Paradís que mai no podran conèixer.
Com dues melodies solitàries que mai no acaben de trobar el seu contrapunt, el
seu enteniment. Me'ls imagine mossegant la poma, i no m'ho crec. Perquè el
pecat original no és sinó fondre's amb qui estimes, una mena de mort alegre i
esperançada. Si mossegaren fruit, de segur va ser el vi. El raïm caigut a
terra, fermentat pel sol dels capvespres, turmentat per l'esperit de la nit
propera i el bes que elimina aquestes tenebres. I varen ser expulsats per
reconèixer la seua temporalitat, el seu oblit alcohòlic. L'absurd majúscul del
Paradís.
I els sent. Escolte el seu cant de cigne. Aquelles melodies
solitàries del clarinet i la flauta, l'òboe -potser l'amor sempre és cosa de
tres- al bell mig del caos. I arribat el moment en que les meues mans no són
sinó monyons sagnants de tant colpejar, entenc que no som sinó melodies solitàries
entre les dissonàncies d'un caos que ni déu nostre senyor va saber com ordenar.
Cosmos a la deriva. Fang desafecte.
¿Pot dir
mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues
mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies
per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu
la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls
melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a
l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se
n'adona.
El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la
llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era
dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir,
monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va
respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la
noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix
o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els
mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a
mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust,
benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa.
És ben cert, madame, però aquell
[irritant ritornello, que qualsevol oït
ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers
d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de
les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al
faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla
que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics
-vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement
cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista
figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava
el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per
la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure
l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.
¿Pot dir de
mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si
tan necessària és a la nostra ànima.
R.H.
(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la
conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al
volum Els plaers i els dies.
El llum dels
fanals anava dominant a poc a poc el cos de la plaça. Jo sabia que ella no
trigaria a vindre. Però la càlida fredor dels grocs sobre el blau verdós de la
nit era el senyal d'un equilibri que no podia trencar. Era assegut al banc del
cantó més allunyat del cel. El cantó que hagués escollit De Chirico. El cantó
que mai no hagués pintat Van Gogh. No sabia quan va ser que la vaig deixar
d'estimar. No sabia per què seguia fent com si no res. Potser el costum, la
pietat, la por.
La plaça semblava abocar-se a un abisme que feia més
inabastable aquell superb verd blavós sobre el qual es retallaven les ferides
daurades dels fanals. Amb el meu índex dret vaig acariciar aquella imatge que
defugia el meu amor. La pell vellutada del cel. El bes somniat al seu pòmul.
Poder estirar-se al seu costat sense la incertesa de donar-li l'esquena.
Abraçar-lo, assegut a terra, pel darrere, i mirar l'horitzó acaronat al seu
clatell com si d'un principi amorós es tractés.
Tot just la mateixa nit que
li vaig donar el primer bes, potser. Aquell pes al pit. Aquell sentiment de
pèrdua sobre els seus ulls il·lusionats. I ara deuria donar el primer pas cap a
l'adéu. Alçar-me del banc, caminar cap a l'abisme al rerefons de la plaça i
acomiadar-me del seu amor amb la meua absència. Vaig recordar aquell vers del
Dylan Thomas: "jo, que llavors era informe com l'aigua"…
Varen
passar les dones com els anys. Evitar la tristesa va suposar la ruïna del meu
cos. De tant en tant, només la música posava un fons de cel sobre la sordidesa
del despertar. I llavors la seua graciosa figura era allí, retallada com una
ferida il·lusionada sobre aquell cel trencat pels records. Era asseguda al banc
del cantó més allunyat del cel. I jo vaig mirar de reüll el seu desconcert
mentre m'abocava definitivament a l'abisme.
Era la millor, la més bella melodia que mai no vaig crear. La
veu del meu jo més íntim. El meu jo impossible. Aquell que ha passat la
frontera entre els records i els ulls d'un abisme al que mai no deuria haver-me
abocat. I mai no la vaig escriure, és clar. Alguns la varen prendre al dictat,
però la seua complicada simplicitat els desorientava. Arribats a casa, i amb el
seu violí a les mans, no podien reconèixer, en aquelles poques notes preses amb
la urgència del moment, al fons de la sala on jo l'havia interpretat, el
que ells mateixos encara recordaven. Més d'un em va recriminar no ser-li fidel
a la mateixa melodia que jo havia creat, i que ho feia per maldat, per
rancúnia, per evitar que ells pogueren apressar-la amb la seua mediocre
imaginació. Sempre li vaig ser fidel, però, sempre, pose a déu per testimoni.
Només ens has deixat unes harmonies òrfenes, uns acords desolats, un paisatge
sense figures, un desassossec infinit. Quin dret tens tu a privar-nos de tu
mateix? I això, tant pel que m'ho va dir, com pel que suposava, em va fer mal,
ho reconec. No n'és cap supèrbia, us ho assegure. Tot té una explicació, unes
raons que en conèixer-les no sé si les podreu comprendre. Però que hi són.
No
deixa de sorprendre'm la melancolia com a refugi tendre de la pulsió amorosa,
la tardor com a flama incerta del desig, la difícil però possible coincidència
dels meus més íntims delers musicals i el que algunes persones volen sentir dir a les meues mans. Fins i tot ha arribat a espantar-me la transparència
de la meua ànima per a segons qui és qui mira al seu dintre. Potser la meua
música és una mena d'ambaixador que va presentant les meues credencials allà
per on passa, sense que jo m'assabente.
Així, aquestes melodies dites a persones
mai no vistes fan de mi un vell conegut de qui mai no he saludat. Potser la
meua vanitat se n'alegre, però a mi em resulta particularment trist. ¿No és tot
un gran engany? ¿Una descomunal estafa servida amb l'embolcall d'or de la
bellesa? ¿Compreneu ara les raons? Mai no escriuré aquesta melodia, aquella que
només podrà existir mentre jo visca, aquella que no podreu sentir sinó de les
meues mans. Almenys sabreu com sóc si és que arribeu a escoltar-la: un sacerdot
pèl-roig que fa música amb les paraules mai no dites i que vosaltres podreu
imaginar lliurement sempre que tingueu el desig de saludar-lo des de qualsevol
lloc, des de qualsevol temps, quan l'estiu plega la flama i només una melodia
incerta assenyala el camí cap a l'hivern.
A.V.
(1) A la meua edició, aquest tercet
correspon al sonet 246, aquell que comença: "L'aura, che 'l verde lauro e l'aureo crine"
Plou a
Viena. Plou amb la bel·ligerància ordenada d'una partida d'escacs. Una
estratègia que a poc a poc va tancant el seu setge als voltants de l'única
finestra a través de la qual el so de la pluja em bressola i la llum grisa de
cançó tan original inunda els meus records més plaents: el bes de la mare a la
nit, el bes del meu amic dels petits cantors, i el bes del pare llegint-me
aquells poemes dels Càntics. Tots hem conegut aquella felicitat que no duu
paraules. O que almenys no sap de desconfiances. Tots vàrem decidir, sense
saber-ho, quin joiós sentiment salvaríem de l'oblit. I quin lluitàrem infructuosament per recobrar. Aquell del que no ens adonàrem. Aquell que avui ens sembla la
matèria del que són fets els somnis.
Al Prater, el vaig veure per primera
volta al Prater. Era el mes d'Octubre, el vint d'Octubre d'un any qualsevol de
la infantesa. Jo havia fet tot el possible per coincidir amb l'habitual passeig
del meu amic K. i els seus pares. Però la inclemència de la Tardor va
transformar la meua espera en una incongruència, en una cita ignorada. Ningú,
llevat de mi, era als camins melancòlics on els versos dels meus poetes
preferits havien donat les seues primeres passes. El vent, venjatiu amb el meu
atreviment, sacsejava la fullaraca com si fos una recriminació. I jo esperava.
El plugim de neu insistia en confirmar les absències. Però jo esperava, era un
reincident del pitjor delit, la pena d'amor.
Ell venia pel camí cap el banc
on jo era assegut i tremolant. Cosa de nens, però el primer que em vaig
preguntar va ser què podia buscar un home gran, i per tant, assenyat, a la
solitud plujosa i freda del Prater. Potser era boig d'amor, com jo. Me n'havien
parlat d'ell, i el vaig identificar. La seua presència, però, em va produir
l'estranyesa dels rostres de marbre, aquells als quals les gotes peresoses de
la neu no els hi afecta gaire. Què fas ací, em va preguntar. I sense donar-me
temps a respondre, va afegir: no digues res, estic sord i no tinc ganes
d'intentar entendre el que ja sé que diràs. Au!, dóna'm la mà. Vine en mi.
Farem la resta del passeig plegats. Qui siga que esperes no vindrà, i ho saps.
