dimarts, 28 de febrer de 2012

Seguici


Tot i la meua edat, ben prop de la seixantena, m'ha estat impossible conciliar la son aquesta nit. Qui m'anava a dir que tornaria a veure'm en situació tan… com dir-ho… bé, deixem-ho córrer. Senzillament sóc un home gran, massa gran, que vol pactar un nou matrimoni.

Però sóc qui sóc, Domingo Escarlatti, l'italià que fins i tot signa en espanyol i pensa, més enllà dels pactes, com podrà seduir, si més no, els ulls joves d'una dona. Mai no em perdonaria rebre només pietat. Perquè aquest acte de commiseració és el verí que fa de l'orgull un seguit de mesquinesa.

Així, m'he investit a mi mateix d'un xic d'arrogància, la delicadesa d'aquest matí madrileny lluminós i amb aroma de violeta, i he mirat de compassar les meues passes amb la dignitat dels cavalls andalusos.

Jo he de ser el primer en creure'm l'epicentre del món, l'únic esdeveniment que paga la pena observar al llarg i ample del carrer Leganitos on és la meua casa. Vaig on l'Anastasia, a demanar-li en matrimoni o a pregar-li que perdone el meu atreviment, això ja no depèn només de mi.

I vull que la gent xiuxiuege al veure'm passar: mireu, per allí ve el mestre Escarlatti, caram!, quin goig que fa, ¿sentiu el ritme del seguici de sons que oferirà a la seua amada?, té l'esguard pagat dels corsers ben joves, la petjada elegant i captivadora dels de fina estampa, però la incertesa certa d'un temps que el supera…

No, aquest darrer pensament no. No vull ni sentir-lo al meu cap o tot aquest edifici de subtilesa trontollarà amb la desolació dels naips caiguts. Puc admetre el frec melancòlic que la vida deixa d'amagat baix el sol ingenu dels meus sentiments i il·lusions camí avall, però heu de permetre que la meua música anuncie a l'Anastasia la pròxima arribada del seguici més inversemblant que mai no haurà conegut: les melodies creuades i pures, alhora, d'un home enamorat.

D.S.

diumenge, 19 de febrer de 2012

La font central


És ben estrany el que em va passar l'altre dia, farà un parell de setmanes. Havia acabat d'interpretar la invenció a tres veus del Johann Sebastian -ara volen que les hi diem simfonies. Doncs bé, acabava de tocar-la, la simfonia en fa menor, perquè em va vindre al cap al dematí, només llevar-me del llit, i no me l'en podia treure. I ho vaig tindre que fer fins i tot abans del primer cafè, tal era la urgència de sentir, no sols al meu interior, aquesta meravellosa peça carregada d'un no sé què -que deia el Petrarca de la bellesa- d'un no sé què intemporal, com si fos filla només de la raó dels propis sons i no dels sentiments humans.

Vaig tocar-la un parell de vegades. Satisfeta en certa mesura la meua impaciència, li vaig demanar el cafè a l'ama. Passejava per l'habitació mirant d'estirar els músculs mentre feia glopets a la tassa. La cosa va ser el 28 de juliol del corrent, 1750. Me'n recorde perfectament perquè va ser el primer dia de descans que tenia després del darrer oratori. Tot just l'estiu havia pogut alçar el seu vol, encara feia fred, i els versos d'amor ja trobaven una replica als pètals rimats dels parcs londinencs.

Em vaig acostar a la finestra, a fer-hi una ullada. Certament, aquest Londres té ben poc de la meua benvolguda Itàlia. Però els poc dies que el sol li guanya la partida a la boira, amb una petita dosi d'imaginació, fins i tot pots sentir el joc aquàtic de les fontanes de la Vil·la d'Est. I somniar que aquell raconet del parc on la llum daurada besa l'herba amb llavis meridionals és al bell mig de Florència o del Lazio o…

Mentre el cafè anava reactivant el meu cos, els ulls feien el mateix amb la realitat. Les minyones treien els nadons a passejar, i les seues senyores miraven els aparadors sense deixar-ne de parlar de ves a saber què cosa tan important. La vida era alguna cosa sense temps, un instant pel que hagués donat qualsevol tresor perquè no passés com a tal, fugisser. Un instant que poder examinar amb detall, pausadament, una mena de calderó, una suspensió del temps que paradoxalment tingués el seu temps propi.

