dimecres, 12 d’agost de 2015

Perfum


Havia arribat a aquella edat en la qual tots els dies són una petita lluita contra la vida. L'obsessió de la vida en interferir la seua existència havia començat a percebre-la quan l'insomni li va impedir gaudir dels records. Perquè els somnis eren per a ell una mena de memòria. Una memòria del que mai no havia viscut i tant li havia marcat, però. I aquella insistència de la vida li feia cada vegada més mal. Lluny quedaven aquells dies de la joventut en que la vida discorria al marge de la seua pròpia existència i que impulsa els joves a creure's immortals. Lluny, molt lluny, quedava aquella il·lusió per tot el que algun dia acabaria per no viure. El temps havia passat i tot el que encara recordava estava per arribar. Vet aquí el sentit de l'existència. Els records del no-res. I l'estiu li feia mal. Molt de mal.

L'estiu li feia mal perquè l'impedia oblidar-se del món. Les finestres obertes no el deixaven aïllar-s'hi. Volgués o no, els sons de la nit, els olors, els silencis prohibits de l'amor i de la mort s'abocaven dintre el seu dormitori, i sabia que aquella nit, que aquella son tan desitjada d'aquell dia estava perduda per sempre. Una més. I la flor dels records tenia, llavors, els pètals intocables de la pell dolça de les noies blanques. Aquella carnositat suculenta de la flor ivoriana que l'embriagava des de sempre, des que xiquet el seu perfum regalimés com una mel enganxosa de pecat i tendresa per la cintura i els malucs de les dones.

Si almenys no hagués perdut l'hàbit de fumar, podria deixar anar els seus pressentiments com ho fan el gossos, els ulls dels quals dibuixen fugides sobre els camins subtils dels perfums i els fums. Però no. I la gola li va dir la set que a poc a poc acumulava la nit. I va optar per obrir la nevera. Va pensar que, tot i la deshora, només la cervesa podria calmar-li aquella impaciència de l'ànima. Va agafar un got i va abocar-hi la cervesa, tal i com la nit s'abocava sobre el seu llit. El color dels cabells de la noia va travessar el temps. Aquell to ambarí, lleument ros, li va tallar de soca-rel la innocència de la nit. Els crits, la foscor de les ànimes i la complicitat dels llums varen guarnir el silenci de la mort que dominava la nit. I la memòria va quedar reduïda al sol record d'aquell perfum que tant s'estimava i que en la nit més fosca de la seua vida encara lluitava per alliberar-se de la carn cremada.

B.H.