diumenge, 28 d’abril de 2013

La transparència de la mentida


Era un mentider. I era, però, la persona més transparent que mai no he conegut. Els seus ulls tenien el color maragda de les excuses. Perquè una mentida ben tramada té el color de l'esperança. El color delerós de les taules de billar. Aquella cosa de la carambola que ningú no pot imaginar, i, tanmateix, si ell t'ho deia, seria possible.

Mentia per principi. Perquè s'havia enfrontat a la realitat, des de la seua infància, amb la mentida com a recurs de vida. Dir la veritat, a casa seua, era una falta de bon gust. Ja patim prou, no ens digues el que ningú no vol sentir. Si estimes algú -li deia la seua mare- que estimaràs, no et capia cap dubte, fes-li la vida més amable. Saps què vull dir? No li faces patir, menteix-li.

I la seua pell fosca contrastava amb els seus iris de fulla tendra com les mentides que una noia diu desprès el seu primer bes d'amor, ofesa amb la seua pell de nena, amb el seu somriure de nina, amb les seues ninetes d'esperança, amb la seua por de dona.

Ens volíem molt, però. Tant ens estimàvem, que mai no ens ho dèiem per no ferir-nos. I aquesta era la raó de l'amor: el nostre silenci. I llavors va començar aquell encenall de petites coses que anava cremant la maragda de la meua esperança com si fos una pedra de paper esmicolant-se en cendres més fosques que la seua pell fosca. Però ell callava. I jo callava, tot i que sentia la derrota d'aquella tendresa en quart creixent. Aquella tendresa embolicant-me com un tapís de feltre que, esgotat de tanta carambola, hom aprofités de catifa per amagar un cadàver. Però ell callava. I jo li donava un bes que esperava no fos l'últim.

I va arribar l'abril. L'abril a París. I varen arribar les pluges sobre el billar francès. Tres boles solitàries a l'univers verd d'una taula. I escrutava els seus ulls per advertir l'arribada de la bola blanca. He de reconèixer que em va sorprendre. Deuria baixar a recepció. El seu encàrrec havia arribat, em va dir. Ara puge -va afegir. T'estime, benvolguda -va ser l'adéu. Havia trencat el nostre silenci amorós. La transparència assolia l'espai de la mentida.

B.H.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Cinc


Tinc com a primer record la veu de la mare. Aquella melodia que em cantava a les nits. Cançó plorosa d'una nota cinc voltes repetida. Cinc gotes que a poc a poc anaven omplint el got del meu pit d'una felicitat dolça i delerosa. I jo feia que tancava els ulls per a dormir.

Tinc com a primer record aquell seu olor, perfum de llima en cada nota, en cada síl·laba, pel seu costum de mastegar fulletes de marialluïsa. Un trosset del jardí al meu llit. I jo feia que tancava els ulls per a olorar.

Tinc com a primer record l'espera de la darrera repetició, la que feia cinc, perquè els dos següents sons els cantava amb la boca tancada i em donava un parell de besets. U en cadascuna de les meues galtes. I jo feia que obria els ulls per a mirar.

Tinc com a primer record, comptar. Potser és cosa de músics. Perquè la cinquena vegada que repetia els cinc sons, ja no en feia sinó quatre -em creia adormit- i amb la boca tancada. I un primer bes anava al meu front, el segon a la galta dreta, el tercer a l'esquerra i el quart als llavis.

I jo feia que tancava els ulls per no plorar.

E.G.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Blanc o rosa


"Encara avui descobrisc per a mirar-les, l'edat i el cor que en tenia quan les hi vaig veure per primera vegada. Per lluny que les advertisca a una bardissa, amb la seua gasa blanca, renaix el nen que jo era llavors" (1) -va escriure Marcel. La primavera era quasi un sentiment ple de perfums i colors de l'arç blanc que floria al jardí d'aquella casa on la família Proust feia vacances. La flor de l'espinalb era als records de Marcel un dolós anunci de retorn. "Aquell any, quan més aviat que de costum, els meus pares varen determinar el dia del retorn a París, a l'endemà de la partida, ja que m'havien arrissat per a la fotografia i em varen col·locar amb precaucions un barret que mai no havia utilitzat i em varen posar un vestidet de vellut, desprès d'haver-me buscat per tots els indrets, la meua mare em va trobar plorós al davant d'aquell pujolet, acomiadant-me de l'arç blanc, de l'espinalb, del cirerer de pastor, envoltant les branques espinoses amb els meus braços i com una princesa de tragèdia… Ma mare no es va pas commoure davant les meues llàgrimes, però no va poder reprimir un crit en veure el meu barret enfonsat i el vestit llançat a perdre" (2) -vaig llegir-hi, per indicació de Marcel, que no sabia com disculpar la seua contrarietat en acabar de sentir la meua À Chloris. Cloris duu la primavera. Cloris duu els adéus de l'espina blanca, de l'espina rosa. Cloris duu les absències. Encara no érem al Maig, el mes de Maria, aquell on Marcel va acomiadar-se del garguller, però... Comprenc el que em vols dir -li vaig  contestar. Ja saps, però, que tot començament significa un final. Ja ho sé -va dir-me, amb el seu desconsol habitual- però no ho puc evitar el desencís. A vegades pense que la bellesa només és una de les pitjors penitències que l'home deu complir pel seu pecat original. Perquè mai no serà nostra. Aquesta porta oberta a l'esperit des dels sentits em sembla un engany semblant al de la rosa, bella i punxosa, com l'adorn melòdic amb que comença la teua À Chloris, tal i com la pròpia natura va fer l'espinaler. Fos, aquest, blanc o rosa. Bàlsam o bes. Discret encís o passió ignorada. Flor d'arç blanc o espinalb rosa.

R.H.

(1,2) Fragments de l'article "Al llindar de la primavera" publicat per M. Proust a Le Figaro el 21 de Març de 1912, i transcrits per R. Hahn.

Blanc o rosa

dilluns, 8 d’abril de 2013

París


Era el sol de primera vesprada,
era el sol vell d'un començament.
Jo recordava París.
Jo somniava París,
tan desconegut i pròxim alhora.
Perquè jo mai no havia estat a París.
Però estava profundament enamorat
d'aquella noia que vaig conèixer a París.
No, jo mai no havia trepitjat
els carrers de París.
Però el bes d'amor va fondre's
amb els sol gris i fred
que acostuma envoltar
els enamorats de París.
Era el sol de primera vesprada,
era el sol d'un bell començament.

S.P.