I vet aquí, assegut a un dels bancs que envolten la font central del parc, un home de la meua edat mirava d'escriure alguna cosa a la terra amb el seu bastó. No li veia la cara, però el seu cos m'era familiar. Va traçar unes línies paral·leles, semblava un pentagrama. És clar, seria algun músic conegut. De sobte, va girar el rostre i mirà directament els meus ulls. Era el Johann Sebastian. No m'ho podia creure. Vaig sentir una violenta emoció. Com era possible, què feia a Londres? Aquest home que mai no viatjava sinó per les contrades del seu lloc de naixement, era a Londres. Era tot un esdeveniment. I a la premsa no havia llegit res. Ah, com són els anglesos, vaig pensar.

Posí la bata al damunt del meu camisó i sense pensar-m'ho dues voltes baixí les escales cap a l'entrada principal. L'ama només deia que estava boig, que no podia sortir al carrer així. Deixe'm, Bach és a Londres -li vaig dir com a única argumentació. Només creuar la calçada vaig endinsar-me a bon pas al parc, en direcció a la font central. I el que em temia va succeir, el Johann ja no hi era. El vaig buscar pels voltants. Ja no hi era. Vaig seure esbufegant al mateix banc on feia uns minuts l'havia vist. Davant els meus ulls hi era el fragment escrit a la terra. Si bemoll, la, do, si natural. La seua signatura. El seu nom segons l'abecedari musical: B-A-C-H. No havia dubte, el Johann era a Londres.

Però -i ací és on la cosa es tornà ben estranya- ningú no em va donar, a l'endemà, raons d'on es podia haver allotjat. I tampoc s'havia organitzat vetllada musical alguna per a que el públic londinenc pogués gaudir del seu art. M'era totalment incomprensible aquest oblit, aquest anonimat extrem en que la seua visita acabaria. I heus ací, que dues setmanes desprès, fullejant el Daily Courrant, una breu gasetilla contava que el cantor de Santo Tomàs de Leipzig havia estat cridat pel nostre Senyor. Que el gran Bach ens havia deixat el 28 de juliol passat a conseqüència d'una greu infecció ocular. Deia, que deixava incabada la seua última obra, L'Art de la Fuga, tot un homenatge a la seua forma predilecta d'expressió musical. I que la seua mort va coincidir amb la inclusió d'un segon motiu format per les notes musicals del seu nom: si bemoll, la, do, si natural. Vaig seure'm al teclat, i li vaig oferir aquella suite en fa major que tant li agradava. Mai de la vida una tonalitat més lluminosa que el sol del juliol a Londres em va semblar tan farcida d'ombres.

G.F.H.

dissabte, 11 de febrer de 2012

El bes i la llàgrima


Només entenc el bes com a consumació. Mai no he gosat parlar dels meus sentiments sinó a través del difús significat de la música. Mai. Només m'explique el bes d'amor com una petita mort. La resta m'és indiferent. Sé de tot el maleït i mediocre romanticisme que aquesta determinació té al darrere, però no puc ni vull evitar-ho. El meu bes obri escletxes a l'ànima, i dessagna la seua sàvia sobre els marges d'un camí ple a vessar d'esguards convulsos i amants anònims. Però el Sena s'ha glaçat. Fa un fred lluminós a París. I el món sembla, per un instant, un lloc fet a la mida dels homes.

N'hi ha de patinadors i ciclistes que llisquen al seu espill de gel. Sembla el rierol d'un naixement. Són els llavis d'amor mai no dit, però, la inesgotable font del gebre. I tanmateix els glaçons del seu granís cremen al dintre del pit amb flames de glaç cendrós. L'ofec d'aquesta tristesa sempre l'he sentit des d'una tendresa espiritual difícil d'explicar. Són sons d'un cristall immortal. Reflex condicionat de les il·lusions amoroses mai no compartides, del bes transparent que mai no hem gosat dir, i molt menys fer.