Has de començar a acceptar que el que tu li demanes a la vida és ben lluny del
que busca la resta dels homes. Te'n refies, oi? I assenyalant-li la lluna
incipient rere els lleus núvols de la vesprada li vaig besar la seua mà desprès
de fer-li el característic gest amb les meues mans de petit pianista. Ell va
comprendre. T'agrada la meua sonata? Ets músic? Ja deia jo…
Plou a Viena. Sóc
al llit. Damunt la tauleta són els medicaments que amb poca fortuna intenten
que la meua mort siga menys dolorosa. I enyore la teua mà d'amic, de solitud
compartida. Pel Prater, camí de casa, semblaven la torre i l'alfil d'un escacs
de neu i lluna, d'absències i retrobaments. D'Octubre i tendresa. Quanta raó tenies.
Baixava pel
carrer costaner del riu. Sempre que sóc prop del riu em ve a la ment Heràclit.
Qui millor que ell va definir la música. Mai no et bressolaran els mateixos
sons. M'estime molt aquesta idea de la música com les aigües de riu. El
contrari seria com negar-me a mi mateix. Així, una volta s'han produït, els
sons es perden en l'aire sagnant i en davallada del passat. Ha fugit el so, ha
lliscat l'aigua i jo mai no seré el mateix. Fins i tot si els poguéssim atrapar
i repetir tantes vegades com desitjàrem, la nostra oïda canvia en la percepció
dels sons com el més sensible paladar ho fa amb les menges més exquisides o
desitjades. No sempre el vi d'Alsàcia o el vi de glaç, que tant m'agraden, em
saben amb el plaer que constantment els recorde. No sempre el cafè o el tabac,
que tant em dominen, els gaudisc amb un mínim de consciència del seu sabor
fugisser. Sí, baixava pel costat del riu i vaig recordar aquell passatge de
l'Eclesiastès: "El que va ser, això serà; el que es va fer, això es farà. Res
de nou hi ha sota el sol", i no sabia què pensar-hi.
¿I jo, no faig
sempre el mateix, tot i la impressió d'obra nova? Vanitas
vanitatis. Melodies que s'assemblen en el seu prec diari. Veus que
s'enllacen per camins que s'entrecreuen i s'allunyen d'aquell bes que ha de
semblar fortuït; pactat, però, amb la ciència del matrimonier contrapunt. No sé
qual és la raó. Hi ha dies en que l'acordament dels sons el sent com
impossible. Tot em sembla desafinat, fora de temps, indecís, destemprat. I sé
que no és tan lluny del que a l'endemà pot resumir el mot bellesa. Què és el
que passa, doncs? Li ho vaig comentar al meu estimat amic Franz, el luthier. Em
va parlar del grau d'humitat, la temperatura, la fusta, fins i tot la qualitat
de la crinera dels cavalls… coses que jo ja havia contemplat, però li vaig dir
que no era ben bé aquest tipus de variacions, que era alguna cosa més propera a
la pell de la música i que influïa poderosament el seu propi sentit. És el
paladar de la oïda, que canvia, m'entén?, li vaig confessar... Va quedar
confós. Si el que acabe de sentir no ho hagués dit un dels millors músics que
mai no he conegut, diria que és una bajanada, mestre Bach -va contestar.
Però
ho he experimentat, i no de forma aïllada, no només una vegada. I amb
instruments tan estables d'afinació i timbre com l'orgue. Potser m'estic
tornant boig, he arribat a pensar. Alguna cosa no acaba de funcionar
correctament al meu cap o a la meua oïda. Déu meu aquesta dessabor pot arribar
a ser més punyent que la sordesa. No em digues que és un càstig merescut. ¿Sóc
massa gran? ¿Tan atapeïda és la meua memòria que res del que escolto duu la
mínima dosi de record d'innocència? ¿Mai més no trobaré el so adient de la
música? Em produeix un infinit desassossec no trobar la precisa instrumentació
del meu Art de la Fuga. Tant de bo la
veu humana no necessités els cantants. I perdona'm pel que acabe de dir.
Hi ha dies
que la bellesa del món desfà el temps de les coses. I sembla que ningú no ha
posat l'esguard al seu sobre, que cap ésser humà existeix. Potser sents la
inquietud de l'arbre, la vergonyosa mirada de la rosa, la impostura de
l'horitzó, la súplica de l'herba. L'aigua de mar arribant-te als peus amb la
promesa del llençol amb que la mare cobria la solitud de la nit sobre els teus
somnis. El suau vent de capvespre besant-te sense conèixer què són els llavis.
La llum del dematí a la teua pell sense haver après el verb que transforma els
dits en amor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta paraula ignota, trenca la
vanitat del que se sap mortal. Tímidament perceps la bondat del silenci, la discreció de l'ocell que no sap els
esponerosos sons que la seua solitud li demana. Dies, en que la muntanya és
presa de la més profunda melancolia. I els rius estan convençuts de la
inutilitat manifesta de la seua davallada. Dies, en que sortir al món implica
una allau de salutacions, una continua i humil demanda de disculpes per haver
gosat trepitjar allò que ningú no sap per què surt de matinada.
Hi ha dies
que la bellesa del món esmicola l'espai de les coses. I sembla que ningú no ha
posat la paraula al seu sobre, que cap idea existeix. Potser sents la súplica
de l'arbre, la impostura de la rosa, la vergonyosa mirada sobre l'horitzó, la
inquietud de l'herba. Les ones del mar com un endemà de naufragi. El vent com
una seguretat de mort. El dematí groc com el temps perdut que mai no
recobraràs. La veritat de les coses que no podem sinó recordar amb la feblesa
del seu olor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta vella desconeguda, et fa
creure el que no és. I el món, que mai no ha creat la seua quietud sense
futur, et dóna la benvinguda.
La llum del
matí s'esmicola pel cristall opac de la finestra. En arribar al vidre de
l'espill ix llençada cap el racó de l'estança on ella seu. Em dóna la sensació
que sóc capaç de tocar els meus sentiments, que d'alguna forma ells han trobat
a l'atmosfera tancada de la cambra l'oportunitat de prendre cos. I que ella
també ho sap. I tinc por. El polsim que hi és per tot arreu sembla un delator
dels meus goigs més íntims. Mai no hagués pensat que aquesta volàtil matèria en
suspensió pogués ser una finestra oberta al meu cor, i que ell, a poc a poc, li
pogués dir, de sota veu, tot el que l'amor mai no deu descobrir. Perquè certes
generositats mai no seran compartides.
De cua d'ull vigile el seu somriure
dolç, lleu, pendent com sóc del més mínim moviment que l'intensifique, i que jo
prendria com a prova fefaent de la consciència que ella comença a tindre
d'aquesta llum delatora. De fet, faig custòdia de la seua quietud com a
confirmació de posseir-ne encara la clau dels secrets no revelats. Aquesta
aparent fredor seua, molt lluny d'incomodar-me, m'apaivaga. M'agraden els seus
ulls absorts, que fins i tot ignoren la proximitat del feix lluminós que li
arriba al seu pòmul dret. Potser ha decantat una mica el seu rostre fugint la
calidesa del sol reflectit. Jo diria, però, que els seus cabells segueixen
semblant els d'una deessa ofesa, malgrat la seua indiferència, i que no s'han
mogut gens. Mire dissimuladament les seues mans. Descansen amb la placidesa
dels morts. Com si fos adormida i l'aroma dels seus somnis s'escampés
barrejant-se als meus sentiments de llum.
Tanque els ulls. Una imatge
s'imposa a l'inrevés de les parpelles. Una imatge que no sé com interpretar i
que m'obliga, però, a obrir-los en la desconfiança de que ella haja pogut
endevinar-la. És quieta, però. Fins i tot més tranquil·la que fa una breu estona.
Torne a tancar-los. La imatge profunda es repeteix amb més força que la primera
vegada. Som al jardí de les estàtues. Ella vesteix aquell vestit blanc que tant
m'agrada. Gairebé no puc distingir la seda del cosset de la seua pell de
marbre. Comparteixen una fredor que ara m'inquieta, i que puc constatar al
besar-li la mà d'afinada pell. Tinc por. Res del món, me n'adone, em resultaria
ara més cruel que obrir els ulls, perquè al racó de l'estança ella continuarà
distreta de segur per la llum del meu amor sobre la quietud dels seus llavis de
pedra.
Anava cap a
Rouen. No m'agraden els viatges, em deprimeixen força. Mai no acabe de deixar
el meu lloc d'origen. Odio l'estranyament. I de tornada sempre tinc el
sentiment de ser-hi un nouvingut a casa meua, els habituals habitants de la
qual són certament ofesos per la meua absència: el piano, les partitures, el
llibres, la compota de cireres i el conyac. Només entenc el viatge com anada,
un desplaçament sense retorn. Un canvi. Un episodi. El full que mai no tornaré
a llegir. Mala cosa per a un músic, ho reconec, i més si està tan enamorat de
París que el seu esperit nòmada només queda com a recurs literari. Però no
podia rebutjar aquella oferta. Aquella substanciosa oferta que una dama de
Rouen m'havia fet per sentir la meua música interpretada per mi mateix. Vaig
eixir de l'Estació del Nord i res no em feia sospitar el que em trobaria. Nina. Acabaven de deixar Cergy, i la melangia
dolça dels trens m'envaïa. Distreia els meus ulls en la monotonia del paisatge.