Només la por instaurada per l'orgull mal entès pot ser la causa d'aquesta disbauxa de silencis; si no, hauria de pensar en alguna d'origen patològic. Han passat els anys, i al recer de la memòria prenc bona nota dels meus besos mai no oblidats, mai no consumats. Tot va començar un dia, no sabria dir-ne. Un dia al qual aquella nena que mai no feia un somriure, i els ulls rodons de la qual li feien joc als rulls bruns, va donar-me l'esquena al demanar-li el seu nom. I va continuar amb la bellesa previsible de la patinadora, quan només un infant jo també, vaig quedar engolit al bell mig de la pista gelada pel dibuix d'or que aquelles trenes deixaven de polsim de papallona daurada al seu pas inassolible.

I anys desprès, pocs, no creieu, aquella jove de pèl curt, a la garçon, i cos malaltís, que va seure al meu costat el dia que un concert al Conservatori em descobrí el gran Chabrier, era la noia que solcava el gel amb patins o l'esquena que em contestà el que mai no vaig esbrinar: on havien anat a parar aquelles trenes de la noia, el nom de la qual mai no vares saber. Potser el teu nom fos un altre, que mai no lliscares pel damunt d'un espill glaçat ni li donares l'esquena a una pregunta, potser. Però amb el teu somriure vares creuar la línia impossible d'un bes promès, del ball sense parella, de la pavana lacrimae d'un amor confós per la nit dels temps.

M.R.

diumenge, 5 de febrer de 2012

El clar de banús


"la existencia del pasado depende de la cantidad del presente que le demos"
(J.C. Onetti Los adioses)

¿Vosaltres penseu que es pot veure el clar de lluna a les ninetes fosques d'una noia negra? ¿Que es pot llegir el futur minvant de la lluna plena a les comissures amoroses d'un somriure de banús tan tímid, al capdavall, que mantindrà els seus llavis closos? ¿Ho creieu? ¿Sí? ¿De veres?

Érem a la fira. Jo mirava de gaudir el melancòlic enrenou de la gentada confosa, la tristesa inherent a les activitats pensades per al divertiment, aquelles que recolzen en l'atzar tota la seua màgia. No m'agrada la fira, ni l'atzar, però els nois volien pegar una volteta, abans de sopar, i llevar-se del damunt el flaire de vella brutícia del cau on ens allotjàvem. La veritat és que el pudor de refregits semblava connectar els passadissos que acabàvem d'abandonar i les cantonades de difosos llums on de tant en tant les noies que tots sabem esperen el que tots sabem. I perdoneu la insistència. ¿Creieu que, tot i que siga per equivocació, la llum enfarinada d'una lluna que sembla més de fira que les de cartró, besarà dolçament la front rodona d'aquesta nena de carbó que surt de la foscor per mirar de distingir-se entre els esguards trencats de desig? ¿Que mentre endreça el seu vestit refregat i maculat, la pàl·lida lluna crepuscular deixarà anar la seua beneïda aigua lluminosa sobre els arrissats cabells que infructuosament s'ha esforçat per allisar al llarg de la tarda?

Fa temps, potser massa temps, jo provava de aprendre a tocar el piano. La meua professora, Ms. January, em va presentar el Debussy. Mira, -em va dir- aquesta peça vol reflectir la llum esmortida de la lluna. És una impressió fugissera. Un desig d'eternitat d'un instant malmès, però la bellesa del qual paga la pena anhelar. Ja em diràs què et sembla. Passaren un parell de setmanes, i la peça, el famós Clair de Lune de la Suite Bergamesque, començava a prendre cos sota els meus dits. Què em dius, t'agrada?... Sí i no… Què vols dir?... Em recorda l'Arlette… No sé quina mena de pianista seràs, però ets un bon músic -em va respondre.

L'Arlette era la nostra somiatruites local. De fet, començava a entrar en aquella difícil edat que arraconava a les dones als seus llocs d'aguait com una mena d'estris inservibles. Les seues aspiracions començaren amb la claror de l'home blanc o els somnis blancs i dolços d'un cotó de sucre. I feia temps que les seues exigències havien minvant gairebé tant com la lluna dels musulmans. Per què t'ha recordat l'Arlette -em preguntà… No sabria dir-li, Ms. January. Potser té l'esguard trist de les equivocacions… Vols dir?... Que només una equivocació la farà feliç… No crec possible el que dius… No, jo tampoc no crec en les equivocacions. Però l'home que ella s'estima sí.

Th.M.