L'obsessiu ritme del tren allunyava els matisos de la natura, i el capvespre
començava a reflectir el meu rostre a la finestra. Era com ser a l'altra banda
de l'espill. I un Claude Debussy cada vegada més consistent observava des d'un
racó de la tarda com s'acostava la noia demanant-me permís per entrar al
compartiment i seure, tot i que no feia cap falta que m'ho preguntés. Duia un vestit
impropi. ¿A qui se li acut posar en perill aquelles aprimorades sedes per les
andanes fumoses i sutjoses dels baixadors? I una mussolina massa misteriosa
pels temps que corren cobria el seu rostre. I se la va llevar. Tenia la posa
insegura de les belleses obvies. El deler de confirmar per enèsima vegada el
seu atractiu. Una mena d'avarícia per acumular mirades furtives i embadalides.
I el Debussy d'horabaixa s'emocionà tant o més que el del tren al constatar que
la demoiselle élue tenia els ulls
vidriosos de les dones perdudes, aquelles que entre galanteigs començaren a
acceptar un dia sí i l'altre també que mai no dormiran a les nits. Aquelles de
les quals, també un dia qualsevol, el seu amant començà a recordar els vells
temps en que hagués pogut predir tot allò que ella faria. Em vaig presentar.
Ella va dir el seu nom, i un somriure va aflorar al meu semblant. No
s'equivoque, monsieur Debussy,
l'avarícia, en totes les seues variants, diners o somnis, no és sinó el deler
d'eternitat. I va començar a nevar a l'altra banda de l'espill.
Neus. Anava cap a París. El recital m'havia
deixat el sentiment de buidor habitual. Aconseguir determinades coses té molt a
veure amb un abandonament definitiu. A la mort. I els que ho han viscut ni se
n'adonen de tu. Agafes els diners. Dones uns efusius agraïments i toques el dos
el més aviat possible. Fa mal el silenci. Fa mal la lloança. Fa mal el condol.
Fa mal la continuïtat de la vida. No tinc prou amb que m'estimeu. Mai no tindré
prou, perquè els sons són uns maleïts flocs de neu que es desfan a les mans.
Érem al costat de l'Estany dels dos Amants quan aquella dona entrà al
compartiment. El seu vestit de rigorós negre senyalava el seu dol. Li vaig fer
una petita salutació a la que ella no va contestar. De cua d'ull vaig percebre
[uns ulls terrosos que semblaven negres per causa de les seus pestanyes. Un
esguard que arribava francament a les persones, com un atreviment càndid] (1)
Els sorolls del tren, que només feia un instant m'acompanyaven, intensificaven
i emmarcaven ara el silenci sobre el qual s'alçava el xiulet com un
dit acusador. Per què em sentia culpable, mai no ho podré dir. Potser els meus
inquilins parisencs serien tan cruels o més que aquella dona jove de perfil
antic. La tensió creixent m'impedia dirigir francament sobre ella els meus
ulls. Podria sentir-se ben ofesa si gosava fer-ho. El que no acabava de
comprendre és d'on sortia aquesta autoritat atàvica amb la que imposava la seua
presència: de la seua posa gèlida o del negre vestit de dol. O de totes dues
coses alhora. Al capdavall, i mirant de dominar l'ansietat del meu propi reflex
al cristall de la finestra, em vaig presentar. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'eternitat del ball és a la
seua ingravidesa. I va començar París a l'altra banda del mirall.
C.D.
(1)
Aquest passatge senyalat entre claus el pren Debussy de la descripció de
l'esguard d'Emma Rouault que Flaubert fa a la seua famosíssima novel·la. A la
meua edició és a la pàgina 64.
N'hi ha de
dies que fugen d'u mateix amb el deler d'un full blanc que no vol ser calcigat.
Te n'adones que la pell de paper de jorn és d'una bellesa més subtil que tot el
que hi pugues posar, perquè conté la superfície esperançada dels bons desitjos.
Paraules, paraules que van i venen. Mots que proven el seu primer bes. Que
s'estimen ara sí i desprès no. Que acabaran enllaçats, però, víctimes propícies
d'un amor desfermat, d'una passió maleïda que és per sobre de les seues
diferències de classe. Orografia i bes. Rugositat i òscul. Pell i epiteli.
Saliva i mucosa. No paga la pena tocar el pètal de la rosa. No paga la pena
tocar el paper del dia que no és teu. Fes l'esforç d'imaginar la suavitat
extrema i aspra de la trama d'un somni. Doncs encara tindràs davant teu un
desert de sorra vellutada. Pensa, ara, la primíssima pel·lícula de llum que hi
deixa l'aquarel·la, i la ferida de sobtada cicatriu que és l'escriptura. Doncs
encara tindràs davant teu un malson d'esquinçades. Al capdavall, quina cosa és
aquesta que malmet l'arbre a esquinçalls per dibuixar-lo, que l'esmicola per
poder cantar-lo. N'hi han dies que mai no els viuràs tot i que veus i sents els
seus fulls immaculats i fugissers. Fulls fets foc abans de nàixer. Abocar-se a
l'abisme té l'endemà d'una passió cremada, d'un full que fuig del seu bosc
calcinat, i la cendra del qual s'enganxa per sempre a l'ànima, que, a poc a
poc, transfigurarà, a la nit, la blancúria ambigua del paper pel cendrós verí
dels desenganys.
20 de gener,
Praga. Any del senyor de 1787. Necessite aclarir-me a mi mateix, o almenys
intentar-ho, el que va passar ahir a la nit, dia 19, desprès del concert on
s'estrenava la meua darrera Simfonia. Si estigués a Viena no dubtaria en
contar-li-ho als meus amics, fins i tot a Constance, però en la seua absència,
i en aquesta solitud de ciutat, no em queda sinó el recurs de l'escriptura.
El concert va ser un èxit. En acabar, el príncep K. va invitar-nos al seu
palau. Hi havia un munt de gent. Noies bellíssimes, bones menges, bons vins,
ball… I jo sé com fer de divertida qualsevol
reunió social. Tinc certa experiència, és clar… des dels quatre anys. A
vegades pense si no n'he fet altra cosa de profit a la meua vida sinó distreure
els ociosos. Què som els suposats artistes sinó titellaires? Bé, deixem-ho
córrer.
Al capdavall, totes les festes són el mateix: el desencís de la
felicitat forçada. Els excessos que produeix la mentida. I estava força cansat.
Mig adormit a un cantó de la sala, sentia, de lluny, l'intent de contradansa
que una noia amb el pit breu i descobert, i massa jove per a festes tan
llibertines, assajava al teclat. El príncep va acabar de desvetllar-me. ¿Dorm,
Herr Mozart?... I ara! No, només ho intentava, però la feixuguesa musical és
més forta que la meua son… Ah, és clar, però la seua pell de vellut ho disculpa
tot, oi?... I tant, ja m'agradaria que fos la meua última mirada sobre aquest
món… ¿L'importaria acompanyar-me, vull ensenyar-li una cosa?... Estic a la seua
disposició, li vaig dir, tot i que em temia el pitjor. N'he vist de tantes. Que
si què li sembla aquest minuet a la manera antica.
Que si creu vostè que les meues cançons tenen
charme. Per no parlar de tots els nens que odien la música i dels quals
n'he tingut que suportar la seua mediocritat. Pobres ells, i pobre jo. Maleïts
siguen els seus pares.
Varen deixar el palau, la qual cosa em va estranyar de
debò. On anem?... No s'inquiete, mestre, li ho sabré compensar. Per si de cas
desconfia… I em va regalar un anell amb una pedra del cel que em va recordar a
la meua benvolguda Marie Antoinette, i tots els excessos de Versalles… Molt
agraït, príncep, però mai no desconfiaria de sa excel·lència. No ho puc
acceptar, és massa esplèndid pel que encara no he fet… Però farà. És de vostè.
No m'ho pot rebutjar. Uns tenim els diners, el poder; d'altres, mestre Mozart,
el talent. Ningú dels dos s'ho ha guanyat amb el seu esforç. Sempre serem deutors.
Hem nascut així. Mai no li pagarem prou per la seua música. Mai no s'acabaran
els privilegis del poder. Estem en paus. El que avui li demane és un favor,
deixe'm ser generós… No es parle més, senyor… El vaig col·locar al meu polze
dret, de gros com era, però començava a sentir-me força inquiet, i el
desassossec em dominava. A més, els carrers de Praga són una mena de laberint
de pedra humida, la sortida del qual només pot estar als seus famosos i
desconeguts subterranis, comunicats, diuen, amb el castell que domina la
ciutat.
Arribàrem a una vil·la com si fos a les afores, però que jo diria era
al centre de la població. Coses de Praga. Semblava un casalot dessolat, nevava,
tot i el cel sense núvols, i l'edifici era prou modest si pensem en qui m'hi
portava. Una petita parcel·la, al bell mig de la qual s'elevava un palauet que
retallava la seua silueta al clar de lluna. Només un feble llum a l'entrada
denunciava la presència del servei. Però va ser el mateix príncep qui amb les
claus a la mà va obrir la porta d'entrada i la del saló principal. Ja dins, va
descórrer les cortines de dues grans finestrals. La llum cendrosa de la lluna
va envair l'estança. Un piano va reflectir a mitges la llengua de llet i la
nit. A poc a poc, el mateix príncep va encendre les espelmes que envoltaven la
sala. I, a poc a poc, vaig reconèixer, un per un, alguns dels objectes que
l'habitaven.
El meu primer piano. Els autògrafs de les meues composicions. En
llegir alguns, em vaig espantar. No comprenia res. Un maniquí amb la roba que
vaig vestir a la meua presentació a la cort de Versalles. El violí del pare.
Els cabells que li vaig regalar a un amor oblidat. Les cartes d'amor que mai no
reconeixeria haver escrit davant de Constance. Fins i tot els meus primers tacs
de billar i la figura dissecada de la meua gosseta predilecta. Què hi feia tot
allò en mans del príncep? No sé què dir-li, vaig llaviejar. Deuria estar
agraït. Però no sé fins a quin punt aquesta admiració seua no té alguna cosa de
malal… Però ell, el príncep, em va interrompre. Deixe'm que li ensenye el
millor. Va descórrer una tercera cortina. Al seu darrere no hi havia un
finestral sinó una porta metàl·lica. Una planxa del gruix de tres dits, em va
dir el príncep, i un pany d'obertura amb mecanisme de combinació numèrica molt
sofisticat que ens donà pas a una cambra sense finestres, asfixiant, que em va
semblar un taüt descomunal, una mena de panteó.
¿Vol seure, Herr Mozart?
Aquesta serà la seua última residència. Farem creure que els seus no varen
tindre més opció que llançar el seu cadàver a la fosa comú. Què lluny de la
realitat, oi?. Heus ací el seu taüt. Ara hi he posat una figura de cera. D'ací
pocs anys, quan ens diga adéu mentre compon el seu propi Rèquiem,
l'embalsamarem, i podrà descansar amb totes les garanties de formar part, la
més important, no cal dir, d'aquest museu que he creat com a mostra de la meua
total admiració.
I vaig despertat del malson, esbufegant, acovardit i
cridant. El príncep K. se'm va aproximar. ¿Somniava, Herr Mozart?... Això
sembla, excel·lència… Voldria ensenyar-li una cosa… Deixem-ho per demà, si no
l'importa, estic molt cansat, potser, fins i tot, massa cansat… Faltaria més,
mestre Mozart, ja sap que sóc un admirador incondicional de vostè i no m'agradaria
atabalar-lo… No ho dubte… I va guardar a la butxaca dreta de la seua casaca
unes claus que duia a la mà, mentre jo admirava l'anell que el meu polze dret lluïa.
Només arribar a l'hotel, vaig començar a transcriure el primer temps d'un
quintet de corda en sol menor que havia llegit per primera vegada entre els meus
suposats autògrafs del casalot i que mai no recordava haver compost. Ni el
quintet ni aquesta relació dels fets acaben d'aclarir-me el que va passar.
Potser en arribar a Viena…
Era el dia
dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les
noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que
l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont
apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per
l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art
i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal,
prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes,
de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.
Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més
pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del
piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur
Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar,
tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.
I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la
benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè
d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins
enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol,
d'allà on la boira se'ls havia endut.
Quina cançó oculta no hi ha al darrere
dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el
Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el
violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar-
que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència
artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires
eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria
més…
Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o
d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc
que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a
saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la
seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici
boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les
papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de
tots els Nabokov d'aquest món. (3)
S.R.
(1) San Petersburg (2) Gershovitz és el
cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor
nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus. (3) La menció de la
família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de
San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja
consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare
del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill,
aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.
Tenia uns
llavis… ¿Com ho diria? Era l'equilibri màgic d'un arc lleument tibat, d'un tros
de marbre cisellat amb la bondat d'un somriure, d'un bes que acarona les pors
que mai no ens llevarem del damunt. No és que fos guapa, era bella. El tall
dels seus ulls seguia de ben a prop la curvatura d'or de la seua boca generosa.
Era rossa i amable, com un perfum extremadament suau del que mai ja no podríem
prescindir.
Venia a missa de vuit amb la seua cosina, una morena de cabells
carnosos i desigs que mai no deuríem tindre tan a prop d'un orgue. De fet,
tots els meus delers es resumien, al principi, en el discret desassossec que
l'observació d'aquell desbordament sensual en forma de dona em produïa. A poc a
poc, però, vaig començar a fixar-me en ella, en la noia rossa, de manera que en
pocs dies, la seua cosina venusiana havia passat a ser el teló de fons del meu
profund i soterrat amor. Jo, molt jove, tímid, gaudia el dolor dolç dels amors
amagats.
Un dia, Filippo, el sagristà, en acabar la comunió, em va dir que un
parell de senyoretes volien parlar en mi, eren elles. De vegades els déus
escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, semblava una novel·la
d'amor romàntic per episodis. Tot era tan previsible. La noia rossa, Teresa,
volia prendre lliçons de música, de piano. Tenia cert domini del solfeig i de l'instrument que va aprendre a l'internat, però com que mai no havia hagut piano a
casa seua... em va dir. Ara, tenia la possibilitat d'estudiar a casa de la
cosina, on, si jo n'estava d'acord, podríem recomençar les classes de música.
De vegades els déus escolten els nostres més estimats desigs i certa vulgaritat
d'esdeveniments s'imposa en la realitat.
El primer dia, en arribar-hi, ella
m'esperava. Li vaig demanar que toqués alguna cosa al piano. No es preocupe,
només vull saber el terreny que trepitgem. Deuria llevar-se els guants,
benvolguda senyoreta, no li sembla?... És que… Eren una mena de mitenes de
ganxet, prou sobris, però dels que jo li vaig fer veure la seua
incompatibilitat amb un teclat d'ivori. Les seues mans eren plenes de
penellons. Érem al començament de la primavera. El fred i humit hivern de Lucca
havia passat a l'oblit a qualsevol indret de la ciutat. Les seues mans, els
seus dits, però, encara el recordaven. Ho sento, Teresa... No es preocupe. Però
si a vostè li fa nosa, ho puc comprendre… No, i ara. Molt al contrari… Molt
amable, mestre Puccini, però no em dirà que li agraden?… Perdoni'm, Teresa,
només volia… Ja sé el que volia, no s'atabale.
El meu amor, no cal dir, es va
anar modelant amb les seues paraules dolces, intel·ligents, amb els pètals
d'una modèstia i uns silencis ben significatius i que alguna cosa em deien dels
seus més íntims sentiments. Li vaig escriure una carta d'amor, que havia pensat
posar-li dintre un pomell de violetes, la seua flor més estimada: Benvolguda Teresa, estic profundament enamorat de
vostè. Li demanaria que es casés en mi, però tem em rebutge. Qui sóc jo, sinó
un humil organista de segona. Seguiré estimant-la, però, per damunt de totes
les coses d'aquest món i cadascun dels minuts que puc passar amb vostè n'és com
estar a la glòria; no vull avorrir-la, però li faria invitació de que me'n
portés al lloc on vostè volgués i quan vostè volgués, em sembla, però, que mai
no tindrà temps per a mi. Li prego, si més no, em faça saber si n'estic
equivocat o quan és que puc… (1)
Com
que la Teresa era prou receptiva de la disciplina musical, el seu pare va cedir
a la seua intenció d'adquirir-ne piano propi, i van demanar el meu parer. Ens
ofereixen un de segon mà, un Clementi, però que ha estat molt ben conservat i
gairebé és nou, m'informà el seu pare. Anàrem a la hisenda dels Settembrini, el
seu pare i jo, on era el piano. La Teresa, pel que es veu, havia tingut un atac
de ciàtica. Li donen de fa anys, cosa de família, sap?. El Clementi s'ho valia
el que demanaven per ell. Tancaren el tracte, i quan ens dirigíem al carro que
ens havia dut fins allí, en Settembrini li demanà al pare de la Teresa pel
promès de la seua filla, i el poc que quedava ja pel casament. Mai no vaig
tornar a donar-li classes a la Teresa, ofès i dolgut com em sentia amb ella i
amb mi mateix vaig buscar les excuses més inversemblants per evitar tornar a
veure-la.
Passaren els anys. Era a París. L'estrena de La Bohème havia estat un gran èxit. I
passejant al costat del Sena em vaig trobar, cara a cara, amb la cosina del meu
amor adolescent, si és que l'amor no sempre és una adolescència. Estava
majestuosa. Anava amb el seu home. Ens vàrem saludar molt cordialment. I li
vaig preguntar per la Teresa mentre fèiem un cafè pels vells temps a una
terrassa propera. Va deixar-nos ben prompte, mestre Puccini. Tenia una salut
fràgil. Va trencar el seu compromís. I no volia sinó el seu piano i tocar la
música de les seues òperes que adorava. I a poc a poc anava consumint-se. Mai
no arribàrem a saber què és el que tenia. I ens va deixar. Qui sap el què
passava pel seu cap, mestre. Com una flor tallada que es pansís. Què li
sembla?... De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com
dir-ho?, sembla una novel·la d'amor romàntic per episodis, com la meua Bohème. Tot tan previsible. La noia rossa,
Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. I acabà convertint-se en una
de les meues heroïnes. El que jo no vaig tindre la valentia de fer, ella m'ho
retornà amb una fidelitat més enllà del que és la realitat física… No sé si
acabe d'entendre'l, mestre Puccini… No és preocupe, jo tampoc.
Quan vaig
tornar a Lucca vaig visitar la Teresa al cementeri. Vaig entrar a la
floristeria del carreró estret. Volia un pomell de crisantems. Per qui són,
Giacomo -em va preguntar la vella Concetta… Per una noia que vaig abandonar i
ara és… Però em va interrompre: mai no està tot perdut, hi ha que conservar la
fe, posarem unes violetes blaves; i tot i que ara ets un compositor d'òperes
famós, has de mostrar-te sempre modest en l'amor, violetes de sempre. I vaig
agafar el pomell que hauria somniat anys abans per a la meua carta. Els
crisantems haurien d'esperar millor ocasió. Ho vaig deixar sobre la seua tomba,
i al seu dintre la nota que mai no li vaig entregar. Havíem arribat, ¿com
dir-ho?, a un punt d'intimitat al qual la sensibleria o la vulgaritat
romàntiques de certes accions o esdeveniments troben la seua raó de ser.
G.P.
(1) Increïblement, aquesta curta epístola amorosa és copia quasi literal
d'una trobada al recull de cartes del pianista canadenc del S. XX, Glenn Gould,
que han estat editades per John P. Roberts i Ghyslaine Guertin. Tal
coincidència és totalment inexplicable, ja que no està documentada
l'oportunitat d'accés que el genial pianista haja pogut tindre als presents
Dietaris Apòcrifs.
¿Heu tingut por a les nits? ¿No? Jo sí. Els nens que han conegut el terror del llum al passadís o el buit de l'escala, tot i haver resat tres parenostres o haver-ne pegat tres cops d'ull sota el llit, ja saben per sempre el que és la vida, la mort casual a les cantonades, el camí de casa duent-te a l'equívoc enlloc o la raó de la desraó. Aquella cosa que fa senyar-te tres vegades amb el signe de la creu que és tres, tapar-te fins el nas amb el llençol raspós de midó fins i tot les nits xafogoses d'estiu, encongit, amb els genolls gairebé al pit, i fer-ne el sortilegi de les teues paraules mai no dites, tan rituals, però, que frenar-les a la gola significava un so mut, de boca tancada, de ritme obsessiu que anorreava la son mentre esperaves assolir-la, i que anys desprès trobaria escrit a certes partitures amb la indicació "boca tancada, uuummmm". Quina cosa. A la fi, potser si t'estàs quiet, em deia, però molt quiet, aquesta por no sabrà que no dorms, que la vigiles, que la vetlles com en Quixot les seues armes d'un temps de paper i donzelles, i passarà de llarg, com passen les hores i els éssers més estimats.
Malgrat la paràlisi de la paor, lliscava per un costat del llit, i no havia posat els peus al pis, que ja hi era al dormitori dels pares tot i travessar l'espai infinit del mal que no es veu però fa l'olor a moble vell dels morts. Entrava anunciant el meu terror amb la boca petita: tinc por. I esperava. Ho repetia com a molt dues vegades. Tinc por, mare, tinc por. La mare dormia. El pare somniava. Jo la mirava, al seu costat, el seu cutis de magnòlia adormida, i esperava. I quan el silenci era més profund a la nit de l'alcova que més incògnites em produïa, la mare obria els seus ulls sorpresos preguntant-me amb certa retòrica seriosa: què fas ací? Tinc por.
I era el consol dels déus, la millor música que mai no n'he conegut: la veu de la mare, malgrat tot. Tornàvem cap a la meua habitació. No feia falta que em cantés. Mai no em va cantar, la mare. Va, dorm. No, no me'n vaig. Em sec a la cadira. Va, tanca els ulls. I ja n'estava tot ben dit i beneit. Què importava el gitano malcarat que no em va treure l'ull del damunt al carreró on jugàvem? ¿O les bestioles que s'havien amagat de segur al matalàs de llana farcida de cucs i corcons? ¿O el no-res del no-res que acabaria clavant-me els seus ulls de foc en només obrir les meues parpelles insomnes? Ella hi era, i em parlava. M'estirava al llit, afluixava les cames, llevava el llençol i la nit càlida entrava al meu pit. La mare vetllava.
I varen passar els anys. D'aquell temps guarde l'habilitat de saber-ne estar quiet, molt quiet, veient el que no mire. Esperant que passe l'odi. La mare va fer-se gran. Tenia por a les nits si no li besàvem el front i la galta de magnòlia, si no li ajustàvem ben bé la flassada al coll. I encongia tant les seues cames que ni adormida les hi podíem estirar. A poc a poc va anar esperant-me a les nits amb els ulls entremaliats i delerosos que jo la mirava dormir de nen. Potser volia que jo li digués, sorprès, però sense retòrica ni serietat: què fem ací. No sé. I llavors es va dormir. A la fi, vaig aconseguir estirar-la al llit. Li vaig afluixar la flassada. La nit freda entrà al seu pit. El fill la vetllava, bressolat pels efectes retroactius d'un sortilegi.
M'agrada el començament de les coses. M'agrada el dematí del món, pel que significa d'un cel quasi blau que clareja i trenca l'obscuritat dormida de la nit. M'agrada l'alba, perquè sembla, com si fos l'altra gota d'aigua del famós parell, el començament de la nit, aquell moment conformat per un seguit d'instants que va dels blancs de llet vessada per tot arreu, als fanals grocs que acaben dominant els esguards mentre esmicolen el blau del cel.
A vegades pense que la bellesa d'aquesta ciutat, d'aquest petit tros a l'abast dels meus ulls, només depèn dels besllums, de les coloracions equívoques entre el dia i la nit, i de les pinzellades impressionistes que els lluminosos i la tristesa urbana escampen per les voreres mullades del capvespre. De fet, a ciutat no trobe la bellesa de les formes, les harmonies d'estructures conciliades. Tot s'acaba reduint a les comptades possibilitats que la llum té de saludar-nos. De dir-nos: encara estic viva, ajudeu-me.
Plou a la ciutat del que cadascú sap el nom que li pertoca. Però només cau una polvorització de sec perfum d'aigua que ofega, però, les esperances d'un daltabaix torrencial. Obro les finestres a l'aire turmentós. M'agrada que la pluja, massa lleu però, esquitxe la sobretaula d'hora canviada. La llum de la nit nova entra a casa pel got amerat, mig ple de cervesa, mig buit de set, per l'ampolla mig oblidada, mig insultant de besllums gairebé blaus, gairebé morts. M'agradaria plorar. Drenar tanta melancolia amb llàgrimes. Però no puc.
Perquè n'hi han tristeses enganxoses. Tristeses més pegalloses que la brea, que les mentides que ens diem per poder seguir respirant. Tristeses amb memòria, amb més records que els ulls d'un gos abandonat. Tristeses del dia desprès. De quan vaig adonar-me que mai no podria viure sense ella. Sense aquesta prolongació del cant. Una mena de conciliació entre l'esòfag i els budells, entre el que diem i el que sentim, amb només tres botons, i de lluents reflexos quasi blaus. El dia que el meu pare va dur-me la trompeta vaig comprendre el que significava el començament de les coses, l'amor. I el desencís de la plenitud que no retorna, del malbaratament de temps que és la vida, la malversació de vida que és el temps. D'una lucidesa que vaig viure amb la intensitat dels perdedors. Flirtejar amb el desastre és una obscenitat. Només al foc rau el blau de la flama.
M'agrada el dematí de les coses. La passió insubornable. L'engany conscient que suposa creure en quelcom que semble de sentit més sòlid que la quimera. L'esperança d'una felicitat mantinguda. Creure't que podràs abraçar el pare, besar la mare, perquè avui has fet allò que mai no vareu fer tots plegats, tot i desitjar-lo. Només era l'instant del començament, el quasi blau de la flama, l'ànima de la música, la indeclinable necessitat de morir per a ser, aprofitar la bellesa dels altres per a parlar de tu mateix. Transformar la vida en alguna cosa que no hi arriba, però gairebé sembla un record. Quasi blau, quasi tu, quasi jo.
Havia arribat a París amb vanes esperances. Ara me n'adone. Tot era insistir-li al mestre Ravel: vull aprendre el que no sé. Entre vostès em sento com un músic passat de moda. Un romàntic esquifit. Un que no sap sinó fer-ne boniques melodies. ¿I li sembla poc, monsieur Gershwin?. No sabia com interpretar les seues paraules. ¿No n'era poc fer-ne una bonica melodia; o no era poc per mi, que potser aspirava a massa coses, i ja en tenia prou amb estar on estava gràcies a les maleïdes cançonetes? Però no m'atrevia a preguntar-li-ho directament. Temia que la seua resposta confirmés les meues pitjors previsions.
Li duia els meus treballs d'orquestració. Què vol que li diga?, era la seua única resposta. Com devia de prendre-m'ho? ¿Volia dir-me que ja tenia prou domini de l'orquestra i una imaginació instrumental desperta, o més bé devia llegir entre línies: pa' qui és i com li diuen, ja li està bé. Però és el cas que el refinament al que el mestre Ravel havia arribat a les seues composicions orquestrals era indiscutible. Havia elevat el color musical, el timbre, a la categoria de protagonista principal. I jo volia saber com és que es feia.
Jo sóc així -va aclarir-me en Ravel- una mena de prestidigitador, faig jocs de màgia amb els sons, ho va dir Debussy, no sense una bona dosi de verí, és clar, però tenia tota la raó, sóc així, no ho puc evitar. Per què busca imitar-me?, em va confessar. És que per mi aquest charme és el més important de la música, -no vaig saber sinó dir-li. És que vostè ja n'és charmant, benvolgut George. Per què creu que sempre ens en recordarem de Schubert, pels seus inacabables rondós, pels seus previsibles imprevists, per les seues ocioses construccions formals? Ja li ho dic jo que no. Sempre el tindrem present per les seues melodies d'encís inapel·lable, insubornable, davant les quals no podem sinó agenollar-nos i donar-li gràcies als déus, tal i com Debussy deia hauríem de fer tots els matins del món amb Bach, sense verí. Ell, el Schubert, era així, i ho va comprendre, si més no, des que tenia catorze anys.
Al costat del Sena, camí del Ritz, anava rumiant-me tot el que m'havia dit monsieur Ravel. Al final de la visita, i amb un mig somriure, havia afegit: farem una petita prova, estimat George. Li done només tres notes: do-re-la. Poca cosa, ja ho sé. Amb aquestes tres notes, però, han començat desenes i desenes de melodies al repertori gregorià. ¿Seria capaç de fer-ne una que no ho semblés, una oració, vull dir? Faré el que puga mestre Ravel, li vaig contestar. A l'endemà li la vaig portar.
I de sobte els carrers de París eren amplies avingudes sota el capvespre d'un sol lluent d'acer com una poma d'esperança i no de perdició. I l'home jove del barret no podia caminar sinó moure's al ritme del ball d'una cançó d'amor que l'havia posseït, com si la vorera no fos l'ociosa forma de la solitud extrema sinó la catifa dels somnis perduts. I la noia de la faldilla d'escuma i els llavis dibuixats al lluminós donava voltes entre els arbres ensinistrats amb l'elegància natural dels besllums de Central Park, buscant l'oposat costat de la catifa dels silencis compartits amb qui mai no havia conegut. I va complir-se el sortilegi del nen. Del rerefons de la història tres notes, només tres notes, pètals d'una flor desconeguda, havien estat el començament de tantes i tantes pregàries que a hores d'ara els déus havien decidit per fi regalar el seu fruit amagat per mirar de compensar l'esforç de viure dies i dies de desolacions i quimeres, hores i hores de malsons i éssers estimats que ens diuen adéu sense saber on van. Petita recompensa, però essencial, pel sofriment de l'aventura humana, de les vanes esperances, de la irrenunciable necessitat des charmes.
no sé fins
a quin punt ets conscient del que remous demanant-me raons d'un lloc que per mi
significa una de les històries més colpidores i estranyes que mai no n'he
viscut. Em preguntes si sé de quin llac es tracta. No només reconec l'indret,
Lapsus, també puc parlar-te de la noia i la roca. Ans de continuar, però,
dir-te que sé de la teua reconeguda inconsciència, és a dir: dius el primer que
et ve al cap sense adonar-te que pots ferir els sentiments més íntims amb la
teua proverbial falta de tacte i la no menys inveterada inclinació que tens
pels paral·lelismes apòcrifs. No t'ho prengues com a una admonició, sé de la
teua absoluta falta de maldat, però deuries pensar dues vegades el que escrius,
com ho escrius i per qui ho escrius. Pren-t'ho com consell d'amic. Són un
grapat els que et tenen ganes aquí. Tu mateix. Bé, només pels fets insòlits que vaig
experimentar al llac pantanós proper a la teua ciutat, València, camí de
Barcelona, i que tu et vares encarregar de fer públics, és que faig l'esforç de
reviure el que ara t'escric.
Era l'agost de 1877. A petició d'un vell amic, havia acceptat una
petita gira de concerts a Suïssa amb el propòsit de recaptar fons per a un asil
de vells músics. La meua vida havia patit un daltabaix espantós -feia gairebé
vint anys, i encara era ben viu- per la sobtada mort dels meus fills Daniel i
Blandina amb una diferència que no va arribar als tres anys. No és el moment de
fer-ne relat amb els greus dubtes d'ordre espiritual i moral que em varen dur a
professar certs vots religiosos, però almenys podràs fer-te una idea com de
depressiu era el meu estat d'ànim llavors.
Per als concerts programats, vaig
rescatar les peces dels Anys de peregrinatge
dedicades a aquest país de llacs d'extenuant bellesa i rellotges de cucut. I
amb la música, vells records de la infantesa dels meus fills que encara ferien
l'ànima. Sembla que no tot era perdut al meu dintre. Amb Al llac de Wallenstadt vaig somriure de nou
amb l'estupor que les ones de la riba varen produir als ulls de Marie d'Agoult,
llavors la meua amant, mare dels meus fills i amb la qual vaig fugir -ella era
casada- cap a Ginebra on vaig ser professor del Conservatori. No és possible,
Franz, si sembla el mar, deia entre espantada i divertida. Quin retrobament amb
els meus fantasmes particulars. Va vindre'm al cap un dels desitjos mai no
complits de la Marie, visitar el llac de Sils-Maria, del qual li feia gràcia la
coincidència onomàstica. Per una determinada causa o per qualsevol altre motiu,
el cas és que mai no varen fer la visita mentre hi vivíem. I vaig pensar que
d'aquest agost de 1877 no passaria. Seria una mena d'homenatge a la Marie que
ens havia deixat el cinc març del darrere any, el 1876.
Tenia raó la
comtessa, la mare dels meus fills, un llac amb nom de dona, i més si és diu
Maria, ha de ser excepcional. I ho era, i tant. Ja t'he dit que de vegades
tanta bellesa aclapara, et deixa anorreat. Potser el meu esperit era de temps
procliu a l'embadaliment, ves a saber, però allí estava jo, assegut a les
pedres, i completament absort per la immensitat d'un espill que posava el cel a
tocar dels dits. I un vell poema em va vindre a buscar:
O lac! l'année a peine a fini sa carrière,
Et près des flots chéris
qu'ell devait revoir,
Regarde! je viens seul m'asseoir sur cette pierre
Où tu
la vis s'asseoir. (1)
Potser hagués quedat transmutat en una roca més, si
uns petits sorolls no hagueren distret aquesta momentània perduda de la
consciència física. Una noia lluitava per enfilar-se al damunt d'una roca amb un
llibre en la mà. Senyoreta, senyoreta, vaja en compte, no llisque vostè, mire
que les aigües dels llacs són traïdores. ¿Em sent, senyoreta? ¿Li ajude a
baixar?... Tranquil, monsieur Liszt, no
patisca, sé el que em faig… ¿Em coneix, senyoreta?... I, obrint el seu llibre,
va llegir-me els següents versos, que sempre recordaré:
Podria dir-te
Francesco,
Francis, Francesc,
potser Francisco, François,
i no sabries
recordar
el meu rostre, el meu nom,
el dia que vares marxar.
O molt
distreta dir-te Franz,
i seriosos dubtes tindries
per poder-me precisar
les
dones i els dies
que a dojo vares solcar.
Segur, però, que si et
dic
alguna cosa com Ferencz,
el teu pit, arronsat de nit,
pregarà: mare on
ets.
Però si t'anomeno pare,
sabràs no només qui sóc,
sinó el que he
vingut a…
L'esguard se'm va fer fosc, i sembla vaig perdre la noció de la
realitat. Em varen retornar al món dels vius les campanades de l'església de Sils. La xica no hi era,
és clar. El llibre, sí. Un llibre de poemes amb les fulles buides. Aquella
mateixa nit vaig compondre el nocturn per les campanes que ressonaven al meu
cap amb el dolor d'un temps recobrat ple de buidor. Tal i com li vaig confessar
a Lina Ramann, anys desprès: "duc una profunda tristesa al meu cor que de
tant en tant esclata en sons". Atentament,
F.L.
(1) Aquesta estrofa pertany a un poema
de Lamartine intitulat Le Lac.
D'antuvi, va
semblar-me casa meua. A Nàpols, el sol també busca l'horitzó d'aigua per
adormir-se. És ben curiós, però, que el crepuscle napolità és ple a vessar de
cançons d'amor amb coloratures i tota
mena d'ornamentacions, de lluminoses i vespertines o nocturnes demostracions
vocals, de passaggi que freguen el
ridícul més espantós si no fos pel que jo anomene l'honestedat del titot, del
gall dindi, que no pot sinó vanar-se, és la seua naturalesa. Què diferent el
capvespre a ciutat blanca. L'esponerosa sensualitat dels núvols trencats de
sang a l'amarada carn anònima de l'amor napolità, del seu estiu calcinat de
passions i flames sonores, es transmuta en la dolça tristesa d'una intimitat
complida però mai no sentida ni sostinguda a Lisboa. Massa enyor. Intente
esbrinar la raó que separa dues formes tan distants d'entendre el bes. ¿Només
la mar sobirana té la resposta?
De llegendes parla el mar amb la facilitat
que una xarxa enreda els peixos més inversemblants. Tenim herois marins, homes
i dones de mar, pescadors de perles i somnis, ànimes errants, amors de port
desconegut, sirenes d'assassí cant. Tenim vaixells de tota mena, nàufrags que
estimar i odiar, tresors bressolats per les rimes més musicals, galernes que
representar als millors teatres d'òpera. I de tot no em queda sinó la lleu sensació
que la mar oceana n'és millor escenari que la mediterrània per a les grans
tragèdies cantades. ¿És aquesta la raó del mar?
Li ho vaig preguntar a la
noia. Potser no entenia el meu escàs portuguès, farcit com era d'Itàlia i
mentides. Sí -li vaig insistir-, cada vegada que ets als meus braços el temps
demana perdó d'existir, tal és la meua desesperança, saps què vull dir? A
vegades un lleu somriure n'és la resposta més cruel. I els seus llavis de
matinada, ara me n'adone, la frontera que mai no traspassaria. Adéu, Ofèlia,
Nàpols m'espera, el meu pare és mort. I el retrobament amb el Vesuvi va
aclarir-me la raó del mar.
Com era el costum, la missa de rèquiem d'un músic
com el mestre Alessandro Scarlatti va congregar els millors cantants napolitans,
és a dir, els millors cantants. La natura del gall dindi lluitava per amagar-se
rere les circumstàncies. Però al Christe
eleison, aquell castrat va desfermar la caixa dels trons. El seu pit de
titot va obrir-se, i les seues piruetes vocals embogiren el públic que
interrompia el seu cant amb víctors i aplaudiments. I ho vaig comprendre. La
profunda tristesa mediterrània es reflecteix a la lluentor més desesperada. Una
luxúria del dol. Una tragèdia pudorosa que no vol mostrar-se sinó en rialles
desmesurades. Aquella nostàlgia lisboeta era l'altra cara de la lluna, la raó
fosca i oceànica dels plors.
porque es la demostración de otro
infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño
poeta infinito, Nova York)
Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia
i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.
Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.
¿Sents? ¿T'arriben
els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu
aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu
sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels
amants.
Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no
els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.
F.P.
Per respondre a aquestes qüestions crec que tinc el sentit correcte: No sents tu als meus cants, que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)
Ell no ho sap. Encara no ho sap, i potser mai no ho sabrà del tot.
És baix l'arbre, el seu arbre. El magnolier que els déus varen plantar abans
del dia abans. En aquell temps, les Hespèrides passaven l'estiu a l'occident
del món. El seu jardí començava al meandre -avui sec- que rodejava el suau
pujol dels homes, i s'allargava fins la mar incerta dels poemes i els vaixells
perduts d'orient. Baobabs i araucàries flanquejaven l'Avinguda. Trepadores
infinites del Babel abandonat i flors d'amor penjaven els seus pètals de mort
fins l'ombria de saborosos fruits i traïdorencs vins i deesses. Palmeres
gegantines i discrets magnoliers, tolerants aixoplucs de venidores febleses,
regalaven la protecció de cepells i baladres esponerosos al retrobament
balsàmic del futur no desitjat.
Ell no ho sap, però. És massa petit i prim,
de poca carn. Fi esquelet de nina al canell. Pot estar a la gatzoneta -tot i no
ser una nimfa- les hores perdudes. Furga, amb el palet, la terra humida del
jardí. La fulla encartonada del magnolier és arreu encatifant-li els records.
Potser la mare li deixe el pinxo de recollir fulla morta. Serà l'enèsima sessió
d'esgrima. Ara no. Ara és a terra, de cames, espantat. Espantat pel revés de la
falguera i els seus ulls de peix mort. Arranca una. Posa els dits polze i índex
baix del tot i tira amb força cap amunt. Les fulletes van quedant-li als dits
fent flor de margalida verda. Mira la flor i no la desfulla. Llança els pètals
de l'amor nouvingut i conserva la vareta. Trenca un parell de trèvols i els
mastega fins a les fulles de la baralla. Un parell més. Li agrada la seua
aspror avinagrada. Li grinyolen els dents. L'esparreguera borda té espines de
rosa i fulles de regal amb cel·lofana. Les boletes negres de la llavor van directes
a la butxaca dels perdigons i el canut. I la sang del dit, als llavis d'un
conte de princeses. Tanca els ulls i el somieig li obri el món. Canta l'au del
Paradís i la resta d'ocells deleren retenir els sons.
La llavor roja del
pinyó de la magnòlia ni la toques. Però ell li passa el dit per la lluenta i
tibant pell carmesí. Olora el pinyol de nerviós flaire repel·lent. Té por. Tot
comença. Li dóna un parell de colps amb la pedra de punta. Veu el moll de l'os.
L'escampadissa nerviosa i àcida l'impregna. Llança el trencat i verinós robí al
rerefons del mur enjardinat i els ulls verds del gat negre li fan ociosa
admonició. Té raó la mare. És un verí, el pinyol, de nen mort al fullam d'un
conte, al marge d'un camí, al fons herbaci de la sèquia fonda del costat, i un
home s'allunya a les fosques amb les homicides mans amagades a les butxaques
plenes de caramels. Veu les cales. Toca aquell dit groc del lliri envoltat de
només un pètal blanc amb guarnició de verds ganivets tous reflectits a l'aigua,
i el seu li queda tot de polsim de papallona. Els geranis li avorreixen.
Aquestes fulles que volen ser flor i aquesta flor sense el misteri laberíntic
de la rosa i el clavell. Enganyosa planta, que en pomells i floreres enlluerna,
però en la intimitat decep l'amor apressat. Ni tant sols pots xuclar-li el
nèctar, tan deliciós al gessamí o la celinda
-la xeringuilla, aquesta mena de mestissa filla de gesmiler i tarongina.
Els pètals de la magnòlia
s'oxiden de coure, lleument deshidratats ja exhalen l'agror del que la nit
passada va ser narcòtic perfum i impune assassí de nenes. En caure, només
conserven la ivoriana aparença una breu estona. I si toques la seua pell, li
quedarà estampada la petja dactilar com si fores un lladre. Tenen alguna cosa
de piano antic i lliçó de música esvaïda. Tenen alguna cosa de la carnositat
dels cucs que viuen sota terra, la morbositat dels cossos anellats en moviment.
A hores d'ara, el nen duu els genolls plens de brutícia. S'escup als dits i
els hi refrega allà on més empastifat li sembla. S'ha tacat lleument els
pantalonets curts i la camisa blanca, sempre blanca, com un càstig d'impossible
immaculada. És dempeus. Al seu costat, el cactus que el pare va plantar el
mateix dia que ell va nàixer. Compara les alçades fugint-li les punxes. Fa
temps que l'esquerp vegetal li guanya, però ell no perd l'esperança. S'estira
al graó de pedra. Potser dorm amb els ulls oberts, com les belles princeses
adormides al bosc. La fronda del magnolier és el cel protector del seu esguard.
Potser espera el bes que el desperte al jardí que occident va perdre. Potser
algun dia vindrà la princesa valenta, i lleve la magnòlia desmaiada al got,
aquella que li pren la vida. La teranyina que l'envolta qual fulla de lliri
d'aigua i ha fet d'ell una minúscula gatzoneta.
Ara pensa si aquella noia potser
tindrà els seus ulls. I té por, però dorm. Li arriba el perfum vivificador de
la marialluïsa. Però no sap despertar. La flor amazònica de la magnòlia el
posseeix. Algun dia llegirà, com un retorn de cucs oblidats, aquell llibre
d'Alain-Fournier que ara desconeix. I sabrà de la saviesa del magnolier. Molt
desprès, però, de que els homes abaixen del pujol i, a poc a poc, però amb
avidesa, parcel·len el Paradís. El nen viu la metàfora; la realitat s'imposarà,
però, amb llàgrimes de cocodril. Ell, és clar, no ho sap, ho ignora.
No sóc gens
agosarat, però la discutible transcendència del tema em demanava d'actuar.
Sabedor del seu retir més que espiritual, existencial, tenia greus dubtes per
si destorbava pau tan epigramàtica. Però em vaig lligar la manta al coll, vaig
agafar el meu cabasset d'epístoles apòcrifes -doblement esdrúixoles- i vaig
enviar-li una, planera de mena, amb requeriment d'auxili i noteta lloadora al
mestre. Heus ací baix el que va fer arribar, al meu nom i com a resposta, a
l'entresol de la casa de menjars on Fernando va conèixer fa anys i panys al
desassossegat i agut Bernardo Soares.
Benvolgut Lapsus,
agraït als
déus pel seu interès, torne a agafar la ploma amb les limitacions pròpies de
l'edat (sic) l'estat -estic fet pols, la veritat siga dita- i l'enteniment
-absolutament capficat a l'exquisit ball del pols d'estels. Em demana vostè les
raons que uneixen indefectiblement la tipologia accentual de les paraules amb
els sentiments o respostes i actituds socials que els representen. És a dir, em
demana pels últims versos del meu poema sobre els epistolaris amorosos: Todas as cartas d'amor são ridículas. Va ser
qüestió que mai no em va quitar la son, li sóc sincer. Però si vostè insisteix…
He de dir-li, que la literatura al respecte és ben difusa -que no prolífica,
sortosament- i amb una vessant críptica que a mi, personalment, m'irrita d'allò
més. Perquè si les paraules ho diuen tot amb una senzillesa enganyosa,
admetem-ho, pretendre una hermenèutica de tal tipus de opaca transparència o
picardia és cosa ben antipàtica. Intentaré fer-li, si més no, un resum el més
entenent possible.
Podríem establir com a categories principals aquelles que
corresponen a les paraules agudes, planes i esdrúixoles (i sobreesdrúixoles, no
ho oblidem) que tothom coneix, i que a efectes de la seua consulta poden ser
més que suficients. Però sàpiga, que la combinació de categories tan
fundacionals amb la capritxosa variable accentual (greu / agut) de certs
idiomes -castellà a banda, que ha tirat pel dret, com sempre-, ens proporciona una
pseudo-tipologia -i dic pseudo, pel que desprès afegiré- amb variada i complexa
casuística inclosa, que, si en bona mesura matisa els valors generals, d'altra
banda ha produït les més possibilistes de les polèmiques dins l'escolàstica
acadèmica moderna. Accepte'm vostè la redundància i la contradicció (1).
Anem
a pams... No, millor, que som a l'estiu canicular: llancem-nos a la piscina.
Per què és ridícula la paraula esdrúixola -agafem el toro per les banyes- i al
seu torn el sentiment esdrúixol que produeix?... Doncs ben senzill, amic
Calamitos: perquè no pot evitar posar-s'hi en evidència així que surt a escena.
Patinada assegurada (2). Actriu i actor esdrúixols -paraula i sentiment
esdrúixols- són petulants, pretensiosos, i llisquen amb summa facilitat per les
costeres de la vida. Pura faroneria. No ben bé comencen a parlar, i ens
aclaparen amb el seu contundent, urgent i obvi accent. En conseqüència:
patapam. El súmmum del qual patapam el trobarà vostè a les sobreesdrúixoles,
que gairebé se'ls endevina la seua obvietat accentual i ensopegada al seu estat
de gestació, al si matern, com si diguérem. ¿Sap el que vull dir? És aquell mot
o sentiment que només arribar a la piscina -ja que estem- fa un capbussó ben
sorollós, xooooofff, desprès de lliscar a la vorera humida, pegar una
entropessada i caure de panxa a l'aigua, amb el resultat final que tothom
s'assabenta de la seua arribada, cridant l'atenció general. "Va ser
arribar, va ser petar" o "En arribar la va espifiar". Són les
dues modalitats de llegenda al seu escut d'armes. Ridícul, oi? Ara em fan un
xic de pena i tot. És la seua naturalesa, però. Una mena d'auto amour fou, l'amor esdrúixol, sobtat, però
d'opereta, que no d'amorosa i folla ultratomba allanpoeiana,
ni de llengua tan aguda com el francès, bien
sûr. Fins i tot en Cupido arriba sempre a deshora, quan tot és ja dat,
beneït i llenegat. Què li sembla? La paraula esdrúixola al igual que el seu
sentiment són la quintaessencia del narcisisme, la fatxenderia i el patapam,
carpetovetònica essència o lusitana, tant s'hi val, tots dos coneixem i
suportem el que vull dir. Què hi farem?
Ben diferent, of course,el cas de les
paraules planes i els seus sentiments meridians, no cal dir. Més equilibrades,
tenen paciència amb l'entorn i els seus delers. Cerquen l'apropament, no la
imposició. Saben esperar la penúltima síl·laba per a obrir-te el seu cor. A
més, ho fan, d'habitud, amb la boca petita. Parlem, imagine's vostè, d'un salt
de trampolí. Prens impuls amb suau carrera i al penúltim moment: alehop... I caus amb silenciosa discreció dins
l'aigua. L'interès radica a l'elegància i duració -llarga vida al César- de la
pirueta -que no la seua originalitat- i no al capbussó espatarrant de l'esdruixolitat, categoria que m'acabe
d'inventar pel seu bé. En honor a la veritat, deuríem acceptar que al terreny
romàntic resulten un poc avorrits, previsibles, massa seriosos, potser
mediocres fins i tot, aquests sentiments de paraula tan plana.
I acabe,
Lapsus, no s'impaciente. Sé que només em consultava l'esdruixolitat. Però les meues predilectes són les agudes, és
clar. La seua pirueta mai no acaba, i és plena de matisos nouvinguts. Desprès
del bot al límit del precipici només li queda el no-res, pols d'estels. Per
tant, mai no caurà. Sembla que tot és conclòs, però és un amor infinit que posa
l'accent à bout de souffle. Un amor
intel·ligent, agut i passional, que s'adapta als esdeveniments. Que mai no
acaba de consumar-s'hi -al contrari de l'efímera espurna esdrúixola- ni suporta
la comoditat gris i previsible del bes pla i greu. Amor agut, que, com deia
Txékhov: "no desaparece, sino que aparece con el paso del tiempo",
amb la prolongació sine die de la
pirueta i le souffle, diria jo. Més
enllà de la mort de la paraula o el final del bes.
Bé, m'acomiade, amic meu.
Els darrers maldecaps en aquesta matèria me'ls duu, actualment, entre pols i
pols (d'estels, s'entén) la incòmoda pregunta que recorre, com si d'un reguer
de pólvora encesa es tractés, els més exclusius cercles de sapiència celeste:
¿Pot existir l'esdruixolitat
introvertida? Perquè si tothom accepta la bimodalitat greu-agut (obert-tancat /
extravertit-introvertit) a les categories de sentiments i paraules planes i
agudes, no tots estan disposats a admetre la introversió al món esdrúixol. Jo,
a més, afegiria un dubte molt pessoà: em pregunte, gairebé tots els dies, per
la conveniència de l'amor agut-agut -molt d'existencialisme francès, tot s'ha
de dir- súper o sobreagut (¿metaagut?) pseudocategoria -tal i com avançava més
amunt- que em sembla emparentada amb la metafísica. I ja sap vostè el que opine
de la metafísica. Amb els meus millors desitjos, i esperant haver
tranquil·litzat el seu pessoà desassossec, s'acomiada
F.P.
P.S. Sí, ja
sé el que està pensant, Lapsus: ¿i què fem amb el portuguès nom d'Ofélia?
Escolte, amic Calamitos, aquestes coses tan personals millor no meneallas, d'acord? De fet, vaig escriure el
poema sota l'advocació del proparoxíton Álvaro.
(1) Les paradoxes inherents
a les dualitats greu=obert; agut=tancat; són la mare de totes les polèmiques
més emergents, és clar. Un pensament greu mai no n'és d'obert i clar
enteniment; al igual que un d'agut, per la seua natural inclinació a la llum de
la intel·ligència, la lucidesa, no és tancat de mena com el trobar clos, que
deien els vells poetes. Però és el que tenim. (2) La seua etimologia ho diu ben
a les clares: del it. sdrucciolo, llenegadís, pendent.